Dart, el llibre que va consagrar la poeta anglesa, és un tour de force que ressegueix el curs del riu homònim i en recrea el murmuri a través de múltiples veus en la parla de la tribu
La trajectòria d'Alice Oswald (Reading, Regne Unit, 1966) és una de les més innovadores i sòlides de la poesia contemporània en llengua anglesa. Amb una desena de llibres publicats des del 1996, títol rere títol l’autora ha anat explorant noves maneres de dir i de reinventar-se, per tractar temes tan universals com la natura, la història, el mite i el sentit de la poesia, sempre vistos des del present. En la seva obra ha sabut aportar el valor del que havia restat en silenci, entre línies, ignorat o abocat a l'oblit, i de fer-ho no com a historiadora, sinó com a artista de la paraula, ja sigui en el text escrit o recitat des d’un escenari. Es tracta d’una poesia que sorprèn per la varietat de registres i solucions formals dins d'una profunda unitat de sentit. Oswald té la rara qualitat de fer una poesia eclèctica i innovadora, ben arrelada en la tradició i alhora vibrant, actual i profundament humana. Quan tracta temes llibrescos, ho fa sense pedanteria i donant vida i relleu a personatges històrics o mitològics, quan recull el vigor de la parla viva –com en el
Dart que ocupa aquestes línies– ho fa tenint present l’oralitat primitiva de la tragèdia i l’èpica gregues. La podem llegir en català gràcies a les versions, totes elles, de Jaume Coll Mariné, poeta i col·laborador de L’Avenç que ja el 2020 ens n’oferí
Memorial, un treball que li valgué el Premi Jordi Domènech de Traducció. En el Festival Internacional de Poesia de Barcelona del 2022 vam poder gaudir de la presència de l’autora recitant, de memòria i amb una interpretació sòbria i convincent, una selecció dels textos d’aquell llibre. I fa tan sols uns mesos, es va presentar a la Sala Beckett l’espectacle
Titó. 46 minuts en la vida de l’Alba, basat en el poema final de
Falling Awake (2016).
Com es pot intuir pel que tot just comentava,
Dart té punts de contacte amb
Memorial, però són dos llibres molt diferents. Tenen en comú l’encert en la tria i traductibilitat dels títols, que es poden llegir tant en català com en anglès.
Dart, en anglès, és un
dard (ho era sovint en ortografia prefabriana), però és també el nom d’un riu del comtat de Devon, al sud-oest d'Anglaterra, on des de fa anys viu l’autora amb la seva família, un paisatge i entorn que impregna la seva poesia. El títol de
Memorial admet també una lectura bilingüe, anglesa i catalana, amb idèntic sentit i tan sols diferències de pronúncia i d’accent. En l’original,
Dart és un llibre de 2002, el segon de l’autora, i
Memorial és més recent, del 2011. Mentre que
Memorial és una impressionant elegia dedicada a cadascuna de les víctimes de la Guerra de Troia tal com apareixen llistades a la
Ilíada d’Homer,
Dart acompanya els 75 km del recorregut del riu des de l’aiguaneix a Dartmoor fins a la desembocadura a Dartmouth, ja al canal de la Mànega. Hi ha en tots dos, per tant, una estructura prèvia, marcada sigui per un llistat de noms o un itinerari cartogràfic. Però si
Memorial dona vida i renova un tema tractat exhaustivament des dels inicis de la literatura occidental,
Dart parteix de l’observació directa i l’apunt al natural. Potser no està de més recordar que l’autora, després d’estudiar Clàssiques a la Universitat d’Oxford, va treballar durant anys com a jardinera a diversos parcs i jardins botànics, abans d’instal·lar-se a Devon amb el seu marit, el dramaturg i classicista, també oxfordià, Peter Oswald.
