Cent anys després de la mort de Kafka, Inés García López ressegueix el camí que “pren des de l’experiència d’un cos paralitzat fins a trobar una veu singular en l’escriptura”, a “L’escriptura com a transformació. Resseguint el rastre de K.”. L’autora cerca en l’obra del praguès el fil que l’uneix a alguns dels seus personatges més cèlebres i, sobretot, la manera com converteix el seu silenci i l’experiència d’estranyament en motius literaris. La professora i traductora va participar en l’acte en record a Kafka organitzat pel programa Mentrimentres, juntament amb Bernat Reher i Joan Ferrarons.
"L’escriptura com a transformació. Resseguint el rastre de K."
Inés García López
Franz Kafka va morir el 3 de juliol de 1924 a la ciutat de Kierling, que en aquella època formava part de l’Imperi Austrohongarès, a gairebé 300 km de Praga, la seva ciutat natal. Cinc anys abans, havia escrit una carta al seu pare, en la qual Kafka ens revela com l’escriptura va constituir un camí d’emancipació. Segons el seu testimoni, li tremolava tot el cos en presència del seu pare, s’arronsava davant seu i no gosava moure’s fins que estava ben lluny. Se sentia incapaç de satisfer el desig del pare que, segons deia, volia que fos un noi fort i valent. Com és natural, afirmava en aquesta carta, havia de dubtar d’allò que li era més proper: el seu cos. A la paràlisi corporal s’hi afegia la impossibilitat d’articular paraules davant la presència paterna: «vaig desaprendre a parlar», confessa. Escriure, en canvi, es va convertir en el seu refugi. L’aversió que el seu pare sentia envers la seva escriptura va convertir-se en una oportunitat per començar a separar-se d’ell. Aquest petit triomf és descrit, però, de manera inquietant:
La teva aversió s’adreçava amb més encert contra la meva escriptura i el que, ignorat per tu, hi estava lligat. En aquest punt sí que m’havia independitzat un xic de tu, si bé en això m’assemblava als cucs de terra, que si algú els trepitja la part posterior, la deixen enrere i continuen amb la part anterior. Fins a cert punt em sentia segur, podia respirar.
El camí que Kafka pren des de l’experiència d’un cos paralitzat fins a trobar una veu singular en l’escriptura comença amb una intervenció en el cognom patern, que vol dir graula en català, un animal que representava l’emblema del negoci familiar: retalla aquest significant, el redueix a una K. i el converteix en un personatge caracteritzat per la indeterminació. De fet, en la novel·la
El Castell, constatem una vegada rere l’altra el fracàs del significant per designar la identitat del protagonista o de la resta de personatges. K. també es anomenat «agrimensor», «rodamon», «nouvingut», «ignorant», «foraster» o fins i tot, «perfecte foraster». Una hostalera del poble li acaba dient: «Vostè no és del castell, vostè no és del poble, vostè no és res». K. li dona la raó afirmant: «sóc un no-ningú». De fet, l’única manera que tenia d’aplacar les hostilitats de la gent del poble per tal que comencessin a parlar amb ell consistia a esdevenir un veí més, indistingible dels altres. De la sèrie metonímica d’identitats per la qual va lliscant, el protagonista s’atura en el «no-ningú» per tal de complir el desig de ser com qualsevol altre. Kafka ens deixa com a llegat la novel·la d’un personatge que vol ser un «no-ningú», fet que posa en primer pla la polvorització de la identitat. Però l’escriptor no es limita només a desdibuixar les identitats dels personatges, sinó que també arriba a confondre-les. El cas més paradigmàtic és el dels seus dos ajudants Artur i Jeremias. S’assemblen com dues serps, parlen alhora i, com que no és possible distingir-los, K. decideix tractar-los com si fossin un sol home. En aquesta realitat caracteritzada per la desidentificació, el narrador d’
El Castell també afirma que entre els pagesos i el castell no hi ha cap diferència, que els edificis del poble tampoc es diferencien els uns dels altres. Els espais exteriors estan representats des de la indefinició, com a realitat que canvia segons la percepció del personatge:
Ara sí que veia la silueta alta del castell contra l’aire net, perfilada per la fina capa de neu que ho cobria tot resseguint-ne les formes. [...] Amb els ulls fits en el castell, K. continuà caminant, no tenia altra preocupació. Però a mesura que s’hi acostava, el castell el decebia, no era més que una mísera viletxa formada per cases provincianes.
Dins la ficció de la novel·la, tant les identitats com els espais es representen com a inestables.
