Amb el seu darrer llibre, el talent poètic de Targa s’evidencia amb un nou ‘Arnau’ en la poesia èpica catalana, l’exploració moral d’un heroi que fuig i que se sap part d’una altra generació perduda.
Fins fa no gaire, crec que érem uns quants lectors seus que pensàvem que els poemes breus de
Boques en calma eren el millor que havia escrit Adrià Targa —si més no, com a conjunt. Llavors, en cada llibre nou, hi cercàvem alguna cosa que anés una mica més enllà d’aquells poemes que ens eren una mica l’actualització d’algunes coses de la llengua Carner i del món moral de Ferrater. Si no tenim en compte
Ícar, que en tantes coses és l’avantsala —i potser la contra-avantsala, si se’m permet— d’aquest
Arnau, el que hem viscut els lectors de Targa és l’esforç que feia per donar forma a aquesta cosa que seria
una veu seva.
Liorna, la primera part d’
Ícar,
Canviar de cel o la primera part d’
Acròpolis ara ens apareixen com una mena de lluita amb si mateix —a cops més reeixida, a cops menys—, per allunyar-se de les maneres líriques de Carner i de tot el que n’ha set epígon per abraçar una certa cosa que, dit malament, li ve del cantó diguem-ne contrari. Targa s’allunyava del dir molt en un mig dir carnerià i passava a la vorera maragallina —i potser blaibonetiana— de la paraula en expansió de l’home entre tants; passava del poema que volia ser un quiliedre diamantí líric a abraçar el terrejar de Maragall, és a dir, que la veritat del poema no li vingués per la màgia del dring, sinó per la cosa de la vida remenada i en moviment. (Esclar que triar una opció o l’altre no és tirar cap a la dreta o cap a l’esquerra, sinó optar per un cert decantar-se de la mirada; esclar que allunyar-se dels pares literaris no és menysprear-los, sinó fer un pas —que tant poca gent sap fer— per poder-los ponderar —i, de pas, poder-se ponderar a un mateix).
Crec que el poema «Poesia», d’
Ícar —una mena de represa del «Sobre una urna grega» de Keats—, és el lloc on Targa s’ho explica millor. És, bàsicament, la constatació que tot poema és fallit («I neix un pensament: aquí hi hauria | de cabre l’Univers i no hi cabrà»): tot el que hi volem fer cabre, no cabrà mai. Llavors hi ha el salt enrere: «Ja no recordo quina imatge bella | he estat: ara em rendeixo i tant se val. | Torneu-me el fang, aquesta part | d’ànima dintre meu que no s’ha assecat encara». El que compte de debò és la vida en moviment (aquest també és un dels temes d’«Ícar»), i això, d’alguna manera, el poema també ens ho diu amb una forma que es desdibuixa: primer un quartet decasil·làbic rimat, llavors un altre sense rima, i llavors el darrer, format per dos decasíl·labs, un octosíl·lab i un vers que en podríem dir lliure —una mica seguint el joc de la vida moral deseixint-se finalment de la gerra que l’havia de contenir. És un poema que, d’alguna manera, explica què ha de ser un poema i quina mena de veu s’hi ha de desenvolupar: una veu en moviment, que sigui testimoni d’una vida.
Després de
Boques en calma, Targa dibuixa un canvi (potser de detall, en algunes coses, però significatiu) que va d’una certa abstracció de la vida moral al joc de la poesia moral, gairebé exemplificant, d’un subjecte que se sent testimoni moral d’alguna cosa —que potser només és ell mateix i el seu temps (i potser ja és prou)—, i, com a tal, pot dur en el poema el cas concret, de manera tan hàbil com li sigui possible, perquè el lector hi pensi la seva —i entengui alguna cosa de com funciona aquella ànima que no s’ha assecat encara en el fang la gerra del poema. És a dir, el poema no salva —i això li ho hem llegit diverses vegades—, però s’assenyala a si mateix (com a gerra trencada —que, sigui dit de passada, encara podem gaudir per les imatges que duu dibuixades—), i assenyala el món (moral) d’on ha sortit.
Potser ho podem llegir com si, arribat un cert moment, potser de desencant, passar a abraçar una certa poètica diguem-ne vitalista de Maragall li fos com una rebecaria adolescent contra els pares. Tot això és simplificar molt, però que se m’entengui: la mena de cosa humana que hi ha sota els poemes que ha anat fent Targa després de
Boques en calma és un esforç per canviar la forma que agafa la veritat en el poema, perquè el poema li pugui dir
millor alguna cosa seva —amb tots els (molts) riscos que té això, literaris i personals. Després d’aquell llibre, la lírica de Targa també s’ha anat amarant de Ferraté, de Kavafis, d’Auden, d’Horaci, potser de Blai Bonet; i ha anat a parar a un lloc que, en moltes coses, és només seu.
