Joan de Sagarra, i els trens perduts

Lamentem la mort de l'escriptor Joan de Sagarra, i compartim l'entrevista en profunditat que li va fer Josep M. Muñoz al número 332, el febrer de 2008, quan Sagarra acabava de fer setanta anys. Hi parla dels seus anys de formació, de París i del seu pare, Josep M. de Sagarra, i de la seva tasca com a periodista i la seva passió pel teatre i fins el seu pas per l'Ajuntament de Barcelona. 

"Els trens perduts de Joan de Sagarra"

Joan de Sagarra va néixer el gener de 1938, ara ha fet setanta anys, a París, on el seu pare, l’escriptor Josep M. de Sagarra, estava exiliat. Retornat amb la família a Barcelona el 1940, sembla haver-se pres al peu de la lletra l’afirmació paterna que “si a un home sensible li pregunten quina nacionalitat li agradaria tenir, només pot respondre que la francesa.” És probablement per això mateix que ha convertit en un mite la seva estada a París l’any 1947, quan tenia tot just nou anys. Allà va descobrir, a la Comédie Française, el verí del teatre, que no l’ha abandonat fins ara. Educat als jesuïtes de Sarrià,va començar la carrera de Dret. La mort del seu pare, el 1961, va propiciar una nova anada seva a París, a estudiar a la Sorbona, però l’estada va durar, altra vegada, escassament un any. Retornat a Barcelona, va iniciar aleshores la seva carrera com a periodista. Ben aviat va esdevenir el crític de teatre més llegit, i també el més temut, de la premsa barcelonina. Va començar a El Noticiero Universal i ben aviat va passar a El Correo Catalán, d’on el van fer fora. L’any 1968 Manuel Ibáñez Escofet el va portar al TeleXprés, on escrivia un article diari que li va permetre forjar un estil propi i, alhora, consagrar-se com a periodista. Va fer crítica de teatre a Fotogramas, La guía del ocio, El Mundo Diario, La Vanguardia i, finalment, a El País, diari on va estar-se vint-i-dos anys. Actualment escriu a La Vanguardia, on el seu article del diumenge, centrat sovint en el petit món del seu barri, continua suscitant en molts lectors la mateixa reacció que ara fa quaranta anys: “M’irrita, però no puc deixar de llegir-lo”. Només ha publicat en forma de llibre dos reculls d’articles: Las rumbas de Joan de Sagarra (1971), que aplega articles del TeleXprés i està encapçalat per un pròleg imprescindible de Josep M. Carandell, i La horma de mi sombrero (1997). Arran de la publicació del primer recull, Vázquez Montalbán va dir que “les cròniques de Sagarra eren una mescla d’insultant autosuficiència, cultura i subcultura francesa, cultura i subcultura catalana, mites i símbols d’un univers exclusivament personal i una posició moral de perdonavides històric.” L’entrevista té lloc un matí assolellat d’hivern al Bauma, un bistrot de la dreta de l’Eixample, on Sagarra ens espera amb un whiskey irlandès, un cigar que va encenent i apagant i un feix de diaris i revistes estrangers sobre la taula.

Vostè va néixer el dia 8 de gener de 1938...
Sí, acabo de fer setanta anys, que no deixa de ser una xifra respectable, tenint en compte que el meu pare es va morir als seixanta-set anys. Pensar que ets una miqueta més gran que el teu pare...

 ...i ho fa a París, on els seus pares s’havien exiliat.
Els meus pares es van casar l’any 1936 a París, van fer aquell famós viatge de la Ruta blava a Tahití i, a la tornada, vaig néixer jo.

A París s’hi van estar fins el 1939, fins a l’ocupació alemanya.
Quan arriben els alemanys, als estrangers no els donaven la careta antigàs i van anar cap al sud, cap a la zona no ocupada. Vam estar a Saint-Sulpice-la-Pointe, i després a Prada –amb Pompeu Fabra, Pau Casals, els Alavedra– i a Banyuls. El 1940 la meva mare i jo vam tornar a Espanya, però al meu pare no li van deixar passar la frontera. Aleshores la meva mare va fer unes gestions a Madrid amb el comte de Mayalde, que era director general de Seguretat, i el meu pare va poder passar.

I s’instal·len a Barcelona.
Vam anar a viure primer a casa d’una tia meva, la dona del meu oncle Ignasi, que havia mort feia poc, encara jove. L’Ignasi era director del Zoològic i del Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella, i havia estudiat les papallones. I després vam anar a viure en un edifici que s’acabava de fer a la plaça de la Bonanova, al passeig de Sant Gervasi número 1.

