La nova exposició del Memorial Democràtic està centrada en el camp d’Agde, l’experiència més completa i singular de construcció, organització i desenvolupament d’un camp de concentració per a refugiats d’origen català l’hivern de 1939.
La caiguda de la ciutat de Barcelona a mans franquistes el 26 de gener de 1939 és una data assenyalada en la cronologia de la campanya de Catalunya perquè obre les portes al darrer tram de la Guerra Civil. A partir de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, tot es precipita i el país viurà els últims dies de la retirada republicana. L’avanç de l’exèrcit franquista cap al nord va consolidant-se amb la caiguda de Girona el 4 de febrer i l’arribada a la frontera francesa el dia 9. Abans, però, les carreteres catalanes ja havien viscut les dramàtiques escenes de corrues de milers de civils, homes, dones, nens i ancians, que desvalguts i exhausts, caminaven cap a França tot esperant ser acollits pel país veí.
Davant la pressió de la multitud de refugiats espanyols i catalans acumulats a la frontera, les autoritats franceses van acabar obrint-la per qüestions humanitàries el 28 de gener de 1939 a les set del matí. L’allau de persones es quantificà amb milers d’infants, dones i ferits que van entrar en territori francès i que ho continuarien fent fins l’últim moment.
L’exposició «Agde, el camp dels catalans (1939-1942)», organitzada pel Memorial Democràtic de Catalunya, en col·laboració amb la Fundació Carles Pi i Sunyer i l’Arxiu Municipal d’Agde, i comissariada per la doctora Laia Arañó, acosta el ciutadà a aquest precís moment de la història en què milers de catalans es van veure llançats als camps francesos fugint de les represàlies de l’Espanya de Franco. Aquesta mostra està basada en l’obra homònima de la seva comissària,
El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940) (Ed. Afers, 2024), actualment, la veu més experta en la història d’aquest camp. A partir d’un inqüestionable rigor històric i documental, l’exposició s’estructura en diferents àmbits temàtics i aposta per un disseny obert en què l’espectador transita pels plafons i vitrines, talment com si una finestra en el temps el transportés a aquell hivern de 1939.
«Arribem al camp d’Agde»
La història del camp d’Agde arrenca el 28 de febrer de 1939 amb la notificació del general Ménard —responsable de tots els camps francesos— per executar la construcció d’un nou camp d’internament de refugiats espanyols al poble d’Agde. La ubicació complia un dels requisits més importants: es trobava entre Seta i Narbona i, per tant, tenia una bona connexió ferroviària pel trasllat dels refugiats provinents dels altres camps (Bram, Sant Cebrià de Rosselló o Argelers). Aquí ja s’evidencia un primer tret distintiu del camp d’Agde i és que fou un centre de reclusió de segona fase, justament pensat per descomprimir la pressió dels primers camps de les platges del Rosselló i els Pirineus Orientals i l’Aude. Aquesta geografia concentracionària està magníficament explicada per un mapa d’elaboració pròpia que permet al visitant veure la cronologia dels diferents camps que es construïren a la Catalunya Nord des del 1939 fins al 1941.
I és que la cartografia d’aquesta mostra cal ser llegida amb atenció perquè s’articula com un element cabdal en cada àmbit expositiu. Així mateix, el plànol de grans dimensions que reprodueix la distribució interna dels tres camps d’Agde ens permet entendre l’organització i les dimensions que acabà ocupant. Perquè si bé el substantiu de «camp» s’utilitza de manera genèrica, en el cas d’Agde compta amb el tret singular de ser, de fet, tres camps, el tercer dels quals és l’anomenat «camp dels catalans». A principis de març de 1939, va començar la seva construcció de la mà d’un contingent de 320 refugiats espanyols que procedents del cap de Sant Cebrià del Rosselló, i dirigits per dues companyies d’enginyers militars, van començar a condicionar els terrenys. N’acabarien bastint tres sectors o subcamps, el tercer dels quals seria el «camps dels catalans».
La construcció del camp i la seva ocupació amb l’arribada dels primers contingents de refugiats espanyols el 13 de març de 1939 porta el visitant a endinsar-se en el dia a dia del camp. Podrà conèixer com eren les barraques d’Agde gràcies a una meticulosa reproducció tant del seu alçat com de la seva estructura interna; però també gaudirà dels valuosíssims dibuixos que van fer-ne alguns dels seus interns com Alexandre Cirici, Josep Narro o Albert Sala. Les escenes viscudes en primer persona van permetre a tots ells traslladar al paper aquella memòria de la Retirada, de les caravanes de nit o dels interiors de les barraques.