Dart s’endugué el T.S. Eliot Prize del 2002 i suposà la consolidació de la poeta, que des d’ençà s’ha pogut dedicar plenament a la poesia i allò que l’envolta. Alice Oswald ha estat finalista d’aquest prestigiós guardó en diverses ocasions, la darrera precisament amb
Memorial, però ella mateixa en va retirar l’obra finalista com a protesta en contra dels obscurs fons inversors que patrocinen el premi i en defensa de la promoció de la cultura des de les institucions públiques. En un article a
The Guardian (12/12/2011) en detallava les raons i donava algunes pistes sobre l’ètica que condiciona la seva estètica: «Sovint es creu que el paper de la poesia és consolar, però per mi, la poesia és la gran desestabilitzadora. Qüestiona l’ordre establert de la ment. És radical, amb la qual cosa no vull dir que sigui ni d’esquerres ni de dretes, sinó que treballa amb les arrels del pensament. Va més enllà que la retòrica, la conversa o la lògica, per arribar a la veu tan fràgil i honesta que hi ha al fons del tot del crani.»
Dart és, doncs, un text volgudament inestable, eclèctic i a estones pertorbador. Es tracta d’un poema-riu en sentit estricte. La trajectòria del poema no és la paràbola del dard, sinó els revolts i meandres del riu homònim. S’obre amb una cita del pensador antisistema Ivan Illich («L’aigua sempre arriba amb un ego i un alter ego») on ressona Heràclit («un home no es pot banyar dues vegades al mateix riu»): no sols l’aigua del riu es renova constantment, sinó que la persona que hi entra no és la mateixa que en surt. La del riu és una metàfora poderosa per la llei de la immanència, el poema llarg i moltes altres coses, i és significatiu que la mateixa autora l’hagi explorada en un llibre posterior,
A Sleepwalk on the Severn (2009). En la poesia d’Oswald, impregnada d’un profund panteisme naturalista, la naturalesa, l’univers, té veu pròpia, esdevé l’ens superior que integra la dimensió humana, emocional i cultural de la societat i els individus, amb les històries petites o grans, els somnis, les creences i mites que apareixen i desapareixen com l’aigua, riu avall.
Si Antonio Gramsci parlava d’un «immanentisme absolut» que era alhora un historicisme i un humanisme, Oswald s’aboca a les aigües del Dart per rescatar-ne les veus que l’acompanyen, amb un interès especial per les classes populars del present i el passat: «Aquest poema és fet de la parla de la gent que viu i treballa al Dart», ens informa en la breu nota introductòria que encapçala el llibre. La veu del riu és múltiple i el mètode de treball que ens descriu és escrupolós: Oswald va enregistrar al llarg d’un parell d’anys les converses de persones familiars amb el paisatge del Dart, per després, ajustar la documentació sonora al mapa de l’itinerari fluvial: vet aquí la veu del Dart. Una manera de treballar que recorda la que John Cage –un dels artistes, també poeta i escriptor, més complets i radicals del segle XX–, va fer servir en homenatge al
Finnegans Wake de James Joyce (una obra durant molt de temps considerada intraduïble, de la qual en prepara una versió catalana completa Pol Vouillamoz). No em refereixo, pel que fa a Cage, tant als poemes en forma de mesòstic (una mena d’acròstic) com al gran paisatge sonor que és
Roaratorio: An Irish Circus on Finnegans Wake (1979). Per compondre’l, Cage va crear una llarga llista dels elements acústics esmentats a la novel·la, va identificar-ne la ubicació, va reduir-ne el nombre a partir d’una sèrie d’operacions aleatòries i va enregistrar els sons ambientals d’aquests llocs, amb l’ajuda d’amics, incloent-hi també música tradicional irlandesa i la seva pròpia veu llegint els mesòstics. El poema d’Oswald és estèticament més amable que l’obra de Cage (no és una poeta neodadaista), però l’ús que fa d’aquests enregistraments i l’estructuració dels materials revela la intenció d’integrar la societat, la història i la cultura en les lleis de la natura, que poden ben bé ser les mateixes lleis del caos, ordenades per eons d’evolució. El flux del riu i les veus rescatades per Oswald remeten al flux de consciència joycià. No, no és gens casual que el primer mot del
Finnegans Wake sigui precisament
riverrun: una paraula maleta en la qual ressonen
córrer,
carrera,
riu,
curs fluvial… i que Vouillamoz resol amb un eficaç
riuerrant.
