La construcció de la identitat: entre història i memòria

La construcció de la identitat, tant individual com col·lectiva, és un dels temes als quals la literatura i la historiografia, però també les ciències socials, han dedicat darrerament —en realitat, en algun sentit, tothora— més pàgines i esforços. De fet, la literatura memorialista i autobiogràfica, la «literatura del jo», l’autoficció és, ara com ara, un dels gèneres literaris que atrau un gran nombre d’autors i de lectors. Buscar-se a un mateix, saber qui som, d’on venim, què ens configura com a individus i com a col­·lectivitat, com a poble, sembla que és una preocupació i un batec constant.
Sens dubte, és en aquesta necessitat i desig de construir la identitat que s’inscriu la relació entre memòria i història, tant per a les persones, com per als països o col·lectius de tota mena. Una relació, gens lineal, sobre la qual han reflexionat insistentment els historiadors, com ara Antoni Furió (catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València): «mentre que, per a uns, la funció de la memòria és quelcom de totalment secundari i auxiliar i es redueix a fer-la servir de matèria primera, de font per a la història, per a altres és una forma de “contrahistòria”, una manera de subvertir el relat oficial. Enfront de la història oficial, enfront del relat dels vencedors, la memòria dels vençuts». «La història —comenta Furió, amb qui hem parlat al seu despatx de València— és un relat, una explicació, una construcció feta pels historiadors, per experts, fruit d’una investigació històrica; la memòria, en canvi, és més informal o almenys no formalitzada pels historiadors, però és un ingredient essencial de la identitat dels pobles, igual com la memòria personal és la part central i cardinal de la identitat d’una persona». «No som res sense memòria –insisteix Furió– i les societats necessiten la memòria per reconèixer-se en elles mateixes, però també la memòria de classe social i la de gènere».
Aquesta relació més aviat complexa entre història i memòria és, en gran mesura, el que es troba a la base del volum La memòria dels catalans, dirigit per l’historiador i investigador Borja de Riquer. Al voltant d’aquest relació, de l’aparició del llibre i de la construcció de la identitat, he tingut ocasió de conversar amb Antoni Furió. 

Els antecedents de La memòria dels catalans
Al bell mig d’aquest diàleg entre història i memòria, cal celebrar l’aparició d’una obra nascuda de la inquietud i la necessitat de definir la identitat catalana a l’alçada del segle XXI. Un llibre de pes, més de mil pàgines, on es seleccionen i expliquen els més destacats «llocs de memòria», en el sentit més ampli: monuments, commemoracions, paisatges, tradicions, esport, música, narratives històriques i literàries sobre els catalans i la seva identitat, entre altres. Una obra que no naix del no-res, sinó que té antecedents importants, com el mateix Borja de Riquer apunta en la presentació del llibre i, com ja anunciava Antoni Furió al seu article «Els llocs de memòria dels Països Catalans. Història, identitat i projecte inclusiu» publicat a la revista Concret el 2019. Aquest fou un article diguem-ne germinal, que suggeria un projecte global i ambiciós relacionat amb la memòria de tos els catalans, i que evocava l’obra de Pierre Nora qui, malauradament, ens va deixar el passat mes de juny, als 93 anys, després de tota una vida dedicada a investigar i a escriure sobre la relació complexa entre el passat i el present.
Els antecedents de La memòria dels catalans es remunten, certament, a Les lieux de mémoire de l’historia­dor francés Pierre Nora, una ambiciosa empresa —alhora acadèmica, política i mediàtica— publicada per Gallimard entre 1984 i 1992. Un treball que marcà precedents i amb el qual Nora volia «representar i recuperar la identitat col·lectiva elaborant una mena d’inventari de tot allò que havia servit per construir els trets identitaris dels francesos». Una obra que llegida i revisitada en el temps, comenta Furió, és susceptible de diverses crítiques i revisions, en el sentit que sobre les lieux de mémoire «planen —com planen sempre sobre l’escriptura de la història— els riscos de sacralització, mitificació i amnèsia». En paraules de l’historiador valencià, i mirat des d’una perspectiva inclusiva i crítica, l’obra de Nora fou «una altra manera d’escriure la història nacional, passant de puntetes o directament ignorant alguns dels punts més dolorosos de la història de França». 
Amb tot, fou un projecte re­eixit, traduït i versionat en altres països. Anys més tard, la publicació d’Historie mondiale de la France, de Patrick Boucheron, tornà a marcar una fita i directrius a seguir, i va conèixer rèpliques en llocs com ara Quebec, Dinamarca, Àustria, Itàlia o Alemanya. 
És, doncs, en aquest context i amb aquests precedents que s’emmarca La memòria dels catalans, un treball que, en certa mesura, no respon a una visió unànime i homogènia, sinó que presenta perspectives divergents, perquè no hi ha una manera única i uniforme de sentir i construir la identitat catalana. I perquè hi ha «els altres catalans», i molts catalans nouvinguts, i probablement no tots els catalans s’identificaran amb els mateixos llocs de la memòria ni d’igual manera. Per dir-ho en paraules de Borja de Riquer, el llibre palesa «les tensions i divi­sions polítiques, ideològiques i so­cials dels catalans, que es presenten com a trets significatius de les divergències que s’observen dins de les seves memòries diverses».

