Caminar entre les lletres i les ratlles que va traçant l’escriptura de l’autor santpolenc Perejaume (1957); saltironejar pels punts que hi va dibuixant, talment com si creuéssim per passeres o guals un dels nostres rius; compartir d’esquitllentes el seu procés d’escriptura veient-lo assegut davant d’una taula de fusta escrupolosament situada en front d’una gran finestra badada a l’exterior i al boscatge, i escoltar amb ell el crepitar del foc, el «fullejar dels arbres» i el frec que fa el bolígraf quan grata damunt el paper les lletres que hi esculpeix... Tots aquests són alguns dels plaers amb què comptem els devots lectors d’aquest artista en el sentit més ampli de la paraula. Llibre rere llibre, ratlla rere ratlla, lletra rere lletra, punt rere punt, tot fa que trobem en les pàgines que tossudament escriu des de fa molt una de les millors maneres de sentir-nos aquí, al món, una mica fora del nostre jo, una mica formant part del tot, en comunió amb el que ens encercla: aigua, terra, botànica i cel, i arbres, sobretot arbres. «Impossible deixar d’escriure», afirma Perejaume en algun moment de la seva escriptura. Impossible deixar de llegir-lo, afirmaria jo.
L’Escrita, publicat el mes de febrer d’aquest any per L’Altra Editorial, es presenta amb una coberta tota pintada amb un fons d’un blanc trencat i amb el topònim «trisíl·lab i amaradament femení» del riu pirinenc del Pallars Sobirà ressaltat amb unes lletres gruixudes i majúscules d’un color vermell intens i amb les tres síl·labes separades i en cascada esgraonada, d’una en una, talment simbolitzant el curs d’un riu que davalla muntanya avall. Aquesta disposició ja és tota una primera demostració d’intencions. Aigua i lletres, colors i forma, un espai. El mateix color vermell ocupa les pàgines «en blanc» que obren i clouen el llibre.
El volum comença amb un poema del mateix autor publicat a
Obreda (2003) a manera de citació i ens recorda com Perejaume sovint torna i retorna a llocs, sons i paraules d’abans. Aquelles veus que fa temps va sentir que brodaven l’aigua del riu Escrita van quedar d’alguna manera enregistrades a la seva memòria i, seguint gairebé al peu de la lletra les paraules de Ramon Llull quan afirma «la rel de l’arbre és una roda», han trobat la manera de tornar-se a fer sentir l’any 2022 a la Biblioteca del Dipòsit de les Aigües de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i, ara, en aquest volum. Sí, han passat uns quants anys, i hi va tornant. I s’hi esplaia. I hi va. Passa dos dies a Espot en un apartament que hi lloga, acosta una taula al vidre de la finestra i mira i escolta una altra vegada el ressò del riu que té a prop per provar de llegir-ne «l’aigua escrita per l’escriptura de l’aigua». I camina i s’hi acosta, el ressegueix en alguns trams, en mira pedres i giravolts, hi enfonsa la mà una estona, se li refreda, la hi aguanta uns segons i la treu.
I obrim el llibre, i el resseguim pàgina a pàgina, com si hi caminéssim, i hi llegim tot un seguit de proses i poemes que busquen, fent servir les mateixes paraules que hem sentit dir algun cop a Perejaume, mig comprendre amb l’eròtica de la poesia les experiències reals que ens van passant, els llocs que contemplem mentre vivim, mentre som per aquí.
Un dels aspectes en què aprofundeix més l’autor és en el mateix procés de l’escriptura, perquè sap que «trobar en l’escriptura paraules que hi facin coses de debò conforta extraordinàriament». I no només en l’escriptura nostra, sinó també, i sobretot, en l’escriptura que endevinem i trobem en cada racó de la naturalesa. I també en els topònims. Aquí i allà ens topem amb noms vells i alhora bells pel que signifiquen. Puig de Montmirà, Montbrugós, sot del Farell, turó del Bonllavi, Punta de Mar..., tot són vocables que engrandeixen el lloc que designen.
Llegir Perejaume sempre ens suposa una experiència doble. És, en primer terme, llegir el text que ens ofereix, paraula a paraula, full a full; però també, i sobretot, és llegir a través de la seva escriptura el que ens transcriu i ens fa escoltar dels arbres, dels rius, del mar, de la natura, de les pedres que sempre són «precio-ses»; llegir Perejaume és lligar «la immediatesa ínfima amb la immensitat inabastable»; és veure «l’acció continuada del vent» en la forma dels arbres però també com la terra, «amb els milers d’eleva-cions en punta, escriu en totes direccions»; és poder contemplar com «amb la punta més o menys esmolada, tots els cims guixen el tros de cel que tenen al damunt.» I veure com la naturalesa sempre excel·leix en el seu art.
