Fins al 9 de febrer, i després d’haver-se pogut veure al Musée Matisse Nice, la Fundació Miró desplega un apassionant encreuament de mirades entre Henri Matisse i Joan Miró.
«No rebutjo cap crítica, al contrari. Les busco. Si són encertades, m’ajuden; si les reconec equivocades, em reafirmen en el meu camí». Ho assegura Henri Matisse en una llarga carta al seu fill Pierre que escriu l’11 de juliol de 1935. «T’asseguro que m’encantaria saber el que Miró pot dir sobre la meva obra sense reserves. Però crec que és prou diplomàtic per no expressar-se del tot. És més, s’adona que no puc fer el que fan les generacions més joves. Matisse és Matisse i punt. Si ha pogut ajudar a amplificar la visió d’uns altres, això ja és molt. [...] Una vegada més, mostra-li els meus quadres i informa’m del que et digui. Pot ser que m’ajudi.» Fa poc més d’un any que el seu fill Pierre ha signat un contracte amb Joan Miró per a la difusió de la seva obra als Estats Units. L’afecte entre els dos artistes és mutu. Setmanes abans d’aquesta carta, Miró li haurà fet arribar l’article que el mateix Matisse ha firmat a la revista
Mirador, i que ha sortit publicat paral·lelament a Nova York i a Londres. Una altra carta, ara de Matisse, il·lumina les ganes d’aprofundir en el coneixement de l’obra de Miró. Aquell mateix agost del 1935, es lamenta de no haver pogut veure l’exposició de l’artista català que el seu fill ha presentat a Nova York. Vint-i-tres anys més gran que ell, no pot deixar de capbussar-s’hi, fins al punt de demanar-li al fill que li faci arribar dues teles de Miró per estudiar-les. El moment es fa esperar. L’agraïment passa per detallar-li, en una altra carta, l’instant precís en què arriben les obres i les desembala. Poder-les tenir a prop per tornar-hi de tant en tant, el fa especialment feliç, li confessa. Per bé que tenen data de retorn, un dels quadres es quedarà a casa fins al final de la Segona Guerra Mundial. Després que ell mateix demanés al seu fill que ensenyés a Miró dos dels seus propis quadres, ara ha estat ell qui ha necessitat tenir a prop el seu color.
És una de les moltes complicitats que Rémi Labrusse estira en els capítols del catàleg
MiróMatisse, una exposició que presenta obres de les seves mateixes famílies, del MoMA de Nova York, el Museo Reina Sofía de Madrid, el Musée de Grenoble, el Musée des Beaux-Arts de Bèlgica, The Saint Louis Art Museum, entre d’altres, així com de les institucions organitzadores de la mateixa mostra, la Fundació Joan Miró de Barcelona i el Musée Matisse Nice. Si les cartes entre Henri Matisse i el seu fill esdevenen un meravellós fil conductor, també ho són les que envià Miró als seus amics en la seva descoberta de París, el 1920. Quan hi arribà, duia a la seva retina no únicament les obres que havia vist de Matisse reproduïdes a revistes com
Vell i Nou, el 1919, sinó que també n’havia pogut contemplar alguna en directe. A l’exposició d’art francès d’avantguarda que organitzà el galerista Josep Dalmau, el 1920, i on tots dos coincidiren, n’havia vistes, però també el 1917, quan al Palau de Belles Arts de Barcelona s’havia desplegat l’exposició d’art francès. Entre les gairebé mil cinc-centes obres, només se n’exposava una de Matisse,
Natura morta amb carbasses. Tot i el gran ressò de l’exposició, entre la premsa, el nom de Matisse no sobresortí a diferència de l’atenció prestada a Kees van Dongen o Albert Marquet. Tampoc el 1920 havia merescut gaire atenció. Sí que Joan Sacs, arran de dedicar article a Picasso a
Vell i Nou el 1918, n’havia parlat, com després, el 1919 quan l’havia senyalat com un dels artistes més influents en l’estètica moderna. Entretant, el juliol d’aquest 1918, el jove Miró havia confessat a l’amic Enric Cristòfor Ricart que havia canviat la seva manera de preparar la tela: amb gran esverament de la seva mare, ara ho feia amb rovell d’ou, segons recepta d’en Joaquim Sunyer. Qui hi havia al darrera del consell? Henri Matisse. Ell figurava entre els artistes que més li interessaven quan viatjà a París. Ell, Picasso, Derain i Braque; els altres, «tant se me'n dona», escriurà a l’amic Josep Francesc Ràfols. Mesos després afina les impressions: «He vist teles de Marquet i Matisse, en tenen de molt boniques, però en fan moltes, perquè sí, només pel marxant i la pesseta». S’obriran uns anys, els de la dècada dels vint, en què Miró s’endinsarà en el que ell mateix anomenarà «l’assassinat de la pintura». El 1931 desenvoluparà una pràctica del dibuix que més endavant llegirà com a propera a la de Matisse: «Feia exactament el que deia Matisse, [...] deixar-se guiar per la mà». Serà als trenta, en plena reconstrucció estètica del francès, quan Miró estigui distanciat del surrealisme i en plena revalorització de l’estètica fauvista a França, que es coneixeran en persona.
