Una tarda de l’estiu passat, aprofitant una de les estones mortes pròpies del període, vaig acabar fent el que fem molts: navegar per YouTube. Va ser
així com vaig entrepussar amb un vídeo titulat «El MNAC en Barcelona | Conoce la polémica exposición de arte Románico», penjat per Entrespacios, una empresa especialitzada en rutes guiades per a visitants forasters.
Sempre m’ha interessat saber com ens veuen els de fora sigui a la gent del Camp de Tarragona, o directament als catalans. Per això vaig pensar que aquell vídeo em faria passar l’estona enmig de la calor sufocant d’una tarda d’estiu. Mentre uns fan la migdiada mirant el Tour, jo vaig decidir fer una mica d’etnografia digital nostrada.
El vídeo durava 14 minuts i escaig, i ben aviat vaig comprovar que allò de «polèmica» del títol era només un ganxo publicitari. Cap anàlisi crítica, cap menció de les tensions actuals. La narradora explicava correctament les campanyes de recuperació de les pintures murals del romànic, les tècniques, els protagonistes… Una introducció acceptable per a públic estranger. Però, per a qui busca entendre la situació actual de la col·lecció d’art romànic del MNAC, allò no servia de gaire.
Aquell vídeo té 4 anys. Així que no ens pot servir per respondre les preguntes actuals. La principal, per què la col·lecció romànica del MNAC —una de les més importants del món— està en el punt de mira? I no pas per qüestions artístiques, sinó per una sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena el retorn dels frescos de Sixena al monestir d’origen, situat a Vilanova de Sixena, demarcació d’Osca. Uns paisatges que ens poden recordar els escenaris d’
Incerta glòria de Joan Sales.
La decisió del Suprem és la confirmació de les sentències que ja havia dictat el jutjat de primera instància i l’Audiència Provincial d’Osca entre els anys 2014 i el dia d’avui. Un camí que s’ha allargat mercès als recursos de la Generalitat, però que també anaven en contra del Ministeri de Cultura i el mateix museu —institucions representades al patronat del Museu, on també trobem l’Ajuntament de Barcelona. La resolució del plet civil, iniciat pel Govern d’Aragó, no indica com complir la sentència. Embolica que fa fort!
Jo no soc jurista, i no entraré a valorar la legalitat i legitimitat de la decisió. Però com a historiador de l’art, sí que puc posar sobre la taula elements que sembla que ningú va tenir en compte a l’hora de redactar la sentència: el context històric, les decisions tècniques que es van prendre per salvar aquelles pintures, i sobretot, la seva fragilitat actual.
Un exemple curiós: la sentència redescobreix que les pintures no són del MNAC, sinó que pertanyen a les religioses del monestir de Santa Maria de Sixena. Això ja fa temps que ho sap tothom: només cal llegir la cartel·la del museu o consultar la fitxa tècnica al web, on consta clarament que són «dipòsit de la comunitat de religioses santjoanistes del monestir de Santa Maria de Sixena, 1940». No calia arribar al Suprem per això!
Ara bé, el més greu no és el debat sobre la propietat, sinó l’ordre de retornar les obres a un espai on corren un perill i risc real. Experts d’aquí i de fora coincideixen que el trasllat seria desastrós per a la seva conservació. El conjunt de frescos va ser salvat in extremis, i la seva estabilitat actual és molt delicada.
Per entendre-ho cal fer una mica d’història. Les pintures murals i les profanes —procedents d’una sala rectangular situada entre l’església i el claustre— de Sixena són una meravella del segle XIII. El monestir el va fundar la reina Sança de Castella, esposa d’Alfons el Cast, i estava estretament lligat al poder de la corona i la seva cort. Però el 1936, durant la Guerra Civil, el monestir va ser incendiat. L’enteixinat mudèjar es va perdre del tot, i moltes pintures van quedar malmeses o directament destruïdes. Com és el cas de les que hi havia a les parets de l’església del cenobi.
