Memòria dibuixada - Capítol 4

La detenció

Quan el dia 8 d’octubre del 1974, a les 8 del matí, a l’escala del metro de Glorieta d’Embajadores, quatre homes se’m van tirar a sobre i em van arrossegar escales amunt fins a un cotxe aparcat al mig del carrer, el primer pensament va ser: ja hi som, ja ha arribat el moment que tant temia, però també era la fi de la por de ser detinguda. 

Només feia tres setmanes que havia començat a fer classes de plàstica en una escola situada entre Pozuelo i Majadahonda. La feina me l’havia facilitada un bon amic, José Luis, amb qui havia col·laborat (i seguiria fent-ho des de la presó i en llibertat) en una revista de pedagogia per als més menuts. Era una escola de gentebien que devien quedar patidifusos amb la nova de la meva detenció que els devia portar directament la policia, que buscava connexions arreu.  

Dimarts 12 de novembre del 1974 (Llibreta de la presó) 

Ens vam dir adeu al matí després de dutxar-nos, ell m’havia preparat el cafè amb llet en una cuina blanca i estreta, els seus dits forts pujant la cremallera de la meva jaqueta, gairebé m’aixecaven de puntetes —Fins al vespre, fins al vespre. Tens alguna cosa a fer quan surtis de l’escola? No, res. T’estimo, cuc. I poc després, clac, les manilles. Ens vam dir adeu per unes hores i ara no sabem quant de temps estarem separats. 

Tinc la sensació d’impotència més gran des que la Maria [la germana del Martí] va morir a Palau en un abril ple de flors. A partir d’ara, tot serà diferent, tindrem aquesta etapa sobre nosaltres, més que per la durada del temps, encara incerta, pel que haurem viscut.  

Envellim a cops, més que amb el pas dels hiverns. Si envellim, a les nostres cares es podran llegir les experiències viscudes. I l’espai? Tot ha canviat. A l’exterior hi ha carreteres platejades, deserts grocs, prats immensos, un forat blau... Aquí només hi ha grisos i l’espai està limitat pels patis de maons. 

A la Dirección General de Seguridad (DGS) s’obria la coneguda alta gamma de les pors: por dels maltractaments, de la tortura, de parlar massa. Davant d’aquestes pors, la formació de com comportar-nos davant de la policia tenia un gran paper. 

El més important era l’actitud. Els companys i companyes eren la meva gent, amb qui compartia objectius revolucionaris i vida quotidiana. Havíem de deixar clar que no col·laboraríem en res. Amb prou feines en la nostra identificació, malgrat que ens haguessin agafat el document d’identitat de la butxaca. Era important convertir la por en ràbia, en desobediència, veure’ls com els enemics agressius que eren. La seva agressivitat feia fàcil aquesta identificació i, com diu la dita, a l’enemic, ni aigua. La seva brutalitat, el seu masclisme, en contrast amb la companyonia i la solidaritat dels i de les companyes de lluita amb qui vivia dia a dia, era una força més per resistir cops i tortures. Cada cop, cada insult, cada amenaça, em feia més patent la diferència entre ells, els repressors al servei de la dictadura, i nosaltres, els que lluitàvem per canviar-ho tot. La idea que el que fèiem valia la pena, que unes paraules de més enviarien a la porra el treball de molts durant molt de temps, reforçava la meva actitud. 

La por no em va abandonar un sol moment en les 72 hores que vam estar en mans de la policia, tota jo tremolava de por. La Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol, era una sofisticada casa dels horrors de la dictadura franquista on l’entrenada Brigada Político-Social (BPS) portava a terme la tasca d’intentar, per tots els mitjans, acabar amb qualsevol forma de lluita contra el règim. Les tortures i els maltractaments no sols servien per intentar trencar la voluntat de les persones detingudes, també eren un avís a tota la població: mira què et pot passar si protestes contra la dictadura. 

Avui, en aquell espai convertit en Palacio de la Comunidad de Madrid, no hi figura cap placa que recordi que havia estat el palau de la por, del terror, de la violència. 

En arribar a la DGS, entrant pel carrer del Correo, hi havia un pati que feia d’aparcament per als cotxes de la policia. Em van fer fora del cotxe a empentes. D’allà, amb més empentes, em van baixar al soterrani, on hi havia les cel·les. 

