A vegades els lligams en les relacions personals es traslladen als gustos literaris. ¿Els amics dels nostres amics són els nostres amics?, ens preguntem, i per les lleis de les afinitats electives creiem que sí. Per la mateixa raó, ¿els amics escriptors dels nostres autors preferits poden ser també els nostres autors preferits? Aquí la predisposició no és tan evident, però quan això passa la sensació d’estar en bona companyia ens enriqueix les lectures. És probable, per exemple, que mai no hagués conegut l’obra de Lore Segal sense el seu vincle amb dues dones de la seva generació, jueves i novaiorqueses, que compartien amb ella el privilegi d’una ment esmolada, sàvia i gens complaent: Cynthia Ozick i Vivian Gornick.
La primera notícia de Lore Segal la vaig tenir després de llegir
Antiguitats, l’última novel·la d’Ozick (Labreu), i vaig anar a parar una conversa gravada entre elles dues. Vet aquí dues narradores de 93 anys —totes dues nascudes el 1928, amb un mes de diferència— i amb una amistat tan fonda que parlaven sense filtres, felices de discrepar, ja fos sobre el sentit de la vellesa, la crítica literària, les lectures dels textos mutus o el Talmud, i enllaçant en tot moment records i conflictes. Explicaven que feia més de seixanta anys que es discutien i barallaven, fins i tot amb períodes breus en què no es parlaven, però sempre amb la confiança de saber distingir les afinitats de les diferències, i acceptar-les per mantenir el plaer de l’amistat. En un moment de la conversa, Ozick recordava quan Segal va publicar el seu primer llibre, unes memòries titulades
Other People’s Houses, i jo, atent a la recomanació indirecta, m’ho vaig apuntar.
Un temps després, encara sense haver llegit res de Segal, l’interès per l’obra de Vivian Gornick em va portar a una altra conversa, publicada a la revista digital Grand Journal. En aquest cas, Gornick i Segal compartien opinions amb la novel·lista Nora Eisenberg, i el diàleg girava al voltant de la vida als carrers de Manhattan, el feminisme actual, l’habilitat de Gornick per parlar amb desconeguts o les diferències entre ficció literària, memòria i autoficció. També quedava clar que l’amistat entre elles sovint es basava en l’art de la discrepància.
La curiositat finalment em va fer llegir
Other People’s Houses (n’hi ha una traducció al castellà,
En casas ajenas) i la vaig celebrar amb entusiasme. Lore Segal viatja enrere en la memòria personal fins a la tardor de 1937, quan ella tenia nou anys, per recordar la seva experiència com a nena refugiada de la Viena ocupada pels nazis. Les preocupacions creixents a la seva família, amb els dubtes entre quedar-se o marxar davant de la violència constant, es concreten uns mesos més tard, quan ella és enviada tota sola a Anglaterra a través del programa
Kindertransport. Aquests trens, que van portar nens jueus lluny d’Àustria i Alemanya, són un punt de partida que per a la narradora representa tant la salvació com la pèrdua. Amb una claredat sovint esborronadora i alhora enjogassada, adultament infantil, Segal reviu aquell periple amb gran detallisme. «Les cases dels altres» són les llars d’acollida angleses on va viure entre el 1938 i el 1945, cadascuna oferint-li seguretat i consol, però també la impressió de desplaçament i estranyesa que agreujava la distància amb els seus pares (tot i poder escapar a Anglaterra, no es van retrobar fins al cap d’uns anys). Intel·ligent i de família cultivada, la nena Lore passa per diverses cases de famílies amables i educades, que la respecten però no li estalvien el patiment i l’enyorança. La impressió de ser una mena de «contraban humà», tal com ho definia la mateixa Ozick, dona peu a escenes de caire dickensià, sempre amb el rerefons del nazisme creixent i la guerra, i la perspectiva històrica que afegeix dramatisme.
Lore Segal va instal·lar-se a Nova York el 1951, on va morir l’octubre del 2024. Al prefaci d’aquell primer llibre, podríem dir que fundacional, escriu que aquell viatge singular «és el que em va convertir en escriptora». Al tren va començar a escriure històries mentalment, i després, ja a Anglaterra, redactava cartes per al comitè de refugiats perquè ajudessin els seus pares. El seu estil, doncs, directe, clar, honest i poc sentimental, resulta inseparable d’aquesta experiència de creixement, i estic temptat de creure que també justifica la seva tendència a portar la contrària.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
