El paper és el fil conductor de dues mostres que es poden visitar aquests dies: una a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, en homenatge a Joaquim Pibernat, i l'altra, a la Sala Vaixells del Palau de Maricel, a la revista L’Amic de les Arts.
Revistes que van escriure i sacsejar el segle XX
Dues exposicions il·luminen les revistes com espais de batec cultural, amb el record encara de l’extraordinària mostra que el Museu d’Història de Girona dedicà l’any passat a la revista Papers d’Art editada per Espais. A la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, se celebra la donació del fons de Joaquim Pibernat, un dels artífexs de les revistes Àrtics (1985-1990) i Cave Canis (1995-2000), o el que és el mateix, de les arts i les escriptures de la Barcelona més innovadora de la fi de segle XX. A Sitges, a la Sala Vaixells del Palau de Maricel, s’homenatgen l’art i la poesia entre 1926 i 1929 de la mà de la revista L’Amic de les Arts, responsable de posar Sitges i Catalunya al centre de l’avantguarda de la península i de l’altra banda de l’Atlàntic.
EL LLEGAT DE JOAQUIM PIBERNAT
«Viu amagat, fes un senderi de cargol, no renunciïs a la construcció d’un caràcter. No fugis del món, camufla’t. No t’importi que et prenguin per qui no ets. Aquesta és la teva darrera protecció, la més secreta victòria. Només amb els germans de pensament mostra’t i comparteix.» És un dels aforismes que escrigué Joaquim Pibernat (Barcelona, 1952-2002) i que, a ulls del seu amic Manuel Guerrero, millor el definien. Ho explica, entre l’emoció continguda per la seva absència i els records compartits, en un dels textos que conformen el catàleg de l’exposició L’Art de les Ics. Arts i escriptures dels vuitanta i noranta al fons Joaquim Pibernat que acompanya l’exposició que se li dedica a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Evoca Guerrero que, feliçment, després de molts dubtes, el 14 de març de 1995 al bar Marsella de Barcelona, Pibernat s’havia decidit a presentar una selecció dels seus aforismes sota la plaqueta titulada El ciclop borni, en el lliurament número 61 de Cafè Central. Aquest mateix 1995 arribaria carregat d’il·lusions. Els mesos se succeirien a ritme de reunions setmanals al voltant d’un nou projecte. En una de les taules de Can Culleretes, convocats pel dissenyador Claret Serrahima, ell, Pibernat, Guerrero i Vicenç Altaió, després de debatre sobre l’estat de la cultura catalana, sobre si havia o no canviat la cultura en general i a Barcelona en aquells darrers anys, i sota el brindis d’un «i ara què?» entre amics, començarien a imaginar-la: editarien una revista, es diria Cave Canis i sortiria a la tardor d’aquell mateix any. Feia cinc anys del darrer número de la revista Àrtics en què Pibernat, amb Vicenç Altaió, els artistes Francesca Llopis i Jordi Colomer, primer, i Manel Guerrero, més endavant, s’havia abocat amb intensitat desbordant. Feia cinc anys també de la sonada manifestació en defensa de la Sagrada Família i de posar punt i final a les intervencions de Subirachs a la façana de la Passió. Havia arribat el moment d’impulsar una nova revista que sacsegés l’ambient cultural i artístic de la Barcelona postolímpica. Claret Serrahima, l’instigador del sopar, procuraria l’impressor, Manel Sala. Tots cinc, amb la implicació de creadors d’aquí i de fora, de totes les disciplines, consagrats i emergents, escriurien un capítol fascinant de la cultura dels noranta. Si la multilingüe Àrtics, amb 7.000 exemplars de tiratge i distribució pels quioscs, havia nascut amb data de caducitat assenyalada (fins que la dècada entrés als noranta, per tal d’evitar el perill de repetir-se), Cave Canis també coincidiria en aquesta premissa i en la necessitat de presentar-se en accions públiques arreu de la ciutat i a manera de performances: sortiria cada tres mesos, com Àrtics, tindria una durada limitada de cinc anys, no es distribuiria en els circuits habituals i se’n faria una edició de sis-cents exemplars. Tindria format de capsa i a l’interior s’hi aplegarien deu col·laboracions originals. Anys a venir, sabent-se ja molt malalt, Pibernat —esperonat per Manuel Guerrero que havia treballat estretament amb la Fundació Palau de Caldes d’Estrac com a comissari de l’Any Palau i Fabre— pensà fer donació de la seva col·lecció de llibres d’artista i obres d’art a la Fundació. Quin espai podia custodiar millor aquells aires d’agitació que la casa del poeta alquimista?