Al costat dels dibuixos, el valor històric i documental de la fotografia mereix una menció especial. La selecció d’aquest material és realment extraordinària. Provinents de diferents fons documentals, públics i privats, catalans i francesos, les fotografies exposades ens permeten entrar al camp d’Agde a través d’una primera fotografia panoràmica del camp i, a partir d’aquí, posar cara a les unitats senegaleses que s’encarregaven de les tasques de vigilància, o contemplar, per exemple, el moment en què els nous contingents creuaven el centre del poble d’Agde per arribar al camp. Si tot aquest material, s’acompanya de citacions i fragments memorialístics, com és el cas, aleshores el valor històric i pedagògic de l’exposició és encara més rellevant. Un exemple: acompanyar aquesta última fotografia citada amb aquest extracte del diari local d’Agde,
L’Avenir Agathois, del 18 de març de 1939: «[...] Nous avons assisté au défilé à travers la ville de ces hommes hâves et la plupart déguenillés, vision pénible qui dit combien ces malheureux ont dû endurer de souffrances de la guerre, de la faim et du froid».
La mostra està farcida d’extractes i citacions tant provinents de la memòria literària dels refugiats, com de l’hemeroteca o de documents oficials. No hi ha àmbit temàtic sense citació, i aquest element s’erigeix en el fil connector perfecte perquè, en tot moment, la veu dels que ho van viure hi sigui present.
Una petita Catalunya
Però si hi ha un element clau en aquesta exposició no és altre que la singularitat «catalana»: el camp d’Agde «va viure un procés de catalanització que el va fer diferent de la resta de camps del sistema concentracionari francès; en aquest camp, el sentiment de pertinença, de formar part del col·lectiu català a l’exili, va esdevenir decisiu per a la supervivència concentracionària dins la quotidianitat viscuda entre filferrades».
El «camp dels catalans» va representar un projecte ambiciós i rellevant pel seu significat i per les expectatives que els representants del govern català a l’exili hi havien dipositat. Tot sigui dit, que van comptar amb la complicitat de les autoritats franceses que es van avenir a jugar aquesta carta de reunir el màxim nombre de refugiats catalans a Agde. L’objectiu era evident: aconseguir la màxima cohesió possible del col·lectiu català a l’exili. I aquesta experiència va consolidar-se amb l’esclat d’una intensa activitat social, artística, cultural i esportiva dins del camp.
No deixa de ser sorprenent conèixer com la comunitat catalana d’Agde va acabar comptant amb una coral, una petita cobla sardanista, un grup de bastoners, una colla castellera, un grup de teatre i lectura, equips de futbol, rugbi, i bàsquet, i una petita biblioteca a l’entorn de la qual s’organitzaren cursos d’alfabetització, de francès, de català o d’història i geografia de Catalunya. Tot plegat, un veritable bressol de cultura i coneixement per part de la comunitat catalana refugiada a Agde que el 14 de juliol de 1939 també va celebrar un programa d’actes per a la inauguració del camp d’esports i «allà, les 10.000 persones que cabien al camp aquell, estàvem tots cantant “Dolça Catalunya...” i la gent plorant i ferms».
Més enllà del dinamisme cultural, és interessant saber que el sistema sanitari del camp va excel·lir, dins de les seves capacitats i mitjans, gràcies a la figura de dos doctors catalans, Pelai Vilar i Antoni Vilanova, i el farmacèutic Julio Lechuga. O que tres artistes catalans, Peire Cadena, Àngel Tarrac i Antoni Clarell, van ser els responsables de pintar la sala de l’Ajuntament d’Agde l’any 1939.
Les «perles» de les vitrines
Un comentari final el mereixen les petites vitrines triangulars que atrauen l’atenció del visitant. No podran marxar de l’exposició sense entretenir-se observant objectes tan curiosos com un pedaç d’una manta del camp d’Agde, el tauló original d’un barracó, uns esclops de fusta tallats al camp per un intern o les cartes originals que diferents refugiats catalans van adreçar al darrer conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer. Totes ells, petites «perles» que procedeixen de diferents col·leccions, particulars i públiques, que s’han pogut exhibir gràcies a la immensa tasca feta per l’equip d’aquesta producció.
La itinerància de la mostra
En definitiva, doncs, aquesta és una exposició que compleix un deute de memòria històrica pendent amb tots els catalans que van «patir» aquell malson. La finestra de la memòria i l’acte de reconeixement cap a tots ells, és ben oberta i evident a ulls dels que aquests dies la poden visitar.
L’exposició romandrà instal·lada al vestíbul de la seu de Comissions Obreres (Via Laietana, 16, Barcelona) fins l’11 de novembre de 2024. Però a partir d’aquella data, començarà una nova vida itinerant que la portarà a Vilanova i la Geltrú (març-abril 2025), a Agde (maig-juliol 2025), al Centre d’Estudis Catalans de París (setembre-desembre 2025) i al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (gener-març 2026).
Agde, el camp dels catalans
(1939-1942)
Lloc. Seu de Comissions Obreres de Catalunya. (Via Laietana, 16. Barcelona)
Comissària. Laia Arañó
Fins l’11 de novembre de 2024
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.