De tota manera, el 1947 la seva família se’n torna a París.
Sí, és un viatge curiós. Jo no sé si el meu pare s’hi volia quedar o no; exactament no ho sé. Però semblava que era un viatge bastant llarg, perquè quan vam arribar a París, em volien ficar al col·legi dels jesuïtes, Saint-Stanislas, i vaig tenir molta sort, perquè jo era un nen nou anys i parlava el francès correntment, sense accent, però no el sabia escriure. I els jesuïtes van dir que no hi podia anar sense saber-lo escriure. La qual cosa per a mi va ser la il·lusió màxima de la meva vida. Perquè imagina’t què hauria estat ficar-me en un col·legi de París, de jesuïtes, amb missa diària... Que és el que vaig conèixer a la tornada: després vaig anar als jesuïtes de Sarrià, i m’hi vaig tirar set anys. Per a mi, amb nou anys, París va ser una descoberta. La meva escola era el Café de Flore, amb tota aquella gent: Giacometti, Sartre, Simone de Beauvoir, Kosma (el compositor que va fer la música de les Fulles mortes). Jo era un nen privilegiat, allà enmig. El Giacometti em deia: “Vine, vine” i em donava patates fregides. La meva mare em portava al cine i, com que els nens podien anar a tot arreu, jo veia pel·lícules com Roma, città aperta, Paisà, o un reportatge sobre el procés de Nuremberg. 
A la nit els meus pares sortien, i jo em quedava a casa amb una noia –això ho explico en algun article– que es deia Maria. Era una polonesa que deuria tenir vint o vint-i-un anys. Era una dona extraordinària. Tenia tots els cabells blancs. El seu pare i dos germans seus eren oficials de l’exèrcit polonès, i van morir al bosc de Katyn, amb un tret a la boca. Van dir que els havien matat els alemanys, però després es va saber que els havien mort els russos. I la seva mare i dues germanes van morir a Treblinka. Jo és clar, tenia nou anys, i aquestes coses no les entenia del tot, però m’impressionaven. I altres nits sortia amb els meus pares, i em portaven, per exemple, a una boîte de moda, on cantava Boris Vian... Jo estava mig adormit, però també escoltava la música. Els nens podien anar a tot arreu, París era una ciutat lliure.

Va sentir l’Edith Piaf, també?
No, la Piaf la vaig conèixer quan vaig anar a París després de la mort del meu pare, l’any 1962. Em vaig trobar amb un company que coneixia de Barcelona i que estudiava trompeta a París, i em va dir que si necessitava quartos, anés a veure la Piaf. Ella vivia en un hotel, i li vaig explicar el cuento que explicava sempre: “Je suis un jeune étudiant républicain espagnol” –i funcionava: em va permetre anar a més d’una festa a l’ambaixada soviètica, on et tractaven molt bé, per cert. I la Piaf em va dir: “Quan vulguis vine a dinar amb nosaltres”, i em va donar calés. Jo li vaig dir que em sabia totes les cançons seves, i era veritat. La vaig conèixer pràcticament un any abans que morís, ja estava molt tronadeta.

Tornem al 1947. Va ser aleshores, també, que va descobrir el teatre?
El teatre el vaig conèixer als nou anys, perquè el meu pare em va portar a la Comèdia Francesa, i allà vaig veure la primera obra que em va impressionar, que va ser el Brittanicus de Racine fet per Jean Marais, que feia de Neró. Hi ha rèpliques i frases d’aquesta obra que les vaig aprendre aleshores, als nou anys, i que encara em sé de memòria.

Aquesta estada va convertir-lo en un francòfil, no és així?
Jo havia d’haver estat francès, perquè estava empadronat a França –em van empadronar a Prada. I en el moment en què em tocava ser francès –perquè si hagués fet el servei militar a França, automàticament hauria estat francès–, hi havia la guerra d’Algèria. I per culpa de la guerra d’Algèria, no vaig ser francès. Perquè la guerra d’Algèria no m’agradava, no m’agrada cap mena de guerra, i menys si he d’anar-hi jo. Però jo, tot i vivint a Barcelona, i sent d’una família de nissagues catalanes per totes les bandes, em considero francès. Podria dir que sóc un francès a Barcelona. La meva cultura és francesa, i em guanyo la vida escrivint en castellà, perquè els diaris en què escric són en castellà, però el que escric millor és el francès. I la meva cultura és francesa –i, és clar, també és catalana, i castellana, i italiana, de tots els idiomes que domino, i evidentment anglesa. Em sap molt de greu no saber l’alemany. Ho vaig intentar, quan tenia més de vint anys, i no vaig tenir la força de voluntat suficient. En una època vaig saber el noruec, perquè em vaig casar amb una dona noruega, i en sabia bastant, tot i que després el vaig perdre.

