Es deia Albert, Albert Fortuny Boladeras, i va morir el passat 24 de juliol. Durant gairebé tretze anys va ser el nostre veí de replà. Ell i la Rosa eren veïns amb totes les lletres: de deixar-nos les claus i regar les plantes a l’estiu, de convidar-nos a vi i a formatge, de parlar de llibres i música i fotografia. Però l’Albert que jo vaig conèixer quan tenia 65 anys era molt més que això. L’Albert era el que per resumir en diem «un personatge»: tossut, sorneguer, foteta, i alhora atent, sagaç,
bon vivant, rebel. Amb la tofa de cabells blancs, el bigoti gruixut també blanc i tacat de nicotina, i els ulls entremaliats, jo li deia que s’assemblava a Mark Twain.
Abans que res, en Fortuny era fotògraf. Quan el vaig conèixer ja s’havia retirat professionalment, però les nostres converses em van fer entendre que les vocacions no s’abandonen mai. Un cop has educat la mirada en un format artístic, és gairebé impossible que el món no es vegi sota aquell prisma. Una altra cosa que vaig comprendre és que la feina del fotògraf també és vetllar pel seu arxiu, repassar-lo per mantenir-lo viu, buscar ulls nous que mirin unes imatges que fa temps que existeixen. L’agraïment del fotògraf davant el que li ha ofert la vida, doncs, consisteix també a oferir un present nou a la seva obra, una altra realitat que neix de la imaginació de qui mira.
Amb el temps vaig anar descobrint que l’Albert venia d’una trajectòria molt diversa, apassionada i sovint crítica amb l’evolució de la fotografia a l’era digital. En Fortuny era de la vella escola, un analògic amb ganes d’experimentar. El seu primer treball professional, l’any 1966, va ser la foto de la portada per al primer disc de Pau Riba, Taxista. Aviat es va adonar que allò que l’atreia era el món de l’espectacle. Es va cuidar de la foto-fixa en diversos rodatges de Pere Portabella, Jacinto Esteva o Antoni Ribas, i publicava en revistes com
Por Favor o
Fotogramas. De mica en mica es va centrar més en la fotografia del teatre, d’actuacions en directe, que compaginava amb feines més crematístiques d’encàrrec, com ara llibres de art, cuina o paisatge. Una part dels treballs teatrals els va recollir al llibre
Un segon de moltes taules (1994), així com una altra dels seus interessos, el flamenc, va omplir un altre volum,
A rajatabla (2005).
L’Albert deia que als anys 1970 hi havia a Barcelona una
gauche que anava al Bocaccio i una altra, la seva, que anava al Zeleste i estava més polititzada. M’explicava això envoltat de llibres, en una biblioteca feta de poesia, assaig polític i teatre, mentre al seu tocadiscos sonaven vinils de Raimon, Camarón, Miles Davis. Gustos essencials. La petjada d’aquella època, quan ell ja vivia al Born més alternatiu, es pot resseguir a l’últim llibre que va publicar,
Anys 70... Barcelona (2016), un testimoni d’una època on sobresurten una sèrie de retrats inèdits dels seus companys de trifulgues, noms que definien l’escena cultural d’aleshores: Vicky Peña, Mario Gas, Marta Angelat, Biel Mesquida, Christa Leem, Jeanne Moreau, o un jove Leonard Cohen que confirma que aleshores tots eren bells, però no pas perdedors.
Els últims anys s’havia submergit en la seva obra per construir un llibre que queda inèdit,
El terra sota els peus, segurament el més íntim i personal. L’Albert fondejava en el record de viatges al Brasil o a Portugal, encreuava imatges distants en l’espai i el temps que dialogaven a través d’una forma, un color, un enquadrament especial. Treballava en color, amb materials d’alta sensibilitat i sense focus, i aconseguia unes atmosferes que l’acostaven a Saul Leiter, així com uns tocs d’humor nascuts de l’atzar, propis de Brassaï.
A la seva mort, l’Albert Fortuny ha deixat un arxiu amplíssim i variat, de valor històric i contracultural, i ara els seus amics li busquem una casa: un lloc viu, on les imatges continuïn parlant en nom seu.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
.jpg)
