Eco d'herois: antics i moderns

Enguany, es commemoren els cent anys de l’última vegada que el compositor va ser a la ciutat comtal, que ja havia visitat abans en tres ocasions, tal com la premsa del moment va reflectir a bastament.
 

Eco d'herois antics i moderns: el centenari de la darrera visita de Richard Strauss a Barcelona
 

Fa exactament cent anys, Ri­chard Strauss va visitar, per última vegada, Barcelona. La fo­tografia que acompanya aquest article és el testimoni aclaparador del que va significar la seva presència a la ciutat comtal. Al bell mig de la Plaça Sant Jaume, el 19 de març de 1925, el mestre Strauss, emocionat pel so de la Banda Municipal, va enlairar la batuta per dirigir un dels seus poemes simfònics més profunds, Mort i transfiguració. Tot acabà amb un Strauss proclamant: «Visca Barcelona, visca Catalunya!»

Strauss havia vingut, per primera vegada, el 1897, convidat pel mestre Antoni Nicolau, per dirigir dos concerts al Teatre Líric. Va tornar el 1901, al Liceu, gràcies a una invitació de Nicolau per dirigir un concert que incloïa la Setena Simfonia de Beethoven i altres composicions seves com Don Juan o Vida d’Heroi. Mesos després de la inauguració del Palau de la Música el 1908, i convidat pel mestre Lluís Millet, va viatjar de nou a Barcelona per dirigir la Filharmònica de Berlín interpretant obres de Wagner, Beethoven i també seves. Superada la Primera Guerra Mundial, i en el període d’entreguerres, és quan hem d’ubicar la seva darrera estada a la ciutat. El març de 1925, i en el marc del «Festival Strauss», el mestre, als seus seixanta-un anys, va arribar per dirigir tres concerts al Gran Teatre del Liceu, i posteriorment, gaudir de la Banda Municipal de Barcelona. 

Revisar la premsa d’aquestes quatre visites de Strauss a Barcelona és un autèntic plaer historiogràfic. Tant l’hemeroteca seriosa com la satírica va deixar constància d’aquests esdeveniments. Us proposo un petit recorregut per aquests episodis per entendre millor la raó d’aquella espectacular imatge del 1925.

Un «gegant de l’art» encapçalava la portada del setmanari satíric, cosa que ja ens posa en alerta de la dimensió del personatge. La crònica recollia així la seva visita: «Deyam que Wagner degué morir en la creen­cia de que no deixava successor digne y capás de continuar la seva obra. Y no obstant si avuy visqués, tinch casi per segur que posant sas mans sagradas sobre’l front de Ricart Strauss, li diría: — Tu Marcelus eris. Lo públich de Alemania aixís ho ha comprés.... y avuy ho enten de igual manera’l públich de Barcelona.»
 

La referència a Marcelis prové de l’Eneida (VI, 884), i evoca el destí gloriós però efímer del personatge i, en un sentit més ampli, la fragilitat de la grandesa. L’any 1897, Ri­chard Strauss tenia 33 anys i res augurava que viuria molts anys, fins als 85. Així d’immensa era la figura de Wagner, que superar-la es podia aconseguir, potser, només de manera efímera.

En aquell moment, Strauss ja havia escrit la gran majoria dels seus poemes simfònics, i en aquesta visita es va poder escoltar el Don Juan (1889), ja consolidat com un èxit internacio­nal. Amb el seu humor habit­ual, L’Esquella de la Torratxa tancava la crònica, del 19 de novembre de 1897, amb un cert escepticisme: «[Strauss] Reb los aplausos ab serie­tat, sense recrearse ab ells. Quan entre las dos parts de una sinfonía l’apludeixen, procura girarse prompte de cara á la partitura, passa per ella instintivament la ma esquerra tremolosa, enarbola amb la dreta la batuta, y si sigués catalá com nosaltres, estich segur que diría: — Apa, noys, siguem’hi, que’l ferro’s refreda.» 

De nou, Wagner era la referència per jutjar el muniquès. A partir dels dos concerts que va dirigir al Liceu, el cronista s’endinsava en un debat sobre l’abast filosòfic de la música de Strauss en comparació amb la de Wagner. Ben curós de no ofendre cap dels dos, començava la crònica del 15 de març així: «Desconeixedors del ofici, cap valor tecnic poden tenir las nostras críticas pels músics, encara que parlem de música; i es per aixó que insistim en parlarvos de la nostra impresió, en cual nom — únicament —escribim.»