La metàfora del poema-riu en el cas d’Oswald és poderosa, plena d’implicacions, subtils i fugisseres, esmunyedisses i no sempre a l’abast de qualsevol. En aquest sentit Dart és un poema difícil (no en el grau que ho és el
Finnegans Wake de Joyce –més pròxim al poema en prosa que a la novel·la convencional), però és un text que flueix amb una força captivadora que el traductor s’ha esmerçat a recrear. També un poema que planteja el problema del trasllat de les referències lligades a un paisatge i una cultura determinats, que Coll Mariné afronta de manera creativa.
El principi recorda
El rei dels elfs, el poema de Goethe popularitzat per Schubert, que comença: «Qui cavalca tan tard a través del vent i la nit? / És un un pare amb son fill». A
Dart, la capçalera del riu assumeix la veu narrativa per presentar-nos un enigmàtic personatge: «Qui és aquest que es belluga aquí per l’erm? / Un home gran, que busca i troba algun problema.» La personificació de la natura és habitual en l’autora (vegeu-ne
Woods etc., disponible en castellà a Pre-Textos). En columna separada, a la manera d’acotació dramàtica, es marquen els canvis de veu, els personatges que apareixen i desapareixen: ara un excursionista o un pescador furtiu, un canoista, una nimfa de ressonàncies gregues (que Coll opta per transformar en una goja popular catalana) i un inquietant Jan Coo («en Tal dels Boscos»), una mena d’home del sac que contribueix a la barreja d’història, mite i folklore que conformen el poema:
I ve una nit que ell s’esmuny riu avall,
va dir-nos que sentia veus uuhhh,
ja sabem quines vol dir, Jan Coo Jan Coo.
(...)
I al dematí ens van dir que s’havia ofegat.
No hi hauria d’haver anat mai a nedar sol.
I és tan prim que es veu la llum
a través seu, es veu tota la merda que té al ventre.
En aquests versos es pot pensar en Flebas el fenici, descrit en avançat estat de descomposició a
La terra erma. Eliot també empapa «Els Dry Salvages», de
Quatre Quartets, d’imatgeria fluvial: «El riu és dintre nostre, el mar és al voltant nostre» (tradueix Josep M. Jaumà). Oswald, però, no invoca la cultura en clau elitista, a diferència del
high modernist angloamericà, sinó que en fa una revisió popular i actualitzada, amb un homenatge explícit a la classe treballadora: siguin els morts de Troia a
Memorial, siguin, a
Dart, el miners negats en una crescuda del riu, els pescadors furtius de salmó i d’ostres, els margeners, els treballadors dels molins, de la indústria lletera, del clavegueram…
Dart és un poema de veus a la deriva –ara en vers, ara prosa–, amb transcripcions de relats orals, amb personificacions d’objectes o elements naturals i personatges que poden ser mítics o folklòrics, tan fantasmagòrics com reals.
Dart integra la llengua de la tribu en l’ordre o el desordre de la natura, tan inabastable com colpidor. El final del poema evoca la pregunta del principi, on ressona la circularitat del temps, del cicle de l’aigua (del
riuerrant, si ho voleu), de la natura i la història:
Amb aquelles boques d’àvia, amb aquells ullets de gos van preguntant
qui és aquest que es belluga en la foscor? Jo.
Soc jo, anònima, el soliloqui de l’aigua,
tots els noms, totes les veus, estilitzada, aquest és Proteu,
sigui qui sigui, el pastor de foques,
menant tots els meus jos de cova en cova…
En la nota final, Jaume Coll Mariné justifica el criteri que el porta a traduir alguns topònims que aporten informació rellevant al text i respectar-ne d’altres en l’original. És una solució volgudament desestabilitzadora (l’estranyesa que provoca seria menor si la nota aparegués al principi del llibre i no al final). Tanmateix,
Dart és un poema per llegir i rellegir, ple de textures i veus que trasbalsen i inquieten qui les escolta. El 2015 se’n va presentar una adaptació escènica al Burton Taylor Studio d’Oxford. En tindrem també una versió escènica en català?
Melcion Mateu. Poeta i traductor.
_________________________________________
Alice Oswald
Dart
Edició bilingüe. Traducció de Jaume Coll Mariné.
Palafrugell (Girona): Jardins de Samarcanda, 2024,
136 p., 19,50€
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