En català, hi ha escrit mai?
En català escric molt malament. Faig faltes d’ortografia. Però conec bé el català, que és una llengua que m’agrada molt.
Sobretot un català molt més ric que aquest de TV3. M’agrada molt llegir poesia en català. El meu pare, quan jo tenia tretze anys, em va dir si volia saber què era la prosa catalana, i em va donar un llibre d’en Pla, que a mi m’encanta. Com a escriptor, vull dir, com a persona ja no tant. Tinc molts punts en contra del Pla, però reconec que és un gran personatge.

El català? Home, si jo hagués pogut escriure d’una manera regular en un diari en català, hauria acabat escrivint bé en català, però això no ha estat possible. En un moment determinat, en Max Cahner, quan estava a l’Avui, em va invitar a dinar i em va dir: “Has de fer un article diari a l’Avui.” Jo li vaig dir que estava a El País, i en plantilla. “I quant et paguen?”, em va preguntar. I quan li vaig dir el que em pagaven, em va dir: “Doncs per molts anys!”

Però bé, he escrit a Canigó gratis, on m’hi va ficar el Ramon Barnils, i vaig escriure una temporada a Serra d’Or, fins que la meva mare es va  emprenyar: “Per què escrius a Serra d’Or, que s’han portat tan malament amb el teu pare?” La meva mare, en la meva vida va jugar un paper molt fort. Era una dona molt possessiva, i encantadora per altra banda; però hi havia una relació d’amor/odi molt forta. I és clar, vaig haver de dir que no. Però no he tingut oportunitat d’escriure en català, tot i que també vaig estar a Saber, a El món, o vaig escriure una llarga temporada a El Temps. Però són col·laboracions una mica accidentals.

Tornem a París el 1947. Allò semblava que podia ser una estada duradora, però el fet és que tornen al cap d’uns mesos.
Vam estar-hi pràcticament un any. Tornem, i aleshores ve el gran desengany meu. Jo, un nen que ve de París, i que en ve embogit, enlluernat, que torna a la Barcelona del franquisme, i que el fiquen als jesuïtes de Sarrià perquè els Sagarran han anat sempre als jesuïtes... El Palau i Fabre em va dir que havia tingut una discussió amb el meu pare, on es plantejava que potser jo hauria pogut anar a l’Institut Francès, però el meu pare al final es va decantar pels jesuïtes.

Quin era l’ambient de l’escola, als jesuïtes?
Prefereixo no parlar-ne. A més, el meu pare s’havia educat al col·legi del carrer Casp, amb la burgesia catalana que anava als jesuïtes. Però Sarrià era un internat, era l’època de l’estraperlo. A la meva classe hi havia el fill del capità general, el fill de l’alcalde, els fills dels estraperlistes... i, és clar, també famílies conegudes, parents meus: el que és ara duc de Prim, un Muntadas; hi havia el seu cosí, que va ser comte de Reus; hi havia un noi que vivia allà a la Bonanova tocant, que podia ser un Solà-Morales, l’arquitecte... Hi anava en Rubert de Ventós, l’Ignacio de Olano (el seu pare, el comte de Fígols, tenia les mines de Fígols), gent d’aquesta. Amb un parlaves en català, amb l’altre en castellà. Però els capellans eren...

Vostè és fill únic. Com era la relació a casa, amb els pares?
Amb el meu pare hi havia una diferència de quaranta-cinc anys: el meu pare era el meu avi. No hi vaig tenir mai una conversa d’home a home; jo amb qui parlava era amb la meva mare. El meu pare deia: “Sou com dues gotes d’aigua”, érem les criatures de la casa. La meva mare tenia un costat molt de noia, de noia espavilada i oberta. A ella, França li encantava, i aquí s’ho passava molt malament.

La seva mare havia començat a escriure. De fet, per això va conèixer el seu pare...
El meu pare la va conèixer perquè ella va guanyar un accèssit en uns Jocs Florals. I el seu pare, en Celestí Devesa, que era un escultor d’Olot, coneixia el meu pare. O sigui, el meu avi matern li va presentar al meu pare la meva mare, que era una noia que aleshores treballava amb en Cambó; perquè en Cambó coneixia molt una tia seva de Besalú i diu que n’estava mig enamorat, i li va donar feina a la Via Laietana. Després, un oncle seu la va fer entrar a la Generalitat; la meva mare era funcionària de la Generalitat. Va estar a Cultura, i després a Presidència. I quan va tornar en Tarradellas, que se l’estimava molt, la meva mare va poder cobrar una pensió.

Ella no va fer una carrera com a escriptora, suposo que això devia ser difícil al costat de tot un Sagarra...
No, però ella era una escriptora vocacional, no s’havia plantejat mai escriure professionalment. Era una noia que feia versos. Va escriure alguna novel·la...