Perejaume sempre adopta una actitud de contemplació, d’embadocament, davant l’escriptura que modela muntanyes, rius i valls, i, seguint-lo en aquest capteniment, no se’ns fa gaire difícil comparar-lo amb la figura dreta, esvelta i vestida tota de negre del quadre
Caminant sobre un mar de núvols, que el pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich va pintar el 1818 i que ara podem veure al museu Kunsthalle d’Hamburg. Perejaume mira i admira, i sempre confessa amb sinceritat una certa enveja davant d’aquesta escriptura pulcra, bella i immaculada que té al davant mentre camina o treballa entaulat i enlluernat pel reflex damunt la taula de tot que des de fora s’hi projecta. I per això malda una vegada i una altra per descriure’n formes i colors, sons i olors, per atènyer la puresa d’allò que el meravella en la seva naturalitat, sempre coneixedor, però, que qualsevol paraula que surti d’ell sempre tindrà un inevitable «gust humà».
I si parlem del procés de l’escriptura, hem de subratllar que escriure per Perejaume també suposa navegar per la immensitat del llenguatge, perquè, com afirma ell mateix, «tot és paraula fins on arriba la vista», perquè vivim, com també afirmava Maragall, entre «paraules vives» que ens ajuden a fer sendera, perquè «la terra és una escriptora incontestable» i perquè «hi ha llocs a tot arreu» i també a l’aire. Escriure és l’acte que dona sentit a la seva existència, que la preserva, l’acte en què ha de seguir perseverant dia rere dia encara que tots plegats siguem ben conscients que mai arribarem a entendre-ho tot del tot, perquè de vegades hi ha escletxes entre signes i significacions que sempre ens seran de difícil i confús accés. D’altra banda, però, com que tenim el privilegi de la narració i de poder fer girar una vegada i una altra la roda, tot ho podem fer més durable en el temps. I per argumentar-ho, l’autor ens recorda unes paraules de José Ángel Valente; i és aleshores que jo penso en el
Poema a la durada de Peter Handke, que tenim traduït per Marta Pera i publicat als Jardins de Samarcanda de l’editorial Cafè Central.
Però
L’Escrita és molt més. És una obra que ens fa estimar la naturalesa que ens envolta, que ens fa ser part del món, que ens pot fer més
espiritualment feliços sabent que compartim la durada del temps que som vius amb «l’entorn més immediat», que també hauríem de poder anomenar pàtria, com ell vol anomenar can Basuny, la masia on sovint es retira a treballar envoltat d’arbres al massís del Montnegre. És gràcies a aquest arrelament amb l’entorn que el jo-escriptor agraeix amb la paraula escrita a la natura els moments que hi comparteix. Agraeix el blau de lluny i l’estampació que l’aigua i la pluja i el ramatge dels arbres fan damunt el camí que trepitja; agraeix a la font que li apaivaga la set i a l’aigua del riu la força narradora que destil·la; agraeix poder sentir els sons que venen i l’olor que fa el món; agraeix veure el vent escampant fulles, els ulls amorosos dels cims, la fonètica dels accidents muntanyencs i també la dansa planetària. Interessant la imatge del jo-escriptor com un pelegrí devot agenollant-se a la font per beure i la segona, quan llepa i assaboreix amb fruïció barrancs i balmes.
Els arbres són un altre dels eixos troncals de
L’Escrita i, com saben els coneixedors de la seva obra, un altre dels puntals de l’obra de Perejaume. Els arbres i els boscos, la fusta i la llenya, les branques i els troncs. I aquí entrem plenament en el segon topònim que estructura el llibre. El primer és un riu, l’Escrita; el segon, Dodona, l’oracle arbori més antic del món grec, situat al nord-oest de Grècia, allunyat d’Atenes, molt popular en temps d’Homer. Ulisses hi va anar, com tanta altra gent. Sòcrates va dir a Fedre que les primeres profecies fetes van ser paraules d’un roure. Sí, tothom hi anava, tothom volia saber les paraules amb què Zeus profetitzava la seva vida futura. Dodona va ser el gran oracle de l’antiguitat, l’oracle d’un roure fet de la interpretació del «fresseig del seu fullatge». A partir del segle VII aC va deixar el seu regne a Delfos, l’oracle del perfil.