MiróMatisse
Si la presència catalana del pintor francès és resseguida amb material documental en el recorregut expositiu, dos extraordinaris olis de Joaquim Sunyer pintats a París, presideixen el moment. Abans haurem quedat atrapats per la fotografia d’una trobada de temps detingut al voltant d’una taula del cafè Les Deus Magots de la capital francesa: Joan Miró i Henri Matisse ens reben. A tocar, dos paisatges seus. De Cambrils és el de Miró; de Cotlliure, el de Matisse. Cambrils, a uns set quilòmetres de la seva casa de Mont-roig, és on Miró té l’estació de tren més propera que el connecta a Barcelona. El quadre el pinta precisament aquell 1917. Encara no ha exposat mai sol i no ha tastat, per tant, el fracàs de vendes que suposarà la seva mostra a les galeries Dalmau l’any vinent. El paisatge de Matisse és del 1911 i es realitzat a Cotlliure, on el 1905, amb Derain, havia quedat enlluernat per aquesta localitat i havia fet els primers temptejos amb el fauvisme. Anys a venir, en el seu quadern de dibuixos de 1934-1941, Miró farà referències precisament al fauvisme i a Matisse, amb un desig explícit: «Que aquestes teles tinguin un esperit
fauve, però dins la poesia, que recordin en certa manera les bones teles de Matisse, però depassant-les i més furiosament
fauves.» Matisse ja ha tornat del llarg viatge per Oceania i els Estats Units i ha deixat enrere una aturada en la seva pintura, fruit d’uns temps d’esgotament i de crisi personal, tot i els èxits comercials. Amb forces renovades, entomarà l’encàrrec monumental d’Albert Barnes de
La dansa, a la seva casa-museu prop de Filadèlfia. Vindran anys d’intens treball i de dubtes, com analitza Labrusse en el catàleg, quan fa aflorar la veu confessional de l’artista. En aquest context, aquella escriptura epistolar amb què començàvem prendrà tot el seu sentit. Al llarg d’aquesta dècada, un i altre tindran en Pierre Matisse el millor dels còmplices. Dues obres claus de tots dos, el
Gran nu ajagut de Matisse i la
Natura morta del sabatot de Miró, conviuran per unes setmanes a l’exposició
De Matisse a Miró que organitza en la seva galeria de Nova York, el gener de 1938. Més endavant, l’esposa de Pierre Matisse serà qui viatgi des d’aquesta ciutat a Barcelona per negociar un nou contracte entre Miró i la galeria del seu marit. Han passat molts anys i una guerra. Joaquim Gomis fotografia Teeny Matisse al terrat de la Casa Batlló. L’acompanyen Odette Cherbonnier, Joan Prats i Joan Miró. És el 17 de juliol de 1946. L’endemà toca visitar el taller de Josep Llorens Artigas.
Un any després, Miró viatja per primera vegada als Estats Units per pintar un gran mural per al Terrace Plaza Hotel de Cincinnatti. Matisse comença a pensar en la decoració interior de la capella dominica del Rosari a Vença i aquí el visita Miró, el 1948. Abans de morir el 1954, haurà rebut la postal entusiasta de Miró per l’exposició que ha vist d’ell a París, a la primavera de 1952. Hi ha retrobat aquells dibuixos a pinzell i a tinta que ha vingut treballant des de finals dels 40 i que tant el captiven. En una nota escriu l’objectiu: «fer grans dibuixos com Matisse». Passats els anys, demanarà a Pierre Matisse de tenir una còpia d’aquella fotografia que els havia fet a tots dos, a Les Deux Magots. Encara no ha llegit el que Louis Aragon publicarà el 1971, sobre una conversa que ell mateix havia tingut amb Henri Matisse, pels volts de 1942: «Estàvem parlant de pintors contemporanis i li vaig preguntar qui li semblava, a part de Picasso, un pintor de veritat. Va dir el nom de Bonnard... i després, sense aturar-se: “Miró... Sí, Miró..., perquè pot representar qualsevol cosa a la tela... però si, en un moment donat, hi ha posat una taca vermella, pots estar ben segur que és en aquest lloc, i no en un altre, on havia d’estar... treu-la, i el quadre cau”». Des de Palma, Miró escriurà commogut a Pierre: «M’he sentit molt emocionat i molt orgullós en llegir el que Matisse deia sobre mi, la qual cosa és un gran estímul per al meu treball». Quan el pianista i compositor Alain Planès li pregunta pel pintor més gran del segle XX, Miró no dubtarà a dir el nom de Matisse. Són algunes de les joies que regala la llarga investigació entre cartes i records personals. Aquest, compartit per Joan Punyet Miró i Pilar Ortega amb el comissari, és recollit en una de les moltes anotacions a peu de pàgina del catàleg, fruit d’una recerca apassionant que es trasllada en la construcció del discurs expositiu. El pianista i Miró mantenen la conversa un dia qualsevol de 1978. Dos anys després, a principis d’octubre, el pintor viatja a Madrid per poder veure l’exposició que la Fundació Juan March dedica a Matisse. Té vuitanta-set anys. En una nota a mà ha escrit: «Picasso és un Déu. Matisse un gran pintor. Miró un gran esperit. Un esperit vivificador que és a tot arreu».
Susanna Portell. Historiadora de l’art.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
