Arià Paco (Igualada, 1993) és escriptor. És graduat en filosofia per la Universitat de Barcelona i doctor en filosofia política per la Universitat d’Arizona amb un treball sobre la responsabilitat del vot. Ha publicat tres novel·les:
Mentir a les mosques (2020);
Covarda, vella, tan salvatge (2022), Premi Roc Boronat, i recentment
Teoria del joc, amb la qual ha guanyat el X Premi Llibres Anagrama. També és actor de doblatge i col·labora en diversos mitjans digitals i pòdcasts culturals.
Vivíem en un enorme cementiri
Vivíem en un enorme cementiri. El barri per a mi era això, un enorme cementiri, i a la nit semblava que assajàvem, practicàvem com si tot allò fossin tombes i ens estiràvem i procuràvem de fingir molt bé que érem morts. Un dia vam veure una pel·lícula a l’ordinador en què un vell, en una mena de biblioteca fosca o de despatx medieval, li cridava al protagonista: l’obra mor amb el seu autor!, l’obra mor amb el seu autor!, i em va semblar que parlava amb les parets. Per primera vegada, em vaig preguntar qui era l’autor dels edificis en què vivíem.
Jo hi estava molt a gust, en aquell cementiri. Vull dir, és clar que el barri no era un cementiri, però a vegades ho semblava, com un mausoleu antic de màquines obsoletes, privades de les seves velles funcions. Hi va haver un temps, pensava jo a vegades, en què aquests mastodonts van tallar, teixir, adobar. Avui ja només són peces metàl·liques unides en disposicions que bé podrien ser aleatòries. De la funció en conserven només el nom. Un dia li vaig dir això a la mare. A mi em semblava fascinant, com si fóssim els custodis d’un antic tresor, però a ella la va preocupar que estigués acomplexada. Em va dir que els edificis de tot el centre de la ciutat tenien més de cent anys, que, si de cas, tots vivíem entre parets construïdes per morts, els rics de la Rambla també, recordo que va dir. Ara penso que tenia raó, que el luxe i la novetat no són sinó sumptuoses cortines per a la mort que ens fa de llar en tots els racons de la Terra, que és vella arreu, però en aquell moment em va semblar que em robava una fita que em feia única, com si li hagués regalat el meu mocador color crema a tots els meus companys de classe i l’hagués convertit en un uniforme.
Un dia vaig escriure un poema sobre això. Em sembla que tenia tretze anys. Deia que lliscàvem pel barri com cucs, com bacteris que s’alimenten de cadàvers. Llavors els cucs maduraven, és clar, feien crisàlides i acabaven bells i forts, era una romàntica. A mi em semblava bonic, que poguéssim trobar la vida en aquells edificis que havien passat anys abandonats, que tothom havia decidit que no servien per a res. La mare el va llegir i li va semblar insultant. Va dir que no érem bacteris, perquè no parasitàvem els morts, sinó que érem un miracle, perquè estàvem revifant aquell barri, li estàvem insuflant una segona vida.
—Els qui van construir-lo n’estarien contents, de la nostra presència! —va dir.
—La Margarida fa molts anys que és al barri i no ho està —li vaig recordar jo.
Se li va enfosquir el rostre.
—La Margarida és molt gran, massa gran per als canvis —i em va tocar la pell.
Sempre intentava parlar de la Margarida amb respecte, però jo sabia que la detestava. Cada cop que trucava al nostre timbre i ens acusava d’alguna nimietat jo veia les mans de la mare, contra les coses, assajar somnis la resta de la tarda, somnis foscos d’estrangulament i venjança.
Més o menys en aquell temps van arribar ells. A mi no em va desagradar que arribessin al cementiri, de primer. Pensava que ens farien companyia, que potser faria algun amic. Però aviat vaig adonar-me que ells no volien estar-se en un cementiri. Es van endur el teler de l’antiga fàbrica Mauer, el teler en el qual m’havia amagat tantes vegades i que en el fons havia inspirat el meu poema, i van començar a fer obres a tort i a dret. No em va agradar. La mare deia que ja estava bé, que per fi algú estava invertint en el barri, que el farien revifar. Jo li deia que era una hipòcrita perquè m’havia dit que els que fèiem revifar el barri érem nosaltres.
—És diferent —deia ella—. Nosaltres hi hem dut l’ànima i ells els diners, les dues coses fan vida.
Jo no entenia com els diners feien vida. A mi em va semblar que el que aquella gent volia era que el barri s’assemblés a tots els altres barris. Ara he entès que els humans tenen la intenció inconscient, com una creença religiosa, de convertir tots els llocs en el mateix lloc, que potser és un lloc bonic però al final, per força, haurà d’esdevenir un lloc avorrit. El somni és baixar al carrer i poder ser a qualsevol indret del món, com si ens haguéssim perdut en una ciutat llunyana que ara resulta que serà la nostra ciutat. Però aleshores només li deia a la mare que semblaria que imitéssim els altres barris.
