Primera dona del seu poble a parlar públicament a Europa, la líder indígena de l’Amazònia va sentir-se ferida per la indiferència que va veure als carrers de Barcelona.
—Per què viviu com armadillos, en caus, cadascú entra sol al forat de casa seva i no us mireu els uns als altres?
—Per què deixeu la gent al carrer, la vostra gent gran i fins i tot els vostres fills, tirats, passant gana?
—Per què viviu lluny dels vostres pares, no els cuideu, i viviu sols, tancats a casa només amb els vostres gossos i gats?
Les preguntes anteriors son de l’Ehuana Yaira, la meva primera convidada al cicle d’entrevistes
La selva és dona, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). L’Ehuana és una dona indígena del poble ianomami, que viu en un territori que s’estén entre el Brasil i Veneçuela, a la selva amazònica. Per arribar a la ciutat més propera ha d’agafar una avioneta i sobrevolar la selva durant una hora. Només coneix algunes frases bàsiques en portuguès, no sap res de castellà o català, la seva llengua és el ianomam, una de les sis que es parlen al seu territori.
La trobada del 18 de novembre va senyalar la primera vegada que una dona ianomami parlava públicament a Europa. Uns anys abans, havia estat la primera dona a fer un discurs públic al pati central de la casa col·lectiva del seu poblat. Durant l’entrevista al CCCB, l’Ehuana va explicar que, el primer cop que va intentar parlar a la seva comunitat, no va trobar el coratge necessari per ocupar un territori fins aleshores restringit als homes. La nit que es va fer enrere, va anar fins al centre de la casa col·lectiva quan tothom ja dormia i va fer-hi pipí. No és estrany orinar-hi de nit, ja que el poblat és al bell mig de la selva i és més segur no endinsar-s’hi a les fosques. Però potser també estava marcant prèviament el territori.
Dos dies després, amb els peus recalcats a la terra que ja havien preparat els sucs de les seves entranyes, l’Ehuana va trobar forces per fer ressonar la seva veu. Des d’aleshores, s’ha convertit en la primera dona líder de la seva regió, obrint camí perquè altres dones de la seva comunitat prenguin protagonisme.
L’Ehuana viatja acompanyada de l’Ana Maria Machado, descrita com “antropòloga i traductora”. Però la relació entre les dues dones de mons antagònics sobreïx d’aquesta descripció. Tenen la mateixa edat, 40 anys, i una amistat profunda, íntima, d’una complicitat visible per qui les observa, però també impenetrable. Ja han publicat un petit llibre, només en ianomam, sobre el ritual de la menstruació. I ara escriuen juntes una obra sobre el món ianomami a partir de l’experiència femenina.
Per arribar a Barcelona, l’Ehuana va posar-se sobre el cos roba d’hivern que li va deixar l’Ana Maria, un cos que sol estar revestit només de la seva pell castanya, adorns de granadura de colors i una petita tanga de llana vermella que li protegeix la vulva. Va agafar set avions, va patir amb les sabates que li premien els peus acostumats a trepitjar la terra humida de la selva sense estar empaquetats, va patir tant amb el fred que li tallava la cara com amb les capes de roba que havia de dur. I tot li era estrany. Molt estrany. El nostre món, diu, li provoca vertigen.
Més que estranyar-li el soroll, tants cotxes, els aparadors plens d’andròmines incomprensibles, a l’Ehuana li va estranyar la indiferència del món dels
napë, paraula que significa ‘blanc’, ‘estranger’ i que també pot significar ‘enemic’. Va ser la precarietat de les nostres relacions el que la va esbalair. Que puguem ser tan dolents els uns amb els altres.
A ella, que viu en una casa col·lectiva amb 150 persones, la majoria nenes i dones, la sorprèn que ens entaforem en pisos, sols o amb poca gent. La sorprèn que no ens mirem ni parlem els uns amb els altres. La sorprèn que visquem lluny dels nostres pares i que els visitem molt poc. La sorprèn que la gent gran, que té un lloc tan important, de respecte, en el seu món, estigui tirada al carrer demanant menjar. I, més que res, la sorprèn que hi passem per davant sense fer-los cas. Diu que nosaltres, els
napë, no sabem cuidar. A la seva comunitat, on la selva els alimenta, si algú passa gana, els altres li ofereixen menjar sense que hagi de pagar-lo, com fan els
napë, avariciosos i mesquins.
Que no mirem els altres és una cosa que l’Ehuana no entén. Però, per tot el que percebia, va avisar els centenars de persones que l’escoltaven al CCCB: “Nosaltres, els ianomamis, volem viure només entre nosaltres”.
L’Ehuana sap el mal que el nostre món li fa al seu, perquè la Terra Indígena Ianomami està envaïda per milers de
garimpeiros, com es diuen els miners il·legals a la recerca d’or. I l’or, per als ianomamis, no té cap valor, perquè no mengen or, no es banyen a l’or, no fan cases amb or. Per als ianomamis, la selva té més valor per la vida que l’or, que s’hauria de deixar sota terra, sense mai tocar-lo. Però aquesta gent del món d’aquí, els que no es miren als ulls i deixen els vells congelant-se a les voreres, veuen la selva com una font de mercaderies, volen or i per això destrueixen l’
urihi, la paraula que anomena la “terra-selva”. L’Ehuana ja ha estat informada de que part de l’or que està causant un genocidi en el territori ianomami es consumeix a Europa. I al públic que l’escolta li pregunta: “per què?”.