Ara, coincidint amb el tercer aniversari de la seva mort, el seu fons conformat per noranta-dues obres d’art, entre llibres d’artista, pintures, dibuixos, collages i obres gràfiques, i més de tres-cents llibres i revistes al voltant de l’art i la poesia, ens parla d’ell, de les seves complicitats, del seu dia a dia, les seves dèries i les seves il·lusions. Hi ha obres tant d’artistes vinculats a la Fundació Palau, com Frederic Amat, Pep Duran, Antoni Llena, Carlos Pazos, Tàpies, Ponç, Perejaume, i Joan Brossa, com d’altres que s’hi incorporen per primera vegada: Francesca Llopis, Jordi Colomer, Sol LeWitt, Tristan Tzara, Joseph Beuys, Zush, Jordi Benito o Marcel Duchamp. Una poètica fotografia de Manel Esclusa que porta per títol Entre llibre i llibre ens invita a habitar la biblioteca que l’abrigava en el dia a dia del seu pis. Hi descobrim El ciclop borni del propi Pibernat descansant sobre diferents catàlegs d’exposicions i el volum Miró, Gaudí, Gomis, el sentit màgic de l’art; més enllà, trobem llibres dedicats a Alfons Borrell, de qui col·leccionà obra, de Perejaume, també present en el seu fons, o de Tàpies; hi són Artaud, Sartre, Camus, Cioran, per citar-ne només alguns, i la poesia de Miquel Bauçà, Joan Brossa, Joan Vinyoli, J. V. Foix, Groc, el Ventríloc o la indigestió de la veu de Vicenç Altaió o Muerte sin ahí, de José Carlos Cataño, a qui tant trobà a faltar quan morí l’estiu de 2019, en el moment en què la seva, de malaltia, ja l’havia començat a tenallar. Per aquelles dates, i amb el suport i l’ajuda d’un altre dels seus estrets amics, Carles Poy, s’havia posat a treballar en el que seria un nou volum d’aforismes. Tenia el títol triat: L’infern dels pantalons. El proper 29 de març a les 12 hores es presentarà a la Fundació Palau. Antoni Llena ha tingut cura dels dibuixos i se n’ha fet una edició de cent exemplars. Serà el dia de recordar-lo, de llegir-lo i de passejar de nou entre els batecs de la música que estimà i que es desplega en el deliciós retrat que en fa el seu germà Oriol en el catàleg i en la poètica paret d’una de les sales de l’exposició. Entranyable és també aquell concert de Michael Nyman que organitzà amb Guerrero al Palau de la Música el febrer de 1988, poc després que compongués la música del film Gaudí, de Manuel Huerga. Per aquelles dates, Pibernat feia mans i mànigues per poder treure cada tres mesos la revista Àrtics. El primer número havia sortit amb coberta de Francesca Llopis —el seu pis del Passeig de Sant Joan, sempre obert a les trobades artístiques, havia propiciat la coneixença i l’amistat després amb Altaió— i de Jordi Colomer. Si per aquest número es comptà amb dibuix i dedicatòria de John Cage, en el segon, tragué el cap Meret Oppenheim, i en el tercer, Joseph Beuys. Pibernat, per la feina que tenia en una oficina de La Caixa, no ho tenia fàcil per poder viatjar arreu. Ho feien Altaió i Francesca Llopis. John Cage i Valentina Valentini a Roma, Mimmo Paladino a Nàpols, Tony Cragg i Bill Woodrow a Londres, entre molts, acolliren i se sumaren a aquell esperit per sacsejar la cultura que definiria aquest grup d’amics que tarda rere tarda es trobaven, puntuals a la cita, al pis de Francesca Llopis, primer, i al pis de Pibernat del carrer Trafalgar, després. Les pintures d’ella, algunes de les quals es mostren ara a l’exposició, començaren a bastir la seva set de col·leccionista. També els treballs de Jordi Colomer o de Perejaume, les veus amigues de Jordi Benito, Carles Hac Mor o Joan Casellas i els facsímils de revistes d’avantguarda que adquiriria al llarg de tota una vida de visites dominicals al Mercat de Sant Antoni. Tot aquest ambient es respira en l’acurat muntatge de la mostra que ha volgut donar cabuda a part del seu mobiliari i a l’ampliació d’una preciosa fotografia d’ell mentre fa la migdiada en una de les habitacions del pis i on es llegeixen anotacions a mà de l’amic José Carlos Cataño que il·luminen el batec d’una vida.
