El ritus de pas del canvi d’any és inevitable i potser més que negar-lo tenim l’oportunitat de fer-ne alguna cosa bona, la de recordar-nos els compromisos amb un mateix i amb la societat. És el que esperem d’una ciutadania activa i dels projectes culturals que volen tenir-hi un paper rellevant.
Nosaltres, com cada gener des de fa 20 anys comencem una sèrie literària convidant algun autor a escriure onze relats a la revista. Enguany, però, seran d’onze autories diferents, amb persones de generacions i procedències diverses però amb un motiu comú, el d’escriure sobre «La memòria de la terra», amb la voluntat d’arrelar-nos en el món en què vivim, des del passat que ens ha dut fins aquí i cap a un espai compartit. Des de la història i la literatura. Seran veus diverses que apel·laran a records i necessitats col·lectives. Potser seran memòries incòmodes.
«Els
napë tenen el cap ple d’oblit i no entenen què és el valor.». La líder indígena de l’Amazònia Ehuana Yaira Ianomami ho expressava així, amb la contundència d’allò que és essencial i potser invisible als ulls. Els
napë, un concepte que tant vol dir ‘blanc’, com ‘estranger’ o ‘enemic’ i que ens parla de la brutalitat de com la humanitat tracta als seus semblants i a la terra que ens acull. Com que sembla que no aprenem caldrà fer memòria. Obrir expedients administratius abans de tancar-los. Saber llegir i interpretar els signes dels temps per poder decidir responsablement cap on volem anar.
Les guerres modernes prenen noves formes diabòliques, els instruments de tortura se sofistiquen i s’hi afegeixen sense deixar-ne cap enrere. És una suma exponencial d’horrors com les imatges que projecta Marcos Morau de La Veronal al final del seu espectacle
Totentanz. Morgen ist die Frage que uneix dos conceptes, el de la perífrasi sobre el Dies Irae, o Danse macabre S.126 d’una peça simfònica de Franz Liszt i el del lema «Demà és la pregunta», que l’artista tailandès Rirkrit Tiravanija va plantar a la façana de la discoteca Barghain de Berlín enmig de la pandèmia de la Covid-19, un imponent edifici industrial fill de la reconstrucció de la ciutat després de la II Guerra Mundial que va caure en desús. Enmig d’una posada en escena de llums i ombres i dels moviments sincopats i mirades que ho diuen tot dels ballarins, assistim atordits a la velocitat i la brutalitat de les imatges projectades al fons de la sala. És la realitat que no volem veure o la ficció que anem a buscar? Encara no hem trobat la resposta sobre el mal ni la resposta al mal. Però demà és la pregunta. I demà serà cada dia.
Confiem en els llenguatges artístics com a motor de canvi. Confiem en les llengües per enriquir les maneres de comunicar-nos, per venerar els matisos, per servir a la literatura, com fan Piñán i Subirana, i Kincaid a l’altra banda del món.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
