Neret Edicions publica un recull de textos de la creadora, guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona 2024 en Cultura i Educació, que il·lustren una concepció ben viva dels escenaris com a espai de trobada i transformació.
Les dramatúrgies polítiques de Marta Galán Sala
Marta Galán Sala (Barcelona, 1973) és una creadora escènica de trajectòria consolidada que compagina la direcció de muntatges a partir de textos propis amb projectes de creació artística comunitària. Acaba d’obtenir el Premi Ciutat de Barcelona 2024 en Cultura i Educació pel seu llibre Dramatúrgies polítiques (2011- 2022) (Neret Edicions, 2024), que reflecteix la dimensió política i transformadora tant dels seus textos com dels processos de creació comunitària que coordina, articulats des del rigor en la recerca i la formalització artística.
MARTA GALÁN SALA, UNA CREADORA ESCÈNICA DE TRAJECTÒRIA CONSOLIDADA
Els inicis de Marta Galán Sala com a creadora teatral —també és filòloga, gestora, docent i investigadora— cal anar a buscar-los al teatre independent dels anys noranta, dins el corrent contracultural que va contestar el conservadorisme institucional amb propostes transdisciplinàries que incloïen noves tecnologies, performance i teatre físic. Amb el col·lectiu La Vuelta, que va dirigir entre 1999 i 2002, va crear els muntatges Lu blanc de lu groc (1999), Desvínculos (1999-2000), K.O.S. (Hacerse el muerto) (2001) i Estamos un poco perplejos (2002). Després, en tàndem amb el performer i cantant Santiago Maravilla, va investigar camins estètics com el trash, el punk o el pop art, amb la voluntat de desmuntar determinats paradigmes escènics de representació, en espectacles com Lola (2003), Transilvania 187, in memoriam (2004), Machos (2005), El perro (2005) i Melodrama (2007).
Des del 2007 fins al 2009 va presidir l’Associació d’Artistes Escènics (AEE) a fi de promoure i apuntalar les noves tendències dins l’àmbit de les arts vives. El 2008 va estrenar Protégeme, instrúyeme, un projecte documental sobre el TDAH, dins el cicle Radicals Lliure. Amb La Corporació va dirigir les anomenades «Superproduccions d’un sol ús» —una trilogia conformada per Dark Figurantes, Reprise Vol.2, Madres, tetas y nanas, en col·laboració amb veïns i veïnes del barri de La Sagrera (Nau Ivanow, 2009). Amb TRANSlab, laboratori d’intervencions escèniques contextuals, va dirigir Morir d’amor aquí, en què participaven joves cantants de rap de la ciutat de Terrassa (Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, 2011), i altres projectes transdisciplinaris de desenvolupament cultural comunitari —processos de transferència artística vinculats a un context i un territori. Ha col·laborat amb diferents programes educatius per explicar i difondre l’art d’acció, la performance i les teatralitats dissidents.
Ja fa més d’una dècada que Marta Galán Sala, fermament partidària de la democratització de la cultura, procura fer sentir la veu dels qui no acostumen a tenir accés als centres de representació privilegiats, a través de la promoció de processos en clau participativa i de l’ús d’eines expressives i condicions tècniques de gran qualitat. Des de 2016 a 2024 va coordinar el Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre amb veïns del Casc Antic de més de seixanta-cinc anys —La Bellesa (2017); Souvenirs (2019); Les vedettes (2022); Tempesta i fúria (2024). Ha liderat recerques i processos artístics comunitaris amb la comunitat gitana del barri de La Mina —Akana (Festival Grec, 2018); amb col·lectius relacionats amb les cures des d’una perspectiva de gènere —Rebomboris (Festival Grec 2018)— i amb persones vinculades a processos migratoris que conflueixen a la ciutat de Barcelona —Forasters vindran... (Teatre Lliure, 2021) i Som aquí per millorar les nostres vides (CCBorn, Vulnus i Festival Grec, 2021). L’octubre passat va dirigir el projecte d’activació artística comunitària Al risc, al risc! (2024) al Festival Rihihiu —ja hi havia participat amb Xalar (2023), amb un grup de veïns de Santa Bàrbara de més de seixanta-cinc anys. A banda de tot això, imparteix docència a l’Institut del Teatre i és responsable del projecte Reverberacions IT Lliure, un programa de mediació artística i comunitària a través de les arts escèniques.