Les cel·les eren petites, una mica més d’un metre de la porta a la paret oposada on hi havia un llit fet d’obra, coixí inclòs, a prova d’actes vandàlics. A la part alta de la paret, un finestró, amb un profund ampit en angle, donava al carrer del darrere de la façana principal, el carrer de San Ricardo. Un enreixat espès només deixava veure la vaga forma de les cames i els peus dels vianants. La porta de fusta massissa tenia una obertura d’uns vint per vint centímetres creuada per uns barrots de ferro. A sobre del marc de la porta, una bombeta il·luminava el corredor i la cel·la, que no tenia més llum que aquesta. Davant de la meva cel·la només podia veure la paret del corredor. Per molt que intentés veure més enllà, no veia cap altra porta, ja que les cel·les no estaven encarades per evitar que sabéssim qui més estava detingut. 

A la nit t’entraven una manta bruta, amb la qual no t’acotxaves ni morta de fred. Curiosament, quan després dels violents interrogatoris practicats als despatxos de la planta superior et retornaven a la cel·la, la sensació era de tornar al paradís. 

No recordo quan em van fer les fotos i em van prendre les empremtes. En canvi, recordo perfectament quan, en algun moment d’aquell matí, vaig veure passar el Martí, amb el cos i la cara plens de cops i la jaqueta tacada de sang, empès per diversos policies cap a una cel·la, que devia ser a la dreta de l’estret corredor. En passar pel davant de la porta del meu calabós va girar el cap per mirar amb l’ull esquerre, perquè el dret el tenia inflat i blau, i se’m va encongir el cor en veure’l. 

No sabia a qui més havien detingut. Tenia tots els sentits en alerta pendents del més petit so provinent del corredor que em poguésindicar qui hi havia, què els estava passant. Algú demanava quequejant un cigarret...Una altra demanava per anar al lavabo...Arribaven les converses i els tripijocs dels policies de guàrdia que jugaven a les cartes en un espai indeterminat. Se sentien sorolls dels carrers, converses banals, el so de les campanes del rellotge de la Puerta del Sol. 

 
Escrit per no oblidar  

Poc després d’arribar a la presó de Yeserías, vaig escriure una crònica concisa del que havia passat. He deixat en castellà algunes paraules (pasillo, tíos...) i he escrit entre claudàtors petites explicacions per fer comprensible un text que només havia escrit per a mi, per no oblidar-ho, com si això fos possible! 

Dimarts 8 d’octubre del 1974 (Llibreta de la presó) 

Baixant les escales del metro d’Embajadores per anar a treballar. Rac, rac, rac, rac, les esposes [manilles]. 

Abans que pugui reaccionar, quatre tíos m’empenyen escales amunt i em fiquen dins d’un cotxe aparcat a la glorieta. Em porten a la Dirección General de Seguridad i em tanquen en un calabós, brut, amb un replà d’obra que fa de llit.  

Tot el dia a baix, veig passar davant del calabós el Martí ple de sang, té l’ull dret morat, inflat, ha de girar el cap per veure’m, ploro de ràbia. Veig altres detinguts, quants serem? Penso que pot ser molt gros. 

A la nit em pugen dues vegades, de vuit a onze. Res, cops de puny, algun cop de porra als peus, cops al cap amb tot el que suposadament ens han confiscat: màquina d’escriure, carpetes. El número de la pistola [em posen una pistola suposadament carregada a la templa i disparen]. El número del Jefe [em porten davant un home més gran, el Jefe, qui fa el paper paternal, més endavant el vaig identificar com el comissari Conesa]. 

Més tard, no sé precisar l’hora, em tornen a pujar i segueixen els interrogatoris. Em pugen a un despatx, ple d’homes, ple de mobles. Cops de puny per tot el cos, són un munt de tíosfent la roda, vaig d’un cantó a l’altre com una marioneta. Penso, em donaré un cop amb qualsevol canto de moble. [Més tard vaig saber que d’aquesta tortura se’n deia la botella borracha]. Volen que faci el pato. Em nego. 

De matinada em baixen al calabós i descanso.  

Dimecres 9 

L’endemà tot el dia pendent delpasillo. Van amunt? O només passen davant del meu calabós camí del vàter infecte, amb caramulls de merda i de sang. 

Cap a les vuitdel vespre em tornen a pujar. I de nou la roda dels cops..En un moment determinat, cansada de tants cops, em va sortir del cor: ya podréis tantostíos contra una mujer. Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, va contestar xulesc:a esta me la trabajoyo,i se’m va endur a un altre despatx, em va emmanillar agenollada a un radiador, i em va colpejar la planta dels peus amb l’ànima de ferro d’una porra de cuiro trencada, durant hores. 