Metres enllà, en una altra de les parets, els manifestos publicats a Cave Canis, sacsegen per la plena actualitat del seus continguts. Alguns títols, tan sols: «Manifest contra la cultura de les pedres», «Manifest contra l’integrisme religiós», «Manifest contra la ceguesa dels partits polítics», en què llegim: «Perquè els partits són només el mitjà de la vida política, no el seu fi. Cecs a força de no voler veure, poden acabar per tornar-se muts. I aquesta és l’amenaça del totalitarisme del futur: el silenci únic, la ceguera global» o: «Lluitar contra l’amnèsia és lluitar per la dignitat i oposar-se a les figures de la ignomínia reaccionària. Ni que sigui per la reivindicació d’una memòria fràgil i autocrítica, però innegociable. Lluitar contra l’amnèsia és lluitar per conservar les marques del rostre. Fins i tot les cicatrius. Sobretot les cicatrius», que llegim al «Manifest contra l’amnèsia». A tocar, hi són les capses de Cave Canis, sempre amb cobertes encarregades a dissenyadors gràfics. En el número 1, amb C dissenyada per Enric Satué, algunes de les peces, des del negatiu d’una pedra de Manel Esclusa, passant per textos de Fernando Pessoa i Harry Mathews, al mapa de cendres del Liceu de Perejaume i el mitjó d’Antoni Tàpies. Tots dos artistes hi havien de ser a l’hora d’arrencar aquell somni per fer cadena entre la segona avantguarda i la nostra, com explica Altaió en el seu text per al catàleg de la mostra en què desgrana aquella generació de revolta i la seva relació amb Pibernat, «l’intel·lectual de les turbulències de l’ànima». Tàpies i la seva escultura El mitjó havia quedat desterrat del hall del Museu Nacional d’Art de Catalunya per ingerències polítiques. «Dadà» els havia respost Tàpies amb el puny alçat quan, abans de treure el primer número, els havia rebut a l’estiu al seu estudi de Campins i havia escoltat les seves il·lusions. Després vindria el moment d’ajudar-lo a estampar a mà sis-cents mitjons amb tinta xinesa i de viure de prop com Perejaume anava a recollir, de mans d’un ajudant d’Ignasi de Solà de Morales, l’arquitecte que va signar la reconstrucció del Liceu, un sac de cendres del teatre amb què va estampar el mapa de Catalunya invertit que formaria part de la seva obra per a Cave Canis. Just deu anys després de la presentació d’Àrtics, ho feia Cave Canis. L’escenari escollit fou l’antic Canòdrom de la Meridiana, en poètica referència al títol de la revista. La data triada fou el 8 de novembre d’aquell 1995 tan especial per a Pibernat. El 8 de novembre, també, però de 1985, Àrtics havia festejat el seu naixement tot entrant al bar Universal.
SITGES I L’AMIC DE LES ARTS
Si les arts i les escriptures de la Barcelona més innovadora de la fi del segle XX no es podrien explicar sense les revistes
Àrtics (1985-1990) i
Cave Canis (1995-2000), tampoc la història de les col·leccions dels nostres museus ho podria fer sense la generositat de les donacions i llegats que contribueixen al seu creixement. La Fundació Palau està de festa, doncs. Com d’altres centres com el Museu de l’Empordà de Figueres o el Museu Abelló de Mollet del Vallès que enguany han desplegat exposició per celebrar les adquisicions d’aquests darrers anys. Com ho feren els Museus de Sitges —que estrenen nova direcció amb l’arribada de Txema Romero— la tardor de 2023, amb una exposició memorable. Com ara, que de la mà d’Aitor Quiney —una de les persones que millor coneixen el llibre català com a objecte d’art, les arts gràfiques i les revistes il·lustrades— han decidit homenatjar una de les principals publicacions culturals que ha tingut mai Catalunya: la publicació sitgetana
L’Amic de les Arts, punt d’encontre d’artistes i escriptors que marcarien les arts del segle XX i que en tres anys d’existència, entre 1926 i 1929, acabà esdevenint un referent nacional de les arts i el pensament de l’època.
