ENTREVISTA

Núria Sales, l’ull crític

En homenatge a la historiadora i escriptora, Núria Sales, oferim en obert l’extensa entrevista en profunditat que li va fer Josep M. Muñoz l’any 2017 a L’Avenç.

Núria Sales | L'Avenç/JMM
per L'AVENÇ, 10 de juliol de 2023 a les 17:05 |
Núria Sales i Folch (Barcelona, 1933) és historiadora. Filla de l’editor i escriptor Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria, i de la també editora Núria Folch i Pi, ha viscut gran part de la seva vida fora de Catalunya. L’any 1939 va marxar a l’exili amb els seus pares: van viure primer a França, després a la República Dominicana i, finalment, a Mèxic, d’on van retornar l’any 1948. A Barcelona, als anys cinquanta va treballar en un taller de decoració de porcellanes i, mentre estudiava per lliure, a les oficines de l’empresa tèxtil Coma Cros. Llavors va assistir a algun curs de Ferran Soldevila als Estudis Universitaris Catalans i de Jaume Vicens i Vives a la Universitat. També va començar a fer traduccions, i va publicar el seu únic recull de poemes, Exili a Playamuertos (1961), que va definir com “un succedani (o un preàmbul?) de l’exploració històrica”. Una exploració que va començar, per raons de proximitat familiar, amb la recerca sobre els Veciana, de Valls, i l’origen dels Mossos d’Esquadra i que va plasmar en el llibre Història dels Mossos d’Esquadra: la dinastia Veciana i la policia catalana al segle XVIII (Aedos, 1962). Casada amb el físic Oriol Bohigas, l’any 1962 van marxar a viure a la regió de París, on ha residit durant més de cinquanta anys, i d’on ha retornat fa poc, després de quedar vídua l’any 2013. A París, va seguir els cursos de doctorat d’Ernest Labrousse i, sobretot, de Pierre Vilar, el mestratge del qual ha reivindicat, i es va familiaritzar amb els arxius francesos. Al 1965 es va doctorar a la Sorbona amb una tesi sobre el servei militar, un tema sobre el qual va publicar diversos articles, entre ells un en el primer número de la revista Recerques (1970), recollits a Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos (Ariel, 1974). Als anys vuitanta va reprendre l’activitat historiogràfica, després d’escriure una part de la Història dels Països Catalans, coordinada per Albert Balcells (Edhasa, 1980-1981). També és autora del volum 4, dedicat als segles XVI-XVIII, de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar (Edicions 62, 1989). D’ençà del 1983, des de L’Avenç, i del 1988 des d’Afers, ha incidit de forma decisiva en la historiografia catalana amb noves aportacions i nous enfocaments, sovint sobre temes (l’esclavitud, els traginers, el bandolerisme o la bruixeria) i territoris (com la Catalunya Nord) oblidats o poc tractats, i que ha donat lloc als reculls Senyors bandolers, miquelets i botiflers: estudis d’història de Catalunya (segles XVI al XVIII) (Empúries, 1984), i De Tuïr a Catarroja: estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó (segles XV-XVII) (Afers, 2002), on ha insistit a més en la importància de la història institucional. Com ha assenyalat Eva Serra, “les aportacions de Núria Sales han tingut sempre un component crític i la voluntat d’assenyalar oblits amb intencionalitat metodològica i interpretativa”. L’entrevista té lloc a la laberíntica casa familiar del barri de Vallcarca, on la seva filla, Maria Bohigas i Sales, ha reprès, al capdavant del Club Editor, l’activitat editorial iniciada seixanta anys enrere pel seu avi.


Treballa gaire, encara?
No, no gens. Vagabundejo. Ara agafo un llibre, ara un altre. Ara prenc una nota de no sé quin i després la deixo no sé on. De tant en tant em ve algú a veure, alguna persona amiga, cosa que sempre és un plaer. I vet aquí.
 
M’agradaria que parléssim de la seva vida, de les coses que vostè ha fet. I hauríem, inevitablement, de començar a fer-ho parlant dels pares, que m’imagino que són unes persones importants i decisives per a vostè.
I tant! Encara que, posats a fer, potser que comencem pels avis. Li parlaré de gent que hagi conegut. No gosaré parlar de tal rebesavi, que era amic del bruixot blanc de Vallclara, i enemic per tant del bruixot negre. Això era al segle XIX, no al segle XVII com les bruixes de Salem, sinó en plena època d’Isabel II. El meu rebesavi era carlí, naturalment, perquè a la família tots hem tingut esperit de contradicció. No crec que fos per res més. 