Les preguntes directes, les converses «familiars» [el policia Billy, entre cop i cop, podia explicar anècdotes...], el conyac en massa dosi en el cos del Billy, els peus adolorits, la por de no poder suportar-ho, els crits d’algú, potser el Martí, a les habitacions [despatxos] veïnes, les entrades en tromba de tots els porcs, les escenes violentes, les fotografies de tantes persones, les declaracions [em llegien les dels que suposadament havien cantat] porugues, fastigoses, amb complements, certs o no, baixos.Billy surt de tant en tant, i quan torna la boca li put a conyac. Inconscientment, intento protegir-me els peus amb la mà lliure. Billy s’emprenya, a les mans les marques són més visibles. Els cops a la mà són encara més dolorosos i se m’enrampa. Després em deixen sola, sento crits que venen d’altres despatxos.  

Dijous 10 

La matinada.. El rellotge [de la Puerta del Sol] del qual he comptat quarts i hores durant tot un dia. [Cansat de fer anar la porra, Billy em deixa dreta amb els peus blaus, inflats, de cara a la paret]. Penso, baixaré, no, la paret, un altre cop un plànol de Madrid a l’altura dels meus ulls: San Blas, Necrópolis, Barrio del Niño Jesús. Les ganes boges de baixar [a la cel·la, allà no em pegaven...], marejos, nàusees. Ja no sé què és cert i què no ho és. Els grisos que em custodien, avergonyits, distanciats, curiosos. [Alguns fan els ulls grossos als meus intents de repenjar-me, de seure...]. Seure, dreta, seure, dreta. Blau al llarg de pasillos, d’habitacions, de radiadors. [Els deixo] el meu record. [Els pantalons texans nous es destenyeixen, van deixar un rastre de blau]. Sang al lavabo —no, això era a baix—.[A la tarda, torna Billy, fot quatre crits perquè, mentrestant, el «policia bo» m’ha deixat seure. S’asseu a la màquina d’escriure i comença a fer preguntes, unes llargues preguntes incriminatòries; les meves respostes: curtes i negatives]. Després, la comèdia humana. La declaració absurda després de tantes hòsties. Rendició? [Em preguntava si s’havien rendit, si s’havien acabat els cops]. Tinc por que continuïn. Tinc por de l’hora 73. Vaig pensant: només setze hores, només catorze, dotze. A les 8 del vespre, sento que he vençut. Estic com borratxa. Només tinc una por: i els altres? Els crits d’algú, potser el Martí, els comentaris, en un moment de la nit que m’han deixat sola en un despatx, he sentit soroll com de rodes pel corredor, una llitera? Crits, comentaris: —Te has pasado con el catalán. Tortura psicològica?  

Em baixen a calabossos. Veig uns metges que venen de les cel·les de la dreta. Em vaig posar a cridar. ¿Quéle ha pasado a mi marido? Tengoderecho a saberlo. La metgessa, rossa, embrutida, em respon que allà no hi tinc cap dret. Segueixo cridant, s’acosta un gris i em diu —Yo no puedodecirle nada, perosu marido está aquí. Penso que té raó. De fet ha respost la meva pregunta.  

Després [de matinada, ja és dia 11] em pugen i baixen cent vegades, cada vegada un ensurt: signar la multa, metge, cistell [que duia ple de material escolar quan em van detenir]. 

Divendres 11 

A les 9 del matí: —Recojan las mantas. Sí, sortim tots [de les cel·les], ara veig que en som set [no em comptava a mi, n’érem vuit]. Miro anhelant corredor avall. Penso, si ell no surt, em quedo. Però surt. Sense quasi mirar-me, sense tocar-me, em pregunta, —T’han pegat molt? Mira els meus peus inflats, desfigurats, elefantíacs. [Vaig descalça. Els esclops no m’entren]. —Sí, però no he dit res. I els altres?  

Després, com una borratxera en el cotxe cel·lular, tots junts, tots com sempre imagino [vaig imaginar]. I els detalls i les hipòtesis. Quasi no tenim temps d’agafar-nos les mans. Una sensació: durant molt de temps no ens veurem, ni aquests carrers que, com en una televisió, apareixen pel vidre de davant de la camioneta.  

Després [a les Salesas6], l’eufòria de totes quatre [la Lola, la Lucía, la Cuchi i jo]. 

Dissabte 12, diumenge 13, en total tres dies a les Salesas pel pont del Pilar. 