El 1952 va publicar, en castellà, Las adelfas. Com és, aquesta novel·la?
És una novel·la en clau, on hi ha una història personal i unes venjances...

En aquests anys hi ha tota la qüestió del retorn del seu pare, i de la seva relació amb el món de la resistència cultural. Com ho va viure això, vostè?
De quin retorn parles? Perquè una cosa és quan torna de França i l’altra cosa és quan torna de París. Quan el meu pare torna de França l’any 1940 –pel que jo sé, aleshores era molt petit–, hi ha molta gent que li va girar l’esquena. Gent que ell havia ajudat a fugir. N’hi ha un en concret, de qui no et diré el nom, però que és un senyor que a l’època en què mana la FAI, aconsegueix fugir gràcies al meu pare. I quan ell torna, un dia se’l troba per la Rambla de Catalunya i li gira l’esquena. I quan es va morir aquell senyor –ho recordo com si fos ara–, un dia va venir el meu pare de cal notari amb un feix de bitllets de mil, agafats amb una goma: em penso que hi havia quatre-centes mil pessetes. I és que aquest senyor quan es va morir va deixar aquests diners a en Sagarra.
El meu pare es va implicar en aquella època, d’una manera molt directa, en la resistència: només has de llegir els volums del Serrahima –que jo considero que és un dietari importantíssim, però que aquí s’ha hagut de publicar amb un ajut del Parlament!– o el que explica el llibre del Permanyer. I va escriure el Poema de Montserrat. Si el llegeixes, perquè hi ha molta gent que no el llegeix perquè és molt llarg, t’adones del que suposa. Això m’ho havia explicat molt bé el pare Batllori, que deia que el Sagarra amb el Poema de Montserrat ens fa un gran favor, perquè lliga Catalunya amb una certa fe. I el Poema de Montserrat començava amb allò de: “Avui que una ventada de ponent / assassina el perfum de la ginesta”, però ho va haver de canviar, es va autocensurar. I això que no anava a les llibreries, perquè estava prohibit, i es va editar com a llibre de bibliòfil, que comprava una certa minoria...
Un dels últims articles del meu pare publicats a La Vanguardia, un any abans de morir, és una crítica duríssima a la burgesia catalana respecte a la cultura catalana. Coincideix amb el moment en què al Palau de la Música es fa la retransmissió del Barça-Madrid en una pantalla gran, pagat em penso que per la Coca-cola. El meu pare va estar temps i temps escrivint a La Vanguardia demanant un teatre municipal. I ni un Porcioles li va donar el Teatre Municipal! El meu pare tenia una botiga que era el Teatre Romea, on feien el teiatru aquest. Parlen molt de “salvar els mots”, però des de l’any 1946, que va tornar a poder fer teatre, la gent anava a veure una obra de Sagarra, i el català era molt bo, i hi anaven.

L’any 1954, el seu pare publica les Memòries, que van fer un impacte important.
No ho creguis, va ser un llibre bastant minoritari. Evidentment, el va llegir una sèrie de gent de la seva generació, però tinc amics meus, com el Miquel Roca, que no el va descobrir fins vint anys després. El Permanyer, la primera cosa que va llegir en català va ser això, perquè a casa seva no n’hi havia, de llibres en català. I et diré una cosa: va fer més efecte a Madrid, quan se’n va fer la traducció castellana, per les coses que explicava de Madrid, que aquí. I a llocs com Serra d’Or, quan han demanat quins són els llibres més bons de la literatura catalana dels últims anys, hi ha una sèrie de senyors, com Joaquim Molas, que no van votar el Sagarra, sinó que van votar el llibre de Gaziel.

El seu pare tenia la voluntat de continuar-les, les Memòries?
No, això m’ho va dir molt clar. Érem a l’any 1954, i em va dir: “Jo, el segon volum no el puc fer, perquè hi ha quantitat de coses que no les podré explicar. El Companys, no et diré que fos amic meu, però era una persona que ens coneixíem de quan jo anava a la Generalitat a buscar la teva mare, i era simpàtic. I jo no podré escriure que en Companys era simpàtic.” El meu pare quan escrivia un llibre era perquè li donessin un xec. Per a ell, el calaix no va existir mai. El meu pare vivia d’això. Ell ho va dir: “Sóc dels pocs escriptors catalans que visc bé del que escric.” I això no ho podia dir ni el Pla.