Vallclara és un poble molt petit de la Conca de Barberà, d’on procedeix la família Sales.
El meu pare sempre es va sentir com si fos de Vallclara. En realitat havia nascut no sé si al carrer Casp, però en tot cas a Barcelona. Era fill d’una terrassenca, de la família d’en Vallès i Pujals. En Joan Vallès i Pujals [advocat i polític de la Lliga Regionalista] era germà de la meva àvia Josefina. Vivien a la mateixa mansana, la mansana de la Pedrera. La meva àvia Josefina vivia al carrer Rosselló, amb la seva filla i el seu gendre, que era un jueu alemany que havia tingut el seny d’anar-se’n d’Alemanya el 1933, així que Hitler va pujar al poder. Era un tècnic que s’havia empescat una mena de bomba per als arrossars; tenia clients al Prat de Llobregat. La seva mare havia estat una cantant d’òpera, que havia anat al front de la guerra del 14 per cantar per als soldats alemanys. I aquesta mare, que es deia Clara Ostein i que coneixíem amb el diminutiu de Keken, em fascinava molt i jo l’anava a veure tan sovint com a les meves àvies. Bé, tant no. En canvi, la meva àvia la detestava, la Keken; la detestava perquè jugava al bridge i trobava que era una gran frivolitat. La meva àvia deia de vegades: “Sembla mentida que hi hagi gent que no cregui en l’infern, quan es veu gent com la Keken”. Per a la meva àvia, l’infern devia estar molt més ple del que està, si és que existeix. I no era una persona cruel, no era dolenta, però amb això del cel i l’infern era molt especial.
La meva àvia Josefina l’anava a veure sovint, hi anava a dinar un cop per setmana. Era molt mala cuinera, però cuinava ella, tot i que sempre va tenir criada. A l’època que vam tornar de Mèxic, la criada, que era gallega, es deia Argentina. I la meva àvia Josefina, que no era de mena d’admirar criades, l’admirava molt, perquè era molt estalviadora. I me n’explicava uns mèrits, d’estalvi, que em sap greu no recordar-los, perquè eren per partir-se de riure. Ara, més hauria valgut que deixés que l’Argentina fes la cuina, i que ella fregués el pis, perquè tots hi hauríem sortit guanyant …

Aquests són alguns dels destacats de l'entrevista:

«La família Sales, com molta altra gent mitjaneta del camp, se n’havia anat a viure a Barcelona a finals del segle XIX, i es van instal·lar en un d’aquests pisos llargaruts de l’Eixample. El meu rebesavi, que era molt devot, anava amunt i avall del passadís dient jaculatòries tot el dia.»

«Durant molts anys, vaig tenir un estremiment cada vegada que sentia un avió. Era el record de quan s’acostaven avions a bombardejar Barcelona. I recordo una gran estesa de vidres trencats, que devia correspondre a una bomba que va caure prop d’on vivíem.»
 
«De la República Dominicana, el meu pare en va tenir molt bon record. La nostra casa, un bungalow de fusta, era molt a prop del mar. Hi havia una cala tancada, on no podien entrar els taurons. I jo hi anava a banyar-m’hi, quan no tenia classe.»
 
« L’any 1948, vaig arribar a Barcelona amb sentiments ambivalents. D’una banda em feia molta il·lusió tornar a veure les meves àvies. De l’altra, a Mèxic deixava molts bons amics, i a més estava enamorada d’un xicot. Però eren més les ganes de tornar que la recança.»
 
« En tornar a Barcelona, als quinze anys, els meus pares no em van posar en cap escola. Van decidir que jo no tenia curiositat intel·lectual, i tot perquè jo no els feia les preguntes que, a ells, els hauria agradat que els fes. A més, en aquella època no em preocupava el catalanisme.»

« La meva filla gran no sé si sap què cosa és Catalunya. Però això és culpa meva, també. No els en vaig parlar gens: a força de no voler condicionar-los, no els parlava de Catalunya ni del problema català. Que es podria dir problema espanyol, en lloc de problema català!»
 
« Em sembla que tots els segles de tota la història de Catalunya són de decadència, de decadència respecte a una cosa o altra. No és la història d’Anglaterra, ni tan sols la d’Escòcia, que va tenir les seves hores de glòria. És un país estrany, Catalunya. És un país com de rebuig.»
 
« El Pierre Vilar era marxista, però no era del Partit Comunista. I quan el coneixies més, en deia pestes, del comunisme francès. S’ha dit que era estalinista, però no n’era. Sí que trobava que, en matèria de nacionalitats, Stalin l’havia encertada.»
 
« Tinc un esperit molt crític, en el bon i el mal sentit de la paraula. Chercher la petite bête, en diuen en francès. En català deu ser buscar-li les puces. Fins i tot en uns anys que no feia recerca històrica, continuava a chercher la petite bête, cosa que enervava el meu marit.»


Si vols llegir l'entrevista sencera clica al següent enllaç.
Arxivat a:
, General, Núria Sales
Participació