Molts anys després he tornat a llegir Daniel Pennac. Durant un viatge recent a París, vaig comprar el seu últim llibre,
Mon assassin (2024), i a continuació vaig enllaçar-lo amb un altre títol que també és una barreja de ficció i memòria personal,
Mon frère (2018). Avui dia Pennac continua sent un autor traduït i admirat a molts països. Em pregunto, tanmateix, si puc compartir el meu entusiasme amb gaires lectors en català, o si més aviat som una mena de secta, perquè la veritat és que resseguir el cicle novel·lístic que el va fer famós —la saga Malaussène—, iniciat fa 37 anys i que inclou vuit títols, és un desgavell.
El primer volum de la sèrie,
Au Bonheur des ogres, no s’ha traduït mai, i això que fixa el caràcter del germà gran i personatge principal: Benjamin Malaussène treballa com a Boc Expiatori en uns grans magatzems; quan algun client es queixa, el criden per la megafonia, es presenta a la secció corresponent i rep l’esbroncada d’un venedor i el client se’n va satisfet. Aquesta resiliència laboral el fa invisible i alhora imprescindible, i és un entrenament per fer de pare dels seus sis germans (i un gos epilèptic) que sempre es fiquen en embolics i sovint el fan actuar com un detectiu aficionat.
Després de l'èxit que Pennac va obtenir amb aquell elogi de la lectura que era
Com una novel·la, Empúries va publicar-ne
El senyor Malaussène, quart volum de la sèrie, i de seguida La Magrana va editar el segon títol,
La fada carabina. El tercer va trigar uns quants anys a arribar:
La petita venedora de prosa (Empúries, 2000), acompanyat del sisè,
Els fruits de la passió (Empúries, 2001). L’últim que s’ha traduït és
El cas Malaussène, 1. Em van mentir (Empúries, 2018). Cada llibre és una porta d’entrada al seu món i es pot llegir independentment, però guanyen en conjunt: per anys que passin no oblido el ritme trepidant que Pennac sap donar a les seves històries, el difícil equilibri entre tendresa i insolència dels seus personatges, i l'habilitat per crear una llengua en aparença senzilla i col·loquial, que convoca tot un univers al barri de Belleville, a París.
Pennac acaba de fer 80 anys i la seva obra ha fet un gir més reflexiu sense deixar de ser juganera. A
Mon assassin recorda els seus amics morts que li han inspirat algun personatge, i
Mon frère també és un bon exemple d’aquesta aliança entre vida i literatura. Anys enrere, Pennac va interpretar al teatre Bartleby, l’escrivent, de Herman Melville. Llegia i alhora actuava. A l’inici de Mon frère explica que la figura del seu germà, ja mort, va ser qui li va inspirar la idea. A partir d’aquí, llegim la traducció del text de Melville i en capítols alterns les vivències de Pennac amb el germà, que de mica en mica se’ns revela com una persona sensible i equilibrada, però amb un rerefons passiu, amb intent de suïcidi inclòs. Les afinitats i contrastos amb Bartleby es van fent més evidents a cada pàgina, i són alhora un mirall per als records d’infantesa i joventut d’una relació forta entre germans.
Més enllà de la saga Malaussène, en català s’han editat altres obres de Pennac, com ara
El dictador i l’hamaca,
Mal d’escola o diverses novel·les juvenils. Jo mateix vaig traduir la novel·la
Senyors nens (Empúries, 1998), que em va reportar una experiència única. El procés de traducció va anar acompanyat d’un seminari que impartia a l’Institut Francès de Barcelona junt amb el traductor al castellà, el malaguanyat Manuel Serrat Crespo. Durant tres mesos, cada setmana proposàvem als alumnes algun fragment especialment complex, que ells treballaven a casa i després posàvem en comú; teníem així una desena de versions diferents del text, que ens permetien debatre sobre els límits de la traducció. Al final del seminari, ens va visitar Daniel Pennac i vam discutir amb ell algunes decisions.
Potser per aquestes lectures recents, recordo sobretot la seva passió per la lectura i els corrents subterranis que flueixen d'un llibre a un altre, «allà on arrela la bona literatura», deia. El recordo elogiant la
Pastoral americana de Philip Roth, parlant de la seva admiració pel detectiu Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán i de les novel·les del francès Tonino Benacquista, «el meu germà petit». Una nit, tot sopant, ens va parlar de la fascinació que sentia pel
Bartleby de Melville, i ara que he llegit
Mon frère penso que en l’escrivent passiu potser hi veia l’antítesi de la seva creativitat incansable, gairebé com un exorcisme literari.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
