En la mort de l'escriptor Ngũgĩ wa Thiong’o, compartim l'entrevista en profunditat que li va fer Josep M. Muñoz al número 448, el juliol/agost de 2018, aprofitant la participació de l'autor en el Festival Mot de literatura.
"Ngũgĩ wa Thiong’o, contra la jerarquia lingüística"
Ngũgĩ wa Thiong’o va néixer l’any 1938 a Kamiriithu, a la llavors colònia britànica de Kenya. Com a escriptor, va començar utilitzant l’anglès, la llengua del colonitzador, però aviat va adoptar el kikuiu, la seva llengua nadiua. La seva obra inclou novel·les, obres de teatre, narracions breus i assajos, en un ventall que va de la crítica social i literària a la literatura per a infants. Va néixer en una família pagesa, que es va veure implicada tant en la Segona Guerra Mundial com en la guerrilla dels Mau-Mau contra els britànics. Va rebre una educació catòlica i en anglès, i es va fer batejar com a James Ngũgĩ. El 1963, l’any de la independència de Kenya, es va graduar en Anglès al Makerere University College, a Kampala, Uganda. Llavors comença la seva carrera literària amb l’obra teatral
The Black Hermit i amb la novel·la
Weep Not, Child, les primeres obres en anglès d’un escriptor de l’Àfrica oriental. A finals dels anys seixanta va abraçar el marxisme, influït per l’obra anticolonialista de Frantz Fanon, i es va canviar el nom a Ngũgĩ wa Thiong’o, i va començar a escriure en kikuiu i en swahili. Amb aquest mateix esperit, va portar el teatre al poble. El missatge polític d’una de les seves obres va fer que, al 1977, l’aleshores vicepresident de Kenya, Daniel arap Moi, ordenés la seva detenció. A la presó, on es va passar un any sencer sense judici, Ngũgĩ va escriure sobre fulls de paper de vàter la primera novel·la moderna en kikuiu,
El diable a la creu. Després de sortir de la presó —una experiència que explica a
Wrestling with the Devil: A Prison Memoir (nova edició del 2018 sobre l’original de 1981. Al setembre en català a Raig Verd:
Lluitar amb el diable. Memòries de la presó)— gràcies a la mediació d’Amnistia Internacional, que el va declarar presoner de consciència, va patir persecució política, fins al punt que el 1982 es va veure forçat a exiliar-se, primer a la Gran Bretanya i, al 1989, als Estats Units, on va fer classes primer a Yale i després a la New York University (NYU). No va poder tornar a Kenya fins al 2004. Actualment viu a Califòrnia, ensenyant anglès i literatura comparada a la Universitat de Califòrnia a Irvine. És doctor
honoris causa per diverses universitats, i el seu nom ha estat citat sovint com a candidat al premi Nobel de literatura. A més, és un activista i conferenciant actiu en defensa de les cultures i llengües africanes. La seva obra més influent,
Descolonitzar la ment (1986, Raig Verd 2017) advoca perquè els escriptors africans escriguin en les seves llengües nadiues i no en les europees, per tal de renunciar a perllongar els lligams colonials i construir una autèntica literatura africana. En la mateixa línia, ha publicat
Desplaçar el centre: la lluita per les llibertats culturals (1993, Raig Verd 2017) i
Penpoints, Gunpoints and Dreams: The Performance of Literature and Power in Post-Colonial Africa (The Clarendon Lectures in English Literature 1996), Oxford University Press, 1998. En el camp de la ficció,
Matigari (1987) és una de les seves obres més famoses. El 2006 va publicar la seva primera novel·la en dues dècades,
Wizard of the Crow, traduïda a l’anglès per ell mateix. Incitat per la seva dona Njeeri wa Ngũgĩ, ha escrit una trilogia de memòries que s’han publicat:
Somnis en temps de guerra (2010),
A la Casa de l’Intèrpret (2012) i
Birth of a Dream Weaver: A Memoir of a Writer’s Awakening (2016), les dues primeres ja publicades en català a Raig Verd. L’entrevista té lloc a Olot el mes de març passat, en el marc del Festival Mot de literatura.
Recordo que en una entrevista que li van fer a la ràdio, un acadèmic, Antón Costas, que va néixer a l’Espanya empobrida de la postguerra, va dir que “un home és una mare i un batxillerat”. És una afirmació que vostè podria subscriure?
