Un dels reptes clau que tenim com a societat és la protecció i conservació del patrimoni cultural per al seu estudi, des d’una mirada transversal i interdisciplinària, i per a la seva transmissió a la ciutadania.
En aquest context, s’han d’entendre programes com Temps de Gòtic, promogut pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, conjuntament amb la Fundació La Caixa i que ha permès restaurar, entre d’altres, el claustre del Reial Monestir de Santes Creus, un dels monuments més cabdals de la nostra història.
El projecte havia d’abordar i trobar solució a un dels problemes més perillosos i alhora més invisibles, per a la conservació del patrimoni, l’aigua i, especialment, el seu pas incontrolat per murs i estructures. Era imprescindible, doncs, assegurar la consolidació i estabilitat del conjunt per tal de dur a terme la impermeabilització de la coberta. En aquest punt, va ser fonamental la descoberta del pou històric existent al pati i la seva posterior recuperació que ha permès la millora de tot el sistema de drenatge.
Un cop solucionats els problemes de filtracions d’aigua, s’estava en condicions d’actuar en la restauració dels paraments, dels diferents elements escultòrics, com capitells, traceries, pintures murals i, de manera molt especial, en la restauració dels sepulcres que obligaven, en bona part, al seu desmuntatge inicial per col·locar-hi una planxa de plom que evités les humitats per capil·laritat.
Més enllà de la relació dels elements restaurats, segurament el més interessant és destacar el criteri que ha guiat tota aquesta intervenció que, tot i basar-se en el que podrien semblar intangibles, ha estat fonamental per aconseguir una restauració d’alt nivell. Ens referim a la voluntat de conservar el pas del temps en els elements, el respecte per les pàtines i, per tant, la cura en trobar el grau idoni de neteja, que permet veure el conjunt en tota la seva esplendor i, al mateix temps, comprendre i fer visible la seva història i els seus usos al llarg del temps. En definitiva, la importància del matís, que tan bé va saber descriure, per exemple, Josep Pla: «el gra de la pedra és d'un color ros fosc madur, tocat per una resplendor de sucosa polpa de préssec, amb pinzellades de pell d'albercoc, de carmins de cirera, de terboleses de pruna, de carnositats de sucosa pera d'hivern».
Un dels elements que possiblement més s’ha transformat és el lavatori i el vas de la font, que formalment havia quasi desaparegut per problemes de concrecions calcàries i d’on torna a brollar l’aigua amb força. S’ha recuperat un element arquitectònic fonamental per entendre la vida monàstica, amb el retorn a la seva fisonomia original que tancava tots els costats, a excepció del de la galeria est, però també s’ha recuperat un soroll, el de l’aigua, que acompanyava i donava sentit a aquest espai.
Un altre dels espais definitoris de l’orde del Cister és el jardí del claustre, en el qual també s’ha intervingut amb una nova conceptualització d’aquesta imatge potent del Jardí de l’Edèn, del paradís de l’edat mitjana cristiana, que ens mostra la gran importància que va tenir la definició d’un lloc ideal i «escollit». Aquest lloc ha de contenir elements recurrents com ara la idea de composició antropitzada, l’aparició d’uns límits definits —que creen un espai de protecció i contemplació—, i el protagonisme i la centralitat de l’aigua. En aquest context simbòlic i espiritual, l’enjardinament dels claustres pren una rellevància absoluta a l’hora d’entendre com s’estructura aquest espai que esdevé un dels elements neuràlgics dels monestirs. La nova proposta de «jardí claustral» duta a terme a Santes Creus ha tingut presents tots aquests ingredients per retornar, amb força, el protagonisme silenciós d’aquest espai.
Abans hem parlat de la restauració dels sepulcres ubicats a les galeries d’aquest claustre i a la necessitat de desmuntar-los per a la seva protecció i conservació. Aquest procés imprescindible va obligar a obrir fins a nou sarcòfags: sis de la galeria nord i tres de la galeria sud. Amb la seva obertura, s’iniciava un nou projecte de recerca que ha posat al descobert una important, i inèdita, necròpoli corresponent a la baixa noblesa medieval catalana.
Nissagues com els Montcada, els Cervelló, els Cervera o els Llorac són algunes de les famílies que van demanar ser enterrats al claustre de Santes Creus cridats per l’existència del Panteó Reial. Els enterraments de Pere el Gran, i de Jaume II i Blanca d’Anjou a l’interior de l’església eren un reclam perfecte per convertir el Reial Monestir en lloc de prestigi on la noblesa, en un afany d’emular la reialesa, volia descansar i perpetuar-se.
Es tracta d’un conjunt excepcional per la uniformitat cronològica i de classe social dels personatges, per la diversitat de casuístiques funeràries, per la bona conservació tant de les restes òssies com dels teixits humans, les mortalles que embolcallaven els cossos, i per la conservació d’objectes singulars com ara els taüts de fusta de dos nounats, l’escapulari trobat entre les mans d’un d’ells i els tèxtils recuperats.
De totes les restes trobades, s’ha procedit al seu inventari i descripció, i a la realització de radiografies i tomografia computada, gràcies a la col·laboració imprescindible de l’Hospital Pius de Valls, a qui també agraïm el seu compromís. S’han extret mostres de gran abast que ens permetran, en els propers mesos, obtenir resultats sobre les relacions de parentius, el sexe o la possible presència de patògens. També, s’està duent a terme l’anàlisi de marques i de condicions de vida com el tipus de dieta, l’origen i la mobilitat o la presència de marcadors de pol·lució ambiental, entre molts altres aspectes.
Només a tall d’exemple, s’ha detectat la presència de patologies òssies i d’afectacions en l’esquelet pròpies de genets, o microtraumatisme i lesions degudes a l’activitat dels guerrers i a l’ús continuat d’armes defensives de l’arnès de cavaller. La pertinença a un grup social privilegiat també sembla confirmar-se amb l’anàlisi de les dents i de les estructures òssies que s’hi vinculen i que ens assenyalen cap a una dieta rica en proteïna procedent de la carn de caça, una dieta que només aquests estaments socials podien permetre’s.
Tot plegat, un seguit d’indicadors que, juntament amb l’estudi heràldic i de la documentació històrica, també en procés, ens faran avançar en la identificació d’aquests personatges i, el que considerem de major interès, ens permetrà reconstruir les seves històries de vida.
Carme Bergés Saura, cap de l'àrea de Monuments i Jaciments de l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural.
Podeu adquirir el número 523 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