En tot cas, als anys cinquanta es va distanciar totalment de la resistència cultural.
El meu pare, quan torna de França, creu que quan s’acabarà la Segona Guerra Mundial, el Franco fotrà el camp. I la meva mare els veia que es reunien a casa, tots aquells, el Puig-Quintana, el Serrahima, que a vegades s’estaven fins a les quatre de la matinada... La meva mare ja veia que no hi tocaven. I el meu pare, al final, del que se’n pot dir una certa resistència, d’un cert catalanisme, se’n va desdir. Se’n va desdir com un escèptic total i absolut. El meu pare, quan es mor l’any 1961, el seu desig és anar-se’n d’aquí, a Roma, amb motiu del Concili Vaticà, de corresponsal de La Vanguardia i del Ya de Madrid. Ell coneixia gent al Vaticà, com el pare Alavedra, que aleshores era cap de la Biblioteca Vaticana, o el pare Batllori. I deia: “Jo puc enviar unes cròniques estupendes, Roma és una ciutat que conec molt bé, i a més vull fer un llibre sobre Roma”. Hi havia una fundació a Madrid disposada a pagar-li una quantitat. “I ja s’ho faran!”

I s’hi hagués quedat, a Roma?
Ell em deia: “A tu t’anirà molt bé un canvi d’aires.” Jo aleshores feia tercer o quart de carrera. Amb els amics que venien a casa, que eren el Xavier Coma i el Lluís Permanyer, li explicàvem que estàvem tips de la universitat, que era un desastre. I el meu pare pensava que m’aniria bé una temporada a Roma.

Vostè estudiava Dret. Per què va triar aquesta carrera?
Jo tenia una intenció secreta, que era ser francès. Però això al meu pare no l’hi podia dir, no ho hauria entès. I volia ser diplomàtic, perquè era també una manera de fugir d’aquí. Vaig començar la carrera de Dret a Deusto; era un contradicció perquè era la universitat dels jesuïtes, però m’havien dit que els que estudiaven a Deusto ho tenien més fàcil per entrar a la carrera diplomàtica. Vaig aguantar-hi un any, no vaig poder més. Era pitjor que Sarrià. Ara bé, allà vaig descobrir el País Basc; els dissabtes teníem un cotxe i anàvem a veure els caseríos, era una meravella de paisatge. I allà vaig redescobrir el bacallà, que no tenia res a veure amb el bacallà aquell dels anys quaranta que havia menjat al col·legi i que era un bacallà que era groc i feia pudor... Però els jesuïtes no es podien aguantar. A més era duríssim, perquè aquesta universitat no estava reconeguda per l’Estat, i això vol dir que després de l’examen de Deusto, on el nivell era, com dirien ara, de vuit i escaig, havies d’agafar el tren i anar-te’n a Valladolid, a passar l’examen oficial a la Universitat de Valladolid, on hi havia els millors professors de dret que estaven exiliats, és a dir represaliats per republicans i que no podien ser catedràtics a Madrid, i aquests senyors, com que nosaltres érem els niños bonitos dels jesuïtes, ens clavaven uns exàmens on el nivell era de matrícula. Vaig conèixer un parell de catedràtics de Valladolid, que després vaig descobrir que havien estat amics del García Lorca, i que sabien qui era el meu pare...

Finalment, però, vostè es decantarà pel teatre.
Es va donar la circumstància que quan jo havia de tenir la conversa d’home a home amb el meu pare, teníem la guerra d’Algèria, i que quan jo havia de decidir què feia, si em convertia en diplomàtic o no, es va morir el meu pare, i la meva mare ho va entendre molt bé i em va dir: “Vols anar a París, a la Sorbona?” I me n’hi vaig anar. Vaig estudiar a l’Institut d’Estudis Teatrals. Tenia una feina estupenda de quatre hores a la tarda en un despatx d’un advocat, on feia uns informes en francès per uns francesos que havien tingut accidents de carretera a Espanya, i m’ho pagaven molt bé. O sigui, que jo tenia la vida perfectament organitzada a París per no tornar. Però va venir la meva mare, i la meva mare a París es va gastar tots els quartos que tenia, i va haver de tornar, i jo amb ella, perquè evidentment m’havia d’ocupar d’ella. Si no, no hauria tornat, per res.