Sí, de fet sí. Aquesta és una història que ja he explicat a les meves memòries,
Somnis en temps de guerra: quan la meva mare em va enviar a escola, el somni de l’educació era seu, abans que esdevingués meu. A ella li dolia no haver anat mai a escola: no sabia llegir ni escriure, però tenia somnis. I em va passar els seus somnis, per la qual cosa li estic molt agraït. Per tant, en aquest sentit, sóc la meva mare, que em va fer i em va enviar a escola. Això és molt important. De manera que quan vaig posar els peus a l’escola, tant a l’escola primària com a la secundària, la primera cosa de què em vaig recordar va ser de la meva mare.
En les seves memòries d’infantesa, precisament, ens parla d’un món que a nosaltres ens sembla molt diferent i llunyà, vivint en una cabana de fang amb el sostre de palla, amb un pare distant i quatre mares, que tenien d’ell vint-i-quatre fills...
Sí, el meu pare era present, però no gaire, en les nostres vides. Era una mena de matriarcat, entorn nostre, i no teníem gaire tracte amb el pare. En canvi teníem molt de tracte amb les quatre mares que teníem. Però el nostre món era realment un món molt ple, en el sentit que les quatre mares tenien característiques diferents. I nosaltres podíem compartir les millors qualitats de cadascuna d’elles. Però el més important era compartir les històries, al vespre. Cada nit, al davant d’una de les quatre cabanes de les quatre mares, hi havia una sessió de contes. Encara que la més popular era la Wangari, que contava les històries molt bé. Creava una atmosfera per a les històries.
Encara que vostè parla d’un món que a nosaltres ens pugui resultar llunyà, crec que hi ha una característica comuna amb el nostre món, i és el fet que les dones posseïen la paraula. La transmissió del llenguatge era cosa de les dones. Al capdavall, parlem de llengua materna per referir-nos a la nostra llengua primera.
Sí, això és important: tot home, i tota dona, ha estat portat per la seva mare, dins el seu ventre, durant nou mesos. I després hem estat nodrits per la llet de la nostra mare. Per tant, el nostre primer contacte amb el món és, literalment, a través de la nostra mare. Després ens expandim des d’allà cap a la resta del món. Però això la mare és molt important. No en un sentit romàntic, sinó en un sentit real.
Vostè va néixer en un país colonial. I va ser batejat com a James Ngũgĩ.
Jo vaig néixer en un territori colonial, el 1938. Kenya era una colònia de colons britànics. Hi ha dues menes de colònies, a l’Àfrica: hi ha colònies que són més aviat un protectorat, on no hi ha establiments blancs en el territori —llocs com Uganda, Nigèria o Ghana. I la independència en aquests països que eren protectorats es va aconseguir gràcies a la lluita política, és clar, però la terra mai no va ser una qüestió, en aquests territoris, i la seva independència la van guanyar les organitzacions polítiques, els sindicats... I, d’altra banda, hi ha les colònies de colons, on gent blanca del país colonitzador s’havia assentat com a colons a la terra. Aquest era el cas d’Algèria, amb els francesos, i també el de Sud-àfrica, Rhodèsia i Kenya, en els cas dels britànics. Kenya va ser una colònia de colons britànics des de 1895, i fins al 1963. Això vol dir que la meva infantesa va tenir lloc en una societat estratificada com una piràmide, on els europeus ocupaven el capdamunt de la piràmide, els asiàtics la part del mig, i els africans la base. N’he parlat, a les memòries. Particularment a
Somnis en temps de guerra, però també a
A la Casa de l’Intèrpret.
Però tornant a la seva pregunta, a les escoles on vaig anar, el cristianisme era molt important. Parlo d’escoles perquè primer vaig anar a una escola de missioners, i després a una altra escola dirigida per africans, amb una filosofia molt diferent de l’anterior, que va ser clausurada pel govern colonial. Llavors vaig anar a una tercera escola, una escola de primària regida pel govern colonial. Per tant, durant el període de la meva educació elemental, vaig conèixer tres tipus diferents d’escola. I a la primera d’aquestes escoles, regida per uns missioners cristians, vaig ser batejat com a James Ngũgĩ.
Aquesta educació cristiana i en anglès, en quina mesura el diferencia de la seva gent?
