La primera setmana de setembre del 2025, Cracòvia es va convertir en l’epicentre d’una trobada que va anar més enllà de les fronteres literàries: el 91è Congrés del PEN Internacional. Sota el lema «Freedom of Words – Words of the Free», es van aplegar escriptores i escriptors, periodistes, traductors, editores i activistes de tot el món per debatre sobre la situació actual de la llibertat d’expressió i el paper de la literatura en un món marcat per la polarització política, les guerres i les múltiples formes de censura. PEN Internacional, nascut fa més d’un segle, és una de les organitzacions culturals internacionals més sòlides i prestigioses que treballen per la llibertat d’expressió i el diàleg intercultural. El seu doble compromís amb la literatura i amb la defensa dels drets humans fa que cada congrés no sigui tan sols una reunió de companys que defensen uns valors comuns, sinó una cita on la paraula es converteix en eina de resistència. En aquest sentit, el congrés de Cracòvia va ser especialment significatiu: no només perquè va posar damunt la taula els reptes immediats que afronta la comunitat literària global, sinó perquè ho va fer des d’una ciutat que arrossega la memòria viva de les ferides del segle XX, i que entén que la llibertat de pensament mai no està garantida per sempre.
Durant els dies de congrés es van escoltar testimonis que recordaven fins a quin punt el dret a expressar-se i a escriure amb llibertat és fràgil i vulnerable. La censura, lluny de ser patrimoni exclusiu de règims autoritaris, es reprodueix també en democràcies formals a través de mecanismes més subtils: la pressió econòmica sobre els mitjans de comunicació, l’autocensura induïda per l’odi digital, les lleis restrictives i els algorismes que criminalitzen la dissidència, la marginació de llengües minoritzades o la invisibilització de veus que incomoden els relats dominants. Aquesta és una realitat compartida per moltes de les delegacions que hi van ser presents, aquest any en una distribució entre continents aclaparadorament igualada. El PEN, com a xarxa internacional, esdevé en aquest context un espai de suport mutu, de denúncia i també de visibilització. En el congrés es va presentar la nova Case List, un document que recull els casos d’escriptors, periodistes i creadors culturals empresonats, assassinats, exiliats o amenaçats arreu del món, un testimoni esfereïdor que fa impossible mantenir-se en la indiferència. Els noms i les històries concretes que s’hi descriuen trenquen l’abstracció i ens obliguen a recordar que cada veu silenciada és una pèrdua per a la societat.
El congrés també va abordar els grans temes que travessen el nostre temps. Un d’ells és la qüestió climàtica. La idea que el canvi climàtic afecta només els ecosistemes naturals s’ha anat dissolent per donar pas a una visió més àmplia: les comunitats desplaçades per sequeres, inundacions o guerres vinculades a recursos pateixen no sols la pèrdua de terres, sinó també la fragilitat de les seves llengües i cultures. En aquest sentit, es va posar de relleu com la crisi ecològica és també una crisi cultural i de llibertats, i com els escriptors han d’assumir el repte d’explicar i resistir davant aquesta erosió. El debat sobre el refugi i el desplaçament va ser igualment intens. Moltes de les veus presents al congrés provenien de l’exili i van compartir experiències sobre el que significa escriure lluny de casa, amb la identitat escindida i la necessitat constant de reinventar-se per no perdre la connexió amb la llengua d’origen. Aquestes aportacions van recordar que la literatura és sovint la darrera frontera de la memòria, l’espai on es resisteix a l’oblit i a l’homogeneïtzació.
La diversitat de gènere i d’identitats també va tenir un paper destacat. Les persones que escriuen des de posicions no normatives, siguin de gènere, orientació sexual o pertinença ètnica, sovint pateixen formes específiques de censura i violència. El PEN va reafirmar el compromís d’esdevenir una veu clara en defensa d’aquestes persones, posant de manifest que la llibertat d’expressió només pot ser completa si inclou totes les veus i si s’entén com a diversitat radical. Aquesta aposta no és només ètica, sinó també literària: la riquesa de les narratives humanes només es pot desplegar si es garanteix que cap identitat no sigui exclosa.
El congrés va tenir també un moment simbòlic d’especial importància amb el nomenament d’Olga Tokarczuk, premi Nobel de literatura, com a vicepresidenta del PEN Internacional. La seva figura, alhora literària i activista, reforça el paper del PEN com a organització que no es limita a denunciar, sinó que inspira i mobilitza. Tokarczuk, amb la seva trajectòria de compromís amb la llibertat i amb les causes socials, representa la idea que la literatura pot ser radicalment lliure i alhora profundament arrelada en la responsabilitat col·lectiva.
Però més enllà de les decisions i resolucions formals, el que defineix l’esperit d’un congrés com aquest és la confluència de persones que comparteixen experiències, pors, esperances i estratègies. Les converses informals, els tallers, les lectures i les trobades entre centres van demostrar que la força del PEN rau en la seva capacitat de teixir una comunitat que transcendeix fronteres. Aquesta xarxa global, que uneix escriptores kurdes amb periodistes africans, poetes llatinoamericanes amb traductors asiàtics, crea una cartografia de resistències que difícilment trobaria un altre espai on ser tan visible. L’hospitalitat de Cracòvia, una ciutat que ha conegut els horitzons més foscos de la història europea, va actuar com a recordatori constant que la llibertat de paraula és sempre un dret guanyat i mai no un regal permanent.
Tanmateix, el congrés no va defugir l’autocrítica. La desigualtat de recursos entre centres, la dificultat d’arribar a nous públics, la necessitat de reforçar la incidència política i mediàtica o les tensions internes sobre com afrontar la censura i la visibilitat digital van ser objecte de debat. Aquest exercici d’honestedat és també part de la força del PEN: reconèixer que la defensa de la llibertat no és mai lineal ni exempta de contradiccions, i que el compromís requereix revisar constantment les pròpies pràctiques. En aquest sentit, es va insistir en la importància d’aprendre dels moviments socials i de connectar amb altres lluites globals, com les feministes, les ecologistes o les que defensen els drets de les minories que, de fet, ja són totes d’una forma o altra dintre del PEN a través dels seus membres.
El que queda d’un congrés així no són només documents i resolucions, sinó sobretot una energia compartida. Amb un discurs inspirador i esperançador, el president del PEN Internacional, Burhan Sönmez, va aconseguir una vegada més unir-nos en uns ideals que lluny de voler fer política, són polítics.
El record dels qui són empresonats per escriure, la consciència que les paraules poden salvar vides o condemnar-les, la convicció que la literatura té un paper insubstituïble en la construcció de societats més lliures i més justes. Cracòvia ens va mostrar que, malgrat les ombres que s’estenen sobre el món, hi ha encara espais on la paraula pot ser dita amb dignitat i escoltada amb respecte. El PEN Internacional, en el seu 91è congrés, va reafirmar que la llibertat d’expressió no és una abstracció ni un luxe, sinó una necessitat vital que ens concerneix a tots. I que la literatura, lluny de ser un refugi estètic desconnectat del món, és una eina poderosa de transformació i memòria col·lectiva.
Laura Huerga, presidenta del PEN Català.
Podeu adquirir el número 523 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