UN VOLUM DE TEATRE DOCUMENT, AUTOFICCIÓ I ARTS ESCÈNIQUES COMUNITÀRIES
El títol del volum fa èmfasi en la dimensió política de les dramatúrgies que Marta Galán ha bastit i dirigit durant més d’una dècada, dins l’àmbit del teatre postdramàtic, amb estratègies i pràctiques pròpies del teatre documental, i també metodologies de treball comunitari. Així com alguns dels textos d’etapes anteriors van ser reunits per Óscar Cornago a Éticas del cuerpo (Editorial Fundamentos, 2008), el llibre publicat per Neret Edicions recull treballs compresos entre els anys 2011 i 2022, i hi trobem tant textos autoficcionals —o de ficcionalitat delegada en l’actriu/performer— com dramatúrgies que corresponen a processos comunitaris en les quals es privilegien determinats relats de vida, subjectes i històries que han quedat al marge de la representació cultural. La primera obra recollida al volum, per estricte ordre cronològic, és Morir d’amor aquí (2011), que resulta d’un procés comunitari amb joves rapers de Terrassa —es va poder veure al CAET— que exposa la necessitat de desactivar la violència sistèmica del patriarcat.
El conillet del tambor de Duracell (2015), estrenada al Festival Temporada Alta amb el títol de Conillet, es dreça contra l’actual devaluació del treball reproductiu de les dones i proposa un canvi social que situï les cures en el centre de l’activitat política. En ella, una mare aborda amb lucidesa la paradoxa constitutiva de l’experiència de la maternitat, així com la imposició de compatibilitzar criança i productivitat. Exhausta de conciliar —alhora que orgullosa de no externalitzar les cures—, demana una nova societat en què siguin accions com donar vida, conservar-la i tenir-ne cura les que fonamentin les estructures socials i condicionin els plans econòmics.
Crazy Holidays! (2016), monòleg breu estrenat al Teatre Lliure en el context de la iniciativa solidària De Damasc a Idomeni, parla de la culpa impune d’Europa a través del contrast, enormement eficaç, entre la condició de refugiat i la de turista. La peça es mou entre la precisió cruel i inapel·lable de les dades numèriques i l’estratègia de supervivència per acabar assenyalant el «desproporcionat naufragi de la civilització occidental».
La bellesa (2017), primera mostra del Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre, explora el concepte de bellesa en relació amb els cossos «prenyats de temps» de les quatre participants i a partir de la metodologia feminista dels relats de vida, narracions biogràfiques que revesteixen un valor testimonial.
Traïció (2018), que respon a un encàrrec del Teatre Lliure per a un espectacle col·lectiu titulat En procés —a propòsit del procés independentista català—, reivindica, enfront de l’èpica que exalta els herois, les persones que es dediquen a sostenir la vida.
Akana (2018), projecte impulsat per l’entitat Veus Gitanes en col·laboració amb el Centre Cultural Gitano de la Mina, va culminar en un espectacle en què una vintena de joves va pujar a escena per abordar, des d’una perspectiva antiracista i decolonial, la història d’èxode i genocidi del seu poble. El vessant més obertament reivindicatiu, l’exigència de reparació històrica, coexisteix amb moments de gran recolliment i bellesa.