Gestionar la memòria en la societat moderna 
Les societats no són inamovibles ni d’una peça, sinó que canvien i es (re)construeixen constantment. Les societats modernes, sotmeses a profundes transformacions en els últims decennis, senten, cada vegada més, la necessitat de la memòria per tal de definir i construir una identitat. En els darrers temps, on tot ocorre a grans velocitats, i amb els fluxos migratoris que ha viscut i continua vivint Europa, hem viscut un canvi substancial del paisatge humà: ètnic, cultural i fins i tot religiós. La qual cosa fa replantejar-se, també, què vol dir avui dia ser català, quins són o podrien ser els llocs de la memòria en el sentit més inclusiu de la paraula, així com quins són els subjectes que s’identifiquen amb aquests llocs.
Fet i fet, qui i què conforma avui la memòria dels catalans. Perquè la memòria —com apunta Furió— «no mira només al passat, sinó també al futur. No és només una curiositat retrospectiva, sinó una construcció de futur. Sobretot en les societats actuals, més complexes, amb pluralitat de llengües, religions, cultures, tant als països europeus com a casa nostra, i tot això s’ha d’integrar». «La memòria —insisteix— no pot ser un escut o arma del passat que tu oposes als nous membres de la identitat nacional». 
Com gestionar, doncs, la memòria en la societat moderna? Aquest és, a hores d’ara, el gran repte, i no només per als historiadors, per bé que aquests hi tenen molt a dir i molt a fer. Tal com apunta Étienne François: «per la seva formació i per les regles del seu ofici, els historiadors estan més ben preparats que altres per “deconstruir” els llocs de la memòria i contextualitzar-los i representar-los en tota la seva complexitat». Tot i que, matisa Furió, aquesta competència «no els converteix en propietaris i intèrprets de les memòries col·lectives —altres disciplines com la sociologia, les ciències polítiques o l’antropologia cultural i social estan millor armades per a això—, ni tan sols, encara que alguns ho creguin, els converteix en dipositaris d’un magisteri normatiu en matèria de memòria, perquè els reptes últims en aquesta matèria, el que es juga en el camp de la memòria, són d’ordre polític i ètic». 

La memòria dels catalans, una iniciativa editorial que cal celebrar
Mirant una mica enrere, cal entendre La memòria dels catalans dins d’una sèrie de grans projectes editorials, concebuts i dirigits pel mateix Borja de Riquer: des dels diversos volums d’Història: Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, publicats per Enciclopèdia Catalana el 1995, passant per Història Mundial de Catalunya i Vides catalanes que han fet història, publicats per Edicions 62 en 2018 i 2020 respectivament, fins arribar a La memòria dels catalans, el 2025. Són trenta anys dedicats a la memòria i la història dels catalans, i que han donat lloc —com subratlla Furió— a llibres de molt bona factura, llibres, tots tres, amb una voluntat d’alta divulgació, adreçats a un públic ampli, llibres per a ser llegits. Treballs que, «sobretot en el cas de La memòria dels catalans —apunta Furió— palesen que no som davant d’una obra enciclopèdica, sinó més aviat d’una obra àgil i atractiva, escrita en un to més assagístic, rigorós i informatiu, alhora que divulgatiu». Per a l’historiador valencià es tracta d’un llibre, ben concebut i executat: «és una obra que ha compat amb un equip molt divers de col·laboradors i de gran qualitat i que fa plaent la lectura gràcies, en gran part, a uns textos assequibles i amens». 
Així, sota la direcció de Borja de Riquer i amb un comitè de set experts format per Joaquim Albareda, Jaume Ayats, Margarida Casacuberta, Josep M. Muñoz, Xavier Roigé, Josep M. Salrach i Pilar Vélez, La memòria dels catalans —que ha comptat amb el treball de 136 especialistes col·laboradors— és un llibre escrit i pensat per a ser explorat i llegit com un assaig d’assajos. «No és un diccionari general, sinó una obra centrada en aquells elements que, amb el temps, s’han convertit en referents per a bona part dels catalans, al marge de si històricament, aquests elements, s’ho mereixien o no», tal com explica Borja de Riquer, qui insisteix també en el fet que La memòria dels catalans «se situa lluny dels discursos essencialistes que converteixen els referents identitaris en una mena de cànon immutable». 