—Tots els llocs còmodes s’assemblen —deia la mare—, això és tot. I tu fa tant de temps que vius en aquesta excepció feréstega que l’has idealitzada, te n’has fet patriota.
—La civilització —deia el pare— és preciosa, és una digníssima victòria sobre la natura.
O alguna cosa així. Jo no sabia per què m’enfadava.
—Potser sí, que me n’he fet patriota —vaig cridar un dia, emprenyada. En realitat, no tenia gaire idea de què significava la paraula, però ja sospitava que era un insult.
Aquell dia vaig tornar a intentar que em deixessin jugar a futbol els nous, tot i que ja sabia que em dirien que no, només perquè volia sentir-me refusada i indignar-me. Vaig anar escopetejada cap a la placeta on solien jugar. Em vaig plantar allà i vaig dir què, em deixeu jugar, amb una fatxenderia que no havia tingut l’altra vegada. Llavors vaig veure que hi havia el Nil i vaig pensar que l’havia espifiada, perquè jo m’havia adonat de com em mirava a classe, i em va semblar possible que ell intercedís a favor meu i em deixessin jugar, i jo no ho volia pas, jugar, jo el que volia era odiar-los. Els tres més grossos es van mirar entre ells, buscant una mena de permís o conjurant alguna forma de germanor, i també em va semblar que miressin amunt, com si ells sentissin una veu secreta que venia de les finestres tancades, que guiava els seus actes, i algú va grunyir amb displicència, ni tan sols em van contestar. El Nil em mirava i semblava que estigués fent cua per entrar a l’infern,
i després del grunyit li vaig aguantar la mirada cinc o sis segons, però al final no va dir res, es va mirar les sabates, com si volgués dir és que no portes sabates de futbol, o més aviat dient no tinc el coratge. Vaig marxar odiant-lo més que a ningú.
Un dia la mare va entrar a casa tremolant de ràbia.
—És una trampa —va dir—, no tenen pas la intenció que paguem això, el que volen és que marxem.
Duia un paper a les mans, semblava un imprès oficial, una espècie de carta. El pare la va abraçar i va dir:
—No devem ser pas els únics.
A mi em va mirar com preguntant-me si no em demanaven enlloc, i vaig veure que jo sobrava. Al cap d’uns minuts, des de l’habitació, vaig sentir que es tancava la porta (la nostra única porta autèntica) i vaig esmunyir-me pel passadís per seguir el pare. Des del forat de l’escala el vaig veure dos pisos més avall, trucant al portal de la Margarida. No vaig sentir el que li va dir, sé que la porta es va obrir, però ell no va passar del replà, li va ensenyar l’imprès, va assentir un parell de cops. Després d’un minut ja s’acomiadava, i vaig tornar a entrar d’una revolada.
—La nostra lluita és absurda —va dir-li el pare a
la mare aquell mateix vespre—, i a més a la nena li convé canviar.
—No plantarem cara? —va preguntar la mare.
—No val la pena, no.
El poble és petit, tranquil. Ningú pot excloure’m de jugar a futbol. Si l’Oli o la Mon topen amb mi a la plaça, m’han d’aprofitar: no hi ha gaires alternatives. El pis és més convencional. Potser és millor, de fet. Els altres pisos de l’edifici també són per viure, ara, i no pas terraris lluminosos d’andròmines antigues. Tinc un dibuix del teler Mauer penjat a l’habitació que en el fons no m’agrada però que fa empipar la mare i enorgullir
el pare, i els dos treuen la millor versió de si mateixos, aleshores. El poble m’agrada, em sembla. Els carrers es creuen fent diagonals impossibles, com si el poble s’hagués construït en una borratxera de caos antiga, abans dels regles i els cartabons, i això el fa divertit. Però
la mare ara és més petita, com si no la fessin les dimensions de l’habitacle, sinó les del poble. Hi ha alguna cosa en aquest pis nou que sagna per ella a les nits com unes goteres mudes, invisibles, i li parla d’una reculada que no ha digerit del tot. A vegades abaixa les persianes i s’arrauleix al sofà a mirar la tele, i jo la veig com si practiqués per jaure en una làpida, i penso que ara sí, ara sí que viu en un cementiri, ella.
Aquesta tarda el pare ha trucat a la porta. Ara totes les habitacions tenen porta, i això vol dir que jo tinc una vida pròpia, i això suposo que també fa petita la mare, totes les parets i les portes que pugen d’algun lloc i ens separen. Encara no sé gaire què fer-ne, però el cert és que tinc una vida pròpia, i per això el pare ha de trucar, ha de demanar permís per interrompre-la.
Jo llegia o feia veure que llegia i el pare m’ha demanat que l’acompanyés.
—No li diguis res d’això a la mare.
És curiós. Si ell volgués endur-se’m a fer alguna cosa avorrida, o poc interessant, jo ho sabria, i no aconseguiria convèncer-me, la seva proposta no passaria per la porta. Però aleshores, només hauria d’imitar el to d’avui. Ni tan sols és el secret respecte a la mare.
