Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) és escriptor i traductor de poesia al català. Té una dotzena de llibres publicats i ha estat professor d’institut durant una colla d’anys. Forma part de la junta del PEN Català i és el cap del comitè d’emergència climàtica.
Potades del rei en Jaume
Vàrem aprendre que
Cavall Bernat, un topònim com de rondalla que compareix mitja dotzena de vegades al mapa de Mallorca, és una forma eufemística de
Carall Trempat. Ho havíem llegit abans, i havíem entès que la suposició és més plausible en la part de
Cavall que en la de
Bernat, però ens va agradar que ens ho explicàs un capellà de Lluc. Ens parlava del
Cavall Bernat de la Calobra, que té una forma perfecta com a confirmació de la hipòtesi etimològica. «És el més Cavall Bernat de tots», ens deia amb mitja rialleta mentre es posava vermell. Durant els molts d’anys en què vàrem sucumbir regularment a la nostàlgia i vàrem castigar parelles i amics amb les batalletes del treball de les pedres, en Joan Manuel en contava una versió un pèl exagerada, en què el mossèn subratllava el caràcter fàl·lic de la pedrota fent aquell gest de tancar el puny i alçar l’avantbraç.
La qüestió dels Cavalls Bernats ens devia fer gràcia, perquè apareix i reapareix al llarg del treball. La poeta Maria Antònia Salvà relata a les seves memòries l’arribada a la penya amb aquest nom que hi ha al camí que puja a Lluc des de Caimari. «Després vaig saber que era el Cavall Bernat, nom per demés suggestiu que ja m’havia encativada abans, només de sentir-ho». Ho degué escriure amb ingenuïtat, però res no ens impedeix imaginar-hi un toc de malícia. Més conscients de l’arrel de la denominació eren els autors d’un diccionari de llatí medieval que parlava d’un
inhonestum et incompositum nomen.
En Joan Manuel també repetia amb una certa hipèrbole gestual la història del capellà de Lloseta que ens explicava el Didalet de la Verge. És una pedra amb poders curatius, lligada a la Verge del Cocó, que és una marededeu trobada amb tots els ingredients llegendaris de reglament: els resplendors, la troballa de la imatge, l’intent de trasllat i la tossuderia de la Verge que es resisteix al canvi de domicili. Sota la capelleta del Cocó, la pedra fa un clotet que té la propietat de curar els padrastres. El capellà, tot de sotana, ens feia el gest d’introduir l’índex al foradet, com si furgàs, amb moviments que el pas del temps i les nostres ganes de riure han revestit de lubricitat.
Vàrem riure molt, fent el treball
Pedres marcades. Érem na Caterina, en Joan Manuel, que ja no hi és, i jo. Fèim quart de carrera, era el curs 84-85, i vàrem dedicar bona part dels caps de setmana del curs a recórrer Mallorca, a la recerca de pedres associades a una llegenda, o pedres que la tradició assenyala amb la marca distintiva d’una creença o un costum. Potades del rei en Jaume, peus de gegants o de pirates, roques que són el macolí que un gegant es va treure de la sabata, pedres on fer-se perdonar els pecats o en què les joves poden endevinar el seu futur matrimonial, cadiretes del bon Jesús, moros petrificats o fins i tot algun
cagarrell esdevingut matèria calcària. L’índex del treball, amb el seu llistat de pobles, dona idea de la magnitud de la feinada: Alaró, Algaida, Andratx, Artà, i així fins a vint-i-dues localitats, cada una de les quals aporta entre tres i deu
pedres marcades a l’inventari.
En va sortir un tom de tres-centes pàgines, amb centenars de referències bibliogràfiques i dotzenes d’entrevistes, que tanmateix el professor d’aquella assignatura nova, literatura popular, va trobar que només mereixia un notable. És veritat que vàrem dedicar moltes hores al treball i molt poques a l’assistència a classe, però també és veritat que les classes que va arribar a fer el professor absentista al llarg del curs no degueren arribar a la dotzena. Són coses que passaven a Filologia.
Record que la primera pedra que vàrem anar a veure, retratar i investigar va ser el Peu de Sant Cristòfol, a Algaida. La fita arribava amb una carta de referència de luxe: un article de mossèn Alcover publicat al
Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana el 1905. El gran homenot hi conta com un gegant caminava a grans gambades, de Llucmajor al puig de s’Heredat, i com després va fugir al corral de can Mulet, al costat d’Algaida, on va deixar la seva petjada gegantina marcada per sempre a la pedra. «És una clapa d’uns sis pams de llarch que té tota sa forma d’una petjada. E-hi ha mares que hi duen ets infants a provar de caminar dalt d’aquella clapa, perquè diuen que aprenen més prest». Mentre corríem darrere les pedres anàvem incorporant al nostre saber dades de la cultura popular, com aquesta de la identificació entre sant Cristòfol i un gegant.