Dilluns 14 

Ens pugen davant del jutge, jo vaig ranquejant, descalça, només amb mitjons perquè els esclops no m’entren, per un llarg corredor seguida d’un gris que no s’atreveix a dir-me que vagi més de pressa. De sobte veig una cara familiar, és el Joan? [un dels germans més grans]. Ostres, com ha crescut! Però no, és l’Oriol [el germà que em precedeix], tan clenxinat, trajat, encorbatat, l’havia confós amb el Joan. L’Oriol em mirava emocionat. No ens deixen tocar ni parlar, però veure’l càlid i solidari en aquest context tan agressiu és molt reconfortant. És el primer de la família que veig i no veig, només un instant abans que el gris em faci desaparèixer dins el sumptuós despatx del jutge, no cal dir franquista fins a les celles, que creu que em mereixia els maltractaments —A mí no me intenteengañar, ¡usted es la jefa de este grupúsculo...! I més que n’hi hagués hagut! 

 
Les veïnes veuen el telediario 
 
El dia 13 d’octubre, la notícia va sortir a l’informatiu de TVE, l’únic canal existent i que, per tant, tothom veia; nosaltres no ens vam assabentar de res, aïllades als calabossos de Las Salesas. Els titulars parlaven de la desarticulació d’un grup de l’LCR-ETA VI i de la preparació d’una suposada fuga de deu presos de la presó de Segòvia, l’operacióAltamira.  

Vam rebre de valent per culpa d’aquesta fuga imaginària, però a l’informe que la policia va presentar al Juzgado de Orden Público, i que quaranta anys més tard vam poder llegir, no se’ns atribuïa cap intent d’assalt a la presó de Segòvia, només associació i propaganda il·legal. Però un bon titular sempre val més que la veritat. 

Antonio González Pacheco, Billy el Niño, amb el comissari Conesa al capdavant i tota la Brigada Político-Social van actuar contra nosaltres amb gran violència. El recent atemptat del carrer del Correo, on hi havia hagut dotze morts i molts ferits, els tenia rabiosos. Alguns dels cops tenien dedicatòria. «Te voy a reventar la bilis como a Fernández Valenciano», un dels onze policies ferits en aquell fet, em deien mentre m’estomacaven entre tots. 

La tortura no era un fet aïllat, fossin més o menys sàdics: darrere cada torturador hi havia un sistema que els preparava i protegia. També els jutges i els Tribunals d’Ordre Públic o militars protegien la impunitat dels torturadors. 

Més tard vam saber que per aquestes detencions i tortures es van penjar unes medalles, no només honorífiques, sinó també lucratives. Cada medalla comportava un augment del sou. 

Les notícies sensacionalistes, plenes de mentides, a la premsa, a la ràdio, a la TV, buscaven l’objectiu d’atemorir la població, la família, els amics: compte, no digueu res, no feu res, a veure si també us detindran a vosaltres. 

Per a la família del Martí, que vivia a Palau-saverdera, un petit poble de l’Empordà, i per als meus pares, que vivien a Esparreguera, prop de Barcelona, va ser dur. «Angelina, la tele diu que han detingut la vostra filla petita, la Roser, per comunista i per no sé què d’un assalt a una presó», va cridar la veïna des de l’altra banda de la tanca que dividia les cases. 

L’ensurt, el dolor i també l’emprenyament dels meus pares va ser enorme. Ja feia temps que tots havíem volat del niu i, com que érem tants, era difícil seguir-nos la petja a cada un. Ells no sabien res de la meva militància. Suposaven que era una persona activa al barri i a la universitat, com ho eren o havien estat altres germans. «No us deixeu entabanar!»,  deia el pare. Però ignoraven el nostre grau de compromís. 

Molt aviat, la solidaritat fraternal es va posar en marxa per atendre el sofriment dels nostres pares i la solidaritat amb nosaltres. 

A 170 kilòmetres del poble dels meus pares, els pares del Martí es van quedar glaçats. Sospitaven alguna cosa malgrat les nostres mentides pietoses: el motiude la nostra anada a viure a Madrid, el motiu perquè després de cinc anys de casats no havíem portat nets a la família quan semblava que gaudíem de bona salut, la negativa a tenir telèfon a casa... Alguna cosa s’imaginaven... però no allò. Estaven sols, només ens tenien a nosaltres, i si bé els meus germans aviat els van fer costat, per a ells va ser dur, molt dur. Al poble, la gent va anar fent el nyeu-nyeu: «Ai ves, quina desgràcia!!!»... Però només uns veïns van anar a oferir-se: «Ja sabeu on som, pel que calgui». 