Accions de resistència (2018), estrenada a la Nau Bostik i mereixedora del premi Premio Teatro Autor Exprés de la SGAE 2019 i del premi BBVA de Teatre 2020, és una proposta postdramàtica en clau distòpica i autoficcional. Inspirada lliurement en l’assaig Une brève histoire de l’avenir (2006) de Jacques Attali, funciona com a crítica, reflexió i alerta sobre el present des d’un jo dissident que ens fa partícips de les seves íntimes conviccions i «resistència ferotge», i insisteix en el boicot a la producció omnímoda i omnívora, en la infància —l’instint, la improductivitat— arrasada i en l’ètica de la cura.
Els diners, el desig, els drets (2019), estrenada a la Sala La Planeta de Girona, empra la tècnica verbatim de teatre documental per abordar la qüestió de la gestació subrogada. Es presenten i referencien les vivències personals de diferents dones que abasten un ampli espectre polític i emocional: de les gestants vocacionals o altruistes a aquelles altres que admeten que els diners són la motivació més important o es queixen de la seva manca de control sobre el procés. La proposta es va tenyint d’una creixent performativitat a fi de denunciar la instrumentalització i mercantilització del cos de la dona.
A Souvenirs (2019), nova mostra del Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre, es va fer servir arqueologia del quotidià per endinsar-se en el passat des d’una perspectiva experiencial i vehicular la denúncia d’un sistema, el nacionalcatòlic, que va suposar una aniquilació moral en les persones que integren el grup marcades per la pobresa, el feixisme, la divisió sexual del treball i l’explotació laboral. A partir de materials íntims i quotidians, en to punyent i autoirònic, els participants es confronten amb un passat encara visible en les cicatrius del present.
Forasters vindran... (2021) és un projecte de creació comunitària i documental que s’ocupa de les migracions internes durant el franquisme a partir de la memòria viva d’uns testimonis representatius dels milers de persones que van arribar a Catalunya a la recerca d’un futur millor i que, gràcies a una immensa capacitat de treball i resiliència, van poder oferir als seus fills unes condicions de vida dignes, a banda de contribuir decisivament a la prosperitat de la societat d’acollida. Amb aquest exercici de memòria, Marta Galán —aleshores autora resident del Teatre Lliure— traça una línia contínua des de la memòria del franquisme fins a les opressions de la nostra època.
Les vedettes (2022) correspon a una altra exploració escènica del Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre, en el qual el ball i el moviment adquireixen una importància cabdal, no només en termes de performance escènica sinó també pel valor que els atorga cadascun dels integrants del projecte. Exercint amb alegria i determinació el seu dret a l’expressió artística, ens ensenyen que el teatre pot ser un lloc de llibertat.
MATERNITATS I ÈTICA DE LA CURA
La maternitat, un dels temes crucials de la teoria feminista, travessa tota la producció recent de Marta Galán Sala, que no ha deixat mai d’explorar qüestions de gènere. Morir d’amor aquí analitza la mort de Romeu i Julieta com una conseqüència tràgica de l’ecosistema patriarcal; la figura de la mare, anul·lada pels codis imperants, esdevé còmplice de la violència sistèmica. També Traïció posa l’èmfasi en la violència com a llegat patriarcal.
L’ètica de la cura apareix en tots els textos recollits al volum
Dramatúrgies polítiques (2011-2022). La trobem a
El conillet del tambor de Duracell, obra en la qual es formula una àcida i hilarant denúncia del frenesí multitasca que han de suportar les mares actuals, i en una escena de
La Bellesa en què dos dels intèrprets donen menjar a uns altres dos en un context que contempla les cures i la dependència mútua no només com una manifestació de fragilitat sinó com un escenari de realització personal i social. La història, explicada únicament des de l’òptica de la violència i l’exaltació dels guerrers, invisibilitza tot allò que té a veure amb els gestos quotidians que sostenen la vida.
L’eix de les maternitats subversives, en què es reivindica el poder sexual de les mares i els parts extàtics, és més evident en peces que oposen una fèrria resistència a la mitologia patriarcal i al control neoliberal. A
Accions de resistència s’insta a boicotejar i contradir el sistema de control de la maternitat —o la maternitat com a institució—, i a
Els diners, el desig, els drets es palesa la voluntat de recuperar una maternitat lliure i plena que s’escapi de la dependència extrema dels experts i les seves institucions.
