Majd Kayyal (Haifa, 1990) és un escriptor, novel·lista i periodista palestí, reconegut com una de les veus més destacades de la nova generació d’autors palestins que escriuen des de l’interior dels territoris ocupats des del 1948. És llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques, i ha treballat en diversos àmbits del periodisme cultural i polític. El seu últim llibre publicat és
El Riu Carmel (2023). La traducció és del poeta, dramaturg, periodista i editor Mohamad Bitari (Damasc, 1990). Va estudiar Filologia Hispànica i Llengües Semítiques, i és màster en Estudis Teatrals. De l'àrab al català ha traduït, entre d'altres,
Un detall menor, d’Adania Shibli, i del català a l'àrab
Camí de sirga, de Jesús Moncada.
Mort a Haifa
El verí d’Haifa s’havia apoderat del seu cos. Va dormir i es va despertar com sempre: exhaust, confús, amb els ganivets de l’alcohol rosegant-li les entranyes i l’haixix sepultant les engrunes dels seus somnis —tant els de color rosa com els negres. Les cinc de la tarda. Dotze hores després d’haver-la besada al cotxe, davant de casa seva, i d’haver tocat el seu cos per primera vegada en anys. En aquell instant, la seva calor li havia obert espais deixant que la memòria dibuixés línies que travessaven l’embriaguesa com un llampec entre runes: de l’escola a la universitat, de l’amor a l’odi, de l’alegria a la pena, de l’aferrament a l’alliberament.
Es va despertar encara amb la roba posada, massa cansat per haver-se’n desfet abans de dormir. Al seu costat, el mòbil apagat, la bateria esgotada. Es va aixecar amb esforç i va preparar el cafè com si estigués cavant la terra sota un sol infernal del desert. No el va beure. El va deixar refredar mentre el vapor s’enlairava lentament. No va obrir les cortines: volia evitar la visió de la ciutat estesa sota la seva finestra. La finestra... Ell no feia cas del món que es debatia en les nits de dijous i s’alçava marejat els divendres. Es va quedar quiet, assegut, en aquell lloc que sempre havia somiat des de petit: una casa al capdamunt del carrer Hatzionut, amb vistes al mar i a les cases excavades entre el verd dels arbres vius, que recordaven a tothom que només som convidats en aquesta muntanya. Una casa només per a ell, que l’acollís sense soroll i li guardés la força que només la solitud li sabia donar.
No va sentir res del que la gent sol sentir en aquestes situacions. De fet, va sentir un bri de felicitat. Com si hagués recuperat allò que, durant anys, li havia faltat per sentir-se complet. En el seu cor immòbil, l’aigua va començar a brollar de nou quan la va veure ballar, inclinada, sota els flaixos de llum de colors en aquell bar fosc. Quan va veure el seu riure, el seu cos, amb la mateixa bellesa contra la qual s’estavellen els anys li va demanar afecte. No va pressentir el desastre? ¿No el va envair la por fosca que sol aparèixer en aquests moments? Sí. Tenia por del que els esperava ara. Després de tanta absència, què vindria? Quines històries portava ella a sobre? Quines preguntes? On acabaria aquesta vegada? Els duria tot plegat a una explosió que els sacsejaria fins a les arrels, o es dissoldria lentament fins a esfondrar-los? O potser... potser ja havien madurat prou per llençar-se junts a un camí que, potser, no tindria final?
Sí. El posseïa una por profunda, aquella por que exhalen totes les històries nascudes sota la runa de la certesa.