 
Les companyes del sumari 

El trajecte des de Las Salesas fins a les presons el vam fer en un furgó de conducción, una baluerna amb barrots i vidres opacs que només deixava veure una mica de la llum del carrer a través de les reixes que ens separaven dels conductors i dels guàrdies. Estàvem plens d’eufòria per haver resistit els maltractaments i les tortures de la policia. Sentíem que havíem vençut. Ens sentíem més forts que abans de passar per les seves mans plenes de merda. 

Tots hauríem volgut que la conducció fos més llarga. Arramblada al Martí, sabia que passaria molt temps fins que no poguéssim estar tan a prop l’un del l’altra, i ens anàvem explicant com havia estat el pas per les mans dels torturadors. Hi havia una altra parella, la Cuchi i el Peque, que era membre del comitè local. El Juan María també, del comitè local. La Lucía, a qui havien detingut per ser amiga seva. El Joan, que vivia amb nosaltres, tenia la companya a la presó d’Alcalà..I la Lola, amb qui m’ havia reunit un parell de vegades al carrer aquella tardor. Jo coneixia bé la Cuchi, molt poc la Lola, gens la Lucía. Elles no s’havien vist mai..  

Quan els vuit detinguts vam arribar a Las Salesas, ens van separar, els homes a un calabós i les dones a un altre. 

El calabós, venint de les pútrides cel·les del soterrani de la DGS, ens va semblar un hotel. Una cel·la amb parets de rajoles blanques amb dues lliteres, amb llençols, dues cadires i un lavabo. El vàter era a prop, per accedir-hi havies de demanar que t’obrissin, però no estava ple de sang i de merda com les comunes del palau del terror. Com que era un lloc de pas, on les persones detingudes esperaven per anar a judici, no tenia dutxes. Però a la palangana del lavabo ens vam rentar com vam poder.  

En aquella cel·la va començar una amistat que els anys no han trencat. Amb molta cura, ens vam explicar les tortures i els maltractaments i ens vam consolar les unes a les altres, amb tendresa. 

Mentre no passéssim davant d’un jutge, ens podien tornar a la DGS, encara estàvem en mans de la policia, i això ens tenia molt neguitosos. Ens hi vam passar tres dies. Després de passar davant del jutge, ens van portar a la presó, a Carabanchel els homes i a Yeserías les dones. 

Amb la Cuchi ens havíem conegut en la lluita. Prima, menuda, amb uns alegres ulls foscos i els cabells negres, llisos, tallats curtets, semblava molt més jove del que era. Feia poc que s’havia casat amb el Peque. Amb el seu sou de perforista en una gran empresa, sempre era generosa amb tothom. Els cops repetits a les orelles i al cap que havia rebut a la DGS li van produir un mal d’oïda que ha arrossegat sempre. Era, i és, una lluitadora incansable dotada d’un gran sentit madrileny de l’humor. 

La Lucía era la més jove, encara no havia complert els divuit anys. La dictadura posposava la majoria d’edat per a les dones als vint-i-tres anys, però a partir dels setze podies ser processada, condemnada i empresonada. Havia començat els estudis universitaris i feia poc temps que militava a l’LCR. La van detenir perquè l’havien vist reiteradament en companyia d’un dels components del comitè local, res més. Encara no sabia que havia d’evitar de totes passades que li fessin fer el pato. Aquesta tortura, autotortura, consistia a obligar-te a col·locar-te a la gatzoneta i, en aquesta posició, et passaven les mans per sota les cuixes i les emmanillaven. A cops de peu i a empentes et feien caminar com un ànec, mentre ells t’humiliaven i t’insultaven. Els llargs cabells rossos de la Lucía se li ficaven a la boca, l’ofegaven, i ella no podia fer res per evitar-ho amb les mans emmanillades. 

De la Lola, també estudiant, la policia no en sabia res, només l’havien vista parlar amb mi i amb dues companyes més, a qui per sort no van detenir, en un parell de cites al parc de Las Vistillas a l’estiu. Van ser les primeres trobades de companyes de l’LCR per iniciar el debat feminista dins de l’organització. La Lola és la que va sortir més ben parada dels maltractaments, si bé no es va estalviar les tandes de cops del protocol de benvinguda. Sensible, creativa, molt interessada en la qüestió de la dona, el tema que ens havia portat a conèixer-nos per iniciar el debat dins del partit. Tenia un bon sentit de l’humor que més endavant ens va ajudar a passar els dies entre reixes. 


———————
Podeu trobar tots els detalls del llibre aquí