Tot està relacionat: la libido, la criança, la no externalització de les cures, el rebuig a la sobremedicalització de l’embaràs i del part, la denúncia de la mercantilització i la violència patriarcal en la gestació subrogada. La producció escènica de Marta Galán està travessada per aquesta voluntat de reconèixer o restituir la complexitat i el poder subversiu que pot tenir la maternitat, una experiència que pot ser també font d’inspiració i motor de creació, i que té la capacitat de reconciliar-nos amb la base mateixa de les decisions ètiques. La creadora proposa nous models de relació basats en l’amor i en dinàmiques de cooperació contra la lògica del model capitalista i la raó instrumental.
ALTERITAT, MEMÒRIES SUBALTERNES I (EST) ÈTICA RELACIONAL
Tal com apunta César de Vicente Hernando a
La dramaturgia política. Poéticas del teatro político (Centro de documentación crítica, 2018), la formalització que fa pujar a escena el caòtic material de la realitat amb la voluntat de ressaltar-ne determinats aspectes permet descobrir les estructures profundes de dominació així com els mecanismes que tendeixen a la seva reproducció. El mateix teòric parla de «teatre antagonista», i el defineix com una pràctica col·lectiva, condicionada i en situació, que transcendeix el text i s’orienta al cos com a centre de malestar social; que estén el conflicte dramàtic al conflicte vital —les aspiracions polítiques cristal·litzen en la quotidianitat— i esdevé una resposta de resistència al sistema capitalista. Aquesta etiqueta, força àmplia, de teatre antagonista —o, senzillament, polític— li escau bé al teatre de Galán, que s’emmarca dins l’àmbit del postdramàtic, en el qual la formulació del que és polític apareix —per dir-ho amb paraules de Hans-Thies Lehmann a
Le Théâtre postdramatique (L’Arche, 2002)— emancipat de la dramatització inflacionista i anestesiant.
Els projectes de teatre comunitari que coordina i dirigeix Marta Galán responen a la democratització de la pràctica artística concebuda com un dret inalienable, i es basen en la intersubjectivitat a què fa referència la teoria «relacionista» de Nicolas Bourriaud al llibre
Estéthique relationnelle (Les Presses du réel, 1988). En aquest context, la funció de l’artista és oferir espai a l’expressió dels relats de vida dels participants, així com proveir-los d’eines artístiques i metodològiques que confereixin un valor polític a les seves històries. Tot això contribueix a crear una descripció col·lectiva del món i a mobilitzar l’imaginari social.
Resulta enormement valuosa la recuperació de les memòries subalternes, cabdals en propostes com
Souvenirs, que ressegueix les empremtes deixades per la repressió nacionalcatòlica en els cossos de les testimonis-
performers, i
Les vedettes, que indaga en la construcció de les vides i subjectivitats amb el fil conductor de la dansa, el moviment i l’expressió artística. A
Forasters vindran... el que es relata és l’experiència d’unes persones que van ser capaces de construir vida i futur —també de teixir lluites i moviments d’autoorganització— des d’una posició vulnerable i en condicions molt precàries. Alhora, tots aquests projectes denuncien fins a quin punt la cultura hegemònica ha invisibilitzat la classe
treballadora.
Si bé les propostes que recull el volum són força diverses, les unifica i interrelaciona la voluntat de fer emergir les històries dels altres i denunciar l'
statu quo que perpetua uns determinats mecanismes de dominació per raons d’herència colonial, raça, classe i gènere, entre d’altres. El teatre de Marta Galán Sala esdevé un espai de trobada que suggereix possibilitats d’intercanvi alternatives i troba la bellesa en allò que és vinculant.
Ana Prieto Nadal. Investigadora i crítica teatral.
Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.