L’exposició aconsegueix trenar en un delicat equilibri la documentació generada a l’entorn de la revista i l’obra d’alguns dels protagonistes plàstics que ocuparen les planes dels trenta-un números que s’arribaren a editar sota la direcció de Josep Carbonell i Gener. El resultat és un compendi d’obres dels principals protagonistes arribades de museus d’arreu i de col·leccions particulars. Hi trobem Joaquim Torres Garcia, Rafael Barradas, Emili Bosch-Roger, Artur Carbonell —a qui Sitges dedicarà una exposició a finals d’aquest 2025—, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Pau Gargallo, Joan Junyer, Alfred Sisquella, Josep Togores, Josep Obiols, Josep Gausachs, Pere Jou, Francesc Domingo, Josep Granyer, Joan Sandalinas —de qui s’ha triat un extraordinari oli com a cartell de l’exposició— entre molts noms, com també obres d’artistes dels qui difícilment es pot veure obra, com és el cas d’Antoni Costa, de gran interès, o de Montserrat Casanova. Josep Carbonell es va envoltar, només començar l’aventura, del crític sitgetà Magí Albert Cassanyes, de qui la mostra exhibeix una extraordinària obra
cubisitzant provinent del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Defensor de les idees de Franz Roh i del nou objectivisme o realisme màgic, compartí l’espai de la crítica d’art amb Sebastià Gasch, profund coneixedor de l’avantguarda francesa. Tenien mirades complementàries i a voltes antagòniques, fins al punt d’obrir una encesa polèmica el 1927 sota el títol «Cop d’ull sobre l’evolució de l’art modern». Aquest any fou quan Salvador Dalí, el mes de juliol, entrà com a col·laborador habitual de la revista i quan Federico García Lorca fou rebut amb els braços oberts a partir de la seva amistat amb Dalí, Gasch i el crític literari Lluís Montanyà; el darrer número de l’any es dedicà íntegrament a Occitània. Amb el temps arribarien les primeres pujades de to contra el sistema institucional de la cultura catalana i el març de 1928, les planes de la revista farien d’altaveu del «Manifest Groc» de Dalí, Gasch i Montanyà, en què es denunciava l’estat de «putrefacció» de la cultura, es defensava aferrissadament la modernitat i l’herència futurista i cubista. La divulgació de les conferències que van tenir lloc el 13 de maig de 1928 a l’Ateneu El Centaure de Sitges per part dels principals responsables de la publicació —Josep Carbonell, Josep Vicenç Foix, Salvador Dalí, Sebastià Sànchez-Juan, Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Magí Albert Cassanyes— marcaran una fita destacada de la publicació, amb el ressò encès de les reaccions al «Manifest Groc». La radicalització de posicions de Dalí, però també de Gasch o Montanyà, acabaran precipitant la desaparició de la revista. El darrer número, aparegut tres mesos després del número de desembre de 1928, tindrà una mida més reduïda. Amb el beneplàcit de Carbonell, serà concebut per Dalí amb l’ajuda de Gasch i Montanyà. Hi trobem J. V. Foix, Pepín Bello, Luis Buñuel i Joan Llonch. L’esperit del «Manifest Groc» segueix ben latent. També la mirada al que passa a fora.
De l’exposició ens quedaran el trenat de relacions personals i artístiques que Aitor Quiney ha sabut il·luminar, com sempre ens té acostumats, gràcies a una recerca encomiable per als arxius particulars dels seus protagonistes: la correspondència, els catàlegs de les exposicions, les mans esteses a col·laboracions d’uns i altres arreu —Gasch i Montanyà a la granadina
Gallo, a
Verso y Prosa de Múrcia o
Mediodía de Sevilla, i Gasch també en americanes, com
Sagitario o
Circunvalación de Mèxic. Quedarà en el record l’harmoniós equilibri que s’ha aconseguit a l’hora de fer dialogar la crítica escrita i l’obra escollida. I, sense cap mena de dubte, l’esforç d’un catàleg que esdevindrà de referència a partir d’ara. La mostra es pot veure fins al 16 de març. A Caldes d’Estrac, a la Fundació Palau, l’exposició tanca el 21 d’abril; el 17, Julià Guillamon hi haurà passejat, de la mà del seu llibre
El rellotge verd, pels vuitanta i noranta.
Susanna Portell. Historiadora de l'art.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