Jo sabia que l’havia de seguir, que el volia seguir. Ell bullia d’una emoció estranya, intensa, una emoció que no semblava d’aquest poble ni d’aquesta casa. Una aventura, he pensat.
Hem agafat l’autobús que porta a ciutat. No l’agafem mai, no tenim motius per agafar-lo (els morts d’aquell cementiri mai han sigut nostres), però m’ha semblat natural. Hem anat una estona en silenci, l’un al costat de l’altre. Ho enyores?, m’ha preguntat ell. M’he encongit d’espatlles. Ho enyoro? És difícil de dir.
Enyorar una cosa és voler-la a la teva vida. S’enyoren les persones, les olors, l’escudella. No hi cap, la ciutat, dins l’enyor. Es fa estrany, mirar d’encabir-la. Però quan ens hem acostat al barri he enganxat els ulls a la finestra, en un angle que no pogués veure el pare.
Hem baixat a la biblioteca. L’he mirat i ell ha fet un gest com dient després, i l’he seguit pels carrers rectes fins a veure la façana del nostre antic edifici. Mai no hi havia vist tanta gent, allí. Ho he trobat injust, com si estiguessin prenent-nos un espai que no vam arribar a aprofitar del tot. Alguns duien pancartes, i tots estaven encarats a l’edifici. A l’altra punta del carrer hi havia càmeres, una reportera, algú aguantant sobre ella aquella mena de fregona que em sembla que és un micròfon i que amb la mare juguem a assenyalar en els plans de la pantalla. «La Margarida no se’n va», he llegit en una de les pancartes. Tothom estava seriós i, d’alguna manera, malgrat que parlaven, en silenci. Nosaltres hem fet el mateix. Hem estat allí drets, una estona, en silenci, tot i que diria que hem parlat, que li he fet un parell de preguntes i me les ha respostes. Al cap d’una estona m’ha acaronat el clatell i m’ha dit que ens n’anéssim.
—No cal patir, no vindran —ha dit—. Hi ha massa gent i, a més, la televisió.
Fa uns mesos el pare va trucar lleument a l’habitació.
—Puc parlar amb tu?
Va preguntar si voldria acompanyar-lo al funeral de la Margarida. Era l’endemà. No vaig saltar d’alegria amb la idea. L’última vegada que havia anat a la ciutat havia estat amb ell, i devia fer prop de tres anys. El primer que vaig pensar és que si els pares no hi eren, podia convidar el David al pis.
—La mare hi anirà?
—No —va dir amb un somriure trist—, la mare no hi anirà.
Va ser decebedor, però em va permetre pensar més fredament, veure el pare amb la seva emoció pelada, de ciutat.
—Creus que hauria de venir?
El pare em va mirar amb derrota i amb reflexió, com si avalués compartir-me els seus motius però ja sabés que en el fons eren poca cosa. Avui, quan passejava amb el Guillem, he entès, o m’ha semblat evident, tan evident que m’haurien vingut ganes de discutir amb el Guillem, d’haver-lo de convèncer!, que el pare havia après a respectar la Margarida perquè ella havia lluitat una guerra que ell havia claudicat, i que buscava alguna mena de redempció, i que pensava, no sé pas si amb raó, que la mare i jo no la necessitàvem perquè el qui s’havia rendit havia estat ell. Però aleshores només el vaig veure provar de recompondre el gest i fingir indiferència i dir:
—No, de fet no cal. Serà desagradable.
—Doncs no vinc —vaig respondre.
Avui he tornat a passar pel barri, amb el Guillem.
Ha estat casual, ell m’ha dit que els seus amics havien quedat a no sé quin bar de moda, no he pensat que potser seria per allí. Hi hem anat seguint el GPS del mòbil. En una cruïlla he reconegut el nom del nostre carrer a la pantalla, i he alçat el cap. Dos locals moderns competien per l’atenció dels transeünts. Hi havia nois bonics i ben vestits, i noies rialleres i que de tan femenines m’han semblat més antigues que la imatge sencera, anacròniques. Hi havia un cartell que repetia el mateix moltes vegades, amb lleugeres variacions, com si en el fons, més que vendre sangria o combinats, el que pretengués fos llistar les cultures a les quals s’adheria. En aquesta cantonada vaig veure aquella aglomeració fa més de tres anys, m’he dit. En aquesta, sí. M’ho he mirat intentant reconèixer alguna cosa. He pensat en la Margarida, que tenia por de la mare. M’he imaginat el pare plorant al funeral, dret davant d’una cosa que havia respectat, capcot, penedit per alguna guerra no lluitada. He vist el pare al funeral. No hi vaig anar, em sembla.
----
Amb aquest relat continuem «La memòria de la terra», la sèrie que enguany dediquem a la creació literària al voltant de les petjades que deixem els humans en el nostre entorn vital i viceversa i que escriuran onze persones diferents. Fins ara, hem pogut llegir els relats de Miquel Àngel Llauger, Teresa Ibars, Simona Skrabec, Núria Bendicho i Júlia Viejobueno.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