Tot i les pors, el seu esperit tempestuós tremolava d’una eufòria nova, i això ja era suficient per fer-lo saltar d’alegria. Va tornar a l’habitació. Va connectar el telèfon mòbil apagat al carregador i el va deixar omplint-se, lentament. Després va entrar a la dutxa, deixant que l’aigua calenta li caigués sobre el cos. Mentre l’aigua li lliscava per la pell, va reviure les imatges de la nit i se la va imaginar ballant amb ell un altre cop al bar Cabaret: s’acostaven l’un a l’altra entre la gentada, i la seva mà s’enfilava pel seu cos fins a tocar-li el peu, aixecant lleugerament la vora del seu vestit negre, lleuger com una ombra. La mà continuava pujant, serpentejant fins a la seva cintura, on els dits s’estrenyien i ella tancava els ulls, apropant-se al seu coll. La imaginava amb l’altra mà a l’esquena, pujant fins al cap, amb els dits que s’esmunyien sota els cabells, acariciant-li el cuir cabellut mentre el seu front se li acostava al pit. Tancava els ulls i la veia separar-se un pas, donar-li l’esquena, i el seu cos —els malucs, especialment— es movien com un fil de fum sota una llum intermitent que esquinçava la foscor. S’imaginava el gust dels seus llavis, la suavitat dels seus pits separats per un fil prim d’on penjava una petita bossa: dins, una targeta de crèdit, una altra d’identitat, un bolígraf i les claus del cotxe. Amb el desig encès per aquestes imatges disperses sota l’embat de l’aigua calenta, va començar a agitar la mà al voltant del seu membre fins que va esclatar en un espasme que li va afeblir les cames, tremolant, deixant escapar un gemec petit, arrencat del dolor i de l’amor continguts. Com sempre feia després de l’orgasme, va recolzar el front contra la paret de ceràmica. Amb una mà va obrir bruscament l’aixeta. L’aigua glaçada va caure com un xoc elèctric, esberlant-li el cos en fragments tremolosos, com si volgués esborrar-ne el gust i l’olor de les copes de Jameson. Llavors va començar a colpejar el front contra la ceràmica, cops cada vegada més forts, però rítmics, mentre l’aigua gelada li regalimava pel clatell, l’esquena, les natges, fins a fer-li pessigolles darrere els testicles —una fredor que punxava com agulles de gel. Va sortir finalment de sota l’aigua. Es va mirar al mirall, nu. Es va eixugar. I va sortir.
Llavors va encendre el telèfon mòbil. I els missatges van començar a caure sobre la pantalla com una pluja espessa de pols. Dotzenes. No entenia res. Es va quedar un instant mirant la paret, després va sacsejar el cap per dissipar els pensaments i va tornar a mirar el mòbil. Va entrar a Facebook. Després d’un anunci d’un institut de psicometria, va veure la seva foto. I un emoji plorant. Després, un anunci d’una aerolínia. Després, dues fotos més d’ella, una rere l’altra.
I molts emojis plorant. Aleshores va llençar el mòbil contra la paret amb una força brutal. Es va trencar.
Un accident de cotxe, al matí. Diuen que ella anava a la feina i va xocar amb un camió. Ell es va asseure a l’escriptori i va començar a tremolar amb força durant molts minuts, fins que el cos es va calmar.
El va envair aquell estat que acompanya tot ésser humà davant una desgràcia així: la consciència es desconnecta, el pensament es buida, l’univers es redueix a zero. I va desaparèixer en el no-res i va romandre absent durant uns minuts. Després, un espasme el va sacsejar, despertant una mica de consciència. Es va posar els pantalons —i aquell gest va ser el moment més llarg de la seva vida— i va sortir de casa. Va baixar al carrer.
El vapor del cafè encara no s’havia esvaït. Sentia com si una mà forta li estirés el costat. Una mà ferma li agafava el clatell i li tibava els cabells, enfonsant-hi les urpes al crani. L’asfixiava. No com una mà que estreny el coll —sinó com si un home li hagués ficat tot el puny a la boca i li tapés la tràquea amb els dits fins a escanyar-lo.
Ella havia mort.
Veia la gent passejant pel carrer Hatzionut, però no sentia plors. La gent sortia de casa com sempre, s’ajupien només per acaronar gossos dòcils, corrien només per atrapar autobusos. Tot semblava normal. Ell, en canvi, va sortir corrents —sense saber on anar. Havia d’anar al cafè i mirar les cares dels altres? Preguntar què havia passat? Anar a casa d’un amic? Buscar un telèfon per trucar... a qui? No tenia els números. Només corria. Corria. Baixava pel carrer. Quan va arribar al revolt del carrer «2 de novembre», va veure el cartell de dol penjat en un tauler d’anuncis petit, amb el port al fons. Sí. Havia passat prou temps des de la seva mort perquè els seus familiars —als qui només coneixia a través de les seves històries— haguessin omplert els carrers de la ciutat amb la seva imatge: somrient, plena de colors, envoltada d’un marc negre. Amb un text que li va semblar llarg, molt llarg, amb lletres gruixudes. Amb el seu nom, penjat en un cartell. Amb el mar al darrere. Com si el llegís per primera vegada: Iman...
La va mirar fixament. Després va colpejar el cartell amb una força salvatge, com si aquella fuetada contingués una tragèdia que la pròpia literatura no pot suportar en la seva veritat nua. Quan va descarregar el cop contra l’esquela, un home gran, veí del barri, el va veure mentre es dirigia cap al seu cotxe. Un senyor respectable, d’aquells de classe mitjana acomodada que es van traslladar al carrer a finals dels noranta, quan el diari
Fasl al-Maqal repartia més exemplars aquí que a tot Haifa. L’ancià va desaprovar en silenci el caos que el jove causava al tauler d’anuncis del barri, però va preferir allunyar-se del mal —d’aquests mals desconeguts del nostre temps feréstec— i va seguir el seu camí. El jove, però, es va quedar mirant la foto una última vegada.