Quan va començar a sortir de la seva terra per demanar al nord global que deixi de menjar-se el seu món, l’Ehuana va emprendre el camí de Davi Kopenawa, un xaman ianomami que fa dècades que roda el món per denunciar la destrucció de l’Amazònia. El 2015 va escriure un llibre amb l’antropòleg francès Bruce Albert anomenat
La caiguda del cel, que l’any passat es va convertir en pel·lícula i es va estrenar a Catalunya en el marc del festival de cinema independent L’Alternativa.
Kopenawa diu que els xamans ianomamis aguanten el cel perquè no caigui, ja que el que anomena “poble de les mercaderies” —nosaltres— regira la terra per extreure’n or i altres metalls. Però els xamans s’estan morint per culpa de la
xawara, el fum de les epidèmies. Si no canviem radicalment la nostra fal·lera per foteses com l’or, si no deixem de destruir la selva, els
xapiris —esperits que ajuden els xamans— es venjaran i el cel caurà. Al novembre, els valencians van tenir una petita mostra del que passarà amb el món quan el cel caigui per complet. L’Ehuana hi ha pensat molt en tot això i ens adverteix, un cop més, que el que va passar a València forma part del que els xamans del seu territori anomenen “venjança de la terra”.
Quan va néixer
Sumaúma: Periodisme des del Centre del Món, la nostra plataforma amb seu a l’interior de l’Amazònia, el reportatge de debut parlava de l’experiència de les dones ianomamis al territori envaït per miners il·legals, alguns vinculats a una de les principals faccions del crim organitzat que operen al Brasil. Per entrevistar-les, va caler rescatar-les de diferents poblats envaïts i portar-les en avió fins a la comunitat de l’Ehuana, on encara no ha arribat la mineria il·legal i estarien segures per explicar què passava. L’Ehuana i l’Ana Maria van fer d’investigadores i intèrprets.
Les dones van fer moltes preguntes sobre el món dels napë, que no podien entendre. Una de les preguntes, recurrent, es va convertir en el títol del reportatge: “Per què els miners volen menjar-se les vagines de les dones ianomamis?”. Van relatar violacions de noies indígenes per part d’un grup de miners, violacions col·lectives. Algunes organitzades pels germans d’aquestes noies, corromputs per l’alcohol, les drogues i els telèfons mòbils. Se les va convidar a dibuixar la seva rutina —no podien ensenyar la cara per no patir amenaces— i van esbossar penis grans, penis
napë. L’Ehuana, una artista que comença a exposar les seves obres en museus i galeries, va preferir dibuixar la resistència: una dona ianomami gegant davant d’un miner molt més petit que ella.
Més endavant,
Sumaúma denunciaria que, l’any 2022, almenys 570 nens ianomamis de fins a 5 anys van morir per malalties com la malària, la pneumònia i altres, a causa de la invasió minera. Fins i tot medicaments corrents, que costen menys d’un euro i haurien salvat diverses vides, van faltar l’últim any del govern de l’extremista de dretes Jair Bolsonaro, que va passar-se quatre anys fomentant la mineria il·legal i altres activitats que destrueixen la selva. Els rius que proveïen de peixos els indígenes per alimentar-se estaven contaminats pel mercuri que s’utilitza per separar l’or. Com a conseqüència, avui hi ha tota una generació de nens condemnats per la contaminació i el nombre dels que neixen amb problemes neurològics va en augment. Els animals de caça que aportaven proteïnes van fugir, incapaços de viure en una selva ferida, castigada pel soroll monstruós de les dragues. Els horts van quedar devastats i molts ianomamis, infectats successivament de malària, no van tenir prou força per cuidar-los. Ni pescar, ni collir aliments, ni caçar. La fam era voraginosa i els nadons morien vomitant cucs.
L’experiència de conèixer dones d’altres regions del seu territori que li van explicar com la mineria il·legal els havia destruït la vida va espantar l’Ehuana. Va patir, va témer que pogués passar-li el mateix a la seva comunitat. Llavors va entendre la importància de fer el moviment extenuant i perillós de creuar mons per preguntar a públics com els
napë de Barcelona: “per què voleu or?”.
També podria preguntar-los: per què alimenteu els vostres porcs amb soja de la desforestació? Per què mengeu la carn del bestiar de la desforestació? Per què els arbres que fan ploure esdevenen mobles i objectes pels caus que anomeneu casa? Per què hi ha banderes dels vostres països a les corporacions que devoren la selva? Però només va preguntar-los per l’or.
Veient com tractem la gent gran, com no ens reconeixem pels carrers, com passem pel patiment i la fam sense ni tan sols girar-nos, potser l’Ehuana ha intuït que no l’escoltaran. Almenys no de veritat, que és l’escolta que demana acció i canvi. La selva seguirà sent menjar al plat d’Europa i els aparadors continuaran exposant quincalles daurades tacades de sang indígena a uns preus que mantindrien famílies.
L’Ehuana va entendre que els
napë tenen el cap ple d’oblit i no entenen què és el valor. L’Ehuana no sap quant de temps més el seu poble podrà continuar aguantant el cel.
Eliane Brum és escriptora, periodista i documentalista. Té nou llibres publicats i traduïts a diversos idiomes. El primer en castellà és La Amazonia: viaje al centro del mundo (Salamandra, 2024). A Altamira, una de les regions més perilloses de l’Amazònia brasilera, va crear i dirigeix Sumaúma (sumauma.com), una plataforma trilingüe de periodisme. És la periodista més premiada de la història del Brasil. El 2021 va rebre el guardó Maria Moors Cabot, de la Universitat de Columbia, als Estats Units, en reconeixement a l’excel·lència de la seva carrera. Del setembre al desembre de 2024 va ser resident del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on va donar conferències i va dirigir el cicle de converses La selva és dona. També va ser assessora de l’exposició Amazònies. El futur ancestral, que es pot visitar fins el 4 de maig.
Traducció de Meritxell Almarza.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
