Especulacions distòpiques, vinyetes utòpiques

És possible creure que un futur esperançador quan gairebé tots els que hem dibuixat són un malson? Algunes de les distopies canòniques de la literatura del segle passat —Un món feliç d’Aldous Huxley, 1984 de George Orwell, Farenheit 451 de Ray Bradbury o El conte de la serventa de Margaret Atwood— projectaven una versió distorsionada i esfereïdora de la rea­litat com una advertència als seus contemporanis en contra dels totalitarismes. La societat que imaginaven era una possibilitat si ningú no feia res per evitar-ho. 
En el context de la Guerra Freda la ciència-ficció distòpica va incorporar els temors a un desastre nuclear de conseqüències devastores o a una tecnologia tan avançada que se’ns escapava de les mans; tot mesclat en un escenari en què la conquesta de l’espai expandia els límits naturals de la humanitat. Els androides somien amb xais elèctrics de Philp K Dick (Grup62) ja recull a finals dels seixanta algunes d’aquestes paranoies col·lectives, anticipant una societat en què la tecnologia no ha esdevingut precisament una eina que millori realment la vida de la gent. Si més no, hi ha friccions i els androides no acaben de funcionar com estava previst.
Cinquanta anys més tard, còmics com Shangri La del francès Matheiu Bablet (Dibbuks), per exemple, continuen orbitant al voltant d’aquestes idees. La humanitat viu en una estació espacial dominada per una corporació tecnològica que la manté constantment distreta amb una dinàmica consumista, donant per fet que el desenvolupament actual convertirà el planeta en un lloc inhabitable. O no. 
El barceloní Arnau Sanz a Cuando veo cables me acuerdo de ti (Astiberri, 2023) també aprofundeix en la relació promíscua entre les persones i les màquines, i trenca radicalment amb els models de ficció especulativa canònics. En una versió de la nostra societat actual empeltada de tecnologia, sense data concreta ni conflictes socials evidents, Sanz posa el focus en la relacions personals perquè «volia centrar-me en personatges quotidians i reflexionar sobre els vincles de solidaritat i cures entre una dona gran que s’està morint i una androide jove, mentora i deixeble respectivament, que també va experimentant una obsolència programada inevitable». Sanz aconsegueix que el lector empatitzi més amb la protagonista robot, professora de disseny de teixits, que no pas amb les seues companyes de claustre, per exemple, que són dones reals que la menystenen i marginen.

Tornem enrere. L’obra de Moebius titulada The Long Tomorrow (Norma), dibuixada a partir del guió de Dan O’Bannon i publicada per primera vegada a les pàgines de la revista francesa Métal Hurlant el 1975, va revolucionar el gènere introduint elements del cinema negre a la ciència-ficció especulativa. Una història detectivesca ambientada en una ciutat caòtica i vertical, tecnològicament avançada i moralment ambigua. Els paisatges urbans hiperpoblats, plens de ginys futuristes i anuncis lluminosos transmetien una sensació d’esgotament i corrupció que va inspirar visualment els creadors de Blade Runner, basada en la citada obra de Dick.
S’obria d’aquesta manera el camí de les distopies anomenades ciberpunk, on conflueixen la idea d’un món hipertecnològic en què la cibernètica ha esquinçat els límits entre el que és natural i el que és artifical i amb uns protagonistes que acostumen a ser individus més o menys mundans, més o menys inadaptats, que es veuen obligats a enfrontar-se a un sistema que, òbviament, els va gran. 
Els vuitanta van ser una dècada prolífica pel que fa a aquest tipus de còmics poc encoratjadors. El 1982 al Japó s’estrenava una col·lecció que s’acabaria convertint en una icona del ciberpunk i un referent narratiu i visual indiscutible: Akira, de Katsuhiro Otomo, editada en castellà per Norma Editorial. Tot i que la trama principal és una ciència-ficció que beu molt directament de la por a les armes nuclears més que no pas d’una enginyeria avançada que crea androides humanitzats, al llarg dels sis volums que completen la saga de còmics es va desplegant tot un univers social en què hi ha un govern feble i corrupte, uns militars autoritaris que van conquerint quotes de poder fins a fer un cop d’estat, un malestar social creixent contra les desigualtats i uns grupuscles revolucionaris que lluiten per boicotejar-lo i enderrocar-lo. Els dos protagonistes, Kaneda i Tetsuo, joves delinqüents orfes, es veuen arrossegats pels militars i els revolucionaris a una lluita que va creixent en intensitat fins al clímax final.
En paral·lel, el nordamericà Frank Miller creava Ronin, minisèrie de la factoria DC traduïda per Norma en què un samurai de fa vuit centúries es reneix en una Nova York cibernètica del segle XXI dominada per una corporació tecnològica; i Alan Moore guionitzava una altra proposta per capítols titulada V de Vendetta, en què imaginava que a mitjan dels noranta Gran Bretanya viuria sota el control ferri d’una dictadura feixista. El protagonista, lluny de ser un ciutadà convencional que pren consciència contra el poder, és un home especial, culte i amb molts recursos materials, que lluita en solitari per enderrocar-lo. 
A casa nostra, al mateix temps, es comença a publicar Hombre, d’Antonio Segura i José Ortiz, a la revista de còmic underground Cimoc. Ambientada en un món sense data arrasat per unes guerres inconcretes i una crisi energètica global, els pocs supervivents que hi ha lluiten cada dia pels recursos bàsics com el menjar, l’aigua o la gasolina. Connectant amb propostes com Mad Max, film postapocalíptic de sèrie B estrenat el 1979, Hombre participa d’una línia narrativa empeltada d’una mirada més cínica i nihilista en què es perd tot rastre d’esperança col·lectiva. Una versió postmoderna del western crepuscular on es dilueixen les fronteres entre el bé i el mal i on els personatges es veuen obligats a fer el seu propi camí. 