El cor li bategà amb força en adonar-se del veritable objectiu que havia estat perseguint: va colpejar el cartell de nou, amb un cop devastador, i després el va esquinçar amb les ungles, estripant-lo fins que els trossos van caure a terra, i les seves faccions van desaparèixer del tauler com si mai haguessin existit.
Es va posar a córrer pel carrer, com un senglar salvatge i rabiós, a la recerca d’esqueles per atacar-les i esmicolar-les. Com si volgués arrencar la seva estimada de la foscor, salvar-la de la mort, suspendre el final, expulsar les veus del condol. Com si volgués destruir les fórmules buides que converteixen aquesta esquerda humana —aquest abisme espantós— en una simple cerimònia social miserable, on la gent es reuneix a les places del «no passa res». Sense cavall ni escuder, ni gras ni flac, lluitava contra el destí colossal sense escut ni espasa. Amb les ungles, combatia, per tapar el buit davant dels ulls de la ciutat. Corria, i un crit colpidor pujava des del moll de l’espinada:
esse est percipi... esse est percipi... est percipi...
Corria pel carrer de les Nacions avall fins a arribar a un petit tram de carrer que baixava per unes escales al costat de la casa d’un professor de matemàtiques infame del Technion. Després, la plaça davant la casa de l’advocat Suleiman Suleiman, on ell i els seus amics havien construït, en temps d’escola, una maqueta per a la classe d’història sobre la batalla d’El Alamein i Rommel, la guineu del desert. Les escales portaven al carrer Jamil Shalhoub, i d’allà, al brut carrer Al-Mutanabbi. Allà, a la cantonada, es va aturar davant la segona esquela, penjada a la parada d’autobús. Estava segur del que hi deia. La va arrencar amb força, traient també els adhesius de les cantonades. Després va tornar al carrer de les Nacions i va creuar a l’altre costat, cap al tauler d’anuncis sota les escales de la casa de Jebha Simaan, l’home que porta Suhmata a l’esquena i la passeja per Haifa caminant. Va arrencar una altra esquela —aquesta vegada sencera, sense trencar-la— i la va llençar. Després va continuar corrent fins a arribar sota el pont, aquell que sosté un tram dels jardins bahaistes a sobre. Sota el pont, les seves trepitjades colpejaven el terra amb tanta força que feien tremolar l’estructura i ressonar l’ànima de la ciutat més quieta. Va seguir corrent cap a l’entrada alta del carrer Bouaʿ, on va esquinçar una altra esquela enganxada a una bústia verda. Un carrer que desembocava en un veïnat del darrere, amb un camp de futbol abandonat i racons oblidats, on els estudiants de l’institut proper fumaven cigarrets i haixix darrere la tanca. Cada vegada que estripava un cartell, mirava els seus ulls a la foto abans d’aixafar el paper amb el braç. Va continuar, com el vent, baixant en la mateixa direcció, fins que a l’entrada del carrer Halel. Es va aturar, mirant l’entrada com qui contempla un camí llarg ple de cards verinosos. I va ser aquesta la primera vegada que va sentir por de debò. Una por que li va fer tremolar les cames. Una necessitat urgent de plorar. Va mirar el carrer des de lluny i va veure els revolts tancats, les entrades de les velles edificacions plenes de pudor, el cafè estúpid al mig, els camins de retorn de les nits al bar
The Rai, les festes a casa d’Hisham, els racons de les primeres besades, els matins que havia caminat allà amb la roba de la nit anterior. Llavors li van aparèixer a la memòria les marques d’orina de gos que traçaven les voreres, i li van vessar les llàgrimes, salades i fosques, deixant rastres damunt les galtes empolsades. Va cridar. Un crit que el va fer fugir. I va seguir corrent pel carrer fins que es va aturar, un cop més, davant l’entrada del carrer Massada.
Ara podia córrer cap als cafès i deixar-se caure enmig de la gent, aquells que sempre trobava asseguts a les cadires. Podia mirar-los i esclatar en plors, podia fer caure el pes de la seva pèrdua damunt els seus caps i les seves copes fins que tot quedés al mateix nivell del terra. Podia desplomar-se a la vorera davant l’estació del Carmelit i plorar, i els amics correrien cap a ell, i caurien al seu costat sota les fletxes agudes del crit. Però una força fosca l’escopia fora de tot arreu. El llançava lluny, el rebutjava. Una energia superior a la natura l’estirava per continuar corrent. Va seguir corrent. No va trobar cap esquela a l’entrada del carrer Massada per destrossar.