Perejaume, acompanyat per la Núria, també va visitar Dodona tres dies d’un mes de juny, probablement sense cap intenció de trobar-hi respostes a possibles incògnites d’un demà hipotètic, sinó precisament per buscar-hi el passat, els vestigis d’un arbre, «el roure sonor», que sembla que va ser talat seguint les ordres de Teodosi l’any 391 dC. L’actual es va plantar als anys seixanta del segle XX. Perejaume camina pel lloc, el trepitja, el mira i el contempla, escolta, amb un romanticisme a flor de pell, la desfeta arqueològica que és ara, es planteja què és una ruïna i com el temps se’n serveix, sent la piuladissa dels ocells, el brunzit d’una mosca, l’estossec d’algun altre visitant, el vent que arriba de l’est... La Núria i ell callen. S’asseuen i contemplen el roure «plantat a imatge d’un altre roure», verd del tot, i lluent, sota el cel. Perejaume no creu en els déus, però espera amb innocència algun so que reverberi de «roure-del-roure», fins i tot espera el silenci de l’absència. Perejaume potser hi busca la manera de saber si li parla del món que ha de venir. I recorda Simone Weil: «Déu només pot estar present en la creació en forma d’absència.»
I Perejaume torna a casa seva, torna a la seva «pàtria», al Montnegre. Mira els roures de la baga de la Quela, a mil cinc-cents quilòmetres del roure de Dodona, però continua rumiant sobre la vida i la mort dels déus i la vida i la mort dels arbres. I també en la llum i en l’alfabetització de tota botànica. I en la seva escriptura. Aprofundeix en els arbres, sempre i des de fa molt aprofundeix en els arbres, els personi-fica, els busca en la veu que creu que surt de la llenya i de la fusta i de l’aigua que els puja pel tronc, i escriu, sempre escriu. A can Castellar de la Riera ho fa sobre una taula allargada i plana de roure: escriu i escolta, i les paraules se li fan de fusta, i hi ha moments màgics en què escriptura i escriptori esdevenen un cabdell difícil de destriar. Hi insisteix. I la taula se li afigura com un petit món on es condensa tot el que els arbres li volen dir. La taula de roure fa vius els sons que els roures emeten i són els mateixos roures, els arbres «fruiters de paraules», els que imperativament demanen a l’autor «escriu-nos», i ell obeeix i nota com la mà se li enrama, i és després que veu les alzines felices, rialleres, amb el brancatge tot ufanós. I és que Perejaume veu en la paraula la veu del poder creatiu que neix també de l’observació plena de la vegetació de la taula. Passa la mà per les paraules i per la textura dels sons que produeixen, «com si la llenya s’hagués tornat flonja». Continua escrivint. Passa hores i més hores davant aquesta taula on li ressonen els sons dels roures i les aglans. I, si en algun moment la taula li esdevé un erm, espera pacientment la promesa d’una altra boscositat, una altra cortina de trons arboris badant-se, una altra clariana enmig d’un bosc espès.
Fins i tot arriba un moment en què Perejaume, una altra vegada sincer i obert, es demana retòricament aquest lligam que en podríem dir gairebé místic que hi ha entre els arbres i ell. «Per què aquesta insistència dels arbres no em deixa?», es demana en algun punt. I més avall: «Què en quedaria d’això si en suprimís la paraula arbre?» I en aquest diàleg, lluny, molt més lluny de tots els altres roures que veu a través de la claror de la finestra, hi ha un roure que li parla, que ens parla i ens demana: «¿Tot és paraula, doncs?» I nosaltres pensem en l’Evangeli segons Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula.»
I Perejaume torna en el pensament a Dodona i a Joanina, la ciutat que hi ha a la vora i on totes les remors que s’hi senten semblen «sorolls d’arbre», fins i tot els sorolls que hi fan la Núria i ell mentre caminen. Continua pensant en l’arbre de Dodona, on fusta i Déu són una mateixa cosa, i pensa també en el cos i en la carnalitat de Crist i en la creu, un arbre senyat, «dos taulons a punt de ser esculpits». Perejaume, amb
L’Escrita, ha tornat a fer un emotiu, savi i poètic homenatge a l’escriptura, al llenguatge, a l’aigua i als arbres, als llocs que habitem i visitem..., sense oblidar, però, aquella gestualitat senzilla que a molts de nosaltres encara ens és quotidiana: passar la mà damunt alguna planta aromàtica com la farigola, el romaní o la tarongina per sentir «la fragància del món en ser fregat», o posar-nos un brot de menta o de fonoll entre els llavis per sentir ben endins «el goig de respirar».
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