A poc a poc, doncs, la majoria de les narratives que projectaven el futur van tendir a dibuixar dos escenaris terrorífics: una societat tecnofeudal dominada per un poder despòtic que controla la vida de tothom, ja sigui en forma d’estat o de corporació privada; o un món caòtic en què les estructures col·lectives s’han esfondrat, ja sigui a causa d’una guerra nuclear o un desastre natural, i els pocs que han sobreviscut accepten que ara impera la llei del més fort. Sol frio, de Pécau i Cuvillier, s’emmarca en una França posterior a una epidèmia que ha mermat la humanitat i ha desencadenat una guerra sense miraments entre un exèrcit que representa el que queda de l’estat i una guerrilla d’ecologistes militaritzats. En tots els casos, i no és una casualitat, els protagonistes sempre són homes hipervirils molt ben dotats per al llenguatge de la violència.
Margaret Tatcher va convèncer una part gens menyspreable de la societat britànica que les receptes de privatització i retallades eren l’única opció malgrat el cost elevat en llocs de treball i drets socials que van suposar. Va ser pionera, dura i expeditiva a l’hora d’imposar les seues polítiques sota el lema There is no alternative en una societat del vell continent que havia prosperat sota l’estat del benestar. Quaranta anys més tard sembla que la humanitat també accepti, entre acrítica i resignada, les distopies capitalistes com una profecia de la qual és impossible fugir-ne. Talment com si haguessin traçat el camí que estem predestinats a seguir sense una alternativa possible.
El doctor i catedràtic de filosofia Francisco Martorell reflexiona sobre aquestes contradiccions en els assajos Pensar de otro modo i Contra la distopia, editats ambdós per La Caja Books el 2019 i el 2021 respectivament. Martorell ens adverteix que les ficcions especulatives han perdut el seu efecte i en lloc de ser un revulsiu de consciència contra el sistema capitalista aquest les ha absorbides, manipulades i reescrites a través de la indústria de l’entreteniment amb l’objectiu d’inhibir qualsevol potencial transformador del lector. La reflexió i el pensament crític han estat substituïts per la resignació i el nihilisme. 
Primer patirem un sistema de castes totalitari que portarà el planeta al límit de l’extenuació i després del col·lapse total uns pocs afortunats, si se’ls pot anomenar així, hauran de malviure en el següent escenari. Les especulacions depressives, mancades d’una alternativa tangible en un context de crisi pel que fa a les ideologies d’esquerres i progressistes, apunta Martorell, ens condueixen a la paràlisi individual en lloc d’impulsar-nos a l’acció col·lectiva. 
En paral·lel als gèneres més catastrofistes que hem anat traçant seria injust obviar un corrent menys mainstream i alhora molt més suggerent per la seua visió positiva que projecta: l’anomenat solarpunk. Posant la tecnologia al servei del progrés col·lectiu i l’optimització racional i respectuosa dels recursos, són històries en què la humanitat aconsegueix viure en harmonia amb la natura, fent un ús extensiu i de­mocràtic de les energies renovables. Una altra etiqueta per a les ficcions especulatives humanistes és el hopepunk, encunyat per l’escriptora de fantasia Alexandra Rowland el 2017. 
Sense beure de manera explícita ni directa de les grans ideolo­gies revolucionàries dels segles XIX i XX, ambdues propostes comparteixen el propòsit de posar el focus en rela­cions personals honestes i en la construcció d’alternatives socials cooperatives basades en la solida­ritat, de forma que es genera un missatge d’esperança que convida a participar d’imaginaris més amables i menys sanguinaris. 
Escriptores clàssiques de la ciència-ficció com Ursula K. Le Guin (Els Desposseïts, Raig verd, 2018) i Octavia E. Butler (La paràbola del sembrador, MaiMés, 2022) són citades sovint com a precursores dels dos gèneres per la seva exploració de societats alternatives i la reflexió propostivia sobre la relació de la humanitat amb el seu entorn natural i els invents tecnològics que ha creat. 