Però en va trobar una a l’entrada del carrer Ben Yehuda —un lloc on es barrejaven estranys i pobres amb famílies que no havien fet més que néixer dels pares més vils, espies fugitius de Safed i Gaza, delatats per la intifada. Va arrencar aquella esquela amb ràbia, gairebé amb menyspreu, i va seguir corrent. En va trobar una altra a la cantonada d’un carreró, on les sabates de taló de les dones repicaven entre cases ocultes darrere els arbres. La va arrencar, la va fer miques. Després va córrer cap a l’entrada del carrer Herzliya, que condueix a l’Hadar. No hi va trobar res. Va continuar fins al carrer Abbas, on milers de persones s’amunteguen en pisos ofegats, malgrat les vistes al mar. Allà hi havia la botigueta de Harb, l’oficina de correus, la vella sastreria, i el punt de trobada únic entre els estudiants de les escoles confessionals i les públiques. A la vora d’un edifici abandonat, on abans es feien petites manifestacions sense cap efecte, va trobar una altra esquela. La va esquinçar també. Va creuar el carrer cap a Shabtai Levi, el carrer on hi havia de tot. Va trobar-ne una altra, penjada a la paret d’un pis que havia estat seu del partit nacionalista, abans que el convertissin en la perruqueria de
Hamoudi, rei de les tisores. Va arrencar aquella també. Va córrer cap a l’entrada del carrer al-Karma, el camí cap a l’avinguda alemanya, on turistes i locals s’amunteguen als restaurants sota els jardins penjants, servits per un exèrcit de cambrers estudiants. En una cantonada del carrer al-Karma, va veure l’esquela en una cartellera al mur d’un centre «cultural» per àrabs israelians. Va mirar la imatge. Va buscar la petita piga del seu coll. No la va trobar. Però, per primera vegada, va llegir els detalls del funeral. La data. El lloc.
Un dolor agut va travessar cada costella del seu cos. El cap li va esclatar en una crisi d’histèria. Va començar a colpejar-se la cara contra el tauler. Amb les dents, va intentar mossegar el paper. Va obrir la boca i va començar a colpejar el cartell, una vegada i una altra, fins que el paper va començar a trencar-se. Se’n va desprendre el primer tros: l’horari de visita per donar el condol. Després, un altre tros: els detalls del funeral. La boca li va començar a sagnar. Es va apartar un moment, després va tornar a atacar el tauler. Va trencar el símbol religiós i esborrar els noms de les tribus que s’atribuïen la responsabilitat de la mort d’aquella persona. La seva imatge es va esquinçar. I, finalment, amb les dents, va mossegar el seu nom. El va arrencar del cartell. El va escopir a terra. Després es va quedar dret, al carrer de la Muntanya. Va mirar al davant, i li va venir al cap una cançó de Faraj Suleiman. Va veure una ombra embriagada atacant-lo. Va veure el barri de Wadi al-Nisnas, amb el seu bullici habitual, baixant cap al port entre el caos dels cotxes, els colors del cel i del mar, i la barreja d’edificis àrabs i híbrids. Voreres desgastades. Imatges que havia vist cada dia des que va néixer en aquella ciutat. En aquell instant, va veure, com un llampec, totes les vegades que havia contemplat aquest paisatge des d’aquell punt. Milers de versions de la mateixa imatge. Acumulades. Fins a formar una visió única —densa, afilada— capaç de travessar passat i present. I llavors va tenir el deliri que ara la veia... en el futur. I en aquell mateix moment, va entendre per què una força l’estirava per córrer, més i més avall, des del capdamunt de la muntanya.
