Cada dissabte el diari
Financial Times publica un suplement cultural excel·lent, «Life & Arts». Quan el llegeixo, sovint hi trobo articles que em fan pensar o em descobreixen alguna novetat, i llavors em pregunto si en el món dels diners realment hi ha economistes, banquers i empresaris que creuen que la cultura els salvarà. Gairebé com un antídot, un cop al mes el mateix diari treu un altre suplement, de pàgines setinades, que és pornografia del luxe. Amb el títol de «How to Spend it» («Com gastar-se’ls» seria una bona traducció), és una desfilada de mansions en venda a la Toscana, rellotges de mig milió d’euros, subhastes de pop-art i roba de dissenyadors exclusius. Fullejant-lo, m’adono que la nostra època es recordarà també com aquella en què l’exhibició de l’opulència va saltar els murs de la privacitat i es va convertir en un espectacle.
Un bon reflex d’aquesta tendència són les sèries dramàtiques, amb una oferta amplificada avui dia per les plataformes digitals. Tradicionalment tractaven d’advocats, metges o policies (o tot alhora), però els últims anys s’hi han afegit els milionaris i els seus conflictes familiars, fets d’herències, jocs de poder i corrupcions. Recordo dues sèries d’aquest estil —
Billions i
Succession— que fa uns anys coincidien a reproduir la mateixa escena: un sopar exclusiu en què els protagonistes menjaven una delicadesa prohibida: ocellets fregits. Això sí, se’ls menjaven com demana el ritual neocon, amb un tovalló que els cobria el rostre i el plat. La metàfora social estava servida, esclar, i a mi em va fer pensar en aquella escena memorable que Josep Pla narra a E
l carrer estret: «Per a un home sensible, l’espectacle de veure mastegar ocells està desproveït de sentimentalisme. Per a devorar ocells es necessita, abans que tot, una dentadura forta».
Les ficcions sobre els ricatxos sempre han atret el públic, d’acord, perquè ens conforta que els que tenen la vida solucionada també plorin, però la impressió és que a les sèries actuals, sobretot quan provenen dels Estats Units, ho han convertit en una obsessió. Penso en
Succession i els combats dels seus quatre hereus d’un imperi mediàtic, però també en
Nine Perfect Strangers i els que són addictes al luxe espiritual, o en els turistes tòxics de
The White Lotus, o en els financers cocaïnòmans i disfuncionals d’
Industry. Són només uns quants exemples, n’hi ha molts més, i la pregunta és per què ens atreuen realment. ¿Volen ser una fantasia aspiracional o busquen la crítica social? Per una llei exponencial, els rics amplifiquen els defectes humans: l’orgull, la traïció, la inseguretat, l’ostentació immoral, i en aquestes sèries gairebé mai no se’ns presenten com a models. Són ridículs, emocionalment atrofiats o espiritualment buits. Són acumuladors que viuen aïllats i sovint temorosos del col·lapse financer.
Mentrestant, al món real dels Estats Units i en general d’Occident, la bretxa entre l’u per cent més ric i la resta de la població no ha deixat de créixer. La fractura política i social cada cop és més evident i la figura dels milionaris tecnològics de Silicon Valley i sobretot de Donald Trump —magnat immobiliari, carregat de deutes, reconvertit en president populista que veu la política com un negoci— plana sobre aquest imaginari col·lectiu. Són el símbol d’un sistema on els diners i el xou de l’actitud abusiva poden desfigurar qualsevol ideal democràtic, i alhora ens confirmen cada dia que els rics viuen amb unes regles pròpies.
En aquest context, podem pensar que les sèries funcionen com una mena de teràpia col·lectiva, fins i tot com un consol pervers. Sí, potser ens atrau de manera natural l’estètica de la riquesa —les cases de disseny, les bates de seda, els iots exclusius—, però davant d’aquesta projecció que intuïm realista, allò que ens captiva és el seu desajust emocional. Són històries que ens permeten jugar amb la fantasia mentre ens pensem que la desemmascaren. Mostren com els diners aïllen, com l’estatus es converteix en teatre, com el poder deteriora la intimitat. Però aquí s’hi amaga el gir més irònic de tots: la humanització que es fa dels ultrarics —amb les seves ansietats i traumes— en pot acabar neutralitzant la crítica. Com més els veiem patir, més fàcil és compadir-los. El capitalisme tardà ha estat prou hàbil per convertir fins i tot la misèria dels poderosos en mercaderia emocional. Ens venen la seva tragèdia com si fos la nostra, i nosaltres, ingenus, la consumim.
Podeu adquirir el número 522 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
