Construït com un recull d'articles i textos dispersos, L'Estació del Nord (que ja no és l'últim llibre d'Antoni Martí Monterde; ja n'ha publicat com a mínim un altre) constitueix un bon punt de partida per endinsar-se en l'obra i fins i tot la figura d'aquest assagista d'origen valencià. Els més cafeteros no hi trobarem gran cosa de nou, certament, però el seu caràcter de recapitulació, d'intent de reunir tots els fils que l'escriptura de Martí Monterde ha anat llençant sobre la realitat durant més de trenta anys, poden servir al lector passavolant per treure-hi el cap abans d'enfrontar-se a obres majors i, de vegades, més àrdues.
Tot comença amb una secció, «Confessions», pràcticament autobiogràfica. Més concretament, amb el record de les primeres lectures (no exemptes de peripècies) de l'obra de Josep Pla i Joan Fuster, tot enfrontant-se a la burocràcia d'una biblioteca universitària; allà mateix hi trobarem, també, la història del viatge a Buenos Aires que ja va centrar L'erosió, un dels primers exemples en la literatura catalana (després del mateix Pla, dels primers llibres de Mercè Ibarz i de no gaire cosa més) d'una escriptura fronterera entre l'assaig, la novel·la, el relat de viatges i l'autobiografia. El relat que fa Martí Monterde sobre l'escriptura i les dues publicacions d'aquest llibre crucial és, en bona mesura, la història d'aquesta perplexitat genèrica (que determina, també, una certa mirada sobre el món).
L'escriptura de l'autor de Poética del café gira al voltant d'uns pocs temes (o motius) d'una manera tan obsessiva que arriba a ser hipnòtica: el ferrocarril, el cafè, la cultura europea, la modernitat, la construcció i dissolució del jo en l'escriptura. Hi ajuda també un estil molt idiosincràtic, on sovintegen les paronomàsies, les al·lusions intertextuals, l'agrumollament del text en aforismes sentenciosos («Tots els viatges comencen i acaben en una biblioteca»); és una prosa propera, segons com, a allò que Ferrater anomenava écriture d'artiste i que podríem connectar tant amb la lectura intensa de Gómez de la Serna com amb un rastre d'oralitat: un cultiu de l'acudit que té molt a veure amb la convivialitat, la conversa de cafè. Igualment, l'atenció al detall significatiu és connectable amb el Walter Benjamin de Carrer de sentit únic.
La segona part del llibre, «Lectures personals», està dedicada a tres mestres, Josep Palàcios, Claudio Magris i Feliu Formosa. Són textos d'èpoques molt diferents, inserits sense cap actualització. Això implica (a la inversa que l'operació de revisió poètica carneriana) salvaguardar la historicitat del text en respectar-ne la lletra (i, amb ella, la data, encara que sigui gaire invisible), però també crea moments de desconcert, com per exemple quan s'indica que l'últim recull poètic de Formosa és Centre de brevetat. La tercera part del llibre, finalment, es titula «Desplaçaments» i és la més interessant (també la més punyent) per a lectors de tot pelatge: aquella fugida de València que havia anat creant itineraris per Barcelona i Buenos Aires, tant com lectures que passaven dels solitaris de Sueca al somni d'una literatura mundial, gira els ulls aquí, una mica òrficament, per mirar el País Valencià. En aquest últim trajecte tornen a acompanyar-lo Pla, Fuster i Benjamin, però també narradors com Salvador Company o Núria Cadenes. I així mateix avisa d'un fet en general menystingut: el pes de la cultura valenciana en la construcció d'una catalanitat viable.
El millor suggeriment per al lector que acabi de llegir L'Estació del Nord és que acudeixi a llegir L'home impacient, el primer diari literari escrit (però publicat molt més tard) per Antoni Martí Monterde, just després de marxar de València; és també (junt amb El present vulnerable) una de les mostres més incandescents d'aquest gènere dins la literatura catalana. Allà mateix ja avisava que «al darrere de la facècia, com al darrere de tota broma que faig, es troba un solatge tràgic, impossible.»
Antoni Martí Monterde
L'Estació del Nord. Confessions d'un assagista que se'n va
Editorial Afers, 2025
320p., 20,00 €
Podeu adquirir el número 523 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
