Sovint més citat com a assagista que com a poeta, Matthew Arnold va ser un dels lectors més lúcids de la seva generació, un d’aquells intel·lectuals que, en la millor tradició anglesa, van tenir l’habilitat i l’encert de reflexionar sobre l’ofici en textos de vocació perdurable. A Matthew Arnold li devem, per exemple, una de les formulacions més ambicioses del sentit i significació de la crítica literària: a «The Function of Criticism at the Present Time», del 1865, va definir la crítica com «l’esforç desinteressat per aprendre i difondre el millor del que es coneix i es pensa en el món» («the best that is known and thought in the world»), un ideal que amb la paraula «millor» postula una dimensió gairebé ecumènica de la cultura i amb l’adjectiu «desinteressat» ens recorda la conveniència que el crític sigui un observador equànime. Seria anacrònic (i estúpid) esmenar la plana a un crític cultural de l’Anglaterra tardovictoriana, per molt que els usos i costums de la nostra era hagin convertit en excepció la curiositat intel·lectual que defensava Arnold. I seria miop no reconèixer que, en temps accelerats, ens convé més que mai empeltar-nos de l’esperit no-tan-naïf del poeta anglès.
Vaig pensar en Matthew Arnold poc abans de l’estiu quan vaig llegir que l’agència de notícies Associated Press deixaria de publicar ressenyes literàries a partir de l’1 de setembre. No és un anunci menor. Es tracta de les crítiques de llibres sindicades que l’agència nord-americana enviava setmanalment a desenes de diaris locals i mitjans subscrits. I en conseqüència era l’eina, en alguns casos l’única, que milers de lectors feien servir per conèixer en detall les novetats del món editorial de la mà de col·laboradors experts. Els motius de la desaparició són cristal·lins i en el fons poc sorprenents: Associated Press ha constatat que el nombre de lectors de les ressenyes de llibres és cada cop més baix i no justifica els costos de coordinació, redacció i edició que hi esmerçaven. Des d’aquesta tardor, per tant, ja no encarregaran crítiques a especialistes sinó que, de tant en tant i quan algun llibre faci prou soroll, se n’ocuparan des de la redacció en forma de notícia. L’impacte de la pèrdua és remarcable no únicament perquè era l’única forma de cobertura literària per a molts mitjans locals sinó pels efectes que genera: sense una anàlisi en profunditat dels textos literaris, l’atenció es fragmenta i els lectors es desplacen cap a formats més superficials sovint concebuts des dels
likes i la viralitat.
Amb l’idealisme per bandera podem denunciar la injustícia d’una decisió basada en criteris de rendibilitat empresarial, però la realitat és que ja fa temps que el noble art de «difondre el millor del que es coneix i es pensa» passa per moments crepusculars. Aquest 2025 celebro íntimament vint-i-sis anys consagrat al periodisme cultural i singularment al literari. En aquest temps he tingut la sort de treballar i escriure en diaris, ràdios i televisions i he anat veient, de vegades des de dins, com desapareixien molts espais per a la reflexió literària reposada. Suplements de llibres de trenta pàgines reconvertits en tres o quatre ressenyes breus, programes de divulgació de durada generosa reciclats en miniseccions d’un
magazine, revistes cancel·lades, formats reduïts a la mínima expressió... Per fortuna, i per no fer tan dramàtic aquest rèquiem, hem de celebrar que la crítica cultural gaudeixi encara d’uns quants espais a l’antiga i de capçaleres militants com la que acull aquestes línies, però convindrem que són menys norma que excepció. Per què la ressenya literària com a gènere ha perdut prestigi i capacitat d’influència en un quart de segle no s’explica només per la irrupció del món digital, malgrat que a la xarxa és on trobem la paradoxa més flagrant del sistema: ara mateix, i en tota mena de formats, hi ha més gent parlant de llibres que en cap altre moment històric. El problema no és l’amateurisme, sinó el viratge cap a un model on l’anomenada crítica tradicional, amb context, argumentari, referents i judici raonat, és gairebé inexistent. De les famoses cinc parts del discurs segons la retòrica clàssica (
inventio,
dispositio,
elocutio,
memoria i
actio) els nous formats n’han pres només l’
actio, això és, l’exposició pública, amb la càmera del mòbil com a auditori global. L’oferta de continguts visuals cada cop més sintètics s’ha multiplicat de forma paral·lela a un nou model de consum bulímic i atropellat que per definició és al·lèrgic a la pausa. Vam passar del crític al prescriptor i ara regnen els
booktokers. Mirat des del present costa de creure, però hi va haver un temps, fa només tres dècades, en què la crítica (llarga) d’un llibre en una publicació de referència era capaç d’exhaurir-ne exemplars. Avui encara comptem amb plomes de prestigi però la incidència és ben minsa. Avui els impactes massius són un superpoder en mans d’
influencers i estrelles rutilants de la cultura pop.
