Era la tarda del diumenge 1 de setembre. A Erfurt, la capital de l’estat federal de Turíngia, membres i simpatitzants de l’esquerra alemanya de Die Linke s’havien congregat en un local llogat pel partit per seguir els resultats de les eleccions regionals. Un cop tocades les sis de la tarda, la televisió pública alemanya mostrava el resultat de les enquestes a peu d’urna i es materialitzava la crònica d’una victòria ultradretana anunciada. Björn Höcke, condemnat dos cops els últims mesos per utilitzar un eslògan de les SA nazis,
havia confirmat les enquestes i portat a Alternativa per Alemanya (AfD) al seu primer triomf en unes eleccions regionals. O el que és el mateix, la primera victòria electoral de l’extrema dreta alemanya des de la Segona Guerra Mundial.
Amb un 33% dels vots, el marge de l’AfD sobre el centredreta de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) era de pràcticament deu punts percentuals. Amb el posat de qui fa temps que es prepara per a un moment així, i un cop completat el recompte dels vots, es podia veure Bodo Ramelow, el líder regional del partit d’esquerres i president de Turíngia, en un reservat del local de Die Linke. Hores després d’atendre la televisió i adreçar un discurs als assistents en què prometia fer tot el possible perquè Höcke no sigui el seu successor, Ramelow discutia l’escenari postelectoral, tot bevent una cervesa, amb aquells que l’acompanyaven al reservat.
Malgrat passar de guanyadora de les eleccions el 2019 a la quarta posició, els escons de Die Linke poden ser claus per evitar que l’AfD pugui governar.
Saxònia i Brandenburg, que com Turíngia pertanyien a l’antiga República Democràtica Alemanya (la zona del país on l’AfD obté millors resultats; al conjunt d’Alemanya aconseguiria un 18%), també van escollir un nou parlament aquest setembre. L’AfD va sumar prop del 30% dels sufragis en aquests dos estats, però no va aconseguir acabar en primera posició per molt poc.
Els presidents regionals, democratacristià en el cas de Saxònia i socialdemòcrata en el cas de Brandenburg, van beneficiar-se de la concentració dels vots d’aquells que volien evitar una victòria de l’AfD. Per tal de formar governs estables sense la participació de l’AfD, tant la CDU com els socialdemòcrates del canceller alemany Olaf Scholz es veuen ara obligats a negociar amb el Bündnis Sahra Wagenknecht (
BSW), una formació fundada fa nou mesos per l’expolítica de Die Linke i estrella mediàtica que dona nom al partit.
BSW, que ha tingut una aparició fulgurant amb més del 10% dels vots a les tres eleccions regionals, orbita al voltant de la figura de Wagenknecht i combina posicions de centreesquerra en matèria econòmica amb certs discursos antiimmigració. Igualment important per entendre el seu èxit és tenir present que BSW exigeix que Alemanya deixi d’enviar armes a Ucraïna immediatament. Tot i que els estats federals no tenen competències en política exterior, BSW demana concessions en aquesta matèria (com a mínim simbòliques) abans de formar part de possibles coalicions.
L’èxit de l’extrema dreta alemanya no es pot mesurar únicament en percentatge de vots a les eleccions. L’objectiu no és només la conquesta de les urnes, sinó també dels carrers. Hi ha moments en què l’estratègia conjunta entre l’AfD i grups encara més extremistes és evident. Höcke, el guanyador de les eleccions a Turíngia,
ha participat en esdeveniments organitzats per Christian Klar, un conegut neonazi de la ciutat turíngia de Gera que assetja centres de refugiats amb els seus seguidors.
Si el setembre havia començat amb la primera victòria de l’AfD en unes eleccions regionals, l’últim cap de setmana del mes va portar la victòria a les eleccions nacionals de la ultradreta del Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ). La història dels dos partits és molt diferent. L’AfD va ser fundada el 2013 i continua aïllada per la resta de forces polítiques en l’àmbit nacional i regional (tot i que no sempre a escala local, especialment a l’est d’Alemanya). Per contra, l’FPÖ
va ser creat el 1955 per acomodar els nazis austríacs que havien sobreviscut a la guerra i va ser presidit fins al 1978 per antics oficials de les SS. L’FPÖ, a diferència de l’AfD, està plenament integrat al sistema polític austríac, i ha estat part del govern nacional en tres períodes diferents, l’últim cop entre el 2017 i el 2019.
Tot i això, la victòria de l’FPÖ a les eleccions parlamentàries del setembre marca una nova etapa perquè és el primer cop que es produeix. L’FPÖ va recollir un 29% dels vots, per davant del centredreta del Partit Popular d’Àustria i els socialdemòcrates, amb un 26% i 21% dels sufragis, respectivament.
Amb diferents escenaris postelectorals oberts, l’FPÖ podria acabar protagonitzant una victòria pírrica. Si haguessin quedat primers, els conservadors probablement haurien estat disposats a governar amb l’FPÖ, tal com han fet durant set anys aquest segle XXI. Com que han quedat segons, els conservadors podrien estar condemnats al rol de soci minoritari si formessin una coalició amb l’FPÖ. Això implicaria una gran cessió de poder pels populars, que ocupen la cancelleria des del 2017. Els socialdemòcrates semblen disposats a pactar una coalició amb els conservadors per evitar un govern amb presència de l’extrema dreta i d’aquesta manera el canceller conservador Karl Nehammer podria mantenir el seu càrrec.
