Temps incerts. Alemanya entre guerres

Només començar el recorregut expositiu llegim l’esgarrifosa xifra: un 19% de la població masculina va morir o va resultar ferida com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial. 70 milions de persones mobilitzades, 20 milions de ferits, 10 milions de soldats morts; «un cadàver gris petrificat» que deixaria escrit George Grosz en el seu llibre de memòries traduït al castellà amb el títol Un sí menor y un no mayor. La mutilació i la ceguesa conviuran amb els ideals de bellesa i fortalesa que malden per convertir-se en símbol d’una nova societat. La República de Weimar representarà una nova etapa per l’Alemanya derrotada. Els ideals de democràcia, llibertat i igualtat regiran la Constitució de 1919. L’article 128 atorgarà igualtat de drets a homes i dones davant la llei. L’article 48 donarà poders extraordinaris al president, incloent-hi l’ús de la força o la suspensió de llibertats civils, per establir la llei i l’ordre en cas d’emergència. La porta quedarà oberta per a que el canceller Adolf Hitler instauri una dictadura totalitària a través de mitjans suposadament legals.

«La guerra m’acompanyarà fins al final» va assegurar profèticament per carta l’artista Käthe Kollwitz al seu fill el 16 d’abril de 1945 des del castell de Moritzburg, prop de Dresde, on havia estat reclutada a la força. Tenia setanta-set anys. Pocs dies després, va morir. Deixava enrere una vida de dolor i compromís so­cial extrems. De petita havia viscut la mort dels seus germans; com a mare, havia perdut el seu fill en la Primera Guerra Mundial i com àvia, en la Segona, al seu net soldat. Perseguida pel règim nazi, les seves obres ha­vien estat incloses en l’exposició d’art degenerat que es va organitzar a Berlín el juliol de 1937 i pràcticament tots els treballs que tenia al seu estudi es van perdre durant els bombardejos dels aliats. La maternitat va ser un dels seus grans temes. Mares que protegien els seus fills amb el propi cos, mares famèliques i mares esperant notícies de la guerra. «És el meu deure expressar els patiments de la gent, els patiments inacabables que són tan grans com les muntanyes», escriví en el seu diari. Els tenia a tocar. El seu marit metge tenia la consulta en el mateix edifici on vivien, a Berlín, i la població més desvalguda de la ciutat s’hi concentrava dia rere dia. Kollwitz gravà el patiment dels seus rostres i la desesperació. Quan morí el seu fill, necessità concentrar tot el dolor en la figura escultòrica coneguda com a Pietà: ella es va representar amb el seu fill entre els genolls, ja de gran, i abraçant-lo. Quan nasqueren els seus nets, els volgué aixo­plugar sota l’escalf de l’abraç de la seva mare; un gest d’amor maternal que concentra alhora tota la por a perdre’ls. És la peça que ens sacseja només començar el recorregut de l’exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres procedent del Käthe Kollwitz Museum de Berlín que aquest estiu reobre portes després d’un temps tancat per obres d’ampliació.