Un retrat fidel del nou paradigma passa per admetre que els mitjans no en són els únics responsables. Amb la irrupció de les xarxes, la indústria editorial també ha modificat la manera com es relaciona amb els lectors. El paper tradicional de mediació que exercia la crítica ha estat substituït per les comunitats digitals i, en molts casos, els segells dialoguen directament amb els lectors fent servir totes les xarxes al seu abast. No és reprovable, però passa que aquest nivell de màrqueting editorial sovint se’l poden permetre només els grans grups, en canvi per a les editorials petites i mitjanes una ressenya encomiàstica en un mitjà influent sol tenir més repercussió que un
reel d’Instagram. En un context d’hiperinflació de títols, amb una mitjana de 10.000 novetats anuals en català, la visibilitat ha esdevingut el sant graal. Que el teu llibre perduri a les llibreries, en l’imperi de l’efímer, és una conquesta majúscula, però el boca-orella no es fa mai sol: convé que la xarxa en parli, que n’alimenti el
hype, que faci bullir l’olla de les expectatives. Heus aquí una de les contradiccions més incòmodes del sistema: vivim en un dels períodes amb més publicacions de la història però el model de recomanacions predominant és la llei de la selva algorítmica, amb impactes cada cop més breus per adaptar-se a les exigències de la finestra digital. I és en aquest context en què ens cal vindicar més que mai el gest contrari: la necessitat de reconquerir la lectura a consciència (en termes acadèmics, el
close reading) i l’anàlisi argumentada i rigorosa que és pròpia de la millor crítica literària.
En un text amb més ironia que cinisme («Confessions of a Book Reviewer»), George Orwell va consignar algunes de les grisors de l’ofici de crític: una feina ingrata on sovint t’has d’ocupar de llibres que no t’interessen, amb poc temps per llegir i escriure que, en conseqüència, es tradueix en crítiques superficials i plenes de clixés. I assenyalava com a part del problema (l’any 1946!) el funcionament d’un sistema editorial que t’obliga a produir ressenyes de manera mecànica i accelerada. Vuitanta anys més tard la boutade orwelliana té alguna cosa de vaticini i, com passa amb
1984, per poder confrontar-lo convé aprendre’n. En un assaig molt més acadèmic, T. S. Eliot va dimensionar la importància de la crítica com a disciplina intel·lectual imprescindible per avaluar i entendre una obra en el seu context. Ara que la decisió d’Associated Press ha deixat molts lectors orfes d’una mirada en profunditat sobre la literatura, val la pena tornar a Eliot. I en la militància compartida, ens podem fer samarretes amb les paraules del crític Ron Charles, que després de l’anunci de l’agència va escriure al
The Washington Post: «Si encara considerem el periodisme un servei públic, almenys parcialment, la crítica de llibres n’és una de les contribucions més eloqüents i l’hauríem de defensar fins a l’última pàgina».
David Guzman, periodista cultural.
Podeu adquirir el número 523 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