L’èxit de l’extrema dreta a Alemanya i Àustria té alguns factors en comú. A ambdues bandes de la frontera la ultradreta ha instigat i capitalitzat el rebuig a l’arribada d’immigrants i refugiats, que va incrementar-se durant el 2022 i el 2023. Davant d’això, tant l’AfD com l’FPÖ proposen un programa de «
reemigració», un eufemisme per a la deportació forçada de mi-
lions de refugiats, estrangers amb permís de residència i ciutadans nacionals de famílies immigrants que als ulls de l’extrema dreta no estan prou «assimilats». També en els dos casos, tot i que en el cas d’Alemanya es tractava d’eleccions regionals, l’extrema dreta s’ha beneficiat de la impopularitat dels governs nacionals en un context d’inflació i contracció econòmica.
La política econòmica ha estat precisament un dels temes de disputa més habituals entre els tres socis de govern a Alemanya. Els socialdemòcrates i els Verds voldrien reformar una provisió de la constitució (introduïda el 2009) que constreny enormement la possibilitat d’assumir deutes per part de l’estat alemany. Però el seu soci minoritari, els neoliberals de l’FDP, s’hi oposen frontalment. Molts economistes alemanys argumenten que una reforma constitucional permetria entomar inversions de futur que facilitin una transformació econòmica ecològica i la renovació d’infraestructures claus que han quedat antiquades, com el sistema ferroviari. Els desacords entre els tres partits de la coalició no tan sols són nombrosos, sinó també públics i sorollosos, una de les raons per les quals només un 16% dels alemanys estan satisfets amb l’actual govern.
La coalició de govern a Àustria, tot i que més senzilla perquè inclou només dos partits, tampoc ha estat especialment harmoniosa, en gran part per les diferències ideològiques. L’acord de govern entre el Partit Popular d’Àustria i els Verds, un model nou per al país, va ser presentat a principis del 2020 per l’aleshores canceller austríac Sebastian Kurz com «el millor dels dos mons.» Gairebé cinc anys després, i amb una dimissió de Kurz per corrupció entremig, la penalització als dos partits a les urnes ha demostrat que el pacte no portava a una simbiosi sinó a la destrucció mútua.
Els èxits de l’extrema dreta representen un fracàs de la resta de partits polítics. La dreta ha endurit molt les seves polítiques i discurs envers la immigració sense deixar de perdre vots a l’extrema dreta. A Alemanya, segons les enquestes a peu d’urna el dia de les eleccions europees de juny (les últimes en què va votar el conjunt del país), la CDU va guanyar vots provinents de tots els partits excepte l’AfD. Al voltant de mig milió de votants, per contra, van canviar la CDU per l’AfD. Mentrestant, la caiguda del Partit Popular d’Àustria del 37% dels vots que va obtenir el 2019 a l’actual 26% és, en gran part, el resultat de la pèrdua de gairebé mig milió de vots cap a l’FPÖ, una quantitat immensa en unes eleccions amb menys de cinc milions de votants.
Mentrestant, els votants de l’extrema dreta, que perceben la seva pròpia situació econòmica com a significativament pitjor que la mitjana, no troben convincents les propostes socials de l’esquerra. Tant l’AfD com l’FPÖ obtenen els seus millors resultats entre els obrers i aquells que no tenen formació universitària. Tradicionalment, aquests eren grups que se sentien representats pels socialdemòcrates tant a Alemanya com a Àustria i, més específicament, per Die Linke a l’est d’Alemanya.
La responsabilitat última del creixement de l’extrema dreta, però, recau en els votants, que se senten atrets (o com a mínim no prou molestos per apostar per altres opcions) davant de propostes que vulnerarien qualsevol concepció dels drets humans. El vot per a l’extrema dreta és cada cop menys un vot de protesta. Mentre que el 59% dels votants de l’AfD a les eleccions europees del 2019 deien haver votat al partit pel desencís amb altres formacions polítiques, aquest cop tan sols un 44% justificaven el vot de la mateixa manera i el 51% deia haver votat l’AfD per convicció.
A Alemanya, davant les dificultats de formar governs a l’est del país, es comencen a sentir
veus des de la centredreta suggerint que deixar governar l’AfD (almenys a Turíngia, on va guanyar les eleccions) seria una manera d’evitar fer concessions doloroses al partit de Wagenknecht i demostrar la incapacitat de l’extrema dreta per a la gestió política.
Això és motiu suficient per recordar un dels arguments utilitzats pel conservador Wolfgang Schüssel per justificar la coalició amb l’FPÖ que el va fer canceller d’Àustria el 2000. Schüssel
apuntava que incloure l’extrema dreta al govern la desromantitzaria i contribuiria a la seva moderació. Un quart de segle després, l’FPÖ, tant radical com aleshores, ha guanyat les seves primeres eleccions nacionals.
Marc Martorell Junyent. Periodista i analista polític
freelance.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.