És durant aquest any a París, el 1962, que vostè descobreix l’obra d’Artaud...
Ja l’havia conegut abans! Havia conegut Artaud a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, on, al tercer pis, hi havia tot d’exemplars empolsegats de la Nouvelle Revue Française; i allà vaig trobar tot el que era la França dels anys trenta. M’ho vaig llegir tot. Sabia, doncs, una mica qui era Artaud, que havia fundat el Teatre de la Crueltat i que el seu referent era l’Alfred Jarry. Això és el que jo anava a estudiar a París. Aleshores Gallimard estava publicant les obres completes de l’Artaud.
Jo havia llegit els dos primers volums, on hi ha el famós discurs sobre el Théâtre de la Cruelté, i arran d’això vaig conèixer gent que havia treballat amb ell. Un dels personatges més interessants que vaig trobar ja l’havia conegut l’any 1947 a París, perquè vivia en el mateix hotel que nosaltres, a l’avinguda Victor Hugo. Aquest personatge havia estat un dels fundadors del Théâtre de la Cruelté.
Després va venir a Barcelona, abans que jo me n’anés a París a finals del 1961, a presentar una pel·lícula de la qual era el director en un Festival de Cine en Color, i em va dir: “Quan vinguis a París, vine’m a veure”. Es deia Raymond Rouleau. Era un actor i director molt conegut, que em va ajudar molt, em va explicar moltes coses d’Artaud, i em va posar en contacte amb gent de teatre. I no em puc queixar, perquè als quatre mesos de ser a la Sorbona, jo anava a prendre cafè amb el Ionesco a casa seva, passejava amb Jean Vilar, coneixia Roland Barthes... Jo era un nano emprenyador que volia saber coses. I vaig tenir sort, vaig tenir la sort de trucar al lloc on havia de trucar i en el moment en què havia de trucar.

Josep M. Carandell, en el pròleg de 1971 a les seves “rumbas”, diu que “Sagarra tiene mucho de rebelde artaudiano, agresivo y teatral, caótico e intenso”...
Això és d’aquella època!

... “Obsesivo, constante en sus gustos y en sus fobias”: això segueix sent veritat?
Sí, aleshores sí, però ara no, perquè ara tant se me’n dóna.

I diu també que l’obra de vostè és, com la d’Artaud, “un gesto,  insuficiente y vago, de rechazo del mundo”. S’hi reconeix, en aquest retrat de jove?
Sí, està molt ben retratat. Jo no m’he convertit en una persona conservadora, però sí en una persona escèptica. És que en un moment determinat, dèiem que jo aquí només he conegut el Franco i el Pujol! I ara en faig setanta! I és clar, he de reivindicar alguna cosa. Jo sempre he reivindicat la passió, la passió per una lectura, per una dona, per un paisatge, per una ciutat, per una cuina, per una ampolla, per un puro. I això no m’ho treurà ningú –ara que ho estic perdent, perquè els anys no passen en va. Quan el Carandell escrivia això, jo era un nano que estava al TeleXprés i sortia cada nit, i que moltes vegades arribava a la redacció a les sis, o a les set del matí, quan hi havia només les dones de la neteja, em fotia davant de l’Olivetti i picava l’article, i després me n’anava a menjar una paella i arribava a casa a les onze. Però això s’ha acabat!
Ara, no he volgut mai fer carrera. Sóc una persona absolutament incapacitada per fer carrera; no puc fer de llepaculs!
Ni he tingut mai cap carnet de cap partit. I ara tinc la vida muntada en pla no et diré de resistent, que em sembla excessiu, però sí que faig una vida de barri, totalment retirada. Tinc una família, que és la meva dona, i el meu fill, que està de director de l’Instituto Cervantes a Budapest, que és un noi que ja ha fet quaranta anys i que té una filla que en té set. I després tinc una altra família, que és la família que m’he inventat, de la qual em queden el meu germanet petit, que és el Lluís Permanyer; el meu cosí, que és l’Enric Vila-Matas –Enrique, com es firma ell; tinc un nebot que és el Marcos Ordóñez; tenia un germà gran, que era el Josep M. Carandell, que es va morir; i tenia un oncle, que era el Víctor Alba, que ha estat molt important per a tots nosaltres, per al Barnils, per al Marsé–el Marsé és el meu amic, amic i confident. I ja està, funciono a aquest nivell. I després, quan vaig a París, al meu poble, tinc uns amics allà, uns llocs que recordo, i altres que m’emprenyo perquè canvien, com els Champs Elysées o Saint Germain de Prés. Però un es defensa i ja està. Tens una bona biblioteca, llegeixes els llibres que t’agrada llegir de sempre, pocs dels d’ara.

Tornem a París el 1962. Allà coneix també William Borroughs.
Bé, però és molt accidental. És una nit que vaig haver de saltar d’un segon pis perquè aquell tio tenia una pistola carregada i anava disparant, a l’Île-Saint-Louis. No va ser agradable, no. Allà li dèiem “el Rimbaud amb gavardina”. Era l’època dels beatniks: jo anava a una llibreria de París, comprava els llibres dels beatniks –en les edicions autèntiques, les americanes– i els enviava als meus amics de Barcelona.