També quedaren pràcticament destruïdes en els bombardejos de Berlín, les obres que tenia l’artista Marg Moll a la casa que havia fet construït a l’arquitecte Hans Scharoun. Una escultura seva exemplifica la interessant investigació que portà a terme en el terreny escultòric i el llenguatge abstracte amb què treballà el cos humà. Marg Moll també va ser víctima de la campanya de Hitler contra l’art degenerat. Una escultura seva, Ballarina, va ser localitzada per atzar mentre es treballava en la construcció d’una nova línia de metro en el centre de Berlín: en el seu moment, com tantes obres, havia estat proscrita pels nazis. Una altra dona, encara: Renée Sintenis. El 1931 havia estat admesa a l’Acadèmia d’Arts de Prússia, convertint-se així en la primera dona escultora. En va ser expulsada el 1934 per la política nazi. El 1945 el seu apartament va quedar destruït i gran part de la seva obra es va perdre. L’escultura que s’ha escollit d’ella és la de l’atleta finlandès Paavo Nurmi, tot un cant a la velocitat i a l’esforç de superació. Més enllà Georg Kolbe ens porta el soldat caigut Carl Heinrich Hertz. Les ales d’Ícar l’identifiquen com a pilot. El seu rostre esbossa un somriure. Hi ha espai per a l’esperança? La pel·lícula documental que produeix el 1925 el Departament de Cultura dels estudis de cinema UFA El camí de la força i la bellesa. Una pel·lícula sobre la cultura moderna del cos de Wilhelm Prager, amb guió de Nicholas Kaufmann, neix amb una clara missió: incentivar a la població a practicar exercici físic i a tenir cura del seu cos. Unes passes enllà, picada d’ull a la robot Maria de la pel·lícula Metropolis de Fritz Lang, l’ésser humà del futur.
Qui també va assistir a la destrucció de la seva obra en els bombardejos de Colònia, va ser August Sander. En l’àmbit personal, patí l’horror d’assistir a la condemna del seu fill Erich a deu anys de presó pel seu activisme polític contra el règim i de veure’l morir per la malaltia que li provocà la desatenció i la denegació d’auxili que patí empresonat. Amb el record de la magnífica exposició que La Virreina Centre de la Imatge presentà sobre ell el 2019 enfilem mirada pels retrats de la sèrie Gent del segle XX. Hi són la mare proletària, l’enginyer, el carboner Berlínès o l’artista de circ, l’un al costat de l’altre, en el que Walter Benjamin qualificaria com un «atles d’instrucció». Gran part dels artistes d’avantguarda es mobilitzaran en defensa de l’esquerra revolucionària o democràtica amb obres de crítica social i política. «L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma», cridarà Bertold Brecht. Publicada per Willi Münzenberg, la revista AIZ (Arbeiter-Illustrierte-­Zeitung) publicada a Berlín entre 1924 i 1938, es preguntarà sarcàsticament per qui governa a Alemanya i per la Pau a la Terra. És la hipocresia burgesa que magistralment retrata L’òpera de tres rals, obra estrenada el 1928 amb llibret de Bertold Brecht i musicada per Kurt Weill. Regaleu-vos temps per al documental avantguardista de Walter Ruttmann, Berlín simfonia d’una gran ciutat, un batec per les fondes diferències socials que hi conviuen, i que llinda amb el fragment del film propagandístic de Leni Riefensthal El triomf de la voluntat, que documenta la celebració del Congrés del Partit Nazi a Nurenberg el 1934, que va aplegar més de set-centes mil persones. 