I a continuació, entrava en l’anàlisi: «Els procediments —diriam filosofics— de Strauss en aquet poema sinfonich [Vida d’Heroi] ens varen semblar els mateixos ja adoptats per Wagner; buscant de las cosas el tret caracteristich i revelantlo musicalment en forma de motiu. Aquet traball de interpretació —suposant una cultura filosófica á la que no’ns tenen acostumats desgraciadament els nostros músics— ja desde bon principi ens va predisposar favorablement envers del poema. […] La predisposició favorable del principi desvingué sincera admiració i l’admiració no trobaba forma mes justa d’expresarse que l’plauso».

Fins aquí, admiració total; però l’ombra de Wagner era encara més gran. Al cronista li semblava que la concepció filosòfica de Strauss era «petita i masa exterior», per això concloïa «qu’el filósop va equivocarse prenent l’accesori per lo principal […]». L’argument era senzill: Strauss «filosofava» amb la seva música, però la seva filosofia tenia poca entitat, ja que la importància que s’havia de donar a la idea filosòfica en una obra musical havia de ser molt més gran, i «Wagner l’hi donaba tota».

Encara se sentien els ecos de la denominada «Guerra dels romàntics» quan Strauss va visitar per tercera vegada Barcelona. Aquesta «guerra» contraposava els partidaris de la música «pura» (els hereus de Beethoven: Mendelssohn, Brahms, Schumann, etc.) amb els músics «programàtics» (Berlioz, Liszt, Wagner). Strauss era el darrer paladí d’aquests, però al 1908 l’art ja començava a oscil·lar cap a una nova música «absoluta» que tenia en Max Reger el seu màxim artífex.

El setmanari La Cataluña, el 23 de maig de 1908, deixava clar que Wagner ja semblava cosa del passat perquè aquells contraris eren «complemento el uno del otro». Més encara, aquest propòsit s’havia convertit en una «necesidad absoluta para que la música siga su camino de evolución natural y cumpla su noble fin, después del desorden introducido en el campo musical por la atracción exclusiva hacia aquel núcleo invasor de iniciativas que fué el grandiosos genio de Bayreuth.»

És en aquest marc cultural de desordre del «wagnerisme» que Strauss arriba a una Barcelona interessada en la seva música però que demana «l’al·licient de la novetat». Encara no s’havia escoltat el seu genial Don Quixot, gairebé desconegut.

El segon «Festival Strauss» es va celebrar al Gran Teatre del Liceu els dies 12, 15 i 18 de març de 1925 amb tres concerts dirigits per Ri­chard Strauss. «Ja no cal dir que aquest segon Festival Strauss constituí un èxit complet i desbordant per al mestre. Les ovacions i aclama­cions es repetiren sovint, i esclataren imponents al final del concert, manifestant tot el públic en pes l’admiració i la veneració que sent pel genial compositor que honora aquests dies la ciutat nostra.» («Concerts. Orquestra Pau Casals. Segon Festival Strauss», La Veu de Catalunya, 18 de març de 1925.)

Així es tancava el Festival, però l’última actuació de Richard Strauss a Barcelona seria el 19 de març a la Plaça Sant Jaume, en un concert espontani i improvisat. Un estudi aprofundit dels documents històrics ens ha permès descobrir com es va gestar aquell episodi que ha quedat gravat a la història de la ciutat però que mai se’ns havia explicat amb detall. Vegem-ho.

Tal i com La Vanguardia havia publicat uns dies abans, la Banda Municipal de Barcelona va fer un concert a la Plaça del Rei el diumenge 15 de març: «La banda municipal, dirigida por el maestro don Juan Lamote de Grignon, dará un concierto en la plaza del Rey, el domingo, día 15, a las once y cuarto en punto de la mañana. En este concierto y cómo homenaje al gran compositor Richard Strauss la banda ejecutará las dos obras del mismo contenidas al final del siguiente programa: “Danza de los velos” de “Salomé” [y] “Muerte y transfiguración”, poema sinfónico, Richard Strauss.» I el mestre Strauss va ser-ne un espectador privilegiat: «Richard Strauss hagué de saludar des d’un dels balcons del Palau Reial diverses vegades […] i elogià la tasca de la Banda Municipal, en tal forma, que manifestà a tots els que l’acompanyaven «que era molt convenient i necessari que la Banda municipal de Barcelona es traslladés a Berlín i a Viena perquè fos admirada».