Un llibre adreçat a un públic ampli
La memòria dels catalans està dividit en catorze parts de caràcter temàtic, precedides d’una breu introducció cadascuna, i abraça aspectes ben diversos, com ara personatges i fets: històries, llegendes i mites, la memòria de la nació, els llocs de memòria, llengua, literatura, moviments i entitats culturals, el patrimoni material: monuments i museus, el caràcter dels catalans, el lleure i l’esport, els balls i la música, entre altres. En total, més de 200 capítols, mai massa llargs, amb una breu bibliografia al final i referèn­cies creuades a altres capítols que enriqueixen la lectura i s’ajuden a entendre els uns als altres. 
En paraules Borja de Riquer La memòria dels catalans «és una mena d’exercici intel·lectual, o si es vol cultural, motivat per la necessitat d’explicar avui, a inicis del segle XXI, com s’ha construït històricament la identitat dels catalans [...] Tot i les diferències, tant Història mundial de Catalunya com La memòria dels catalans —explica— responen a la necessitat de “repensar” les formes i les maneres de presentar, en aquell cas la història i ara el procés de la construcció històrica de la identitat, la memòria, d’una societat tan complexa com la catalana, sobretot en uns moments com els actuals de grans transformacions socials, culturals i ideològiques perquè les col·lectivitats, les nacions, no són eternes ni immutables ni inamovibles». 

Els llocs de memòria: símbols, monuments, commemoracions i molt més
«Llocs de memòria» és un concepte, doncs, relativament recent, però que ja du dècades de recerca en diferents contextos, com hem apuntat. Al seu torn, Borja de Riquer els defineix com «espais emblemàtics, llocs de memòria que han estat creats amb una clara voluntat commemorativa i que són objecte d’atracció i d’un cert culte gràcies al seu continu històric notable». Per a Antoni Furió es tracta de «llocs d’identitat, llocs en els quals una col·lectivitat s’hi reconeix. Això no vol dir que la identitat es condensi o s’encarni en un de sol d’aquests llocs de memòria. Si la identitat és plural i diversa, també ho són els seus llocs de memòria». Per a tots dos historiadors, el concepte de lloc de memòria va molt més enllà d’un lloc físic, i per a Furió inclou representacions com ara mapes, cançons, fenòmens migratoris, festivitats. El repte «es multiplica —tal com planteja l’historiador valencià— si parlem de llocs de memòria dels Països Catalans, qui fa la tria, i quins llocs s’inclouen i quins no».

Qui fa la tria en la construcció històrica de la identitat? 
«Tan important com la selecció mateixa és qui la fa —apunta Antoni Furió. Les elits acadèmiques i intel·lectuals? Els historiadors? O, com a Àustria, la mateixa població, que va ser prèviament consultada?». Qui selecciona els llocs de memòria i quins llocs selecciona és un afer delicat i complex perquè la tria implica moltes dificultats, i encara més si s’entén la catalanitat més enllà de Catalunya, incloent-hi el País Valencià i les illes Balears. 
Seguint les pautes que ha donat Enzo Traverso, quan parla de la diferència entre «memòries fortes», construïdes sobre un estat-nació, i «memòries febles», construïdes per grups minoritaris o per exemple, nacions sense estat, que mantenen viva la memòria col·lectiva com a base de la seva identitat diferenciada i com a una reivindicació social i política, no podem oblidar que nosaltres formem part d’una «memòria feble».
Tenint present que allò que es juga en el camp de la memòria és d’ordre polític i ètic i que la societat catalana moderna és una societat en canvi constant, dur a terme un projecte sobre «la memòria dels catalans», hauria d’entendre’s com un projecte obert i inclusiu, on poder donar la veu i implicar tota la comunitat en el debat sobre els llocs de memòria. Es tracta de fer un projecte de dalt a baix o a l’inrevés? Es podria dur a terme un projecte que abracés la identitat de tota la gent de parla catalana, de Salses a Guardamar, i mar enllà? Aquesta seria la qüestió. I el repte...
No és fàcil, pressuposa moltes coses, comporta una gran voluntat integradora, molta feina, potser conflicte. Però segurament seria la manera de donar la veu i implicar tota la comunitat en el debat sobre els llocs de memòria —i en la seva construcció social i col·lectiva— fent participar-hi, a més dels historiadors, altres agents socials i actors culturals o simplement civils, in­cloent-hi els nouvinguts, els altres catalans, a hores d’ara «els altres altres catalans», amb un biaix necessari de memòria de classe, però també de memòria de gènere, al qual es referia Antoni Furió, i que s’ha plasmat històricament en llibres com Els altres catalans (1962) de Francesc Candel o en La dona a Catalunya. Consciència i situació (1966), de Maria Aurèlia Capmany i, dècades després, en Les altres catalanes. Memòria, identitat i autobiografia en la literatura d’immigració (2018), de Margarida Castellano.  
En aquest sentit, i com apuntava Furió al final d’aquesta conversa, els llocs de memòria dels Països Catalans «són sobretot un projecte polític, un projecte obert i inclusiu de futur, que no mira tant al passat, i menys encara des d’una perspectiva nostàlgica o revengista, com al present, amb una voluntat de convi­vència i integració, de solidaritat, basada en una memòria construïda col·lectivament». 



Lourdes Toledo, escriptora i periodista.


Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-us-hi AQUÍ.