Però com ja havia passat en l’ocasió anterior, el fet és que novament, al cap d’uns mesos de ser a París, vostè se’n torna cap aquí.
Sí, però amb la meva mare vam anar a Madrid! La meva mare no tenia ganes d’anar a Barcelona. A més, els pocs quartos que tenia venien de la Sociedad General de Autores de España (SGAE), i a Madrid ho tenia més a la vora. I vam anar a Madrid. I allà vaig intentar ficar-me en el món del teatre. El marquès de Lozoya, el Juanito Contreras, cosí germà del meu pare, i el Gual Villalbí, que era ministro sin cartera i bon amic del meu pare, em van muntar una entrevista amb el Fraga Iribarne.
Vaig anar a veure el Fraga Iribarne i li vaig dir: “Quiero ser secretario del Teatro María Guerrero, que creo que es un sueldo de cinco mil pesetas al mes, pero yo como que vengo de París, y conozco bien esto del teatro, me gustaría, porque así podría empezar una carrera, y además conectaré con la sensibilidad de aquí.” I em va dir que “le había dado pleno derecho” al director, que era aleshores el José Luis Alonso, i aquest, que era una bellíssima persona, ja tenia un amant seu col·locat en el càrrec, o sigui que no vaig poder fer res. Vaig fer una altra gestió amb un altre director de teatre, però al final tampoc va resultar. Però si arribo a entrar en un teatre de Madrid, em quedo a Madrid.

Però el fet és que torna a Barcelona, on comença a treballar com a periodista.
Vaig començar al Ciero, en una pàgina de teatre que sortia els divendres. Em vaig presentar allà i vaig demanar pel director. El director, que aleshores era un senyor que es deia Luis G. Manegat (el pare de Julio Manegat, el crític de teatre) no hi era, però sí el subdirector, que es deia Hernández Pardos (el pare del pintor Hernández Pijuan) i aquest senyor em va rebre, li vaig dir que havia vist la pàgina dels divendres i li vaig dir que li portava un article per veure si el volien publicar. Se’l va llegir, i em va dir: “400 pesetas, saldrá el viernes, traiga más joven”. Ni fill del Sagarra, ni res: anava així, això, al periodisme de l’època. En vaig publicar uns quants, fins que un dia en Permanyer em diu: “L’Ibáñez Escofet, que és el redactor en cap del Correo Catalán, m’ha dit que si voldries dinar amb ell”. Jo hi vaig anar, i em va dir si volia ser el crític de teatre del Correo. Dic: “però si ja n’hi ha un” –el senyor Josep M. Junyent, l’oncle del Miquel Roca, que era a més el comissari polític del diari, però a qui li havia arribat l’edat de la jubilació. I el vaig substituir jo. Una cosa que m’arriba al cor, i que no té res a veure amb el periodisme d’ara, és que quan li dic al senyor Hernández Pardos que m’han ofert la crítica teatral del Correo, i que no puc continuar al Ciero, ell em convida a dinar a l’Amaya per celebrar-ho.

De fet, en aquell moment l’Ibáñez Escofet està mirant de renovar el diari, fent entrar gent com vostè, el Permanyer, el Josep M. Huertas, el Martí Gómez.
Sí, ens vam trobar allà. Però m’hi vaig estar poc temps, al Correo. Me’n van fer fora.

Per què?
Hi havia un premi que estava relacionat amb el Grec, i que donava Radio Barcelona, que aleshores estava dirigida per Manuel Tarín-Iglesias. El dinar del premi es feia a l’hotel Majestic. Aleshores, dels crítics de teatre de Barcelona, jo era el més jove de tots. Els altres eren don Antonio de Armenteras, don Luis Marsillach (el pare de l’Adolfo), la María Luz Morales, don Antonio Martínez Tomás, el Manegat i el Martí Farreras. Abans del dinar, en Tarín ens va dir que don Antonio Martínez Tomás (que era president de l’Asociación de la Prensa, i el crític de La Vanguardia) se n’havia d’anar, i que ens estalviaríem la discussió prèvia i passaríem a votar directament. Jo aleshores, que era idiota, vaig dir: “Si don Antonio tiene que marcharse, lo más fácil es que deje su voto, luego nosotros discutimos y ya está”. Déu meu, què havia dit! Em van saltar don Luis Marsillach, de la Soli, i don Antonio de Armenteras, de La Prensa, dient-me: “¡No sabe usted quién es este caballero! ¡Usted es un indeseable, y encima no tiene carnet de periodista!”. El Junyent, el Marsillach i don Antonio de Armenteras, company de curs a Dret del meu pare, van anar al Correo a demanar-li al director el meu cap. L’Ibáñez Escofet em va dir que m’havia defensat tot el que va poder, però em van fer fora. O sigui que vaig aprendre molt de pressa com anava el periodisme en aquesta ciutat. I em vaig passar un temps sense guanyar un duro, i amb la fama de ser un que creava conflictes. Al final, quan li va caure el TeleXprés a l’Ibáñez –que no va ser fàcil, perquè va tenir molts enemics–, llavors em va agafar.