Com de profunda era aquesta emoció? Doncs, tres dies més tard, el 18 de març, la premsa ens explica que Strauss va visitar el Museu de la Ciutadella i quedà meravellat de les col·leccions de pintura medieval i la secció d’art romànic, qualificant-les «d’úniques al món». 

De tot el que visqué aquells dies a la capital catalana, Richard Strauss en va deixar constància en una carta adreçada a Joan Lamote de Grignon felicitant-lo «por sus programas, admirablemente combinados, de música clàssica y moderna, de interesante música española, y especialmente aires catalanes» perquè «son un modelo, que bien merece imitarse, tanto por su composición como su intachable ejecución», com recollia El Diluvio el dia 18.

A La Veu de Catalunya, llegim com aquell matí succeeix el canvi de guió: «Richard Strauss, desitjós de testimoniar la seva admiració vers la nostra Banda Municipal, així como la seva gratitud vers el públic barceloní, i volent correspondre a les mostres d’entusiasme amb què les seves produccions han estat acollides en aquesta ciutat, dirigirà personalment l’audició extraordinària que del seu admirable poema “Mort i Transfiguració” donarà la Banda a la plaça del Rei, avui [19 de març], a les onze en punt del matí.» Així doncs, una sola peça a les 11 h perquè a les 15 h marxava cap a Alemanya amb «el tren de lujo de Francia», com es detallava l’endemà a La Vanguardia. Tot semblava estar a punt però de cop, un nou canvi de guió, que recull La Veu de Catalunya del dia 20: «[el concert] que havia de donar-se a la Plaça del Rei, ha tingut efecte a la mateixa hora a la Plaça de Sant Jaume, per motiu d’haver-se agreujat en la seva malaltia, l’arxiver de la Corona d’Aragó».

No sabem si a l’arxiver li desagradava la música de Strauss, o potser, enfrontar-se malalt —per segona vegada— a allò de «morir i transfigurar-se» no li feia gràcia. La realitat fou aquesta i la improvisació va acabar traslladant el concert a la Plaça de Sant Jaume, on el mestre Strauss fou acollit amb un bany de masses: «La gernació aplegada davant la Casa de la Ciutat era extraordinària, omplint totalment la plaça. En aparèixer el mestre Strauss en el lloc directorial […] esclatà una forta ovació i, apaivagada aquesta, s’escoltà amb el major recolliment l’audició de l’obra esmentada. […] I mestre Strauss, ja no cal dir-ho, fou objecte d’una ovació interminable. Entrant ja a la Casa comunal, va haver de sortir a 
la balconada, agraint els aplaudiments que se li dedicaven. Fou una bella manifestació popular, davant de la qual el gran músic es sentí commogut, esclatant amb un: “Vive Barcelona! Vive Cathalonia!”». 

Fa poques setmanes, el nou «heroi» de la música clàssica, Klaus Mäkelä, va omplir el Palau de la Música Catalana per interpretar a Barcelona, novament, el gran poema simfònic de Richard Strauss, Vida d’Heroi, aquesta vegada de la mà de la Royal Concertgebouw Orchestra.

L’altra gran sala de concerts de la ciutat, L’Auditori, acollirà el proper 23 de març de 2025 el concert de la Banda Municipal de Barcelona, per interpretar sota la direcció de José R. Pascual-Vilaplana, l’obra de la cèlebre fotografia, Mort i Transfiguració, de Richard Strauss.

Amb aquests dos concerts, Barcelona ret una gran commemoració a l’insigne compositor alemany, Richard Strauss, en el centenari de la seva darrera visita a la capital catalana.

Res sembla haver canviat. Aquesta música va arribar a Barcelona fa unes quantes dècades i la ciutat la va rebre amb els braços oberts. Herois del present que ens transporten als herois del passat. Un eco musical que inunda la ciutat per quedar-s’hi. I que per molts anys així sigui.