Baudelaire, O’Hara, Komura
I
«La poesia moderna se salta les explicacions». Ho diu Max Jacob a l’època de les primeres avantguardes, i ho podria confirmar un avantguardista dels anys cinquanta/seixanta, com ara Frank O’Hara, autor de l’icònic
Poemes de l’hora de dinar (Edicions de 1984, 2022). En aquest recull, hi ha un grapat de peces fulgurants, calidoscòpiques, en què el jo líric —bessó del poeta— apunta a raig les coses que veu als carrers de Nova York, les idees, els records i les ocurrències que li venen al cap al migdia, quan surt de la feina i té el temps just per menjar alguna cosa abans de tornar-hi. I també hi ha poemes més hermètics —qui sap si inspirats en els quadres del MoMA, on O’Hara treballava de conservador—, plens de referències culturals més o menys indesxifrables i d’associacions d’idees que costen de racionalitzar. Tant els uns com els altres tendeixen a esquivar els nexes sintàctics i lògics, i, impulsats per una imaginació bellugadissa, transiten feliçment entre el sublim i el ridícul.
En llegir
Els enyoooors, l’impressionant debut de Jun Komura (Barcelona, 2002), poeta mig català, mig japonès, he pensat més d’una vegada en
Poemes de l’hora de dinar. El de Komura també és un llibre eclèctic (hi conviuen, per exemple, Berlioz i Shakira, o Matsuo Basho i Pepe Sales), multiforme, polifònic (no saps mai quantes veus et trobaràs en un poema), que ara et sorprèn per la precisió d’un gir, ara et deixa perplex amb una imatge esmunyedissa. També transmet la sensació d’urgència de fixar amb paraules els pocs moments de llibertat i lucidesa que els habitants d’una gran ciutat ens podem permetre en el dia a dia. I també està inscrit en unes coordenades geogràfiques molt concretes, en aquest cas les de Barcelona, tot i que les cites abundants i heterogènies en japonès, anglès i francès fan que el paisatge de fons del llibre s’estengui molt més enllà. A part d’això, té la virtut de mimetitzar els trets de l’època en què neix: l’omnipresència de la tecnologia, la hiperconnexió digital, la barreja d’idiomes, la precarietat generalitzada, que afecta tant la vida laboral com les relacions humanes, etc. Ho fa, però, sense estridències pamfletàries. Com si el jo que parla en aquests poemes es mirés el món que l’envolta amb una barreja d’escepticisme i pietat. I amb agraïment, malgrat tot.
II
Parafrasejant una afirmació d’Enric Casasses sobre Salvat Papasseit es podria dir que Komura és un postavantguardista d’arrel maragalliana. És a dir, darrere de la seva experimentació amb la llengua —una llengua viva, antiretòrica, fragmentària i el·líptica— i les formes poètiques, hi ha una sensibilitat eminentment lírica i un esperit pur i pudorós. No en va una de les paraules recurrents del llibre és «vergonya». La puresa i el pudor, tanmateix, no són incompatibles amb la gosadia de la provocació, que es manifesta des del títol mateix del recull (que, per cert, combina bé amb la coberta, que llueix un Mickey Mouse alegre i kitsch.) La multiplicació burlesca de les os dels «enyoooors» sembla una manera gràfica, o més aviat
verbivocovisual, com diria Joyce, de conjurar el perill de l’autocompassió, o de l’efervescència narcisista en què tot sovint acaba degenerant la poesia d’un líric novell. No és en absolut el cas de Komura. Sap mantenir la seva vida emocional a ratlla, i té la picardia de col·locar entre dos poemes intimistes, com si es tractés d’un
objet trouvé, un text aparentment anodí que es titula «
1 comment in your profile. Dels amfitrions» i que diu:
Bed & Breakfast —Belleville, Paris, France desembre de 2021
Jovent adorable, brillant i somrient! Ha estat un plaer acollir-los en la seva estada a París. Un dels dos és més tímid. L’altre parla un francès impecable.
Les dues últimes frases funcionen gairebé com a acotacions teatrals. També els tres textos que es titulen «Conversa» es poden llegir com a petites obres de teatre en què tot és real i representable, i no és casual. Al darrer apartat, «Apèndix. Un Post-it a la nevera», el poeta revela, d’una manera indirecta, però prou entenedora, que l’estructura del recull és una picada d’ullet a la tragicomèdia
Amor, firmesa i porfia de Francesc Fontanella. També consta de tres actes i uns quants elements afegits: «I O A» (en lloc de la «loa»), «Entre els mesos» (una al·lusió a l’«Entremès») i «Ball de graduació» (que substitueix el «Ball de la pintura»). A «Entre els mesos», una secció de poemes en prosa que conformen un dietari, es troba el text que triaria si m’obliguessin a citar-ne un per resumir l’esperit del llibre. Es tracta d’una mena de
haibun (gènere japonès que combina la prosa i el haiku) que comença amb un contundent «Coses que m’agraden del meu segle», i desvia de seguida les expectatives del lector, perquè en realitat parla d’una altra cosa. Es pot llegir fins i tot com una actualització del motiu de la
passante de Baudelaire. Hi apareix, retratat a pinzellades, un noi amb els cabells tenyits de verd, motxilla de muntanya i uns auriculars grocs, vist per un moment en un tren del metro. Si la vianant baudelairiana responia al jo líric amb una rèplica (potser fictícia) de la seva mirada de desig, el passatger de Komura, sentint-se observat, es defensa amb una ganyota. L’observador se n’avergonyeix, i tot seguit la prosa transparent de l’inici dona pas a l’enigma dels tres versos finals:
Porfa,
porfa
que no mori mai
la flor on ens trobàvem
A qui està adreçat aquest prec? Què vol dir trobar-se «en una flor?» Ens hem d’imaginar una flor real? O bé és una metàfora (un recurs freqüent en Komura, i que difícilment trobaríem en O’Hara)? Pot ser que la imatge de la flor rimi discretament amb la dels pètals del famós dístic d’Ezra Pound que també parla de les cares al metro, o amb alguna de «Les flors del mal»? Quina mena de «nosaltres» hi ha darrere d’«ens trobàvem»? Quina relació hi ha entre la projecció de futur inclosa en «que no mori mai», que sembla una fórmula màgica, i el pretèrit imperfet d’«ens trobàvem», que fa pensar en un amor que ja no hi és? La poesia moderna se salta les explicacions, i converteix tota lectura en una suma de sospites més o menys fructíferes. La poesia de Jun Komura, en aquest sentit, és una terra d’allò més fèrtil.
Jun Komura
Els enyoooors
Barcelona: Viena Edicions, 2024,
96 p., 13 €
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.