He parlat del paper de les llengües en aquest sistema educatiu, perquè gradualment ets portat de les llengües africanes cap a l’anglès —l’anglès entès com un mitjà d’educació, d’informació i de coneixement. L’anglès només era parlat, però, per una minoria de la població. En certa manera, l’educació en llengua anglesa funcionava, doncs, com un acte de trencament lingüístic, de ruptura amb la teva comunitat. És com si caminessis per dues vies diferents, dues vies que mai no es troben.
Parlem d’una d’aquestes vies, l’anglesa. En el segon volum de les seves memòries, vostè parla de com descobreix la tradició literària en llengua anglesa i, en particular, l’obra de Shakespeare, que es representava cada any a l’escola, i que diu que va ser una part integral de la seva formació.
Sí, així com a
Somnis en temps de guerra hi parlo detingudament de la meva infantesa, de la meva mare i de la lluita per anar a escola, al segon volum,
A la Casa de l’Intèrpret, hi parlo de quan vaig anar a l’escola secundària, que era també una escola regida per missioners, on tots els professors eren europeus, tret d’un o dos que eren africans. Però tots els alumnes érem africans. L’escola, un internat, es deia Alliance High School, i s’ho deia perquè va ser fundada per una aliança de les missions cristianes, excepte l’església catòlica, de les esglésies protestants per tant, per tal de crear una escola secundària per a infants africans.
En aquest context, veure Shakespeare representat era molt interessant. Perquè Shakespeare no és el mateix si és dit en un context colonial, en un context de lluita anticolonial, amb combats als carrers, a finals dels anys cinquanta. Per tant, malgrat que Shakespeare era interpretat en un país colonitzat pels anglesos, hi podies descobrir un altre costat de Shakespeare. El podies llegir d’una altra manera.
Per tant, va ser molt interessant estar exposat a la literatura; per a mi va ser molt important. De fet, en aquella escola de secundària vaig descobrir la literatura; allà vaig veure, per primer cop en la meva vida, una biblioteca. L’escola tenia un edifici on només hi havia llibres, i això era nou per a mi. Era meravellós. Sempre que entro en una biblioteca, penso en aquella primera biblioteca amb què vaig trobar-me per primer cop a la vida, a l’escola secundària.
Concretament, vostè hi recorda un muntatge de
Rei Lear, l’any 1958, on veia reflectida la lluita pel poder que hi havia en aquell moment a Kenya, amb el conflicte sagnant entre els guerrillers Mau-Mau i les forces de l’estat colonial.
Cada any hi havia un muntatge d’una obra de Shakespeare. Però, de nou, això és interessant. Perquè d’una banda, encara que fessin servir Shakespeare per impressionar-nos en un determinat sentit, estaves exposat al contingut de les seves obres, que està obert a una altra interpretació. El coneixement no és mai unidimensional. És clar que ells volien que fos unidimensional, però sempre hi ha un altre costat, en l’educació.
Tinc entès que l’any vinent apareix la traducció del tercer volum de les seves memòries, que cobreix els anys de la universitat.
Sí, es titula
Birth of a Dream Weaver [“El naixement d’un teixidor de somnis”] i hi descric com em vaig convertir en escriptor. Per tant, hi ha una evolució: al primer volum, hi explico com vaig entrar en contacte amb les històries orals; en el segon, com vaig entrar en contacte amb els llibres; i en el tercer, com jo mateix vaig arribar a escriure llibres.
I quan vostè esdevé escriptor, ho fa en la llengua en què ha estat educat: l’anglès.
No és fàcil imaginar com era de dominant l’anglès en les nostres vides. L’anglès era la llengua del poder. I la llengua del poder, allà on sigui —a Espanya la llengua del poder és l’espanyol—, funciona com la llengua de l’administració, com la llengua de l’educació i com la llengua de reconeixement. I és molt important en les nostres vides, conforma les nostres vides, de maneres estranyes a vegades. Quan vaig voler escriure, vaig assumir que l’anglès era el mitjà natural per expressar-me. M’havien condicionat perquè ho pensés així. Per tant, vaig començar a escriure en anglès. Com tants altres escriptors africans, d’altra banda. L’anglès va ser el meu mitjà d’expressió literària fins a uns quants anys després, en què vaig canviar de llengua...
[...]
L'entrevista continua, i la trobareu sencera en aquest
enllaç a les pàgines de la revista.
