A partir de la poètica imatge de les murmuracions dels estornells, la periodista i escriptora Nathacha Appanah (Mahérbourg, Illa Maurici, 1973) comença la indagació sobre la memòria amb els orígens familiars.
Recula a 1972, amb l’arribada dels seus avantpassats a l’illa Maurici des de l’Índia, com a mà d’obra barata a les plantacions després de l’abolició de l’esclavitud a les colònies. És una lluita contra la deshumanització, i és especialment bella la manera com descriu la destil·lació del que és essencial en una cultura, el que en resta després d’anhelada «integració».
Appanah neteja la memòria com es té cura dels morts, com en tenen els veïns amb els seus difunts avis, fil conductor del llibre, origen dels interrogants que el motiven: amb un procés ritualitzat però propi on juguen elements com les fotografies, els gestos familiars o les troballes en arxius, relligats amb els moments en què dissecciona els seus pensaments, motor de la cerca i de l’escriptura.
Una escriptura que ressegueix el vol dels ocells i accepta interrogants, vacil·lacions i dubtes inherents al repte de la memòria transgeneracional, així com de la col·lectiva i de la històrica.
Nathacha APPANAH, La memòria esvaïda, Trad. Andreu Gomila. Angle Editorial, 2024, 144 p., 16,90 €