En tot aquest camí, Targa crec que ha caigut (de tant en tant —aquests són els riscos de no quedar-ne a l’empara dels ídols—) en un parell de paranys que
Arnau salva per dos cantons diferents. Primer hi ha la qüestió de la presència del jo —el personatge i el pronom. Especialment a
Canviar de cel i
Acròpolis —que per maneres i presentació material sembla que se’ns presentin com un díptic—, Targa ha construït un personatge amarat d’una certa melancolia de si mateix; dit gairebé com una caricatura: se’ns presenta un personatge que en el poema gairebé sembla complagut del seu desassossec, que no deixa de ser, com se’ns diu d’Arnau mateix «exemple | d’una tristesa ben concisa». Amb
Arnau aquesta tristesa, un cop col·locada en un altre, fa que el que llegíem com a furga en l’experiència de ser un mateix —que, val a dir-ho, és una de les principals virtuts d’algú com Kavafis—, ara es transformi en empatia i objectivació als ulls del lector, i això fa un bé enorme al poema. Un altre element que es percebia en alguns (pocs) dels poemes anteriors a
Arnau era que aquest cert deseiximent líric que vivíem com a lectors seus es transformava en una certa expansió del discurs, cosa que anava a la contra d’algunes de les formes triades per Targa, especialment d’alguns poemes breus i, fins i tot, dels poemes en prosa, en què el joc entre la cosa moral i la cosa lírica ens podia arribar a aparèixer lleugerament deixatada. No cal dir que l’opció formal d’
Arnau, en aquest sentit, és òptima. Amb tot plegat no vull menystenir (ni molt menys) l’obra anterior a
Arnau, que és excel·lent en molts moments, tant en les formes més breus com en les formes més llargues (sobretot a
Ícar i al poema «Acròpolis»), sinó, prenent una mica pel mot el que diu Marc Rovira al text de fa de pròleg a
Acròpolis, mirar de veure com tots aquells llibres «ens acompanyen, curiosament, de bracet» fins a aquest darrer, que se’ns presenta com a lloc on van a parar totes les dèries i preocupacions (formals i temàtiques) de Targa.
Arnau és un personatge que es perd i que fuig, de si mateix, que són els seus trenta-i-pocs anys, i del seu temps, que és una Barcelona que fascina i empudega el viure a partís iguals. I
Arnau és una mena d’epopeia d’un heroi que hi és, però no gaire, i això per cosa d’aquesta fugida, i per deixar espai narratiu a aquesta Barcelona purgatorial i a aquesta cosa que són els trenta anys l’any 2020, és a dir, per deixar espai al context moral de l’heroi. Ell és qui en té la màxima virtut, podríem arribar a dir. Com amb tanta novel·la i poesia narrativa del XX i XXI,
Arnau és, com dèiem, només un exemple —potser el millor dels exemples— d’entre tants de possibles, i el que se’ns narra —un dia de la seva vida—, és, només, un dia de tants altres —amb l’única diferència que aquest serà el seu darrer (però no el nostre).
Tot el poema, de fet, és una mena de joc constant amb les convencions de l’èpica, i un reng de picades d’ullet a la tradició poètica catalana. Comença (i acaba) amb una consecució d’octaves tassianes que ja no són reials, sinó com d’estar per casa: que sembla que de fons en busquin la noblesa, però només en tenen l’enyor i potser el fàstic. Octaves amb una partició de vuit en vuit que molts cops sembla arbitrària, amb un vers que en direm lliure, amb una mena d’ordenació que és una aparença que es frustra a si mateixa, i que són, potser amb el segon cant —represa del romanç heroic verdaguerià—, dels moments més alts i plens del llibre. Són moments en què el joc entre cosa lírica, narrativa i de diguem-ne pensament literari aplicat (no sé com dir-ho: de saber remenar molt bé i com es vol els elements amb què es fan els poemes d’aquesta mena) casen millor, i l’ambient lector que es genera és gratificant com en pocs textos dels que es deuen haver generat en la poesia catalana del XXI. Només l’ús que hi ha dels símils, que funcionen més com a inspecció lírica del moment que no pas com a contrast analògic —d’això en va parlar molt bé Joan Todó al seu article a
La Lectora— ja aguanta moltes goses del sentit del poema: constitueixen una mena de marrades ferraterianes que no van gens lluny d’on érem, però que fan alguna cosa amb la mena de desenvolupar-se del temps, de manera semblant a com funcionen els símils homèrics a
Memorial, d’Alice Oswald (i perdó per l’autoreferència de gairell): per un moment tot s’atura —deixa d’haver-hi la mort que hi havia (o la vida que hi havia)— i tot pren un sentit purament líric (si és que això existeix): tot sembla que estigui a punt de salvar-se amb el
Com…, fins que el símil que ens enlairava ja no pot més i torna a caure en el temps de la narració (i sembla que hi hagi alguns símils que s’allarguin només per aguantar una mica més aquesta sensació).
Entremig, el poema continua, amb un segon cant magnífic que és com una represa formal —deia— (com al cant cinquè) del romanç heroic del segon cant de
Canigó; i, puntualment, veiem que, encara, Targa hi reprèn aquests símils, potser ara ja més a la coneguda manera homèrica o marchiana, però amb una funció de continuïtat lírica del poema. El tercer cant agafa l’estrofa i, en part, el to de l’
Eugeni Oneguin —si més no com l’hem llegit en català. El quart cant, en prosa, és una mena de
Sopar dels saberuts, en què els erudits són, sobretot, alguns poetes contemporanis (de vegades reals, de vegades inventats) de la generació de Targa; i el sisè,
Comèdia, un dels més divertits de llegir per a qualsevol coneixedor de la nostra tradició lírica, agafa, com diu el títol, la forma de la davallada a l’infern de Dante. Tot plegat és un joc magnífic que acompanya la veu de Targa per diverses regions —ara més jocosa, ara més lírica, ara més reflexiva, ara més narrativa— i que amaneix la peripècia de què vol dir fer-se definitivament adult en un món que semblaria que t’hi obliga al mateix temps que no et deixa. Arnau és algú que fuig perquè no vol perdre’s del tot.
El lector d’
Arnau se les heu amb una novel·la en vers (o una anti-epopeia o com en vulgueu dir) que és fruit d’un dels versificadors i talents poètics més hàbils que tenim. És un poema pensat des de la vivència d’una generació sencera —la més perduda de les generacions perdudes, diu—, i segurament un dels productes més alts que aquesta generació ha donat, per ambició i factura, que col·loca Targa en la primera línia de la poesia catalana contemporània —si no és que ja hi era (i si és que això vol dir alguna cosa).
Jaume Coll Mariné. Escriptor.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
