Des del curs passat les lectures obligatòries en la matèria comuna de Batxillerat de Llengua catalana i literatura són en el punt de mira de tothom. Podríem convenir que aquesta qüestió és la punta de l’iceberg o, com va dir Toni Sala el passat 25 de juny a l’acte «Qui mata la lectura literària?» organitzat pel Col·lectiu Pere Quart, la cirereta del pastís. Sigui com sigui, em sembla que si només ens fixem en aquest aspecte superficial o més cridaner errem del tot el tret i els esforços que puguem fer per revertir la situació no seran gaire eficaços perquè, en el fons, el problema és molt més complex.
L’anàlisi i la solució van més enllà de consensuar quines obres han de conèixer i llegir imperativament els nostres estudiants. Aquest debat em fa molta mandra i em sembla, fins i tot, soporífer. El que debò és important és com i per (a) què s’han de llegir les obres. De fet, si abordem les respostes a aquestes preguntes també entendrem per què s’ha decidit prescindir de la literatura de debò en tot el currículum, no només en el de Batxillerat.
Un altre error en la gestió d’aquest tema és fixar l’objectiu en adquirir l’hàbit lector i fomentar el plaer per la lectura. Em semblen objectius secundaris perquè el que és necessari i obligatori és que els joves sàpiguen llegir literàriament, no pas que a tots els agradi llegir. Aquesta capacitat lectora profunda s’aprèn practicant-la i enfrontant-se a textos literaris de qualitat que ens obliguin i alhora ens ensenyin a exercitar-la. És una obvietat, però no hi ha altra manera d’aprendre a llegir que llegint molt i amb un bon mestratge.
Llegir literàriament demana reflexionar sobre el text. En primer lloc, cal preguntar-se què vol dir el que es llegeix i per què està escrit d’aquesta manera i no d’una altra. Això, lògicament, exigeix un coneixement i un domini de la llengua que, en bona mesura, s’adquireix llegint molt i amb un bon mestratge —oh, sorpresa! En segon lloc, llegir literàriament també suposa conèixer el context en què es crea aquella obra: en quin moment s’escriu i fins a quin punt el context la condiciona o l’explica; és a dir, cal entendre que una obra literària és com és perquè s’escriu en un moment determinat i no en un altre. També s’ha de conèixer o intuir què porta l’autor a crear aquesta obra —sense caure en la biografia anecdòtica. Per accedir a aquesta esfera contextual cal llegir molt i amb un bon mestratge —em repeteixo?; doncs bé, em repeteixo. Així doncs, per llegir en profunditat una obra literària de debò cal un domini de la llengua i un coneixement del context en què es produeix perquè, com apunta Marina Garcés a Escola d’aprenents (2020), «un aprenentatge buit de continguts no és un aprenentatge, és un ensinistrament. I un coneixement que no desperti la capacitat d’interrogar-lo i d’anar més enllà és una doctrina». A més, la lectura profunda fa que el lector estableixi una relació, un diàleg, com diu Robert Eaglestone, amb el text, i es pregunti si l’interpel·la, com i per què; fins al punt que, d’acord amb Joan Carles Mèlich, llegir intensament passa per estar disposats que el nostre món trontolli. Tot això pot resultar aterridor quan no s’està preparat o no es compta amb… un bon mestratge!
A més, per tal que aquesta immersió literària sigui profunda i profitosa, cal que la literatura es llegeixi i s’estudiï —sí, s’estudiï!— pel valor que té en ella mateixa i no pas com un pretext per fer qualsevol altra cosa o per abordar algun tema concret sota el paraigua d’itineraris lectors o situacions d’aprenentatge. En tot cas, la relació ha de ser la inversa: l’activitat o el tema ens han de portar a obres literàries de qualitat i a llegir-les en profunditat.
Per dur a la pràctica aquesta manera de llegir —la manera de llegir— cal que es compleixin un seguit de requisits o condicions. En primer lloc, cal temps de qualitat dedicat només a l’acte de llegir; de manera que centrem tota l’atenció en el text i en com el rebem, amb calma i silenci, per percebre’l bé i escoltar-nos a nosaltres mateixos. Això, demana esforç i paciència per aturar-nos on ens entrebanquem, tornar enrere, pensar. L’objectiu no és arribar al final de seguida; sinó, com en els bons textos literaris, l’objectiu és seguir el procés, el camí, el viatge. I com que la literatura —l’art en general— ens retorna generosament tot el que li donem, l’exercici de totes aquestes virtuts ens enriqueix encara més. El cas, però, és que tots aquests elements que he enumerat són, justament, els que falten a l’escola i a la societat. Tenim una escola que segueix a ulls clucs uns principis socials i econòmics completament subordinats al capitalisme més ferotge: productivitat, rapidesa, immediatesa, sobrestimulació, individualitat, egoisme, impulsivitat, excés, facilitat, èxit… Des de tot aquest espai és impossible accedir a la lectura literària perquè no es donen les condicions necessàries i no es té en compte que, com diu Josep M. Esquirol, «educar no ha d’anar en la línia d’oferir moltes teories sinó de mantenir la vigília, és a dir, l’atenció. Per anar forjant una manera atenta i respectuosa de ser».
Doncs sí, la literatura fa por perquè, d’una banda, aporta coneixements fonamentals per esdevenir individus rigorosos i crítics; de l’altra, suposa l’exercici —i alhora ens nodreix— d’habilitats i característiques absolutament antònimes al present. Si la bandegem de l’ensenyament perdem coneixements, perdem domini de la llengua i perdem capacitat reflexiva sobre nosaltres mateixos i sobre l’entorn. Potser és això el que es busca amb aquestes modificacions curriculars. Vull pensar que ningú pot arribar a ser tan irresponsable; tanmateix, quan em pregunto per què es decideix prescindir de la literatura —per molt que ho neguin amb metodologies i llistes de propostes— arribo a la conclusió que el motiu és que no es vol que els nostres infants i joves aprenguin tot el que aporta i implica. Això ens hauria de preocupar perquè, parafrasejant Jaime Semprún, més que preguntar-nos quin món deixarem als nostres fills, ens hem de plantejar quins fills deixarem al món.
L’estratègia em sembla clara: per anul·lar aquest poder terrorífic de la literatura s’ha decidit eliminar-la sota el miratge llistes d’obres «prescriptives», propostes d’itineraris lectors i dotacions per a biblioteques escolars. Tanmateix, si no hi ha un treball profund tot això és foc d’encenalls i només serveix per calmar consciències de dirigents negligents. Per tot plegat, d’acord amb Ester Pino Estivill, «reivindiquem una concepció de la literatura com a ferida i transgressió [...], irreverent i crítica amb els poders hegemònics, amb què interrompre el temps futur de l’escola neoliberal per pensar el temps de l’aula des de la incertesa, enfront del deute, l’èxit o la inversió». Si l’escola fos sincerament responsable es rebel·laria contra aquestes decisions i seria revolucionària d’una manera ben senzilla: fent llegir de debò literatura de debò.
Oriol González Tura. Filòleg, docent i editor.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