No ens va costar trobar-la. Amb la seva forma de peu i els sis pams de llargada, la marca corresponia bé a la descripció d’Alcover. Més del que ens pensàvem, o més del jo em pensava. El meu escepticisme esperava una clapa desdibuixada, que només amb imaginació podria ser vista com l’empremta d’un sant grandot. Em vaig trobar, en canvi, amb una petjada fonda i de perfils nítids. Crec que en aquell moment em vaig fer la idea que ens havíem embarcat en una recerca que podria fins i tot arribar a merèixer l’adjectiu
apassionant. No sé si m’ho vaig formular amb aquestes paraules però devia sentir que ens disposàvem a fer una cartografia de com la memòria dels segles havia quedat esculpida sobre aquest símbol d’eternitat que és la pedra.
A Algaida també vàrem visitar la Roca de la Verge Maria, que presenta uns senyals que permeten veure-hi les formes d’un didal i unes tisores. El record popular conserva la imatge de la Mare de Déu que hi cosia, però poca cosa més. Ens vàrem posar la desfressa d’investigadors, i vàrem recórrer el poble a la recerca de la llegenda. No vàrem trobar gaire cosa, però els quatre versos que ens va dir Madò Molla, de vuitanta-nou anys, ens varen fer l’efecte que deu fer als arqueòlegs trobar l’ansa rompuda d’una gerra antiquíssima. Deien així: «La Mare de Déu cosia / an es portal de s’hortet, / tenia el bon Jesuset / dins sa falda que hi dormia…»
Què hi fèiem, fent de folkloristes? En Joan Manuel i jo volíem ser poetes, i ja havíem començat la carrera amb la
Generación del 27 llegida. Durant els primers cursos de la universitat, havíem anat eixamplant horitzons literaris, especialment cap a la tradició pròpia. Al tercer curs de carrera, el professor de portuguès ens havia enlluernat amb Pessoa, i durant aquell mateix any del treball de les pedres, un professor jove que portava aire fresc ens introduïa en la fe carneriana i ferrateriana. L’amiga Caterina, que ja parlava el francès com una parisenca, s’anava endinsant en l’univers de les llengües, d’on sortiria com la millor políglota de la promoció. Què hi fèiem, doncs, fent de folkoristes, nosaltres, que tampoc no érem tan lluny d’aquells que de les manifestacions de la cultura popular en deien
folklorades?
Segurament era per posar distància a la nostra pròpia fascinació que ens ho miràvem amb les ulleres tintades de l’humor. I sí, vàrem passar hores i hores a la biblioteca de can March (en Joan Manuel i na Caterina moltes més que jo, tot s’ha de dir), fent fitxes i cercant documents recòndits, però després tiràvem pel dret i de tant en tant ens inventàvem gloses, que després vàrem acabar posant al treball com si fos saba de la terra recollida amb el nostre esforçat treball de camp. Les gloses inventades figuraven com a peu de foto, a tota pàgina, i tampoc no intentaven enganyar gaire. El missatge era diàfan: tot això està molt bé, però no ens ho podem prendre seriosament del tot. No és impossible que la qualificació final de notable, palesament injusta, tingués a veure amb aquesta juguera que teníem.
Una de les gloses inventades era de tema pollencí. A mitjan pujada del puig de Maria hi ha la Cadireta del Bon Jesús, que té la forma ni més ni menys que d’un seient esculpit sobre una roca viva que és paret de muntanya. El Puig té un bon nombre de tradicions i llegendes, entre les quals tampoc no hi manca la de la troballa de la marededeu, posada en vers pel poeta més alt de Pollença, Miquel Costa i Llobera. Però no vàrem trobar ni cap cançó ni cap història sobre la cadireta, ni amb bibliografia ni amb entrevistes, o res que anàs més enllà de les dues línies. Com a molt, una vaga notícia que el dimoni temptava el bon Jesús, des de la cova del costat de la cadireta, dita cova del Dimoni. A falta de versos trobats, nosaltres mateixos ens vàrem ocupar d’omplir el buit: Mirau si és mal de pujar / aquest Puig, que el Bon Jesús / es va aturar a descansar / perquè no poria pus. / I quan va voler arrencar / va ‘ver de dir: un dos, tres, sus!» Tampoc no era exactament fer d’impostors: les gloses les fa el poble, i nosaltres també érem poble.
Una altra glosa inventada era de genuïnitat encara més dubtosa, i il·lustra poèticament la Pedra Sagrada. Agafant l’autopista en direcció a Andratx, poc abans d’arribar a la rotonda de Santa Ponça, a la dreta hi ha una capelleta de començaments del XX a l’interior de la qual hi ha una pedrota d’un metre i mig d’alçada, coronada amb una creu de ferro, que hem de creure i pensar que és l’altar on les tropes invasores de Jaume I varen oir la primera missa, després de desembarcar a Mallorca. La nostra glosa incorpora algun element de modernitat que potser no va convèncer el professor: «Si vos n’anau a Peguera / a lligar amb una estrangera, / trobareu dins una ermita / una pedra on va ser dita / de ses misses sa primera».