A la vora de la plaça —anomenada pels israelians plaça Emile Habibi— on es troben el carrer Ein Dor, el carrer del Profeta, el carrer de la Muntanya i el carrer Shahadeh Shalah, hi ha una vorera petita encapçalada per una vella botiga de reparació d’electrodomèstics anomenada
Ràdio Remo. En aquesta vorera hi havia, en altres temps, un sol banc de fusta. Ara ja no hi és. L’han substituït per uns blocs de ciment per evitar que els cotxes que baixen a tota velocitat xoquin contra la botiga. Quan era petit, ell i els seus amics s’hi asseien durant hores, sense cap objectiu, sense cap destí. I en aquell trosset de terra hi ha un eucaliptus immens. Més alt que els edificis més alts del barri. El tronc més dur que el llenyataire més fort que hi hagi hagut mai a Palestina. Des de fa molt de temps, aquest arbre ha estat un lloc de pas i de trobada per la gent de Wadi al-Nisnas. Per això, els anuncis més importants es penjaven al seu tronc. Vist que no hi ha res a la nostra ciutat que mereixi atenció, el tronc va acabar ple —generació rere generació— d’esqueles. Clavats amb claus, grapes, adhesius, papers que encara s’aferren a la fusta com si hi fossin des de l’inici dels temps. Així va ser com l’arbre es va guanyar el nom entre la gent de Haifa: «L’Arbre dels Morts».
Quan ho va comprendre, per una raó desconeguda, va pensar que havia trobat la manera de fer tornar Iman a la vida. I va començar a córrer com un boig, com un cometa que travessa el cel de les ciutats costaneres —aquells que gairebé mai no es deixen veure. Corria pel mig del carrer, entre cotxes que gairebé l’atropellaven. S’hi estavellava, esquivava, empenyia la gent. Corria com mai no havia corregut en sa vida. Fins que va arribar davant l’Arbre dels Morts. Va quedar-se dret, mirant l’esquela —desorientat, sense esquinçar-la.
La va mirar per última vegada, i després va colpejar el cap contra el tronc de l’arbre... Amb força... Amb força...
Amb la força d’un senglar salvatge. Va caure a terra, i va cridar com un drac moribund. El front se li va obrir, i la sang va començar a rajar —un doll salvatge llançat per la grandesa de la mort, jugant, com la vida mateixa, amb aquell menyspreu tan pervers i burleta cap a la nostra veritat. I aleshores ho va veure. Estirat a terra, va veure un clau rovellat, gran, clavat a l’arbre, a l’esquerra de l’esquela. Només en sortien uns quants centímetres. Va recordar que no era la primera vegada que el veia. Recordava haver dit un cop als seus amics, en broma solemne: «Aquest clau gegant viu al cor d’aquest arbre des de fa més de cent anys.»
Es va aixecar de terra. Es va plantar davant del clau. El va mirar fixament. La va recordar per última vegada. I s’hiva llançar, colpejant el front esquerdat contra el clau rovellat, amb força... amb força... amb la força del seu amor per Iman. El clau se li va clavar al front. No sabem si li va travessar el crani, però sabem que el cap li va quedar penjat del clau —ferm, immòbil. El seu cos es va enganxar a l’arbre, dret, inert, sense moviment. La gent va esclatar en crits. Els primers a sortir van ser el fill d’Abu Jamal, de la bugaderia; després Mikha i Edward de la ferreteria; i després Saruji, el de caràcter tranquil. Van venir corrents des de la shawarma d’Emil, els treballadors napolitans de la pastisseria Abdel Hadi, tots els que eren a la barberia de Fayez, Hani, del forn, els de la Pastisseria del Llevant, la botiga de salsitxes, els fumadors de la plaça davant de l’església catòlica, els de la shawarma Ghannam, Sabah, la botiga de Soueidan, les floristeries rivals, i Karam. El pànic es va escampar. Els conductors, als carrers propers, el van respirar a través dels aires condicionats dels cotxes tancats. I, enmig de l’embús, van deixar els vehicles enrere i van córrer cap a l’arbre.
No va veure cap pel·lícula de la seva vida, com diuen que passa a la majoria abans de morir. Però, en els últims batecs del cor, hi van desfilar la llista dels pobles d’on havien vingut —durant les darreres set dècades— els que ara l’envoltaven, en aquesta ciutat on el seu cos estava enganxat a l’arbre, dret, immòbil. Ningú gosava tocar-lo. Ningú l’estirava. Ningú intentava salvar-lo.
Segons els informes de la
Magen David Adom, havien impedit —amb força— que ningú s’hi acostés, esperant que arribés l’ambulància. Objectivament? Tenien raó. Però, al final del dia, ell estava sol. Sol. Sol... entre tota aquella gent. Sol... demanant una mica d’escalfor. Al centre d’una ciutat sencera. Una ciutat que es preguntava si era mort. I que esperava... i esperava... i esperava...
----
Mort a Haifa és un recull de contes de l’escriptor palestí Majd Kayyal, publicat l’any 2019 per l’editorial Dar Al-Ahlia Bookstore, amb seu a Amman. Aquestes pàgines corresponen al primer conte del llibre, que no té títol. Per aquest motiu, hem decidit mantenir el títol del recull com a títol d’aquest relat.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
