A la primavera, els ocells. A l’estiu, el zumzeig dels insectes i el ric-ric dels grills. A la tardor, trons i pluja. A l’hivern, quan la capa freda i porosa de la neu ho cobreix tot, la reverberació desapareix i un silenci estrany, inquietant, inunda l’espai. Al paisatge sonor del claustre de Poblet cal afegir-hi allò que hi podem escoltar tot l’any: el xipolleig de l’aigua del rentamans, les campanes, el ressò de les passes sobre les pedres llises.
Quan hi fem la visita turística ens fixem en altres coses, com el cimbori de l’abat Copons, les tombes reials o la llum que entra pels finestrals gòtics, mentre mirem d’imaginar com devien viure aquí els monjos cistercencs fa dos, tres, vuit segles. Però si alguna cosa no ha canviat en tot aquest temps, són precisament els sons que encara hi podem escoltar: el de l’aigua, el de les abelles, el de les tempestes... Són els mateixos que hi sentien Jaume I, Pere IV i els abats, priors i monjos que des de 1150 han transitat per aquestes lloses.
En un dels seus aforismes, el filòsof francès Denis Diderot descriu algú que busca el seu camí en una nit fosca. Un misteriós personatge li diu que, si es vol orientar, no busqui amb els ulls: «Amic meu, apaga la teva llàntia».
Mon ami, souffle ta bougie pour mieux trouver ton chemin. El misteriós personatge devia ser un brillant teòleg, especula Diderot.
El passatge el va musicar Bernat Vivancos en el seu magnífic
Requiem, i fa pensar en l’arrencada de la regla de Sant Benet, per la qual es regeix la vida dels monjos cistercencs a Poblet. No és casualitat que l’exhortació inicial que fa el patró d’Europa sigui «Escolta». La vida virtuosa és la de qui escolta, més que no pas la de qui diu. El savi demana que hi parem no les oïdes que tenim a banda i banda del cap, sinó la que tenim dins nostre: «Escolta, fill, els preceptes del mestre, i inclina l’orella del teu cor».
Inclina aurem cordis tui.
Sant Bernat de Claravall, fundador de l’orde del Cister, també parla d’aquesta oïda en els seus sermons sobre el Càntic dels Càntics. Aquest llibre de la Bíblia, diu, ens regala una cançó que «no prové del so de la boca, sinó de l’alegria del cor». En realitat, és la melodia de la fe, que «només pot escoltar qui la canta».
Sola quae cantat audit.
Mateu Fletxa, el Vell
La regla de Sant Benet va menar els darrers anys de la vida d’un dels nostres compositors més originals i més oblidats. Mateu Fletxa, el Vell, va néixer a Lleida cap a l’any 1481 i va acabar els seus dies com a monjo de Poblet als volts de 1553. La seva obra és minsa, però memorable: un silenci esquitxat de sons, podríem dir. Destaquen les seves ensaladas, un gènere musical que ell va conrear com ningú i que consisteix a aplegar elements diferents en una sola obra.
La majoria estan dedicades al Naixement de Crist, però tracten temes ben diversos. Són pràcticament microòperes —duren al voltant de quinze minuts— en què un grup de pecadors busca salvar-se d’un desastre (un incendi, un naufragi). Quan tot sembla perdut, la gràcia de Déu els salva del desastre. S’hi inclouen paròdies de misses de l’època, cançons populars, converses en català, castellà o occità, fragments de sermons en llatí, danses, polifonia religiosa... No podem saber si, en la seva estada a Poblet, el monjo compositor taral·lejava de tant en tant les seves obres. Però sí que sabem que quan era en aquest claustre escoltava, igual que nosaltres, el murmuri de l’aigua al rentamans.
Sons que estructuren, estructures que sonen
Els sons, a Poblet, estan tan mesurats com les claus de volta i les columnes que afermen el sostre de la basílica. En l’últim número de la revista que publica la Germandat del monestir, la cap de recerca de La Salle - URL, Rosa Alsina, ho explica a la perfecció: «Aquests espais no cerquen el silenci absolut, sinó un silenci articulat per presències sonores escollides», perquè «un paisatge sonor inspirador no implica necessàriament un silenci absolut, sinó una presència acústica significativa: sons que deixen espai, que no envaeixen, sinó que conviden a l’escolta». Així, escoltar esdevé un exercici espiritual, igual que pregar.