El francès Guillaume Singelin és avui en dia un dels màxims exponents d’aquestes corrents en el terreny de les vinyetes. Tant a PTSD com a Frontier, ambdues traduïdes al castellà per l’editorial valenciana Grafito, planteja uns personatges complexos i aturmentats en unes societats que contenen els grans ingredients de les distopies que hem anat exposant. Tant en un com en l’altre, encara que són molt diferents perquè el primer passa en una ciutat no identificada però més o menys contemporània i l’altre en un futur sense data en què la conquesta de l’espai i altres planetes és un fet consumat, els protagonistes són persones desubicades que trobaran la sortida vital gràcies als llaços d’empatia, cures, lluites compartides i solidaritat que establiran amb els seus iguals. 
Ricard Efa, autor prolífic de còmics i novel·les de temàtiques diverses, ha creat els darrers anys dos universos narratius paral·lels que es poden inscriure en la ficció especulativa. La saga literària Stella Signata i la trilogia de còmic Noceà, tot publicat en català per l’editorial MaiMés. Les premises distòpiques que Efa va plantejar per a Noceà són «l’afectació real del canvi climàtic en el territori, en les societats i en les persones i l’autoritarisme creixent per part de governs teòricament democràtics juntament amb la intervenció d’empreses privades en aquests mateixos governs. Fins fa quatre dies això era considerat distòpic i avui en dia, amb Elon Musk participant del govern de Trump, ja és una realitat». 
El mateix Efa va inscriure la seua trilogia en aquestes corrents humanistes en què, malgrat el món ha anat de mal en pitjor, encara queda espai per a la reconstrucció. «Al final de la trilogia hi ha un discurs positiu, hi ha espai per creure que una alternativa és possible. Per això també vaig fugir d’uns personatges que es convertissin en herois capaços d’enderrocar el sistema per si sols. Aquesta idea també em sembla perillosa perquè no és realista, és difícil que els joves lectors realment s’identifiquin amb els protagonistes si aquests es converteixen en superherois impossibles». 
Sense caure en la idea que la vio­lència és l’única sortida per a la supervivència quan els vestigis de la civilització s’han convertit en runes i cendres, la dibuixant Mà­riam Ben Arab va plantejar la proposta d’Heura, juntament amb el guionista alemany Volker Shmitt, per a un concurs de la revista infantil Cavall Fort sota el títol Hi ha un pla. «En plena pandèmia de la COVID, tancada al pis de Berlín treballant com a il·lustradora, era complicat no pensar en un món distòpic decadent. Però el projecte era per a un públic infantil, així que el repte era plantejar un món esfondrat en què era necessari plantejar una sortida i oferir un discurs positiu», argumenta. Convertida en una sèrie d’historietes autoconclusives publicades per la revista i posteriorment compilades en un àlbum per Bindi 
Books, Heura també es pot aixoplugar sota el paraigua estimulant i encoratjador. No tant per l’escenari catastròfic com per la manera com els supevivents s’hi adapten. 
Solidaritat, empatia i cooperació són els pilars d’una reconstrucció social que s’allunya de l’individualisme violent que ha dominat les distopies fins a fer-nos creure que no hi havia res més. Un pla en què, a diferència del que ha estat habitual a la majoria de les distopies dominades per la testosterona, estan protagonitzades per nenes, noies i dones.
Si volem creure en un futur esperançador doncs, hem de començar a dibuixar somnis possibles. 



Jaume Barrull. Periodista cultural i director de Doble Tinta (Pagès Editors)


Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-us-hi AQUÍ.