Fa uns mesos, el desembre del 2024, Paul McCartney va fer a Londres el que probablement era l’últim concert de la seva carrera. Ja sé que això no es pot dir mai, perquè als 82 anys sembla que només visqui per compondre i tocar el cançoner dels Beatles, però el cert és que la gira —de nom Got Back— tenia un aire de comiat i homenatge. En aquell últim concert a Londres, Ringo Starr va sortir a l’escenari per tocar la bateria en dues cançons, i en tots els concerts de la gira per mig món, McCartney interpretava «Something» amb un ukelele que li havia regalat George Harrison, i «I’ve Got a Feeling» en duet virtual amb John Lennon, utilitzant imatges i enregistraments de la seva actuació original al terrat de l’Apple Corps de Londres, el 1969.
Tot i que no vaig poder assistir a cap concert d’aquesta gira final, n’he vist molts fragments a Youtube, en desenes de gravacions dels seus fans, i em confirmen una intuïció feliç que ja vaig expressar aquí mateix temps enrere: la idea que, des de fa uns anys, a través de la memòria i el poder evocatiu de la seva música, Paul McCartney mira de fixar una imatge més humana i complexa de la història del grup, perquè entenguem que les coses no són mai blanc o negre i que, malgrat les diferències evidents, hi havia entre els quatre de Liverpool un equilibri de talents extraordinaris. Així, aquesta gira de McCartney es pot veure com la culminació d’uns anys en què els Beatles han estat descoberts pels oients joves i redescoberts pels seus seguidors de sempre, ja fos a través de reedicions de discos, documentals o llibres.
Enmig d'aquesta onada sobresurt el documental
Get Back, dirigit per Peter Jackson (2021, a Disney Plus). A partir de la filmació de les sessions per gravar el disc
Let It Be el 1970, que eren inèdites, Jackson va editar un documental de sis hores que és com si fóssim allà mateix, amb els Beatles als estudis d’Abbey Road, i de sobte poguéssim aprendre coses noves de qui crèiem saber-ho tot. El gener de 1969, la seva separació semblava imminent i inevitable, però alhora encara cuejava entre tots quatre una complicitat que era un miracle. Hi ha l’omnipresència de Paul i la seva mirada artística; la discreció de Ringo, com si ja hagués assumit que la festa és a punt d’acabar-se; la dispersió de John, que quan cal es posa seriós i treu el geni creatiu; el distanciament melancòlic de George, que sembla patir perquè ja no són el que eren... Em quedo, per exemple, amb un moment extraordinari de la filmació. McCartney arriba un matí, agafa el baix i comença a tocar buscant una tonada que té al cap. John Lennon no hi és. En George i en Ringo se’l miren. Mentre en Paul toca, en George badalla de son. De sobte, la tonada agafa cos, en Paul la fa créixer amb la veu com un escultor que va picant pedra per trobar una forma. En Ringo segueix el ritme picant de mans, en George s’hi afegeix amb la guitarra i
Get Back creix davant nostre. Són els primers passos d’una cançó històrica.
Publicat també el 2021, sobresurt el llibre
One Two Three Four, del periodista Craig Brown (hi ha traducció al castellà). Escrit des d’una militància de
connaisseur, divertit i original, Brown fixa una mena de biografia desordenada dels Beatles i de la
beatlemania que sovint treu partit del detall desconegut. Cadascun, diu, representava un element: «John el foc, Paul l’aigua, George l’aire i Ringo la terra», i enllaça 150 escenes de tots quatre, des de l’admiració però sovint amb una complicitat irònica amb el lector. El llibre va ple d’anècdotes, com la del dia que els Beatles, en ple ascens de l’èxit, van visitar un Elvis Presley en hores baixes a casa seva. No sabien què dir-se i de sobte l’Elvis va asseure’s a mirar la tele. Llavors va canviar de canal i es van fixar que ho feia sense aixecar-se de la butaca. No havien vist mai cap comandament a distància i en Paul va preguntar-li si tenia superpoders. O la història del dentista que compartien tots quatre de joves, quan vivien a Liverpool, i que un dia va donar LSD a en John sense que ell ho sabés. O la Marianne Faithful explicant que, el 1968, Paul McCartney va anar a una festa de presentació del nou disc dels Rolling Stones,
Beggars Banquet. En Paul duia el single de
Hey Jude, acabat de sortir del forn, i el va donar al mànager de la sala de festes perquè el posés. Durant els set minuts i onze segons que dura la cançó, tothom va callar i la va escoltar en silenci. Avui dia aquell magnetisme continua ben viu.
Jordi Puntí. Escriptor, articulista i traductor.
Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ. 