Com va ser la seva relació amb l’Ibáñez?
Ui, molt complicada: l’Ibáñez em volia fer de pare, jo havia d’influenciar els seus fills... La cosa va acabar malament perquè un dia vaig portar un article en contra de l’abat Escarré, de qui jo sabia moltes coses, perquè quan era jove els monjos de Montserrat venien a casa i parlaven amb el meu pare. L’Ibáñez em va dir que jo i els meus amics no havíem d’escriure sobre coses de l’Església, perquè no en teníem ni idea, perquè per a ell tots nosaltres érem ateus i revolucionaris... Després aquest article el vaig publicar a El Temps i no vulguis saber la quantitat de monjos de Montserrat que em van enviar cartes d’agraïment.

En tot cas, a la tardor del 1968, que és un any molt significat, l’Ibáñez Escofet li encarrega una secció diària al TeleXprés que es dirà “El día de siempre”...
Un títol horrible, que es va inventar ell.

...amb la idea que fes una cosa semblant a “l’aperitiu” que publicava el seu pare abans de la guerra.
El primer article que faig és copiant l’aperitiu. Poc després, quan el Manolo Vázquez Montalbán i jo ens coneixem, li vaig dir: “Així es pot escriure d’una altra manera?” I em poso a escriure de l’altra manera.

En efecte, ben aviat troba la seva manera d’escriure. Qui l’orienta, quins models té?
Per a mi va ser fonamental la Crónica sentimental de España de Manolo Vázquez Montalbán. Perquè jo en francès ja ho hauria fet d’una altra manera. A França, el periodisme era infinitament més divertit i més obert i més bèstia que el que es feia aquí, però quan vaig posar-me a escriure en castellà, vaig pensar que jo era “príncipe de redacción” dels jesuïtes, o sigui que vaig començar a escriure com si encara fos al col·legi: no vaig fer el pas del francès al castellà, sinó que vaig tornar al que m’agradava, als “clásicos castellanos”. L’Ortega y Gasset me’l sabia de memòria.

El seu nou estil, que Carandell qualifica d’agressiu i loquaç, no deixa indiferent.
Quan vaig agafar la crítica de teatre, vaig dir que el meu estil de crítica era el de Baudelaire: “subjectiu, passional i polític”. Tot el contrari de la crítica objectiva. A mi m’ha d’agradar amb passió, tinc la meva opinió, i a més amb totes les connotacions polítiques i socials que calgui. De l’altra manera, no ho entenc. El crític de teatre és un polemista, és un home que va a dir “això sí” i “això no”. He escrit crítiques on dic que a la mitja part me’n vaig anar: per què no ho havia de poder fer? Altres vegades he anat a veure un espectacle que només feien dues vegades, i deia: “Demà és l’última funció, està tot venut, però jo seré allà. Si veniu, us asseguro que faré obrir el teatre i ens asseurem a les escales”. I va funcionar. És que si no, què vol dir ser crític de teatre?

La conversa s’interromp per demanar un altre whisky. Sagarra aprofita per contar-me la història d’Afrodita, una cambrera del Bauma, que és albano-kosovar, que viu amb un lampista i que vol tenir un fill català, però a qui el seu pare, un home vell, no deixa casar amb un no-musulmà... Sagarra explica que ell ara fa una vida de barri, però com si fos, diu, en un barri de Torí o d’Amsterdam.
Barcelona no m’agrada. És una ciutat que ha perdut, que se’ls ha escapat de les mans, en una paraula. Jo ja entenc que la Rambla no sigui la dels meus pares, ni la meva, però és que ara, quan hi vaig, vaig al Boadas a fer una copa i després encara tinc sort de travessar de pressa i anar-me’n a l’Ateneu, que és un dels meus refugis, però ja no puc anar per la Rambla. Ni al passeig de Gràcia tampoc. És una ciutat que no m’agrada. Després del 1992, és d’agrair poder baixar pel passeig de Sant Joan i anar tranquil·lament a la platja, i fer un arròs a la Barceloneta; això és una meravella, que no té res a veure amb la Barcelona que jo havia conegut. Això està bé, però s’havia de conservar, s’havia devigilar, i en canvi se’ls ha escapat de les mans. Vaig a l’Estació de França, que és un dels edificis més bonics de Barcelona, i no hi ha absolutament ningú. Aquell bar, que havia estat el restaurant del vell Regàs (del pare de la Rosa i el Xavier), quan sortia el tren aquell de nit, que era el que anava a la frontera, i fugíem d’aquí...

[...]



L'entrevista continua, i la trobareu sencera en aquest enllaç a les pàgines de la revista.