El 8 de novembre se celebra la I Jornada sobre l’ètica en les restes osteoarqueològiques a la seu del MAC, promoguda pel Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Direcció General del Patrimoni Cultural, amb un programa dedicat al debat sobre ètica, conservació, cura, estudi i exhibició de restes humanes relacionades amb l’activitat arqueològica.
L’activitat arqueològica, en tant que té per objecte la recerca de la història a través de les restes materials, implica la troballa i estudi de restes humanes de diverses èpoques i en una gran diversitat de contextos.
La recerca antropològica aplicada a l’arqueologia és una activitat d’interès col·lectiu, ja que l’estudi de les restes humanes aporta una valuosa informació. S’analitzen els rituals funeraris, la salut i les patologies, l’alimentació, la mobilitat i altres aspectes molt rellevants per al coneixement històric. En els darrers temps han progressat enormement els estudis d’ADN: un exemple actual d’on poden arribar els estudis genètics és la recent identificació del bacil de la pesta negra del segle XIV a una necròpoli de Vilafranca del Penedès i al castell de Besora.
Durant la segona meitat del segle XX, mentre el món de la ciència i la cultura anava superant les velles pràctiques de connotacions racistes o morboses, l’auge de la descolonització va impulsar una nova visió sobre les restes recuperades arreu del món. La comunitat dels professionals del patrimoni va començar a plantejar-se que les restes humanes tal vegada no són totalment assimilables a la resta de materials arqueològics. Es començava a tenir en compte el respecte i la dignificació de les restes que havien estat part d’éssers humans, i també que hi ha col·lectius nacionals, culturals o religiosos, relacionats amb els individus estudiats, que calia escoltar.
La comunitat científica va començar a elaborar codis ètics i guies de bones pràctiques. Un dels més importants va ser el codi deontològic del Consell Internacional dels Museus (ICOM, 1986) de l’any 1986, el qual esmentava que «les col·leccions de restes humanes (han de) ser tractades amb respecte», i que «les investigacions sobre restes humanes [...] s’han d’efectuar [...] respectant els interessos i creences de les comunitats i grups ètnics o religiosos dels quals procedeixen els objectes».
L’any 1989, el Congrés Arqueològic Mundial va aprovar un document que, en síntesi, estableix que «el respecte per les restes dels morts s’ha d’atorgar a tots» i que «s’ha de respectar els desitjos dels difunts pel que fa a la disposició sempre que sigui possible». Així mateix, també que «s’ha de tenir respecte pels desitjos de la comunitat local i dels familiars o tutors dels difunts». El mateix acord defensa el valor de la investigació: «S’ha de respectar el valor de la investigació científica de les restes esquelètiques, momificades i altres restes humanes [...] quan es demostri que existeix aquest valor».
És en aquest context que als Estats Units, l’any 1990 es va aprovar la Llei de protecció i repatriació de tombes natives americanes que estableix la reinhumació de les restes de persones indígenes, al mateix temps que es remarca la importància de la recerca.
El debat és viu a Europa. L’any 2023, el parlament francès va aprovar la
Llei relativa a la restitució de restes humanes pertanyents a col·leccions públiques, que afecta les restes procedents de països estrangers, alguns d’ells antigues colònies.
A la Gran Bretanya, l’Església d’Anglaterra i l’agència governamental English Heritage van redactar el 2005 la «Guia de Bones pràctiques per al tractament de restes humanes excavades a cementiris cristians a Anglaterra».
El 2021 es publica a la revista
Nature el document «Ètica de la investigació de l’ADN sobre restes humanes: cinc directrius aplicables a nivell mundial», subscrit per 64 especialistes de 24 països, essent l’Institut de Biologia Evolutiva una de les parts signants.
A Catalunya aquesta qüestió és també objecte de debat, i és per això que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya vol impulsar que la discussió porti a un consens que condueixi a pactar bones pràctiques en la matèria. Des dels anys 90, la reinhumació de restes, un cop fets tots els estudis pertinents en el jaciment d’origen o en el cementiri local, s’ha considerat una opció digna, en comparació a l’alternativa d’emmagatzemar un gran nombre de restes en magatzems de museus sense una expectativa clara de poder obtenir més informació històrica que la ja recuperada.
Un cas singular dins del camp de l’arqueologia és el de la recuperació de restes de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme: la
Llei sobre localització i identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dignificació de les fosses comunes preveu la reinhumació al cementiri que correspongui.
En el camp concret de les restes reclamades per col·lectius religiosos, cal esmentar la descoberta de la necròpoli medieval jueva de Roquetes, l’any 2007. La reclamació de les restes per part de la comunitat jueva i la posterior reinhumació van ser motiu de discussió. L’any 2009 i, després, el 2015, la Generalitat de Catalunya, la Comunitat Israelita de Barcelona i la Federación de Comunidades Judías de España van signar protocols per a procurar el respecte a la tradició religiosa jueva en les intervencions arqueològiques i antropològiques que afectin necròpolis jueves històriques.
En aquest context, cal fer esment de la tasca iniciada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya per tal de revisar les seves col·leccions antropològiques des d’una perspectiva bioètica. En aquesta línia, s’ha emprès la revisió de l’exposició permanent del centre. En connexió amb aquesta iniciativa, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Direcció General del Patrimoni Cultural promouen la I Jornada sobre l’ètica en les restes osteoarqueològiques, que se celebrarà a la seu del MAC el 8 de novembre del 2024, i que té per objectiu parlar de qüestions ètiques, de conservació, de cura, d’estudi i exhibició.
S’obren molts aspectes a debatre en el futur immediat: quan és procedent l’opció de lliurar unes restes a una comunitat vinculada a les persones enterrades? Quan és procedent reinhumar? Què és adequat exhibir? Com hem d’afrontar la voluntat dels individus enterrats?
En tot cas, sembla que hi ha un acord cada vegada més estès sobre la idea que cal un tracte ètic envers les restes humanes, i que cal defensar que la recerca històrica i arqueològica és una activitat d’interès públic que ajuda a dignificar la memòria d’aquelles persones, les restes de les quals són objecte d’estudi.
Joaquim Folch, Cap de la Secció d’actuacions del Servei de patrimoni arqueològic i paleontològic, Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