És significatiu que el Credo sigui tan explícit quan diu allò de «Crec en un únic Déu, creador de totes les coses visibles i les invisibles».
Visibilia omnia et invisibilia. Com si no volgués que ens n’oblidéssim, ens recorda que allò que no es veu també existeix, i és obra divina.
Diumenge de Pentecosta és un dia de celebració solemne, i per això les campanes comencen a repicar sense parar des de mitja hora abans de la missa. Anuncien que hi ha festa grossa perquè els vilatans dels pobles propers tinguin temps d’arribar-hi. Si, en canvi, un ja és al monestir, té trenta llarguíssims minuts per deixar-se endur pels sons del claustre i comprovar com de ric és el disseny sonor de l’espai.
Si s’entra per l’atri de l’abat Copons de seguida es veuen, alineades, l’espadanya romànica de les primeres construccions, el cimbori gòtic i la llanterna de la sagristia barroca. Entre el cimbori i la llanterna, el campanar: una construcció quadrada, més baixa que la resta, i amb els finestrals tancats per persianes de làmines que fan que la vibració dels metalls afinats vagi cap a terra. En aquesta cantonada, que és per on entren els turistes, el so és directe, de la campana als nostres timpans.
Caminem recte, cap al rentamans. Tot i que el carilló és eixordador, som capaços d’escoltar les nostres passes, i si parem l’orella, també sentim els ocells. Són molts i piulen fort, però aquest nang-nang del ferro se’ls imposa. Ara bé, quan som dins el templet que protegeix la font, ens adonem que aquí l’aigua té més força que el metall. De sobte, les campanes queden en un segon pla, perquè els rajolins que s’escolen per desenes de forats creen una simfonia tan refrescant com potent.
Entre la sala del capítol i la porta de l’església quedem a l’ombra del so de les campanes, just quan semblava les nostres orelles no podrien encabir cap més repic. Tot seguint el nostre camí, arribarem davant la Verge, que té permanentment un llum encès davant, escoltant l’orfeó que per allà vola: el gaig, el rossinyol, la mallerenga, la puput, l’oreneta, l’abellerol... Però quan som a punt d’enfilar l’ala dels conversos que ens durà a completar el quadrat, ens sorprèn de bell nou el so de les campanes amb gairebé tota la seva potència: es reflecteix a la façana de llevant del Palau del rei Martí, un dels edificis que va fer construir Ponç de Copons (ell, un cop més) per posar-hi les estances dels reis al segle XIV. De retruc, ens va regalar aquesta sorpresa sonora en modificar la trajectòria del repicar que ens acompanya.
L’orgue Metzler de Poblet
De tots aquests jocs acústics que es deriven de l’arquitectura de Poblet n’era conscient, també, Andreas Metzler, creador del gran orgue de tribuna que des de l’any 2012 podem escoltar dins la basílica. Fet a semblança dels orgues del centre d’Europa que va conèixer Johann Sebastian Bach, el seu so aprofita de manera magistral la reverberació de cada volta, i omple l’espai de manera homogènia. Va pensar l’instrument després de comprendre amb detall com rebota cada ona en cada centímetre de cada pedra de l’edifici. I es nota.
L’organista Juan de la Rubia, quan va voler gravar el seu disc dedicat a la música de Bach, va escollir aquest instrument d’entre tots els que tenia a disposició. El resultat va rebre premis i reconeixements pel talent de l’intèrpret, però no hi ha dubte que aquest talent va trobar a Poblet la caixa de ressonància perfecta per créixer i mostrar-se en la seva plenitud. El disc, per cert, el van gravar de matinada, quan els sons aliens a la pau monacal estaven adormits.
En l’enregistrament s’aprecia la música, però també la foscor de la reverberació de l’espai i, a estones, fins i tot se senten els mecanismes del mateix orgue, que s’integren amigablement, com si fossin una línia més de la partitura. Que potser els orgues de Bach no feien, també, aquests sorolls? Tot està estudiat, aquí, perquè allò que ens entri per l’oïda —ara sí, la del cor— ens connecti, encara que no sempre ens deturem a pensar-hi, amb segles d’història.
Pep Gorgori, musicòleg i periodista
Autor de la biografia
Victòria dels Àngels. Tot semblava tan senzill (Ficta, 2024)
Podeu adquirir el número 522 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