De l’efervescència cultural a la barbàrie
Especialment aconseguit és l’espai que es dedica a l’escola de la Bauhaus, l’escola d’arquitectura, art i disseny d’avantguarda fundada a la ciutat de Weimar l’1 d’abril de 1919 i que també abraçà Dessau i Berlín. El projecte del seu fundador, Walter Gropius, d’un Art Total que conciliés l’art i l’artesania, i que reuní a un professorat de luxe conformat per artistes com Paul Klee, Vassili Kandinsky, Lyonel Feininger o Gerhard Marcks, entre molts, es truncaria el 20 de juliol de 1933 quan les SS i la Gestapo l’obligaren a tancar. Hi trobareu obra de tots ells així com un ventall de peces de disseny indus­trial que recullen la importància donada als espais dels tallers. També exploracions artístiques que con­viuen a la República de Weimar que s’endinsen per l’expressionisme, el dadà, el constructivisme i la nova objectivitat. La dansa d’avantguarda entesa com una forma d’art total que uneix el cos i l’espai a través del moviment, la música i el vestuari geomètric és protagonista de l’àmbit dedicat al taller escènic creat pel mateix Gropius. S’obre finestra també a l’àmbit científic. Trontollen els fonaments de la ciència determinista de la teoria de la relativitat d’Einstein. La física quàntica inclou la incertesa com a principi científic. Les conseqüències d’aquest canvi són profundes i afecten no solament el món de la ciència, sinó també altres àmbits del coneixement. Què és l’ésser humà? s’haurà preguntat en un concurs universitari celebrat a la ciutat suïssa de Davos entre el 17 de març o el 6 d’abril de 1929. Les posicions filosòfiques contràries de dos dels grans noms del moment que s’hi apleguen, Ernst Cassirer i Martin Heidegger, no reflectiran altra cosa que el canvi profund que viu el segle XX. Hi ha espai per a més immersions, encara, les que ofereixen els racons d’escolta des dels quals es pot viatjar a ritme del Kabaret Berlín i The Original Dixieland Jazz Band, fins a les òperes de Richard Wagner apropiades a posteriori per a finalitats polítiques i el dodecafonisme d’Arnold Schönberg. 
Una altra fita històrica de la República de Weimar: la dona independent, moderna sorgida en temps de guerra quan, empesa per la necessitat del país, comença a treballar en la indústria i adquireix independència econòmica. Sota «nous rols de gènere», l’àmbit expositiu obre les portes a endinsar-se en el batec a ritme de jazz dels clubs nocturns i els cabarets de Berlín. Algunes veus advoquen pels drets de les minories sexuals. Llegim en un certificat mèdic emès en ple 1928: «Eva Katter és, en termes clínics, un transvestit. Per mantenir-ne el benestar mental i la capacitat de treball, cal que se li permeti portar roba del gènere masculí, que correspon a la seva naturalesa». Qui el signa és el Dr. Magnus Hirschfeld, pioner en la investigació sobre la salut sexual, qui després d’anys de lluita política contra la discriminació legal i social de les minories sexuals i d’obrir el seu Institut de Sexologia, veurà com tota la seva biblioteca és saquejada i cremada públicament pel règim nazi.
Els canvis socials que pretendrà el Govern de la República, però, no es podran assolir tan ràpidament com era la seva intenció. Una hiperinflació sense precedents i la pèrdua del patró d’or com a garantia del valor dels diners, portaran la violència als carrers i la desesperació. «Res no va enverinar tant el poble alemany —cal tenir-ho sempre present a la memòria—, res no va encendre tant el seu odi i res el va fer tan madur per a l’adveniment de Hitler com la inflació», sentenciaria Zweig en El món d’ahir. En la memòria, aquells passatgers carregats de farcells que tornen esgotats a casa després d’un dia dur de treball al camp que il·lumina Joseph Roth, en un article a Berlíner Börsen-Courier del 4 de març de 1923 recollit en les seves Cròniques berlineses; passatgers de fum fred i olor de tabac de pipa que conviuen amb els mutilats de guerra; passatgers amb mans clivellades i frases a mig pronunciar plenes de gana; passatgers «amb condemna» que s’agrupen en el darrer dels vagons de portes que no tanquen i vidres trencats. A l’exterior, un altre món. Aquest, sense farcells: al teatre, comença la funció. És el Berlín de la festa i és el Berlín dels ferits de guerra i els immigrants. George Grosz és allà per retratar-la des del sarcasme més incisiu. Ningú s’escapa del seu ull escrutador i profundament crític. Quan arribi Hitler al poder, la seva obra serà com tantes altres parodiada en l’exposició d’art degenerat. 
Al damunt s’hi inscriurà: «Art com a eina de propaganda marxista contra el servei militar». A la plaça de l’Òpera de Berlín, els llibres dels més destacats escriptors contemporanis considerats no alemanys havien cremat a la foguera. La barbàrie del totalitarisme només havia fet que començar.
Al cap d’un segle, com s’encarrega de recordar-nos l’exposició bastida per Pau Pedragosa i Txuss Martín, encara ressonen algunes de les tensions i transforma­cions viscudes en aquell període d’entreguerres. Tornar a mirar tot allò que el nazisme va arrasar, escoltar les reflexions de diferents per­sonalitats del present sobre els malestars del món actual, respondre a les preguntes que se’ns obren al final del recorregut expositiu i llegir-ne els resultats, asseguren sortir de l’experiència ben diferent de com s’hi ha entrat. Com també poder escoltar els pòdcasts de converses sobre Weimar que estableixen diferents estudiosos i Daniel Gascón, editor de Letras libres. 

Susanna Portell. Historiadora de l’art.
L'exposició Temps incerts es podrà veure al CaixaForum fins al 20 de juliol.

Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-us-hi AQUÍ.