Un equip especialitzat, enviat des de Barcelona, va actuar amb urgència per salvar el que quedava, capitanejat per l’historiador de l’art i arquitecte, Josep Gudiol, una figura clau en la història de la conservació i preservació del nostre patrimoni. Les pintures es van arrencar, es van traslladar a Barcelona, es van restaurar i finalment exposar al museu. Val la pena remarcar la data en què totes aquestes accions s’estan realitzant, entre 1936 i 1940. El grup pictòric arribarà al museu català el 1961 i més tard seran instal·lades a l’espai actual on s’exposen. Un àmbit que hem d’entendre com una gran UVI per garantir la seva preservació.
Per fer-ho possible, es va fer servir la tècnica de l’strappo, que permet extreure només la capa superficial d’una pintura mural. Això va implicar crear suports nous, fets a mida, per exposar-les i preservar-les. Però també va fer evident que són obres extremadament fràgils. Avui, qualsevol moviment podria posar-les en perill.
Aquest no és només un argument del MNAC. Experts, acadèmics i institucions d’arreu indiquen i corroboren la necessitat de no moure les pintures. Entre ells destaca Gianluigi Colalucci, el director de la restauració de la Capella Sixtina del Vaticà, que ho va deixar ben clar en un informe demanat pel mateix museu: «les pintures eren i són inamovibles en el sentit que reclama el govern d’Aragó.»
Altres veus expertes —conservadors, químics, arquitectes, museòlegs…— han coincidit. I el debat ha estat molt ben recollit per periodistes especialitzats com Maria Palau del Punt Avui, que han fet una gran feina per fer arribar aquesta problemàtica al públic general. I hi podem afegir també els diversos manifestos, polítics, tècnics i acadèmics que s’han generat des del 28 de maig.
I malgrat tot, el govern de l’Aragó manté que les pintures han de tornar. L’únic informe favorable al trasllat és seu, i segons informà TV3, es va redactar sense ni tan sols examinar les obres en persona. El camí judicial encara no s’ha acabat. El Patronat del MNAC del dilluns 16 de juny passat va acordar demanar una incidència d’execució davant la justícia per la incapacitat de traslladar les pintures i va proposar la creació d’un grup de treball de caràcter tècnic i íntegrament per personal especialitzat (al qual es convida al Govern d’Aragó a proposar els especialistes que consideri), amb la finalitat d’avaluar i dur a terme els treballs per al compliment de les resolucions.
El cas de Sixena no és només un conflicte tècnic o legal. Hi ha un rerefons polític innegable i palmari. No només per aquesta acció sinó per les altres desenvolupades als darrers anys per l’art de la Franja o les altres peces de Sixena al mateix MNAC o al Museu de Lleida. En aquest sentit, i amb voluntat de mantenir la integritat de col·lecció i la bona memòria d’aquells que van jugar-se la pell el 1936 per salvaguardar el conjunt, cal remarcar la bona tasca del company Dr. Albert Velasco.
Però la realitat és que no són les úniques obres que no es troben al seu lloc original. El món està ple d’obres desplaçades: als grans museus internacionals hi ha peces de mig planeta. I a Catalunya, quan s’han perdut elements patrimonials, s’ha actuat per conservar-los: comprant, restaurant, col·laborant amb institucions religioses i públiques. Poblet, Santes Creus o Vallbona de les Monges en són exemples ben clars.
Ignorar aquest context global és un error. Si renunciem a tenir patrimoni català en grans museus, és com si desapareguéssim del mapa.
I avui, més que mai, cal estar-hi presents.
Mantenir les pintures de Sixena al MNAC no és un caprici. És una qüestió de responsabilitat: científica, patrimonial, i també nacional. Si aquestes obres han arribat fins avui, és gràcies a una cadena d’accions decidides per protegir-les. Trencar aquest fil seria condemnar-les a una lenta desaparició.
I en el fons, protegir aquest patrimoni no és només defensar unes pintures. És defensar la nostra memòria, la nostra història i la nostra capacitat de continuar explicant-nos com a país.
Damià Amorós i Albareda, historiador de l’art i museòleg.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