Els records del treball, que durant prop de quaranta anys han entretingut dinars i sopars d’amics, no han estat tant els d’una col·lecció de pedres com els d’una galeria de personatges. Capellans, com ja hem vist, i erudits locals. A Lloseta, a més del mossèn del didalet, vàrem entrevistar en Miquel Tauletes, espècimen del personatge de poble que
en sap moltes, d’històries d’aquestes, i que ens tocava anar a veure. Vàrem aprendre que a tots els pobles de Mallorca hi ha el capellà, el batle i un senyor que
en sap molt d’històries. En Tauletes ens va dir poca cosa del didalet, però la visita també ens va fer veure que per tot arreu hi ha gent que està contentíssima que tres joves de vint-i-pocs els visitin amb bona disposició per escoltar tot el que saben de la vida i de món. Poeta de gran popularitat, segons ell, és autor del recull
Mallorca, amor meu, d’aquells que no coneixen la publicació en forma de llibre però que circulen de mà en mà, molt més que els versos pretensiosos de qualsevol escriptor consagrat per l’acadèmia. Va presentar-lo al premi Ciutat de Palma, però va ser víctima d’un injustificable robatori a mans dels catalanistes. Ens en dona, de mostra, l’inevitable poema sobre la mare de Déu del Cocó: «Cent anys té la capelleta, / és el primer centenari. / El Cocó és de Lloseta, / és hermós com un canari.»
La galeria completa serviria per omplir un bon grapat de planes. Un mestre d’Andratx ens va detallar com, mentre feia un poema a una col·lega que es jubilava, li varen venir al cap miraculosament paraules que no coneixia i que després va resultar que figuraven al diccionari. Un erudit municipal d’Inca se’ns va oferir com a model d’aprofitament del temps, tot detallant-nos un horari setmanal en què es consignaven l’hora de la dutxa dels dilluns i els trenta minuts que, generós, dedicava a la seva dona cada diumenge. Hi va haver un ermità de Sant Salvador amb la barba tota esquitxada de la canyella que afegia a l’arròs que estava preparant. Entranyables i pintorescos, un pèl resclosits: així han estat els guardians de la memòria. O més ben dit: els Guardians de la Memòria, amb majúscules de títol de sèrie de Netflix. Que el to de broma no amagui que aquestes pàgines també són un merescudíssim homenatge a tota aquesta gent.
Un bon dia del mes de juny, els tres investigadors ens reunim a ca meva amb la intenció d’enllestir la cosa: ordenar tots els fulls mecanografiats que tenim, acabar la introducció, situar-hi les fotos. L’endemà toca lliurar el treball i presentar-lo davant els companys. Ens hi posam després de sopar, i fem feina durant tota una nit d’aquelles que fonamenten encara més una amistat que serà indestructible durant dècades. A mesura que passen les hores s’apodera de nosaltres un estat d’embriaguesa que té més a veure amb el cansament que amb l’alcohol, que havíem consumit amb la moderació que exigia feinejar al domicili familiar. Devers les cinc del matí, mentre ordenàvem capítols, degueren aparèixer els peus de foto xistosos, en forma de gloses inventades o de comentaris no gaire científics. Una foto de l’escultura del pirata que va deixar una potada a Andratx va merèixer un comentari mecanografiat segons el qual «sembla que no hi havia motiu per tanta de por, amb aquesta cara d’embambat que fa el pobre Barbarroja». I tot va culminar amb un sonet que vàrem situar com a fronstispici de l’obra, els versos del qual estalviaré al lector de bona voluntat que ha arribat fins aquí.
Devíem tenir hora per fer la presentació a les deu o les onze, de forma que a les vuit vàrem decidir anar a fer un cafè amb llet i una ensaïmada a s’Esgleieta. Feta la consumició, un dels tres, no sé quin, va anar al bany i en va tornar dient que havia ho vomitat tot. He escrit que no sé qui era i no és un recurs retòric: em sé la història de sentir-la repetir i ja no sé si el vomitador vaig ser jo o un dels altres dos. Vàrem arribar a la facultat en condició aproximadament correcta. La presentació va anar bé, i el treball va ser rebut pel professor amb les mans àvides de qui ja somia aprofitar la feina per a les publicacions pròpies. O així ho explicava després en Joan Manuel.
No fa gaire vàrem pujar al castell d’Alaró, na Caterina, jo i tres amics més. És una bona ruta del colesterol per a seixantins. A dalt de tot, al costat de la primera entrada al recinte del castell, hi ha unes potades del rei en Jaume. Diria que les millors, per la nitidesa i per la ubicació. Va ser inevitable parlar del treball de les pedres. Potser sí que són la memòria dels segles gravada en matèria eterna, o potser no, perquè quan no quedi ningú que recordi que aquella clotada és l’empremta de la peülla del cavall d’un rei de set segles enrere, llavors només quedarà això: una clotada. En quedaran informacions a biblioteques, això sí: un holograma de la memòria de veritat. Arribats a les potades del Conqueridor, na Caterina i jo ens vàrem fer la foto obligatòria, una foto d’aquelles amb una absència que té més presència que les presències.
Amb aquest relat comencem «La memòria de la terra», la sèrie que enguany dediquem a la creació literària al voltant de les petjades que deixem els humans en el nostre entorn vital i viceversa i que escriuran onze persones diferents.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