Benjamin, al seu text «Franz Kafka: tot construint la muralla xinesa», es basa en una llegenda talmúdica per descriure el món de l’escriptor: «Tal com viu K. al poble vora la muntanya del castell viu l’home d’avui en el seu cos: un estrany rebutjat, que no sap res de les lleis que uneixen aquest cos amb ordres més amplis i elevats» (publicat en català dins d’
Assaigs de literatura contemporània, Columna, 2001). A la
Carta a Gerhard Scholem, hi afegeix que l’obra de Kafka reflecteix l’experiència de l’home modern que viu a la gran ciutat i que se sap lliurat a un aparell funcionarial inabastable. A aquesta experiència s’hi suma la sensació d’estranyament envers el propi cos, que es percep com enigmàtic perquè no se sap ben bé com funciona i se’n desconeixen les regles. Tal i com succeeix a
La transformació, Gregor Samsa se sent immers en l’espantosa ignorància de no saber moure voluntàriament les potes ni tampoc de quin és el lloc legítim d’aquest nou cos d’insecte gegantí que encarna la insignificança des de la seva literalitat més atroç. En aquest relat ressonen les escriptures del sinistre inaugurades per E.T.A. Hoffmann, però amb una actualització interessant. Freud articula el concepte del sinistre (
das Unheimliche) a partir d’un cèlebre conte de Hoffmann, definint-lo com allò familiar que esdevé terrorífic o amenaçador. Alguns elements representats en la ficció poden generar una experiència del sinistre en el lector, com, per exemple, el fet de no reconèixer la pròpia imatge o de veure algú idèntic a ell mateix. Hoffmann vol generar a L’home de sorra aquesta experiència quan introdueix allò estrany o monstruós dins de la llar familiar. L’amenaça que cal enfrontar no es localitza en una cova fora del poblat, com és el cas de Grendel al
Beowulf, sinó en la intimitat de la llar. Però, Kafka va encara més enllà i assimila l’element unheimlich al propi cos. El narrador de
La transformació ens relata com una persona experimenta un canvi sobtadament sinistre en la seva corporalitat. L’insecte nouvingut transforma el lloc on viu que, justament per la seva presència, ha deixat de ser una llar. La tensió de la novel·la se centra, per una banda, en la construcció problemàtica d’una consciència humana que intenta habitar el cos d’un insecte, i per l’altra en la voluntat per tant del protagonista i de la seva família de restaurar el sentiment de llar, d’humanitzar l’experiència sinistra a la qual s’enfronten: «Gregor, malgrat el seu aspecte present, penós i repulsiu, era un membre de la família a qui no s’havia de tractar com un enemic, el deure familiar exigia, ben al contrari, sobreposar-se a la repugnància i suportar Gregor amb paciència: només suportar-lo». Kafka ens mostra un món inhabitable on el protagonista-insecte no troba cap lloc simbòlic on emparar-se. Tant el cos com la llar se’ns presenten com a ideals inassolibles. En aquest context de fragilitat simbòlica i observant les enormes dificultats que travessa el protagonista, constatem com fer-se un cos suposa tot un repte. L’insecte gegantí, aquest nou cos, es construeix a partir de la sensació d’estranyament i en relació amb la mirada de l’altre familiar, que pot ser terrorífica quan implica rebuig. Aquesta mirada es materialitza en els fragments que queden encastats en la carn d’en Gregor: el resquill de vidre que es va quedar clavat a la cara quan la seva germana va deixar caure una ampolleta a terra, o la poma que li va llençar el seu pare, i que se li entafora a l’esquena. L’únic moment de treva en l’esgotadora tasca de conquerir un cos apareix quan comença a tenir un cert control. Gaudir de la seva nova condició constitueix un moment d’alliberament en el qual gairebé assoleix la felicitat:
Li agradava especialment aguantar-se penjant del sostre; això era ben diferent que estirar-se a terra; al sostre s’hi respirava més lliurement; un balanceig tremolós li travessava tot el cos; i enmig de l’embadaliment quasi feliç en què Gregor es trobava allà dalt, podia passar que es desprengués del sostre i anés a parar a terra, per sorpresa seva.
Enmig d’un món inhabitable, en Gregor acaba trobant una enunciació singular. En aquest sentit, es poden traçar alguns paral-
lelismes entre
La transformació i la
Carta al pare. El procés de desaprendre a parlar davant la presència paterna ja s’havia descrit detalladament a la primera d’aquestes obres:
Gregor es va espantar quan va sentir la pròpia veu que responia i que era, sens dubte, la seva veu de sempre, però que sortia des de molt endins, embarbollada per un piulet dolorós i incontenible, que feia que les paraules només s’entenguessin amb claredat al principi, però que després, mentre ressonaven, quedaven deformades de tal manera que un no sabia si les havia sentides correctament.
Aquella veu animal que li impedia comunicar-se amb la seva família no es transforma en un silenci. Just aquí comença la història d’un cos insignificant, repugnant i rebutjat per conquerir una enunciació. De fet,
La transformació podria ser llegida com el relat al·legòric de les condicions de possibilitat de l’escriptura de Kafka, de la seva transformació en escriptor. En aquesta novel·la, tematitza la impossibilitat de parlar i l’experiència d’estranyament del seu cos, i troba en un insecte gegantí la posició d’enunciació que li permet construir-se una nova llar amb l’escriptura.
Al final de la
Carta al pare, l’escriptor li adreça la següent sentència: «La vida és més que un trencaclosques». En un conte breu escrit l’any 1922, ens explica en què consisteix aquest joc de paciència (
Geduldspiel):
A la superfície de fusta, pintada d’un marró vermellós, hi havia entallats uns camins blaus i laberíntics que desembocaven en un clotet. Inclinant i sacsejant el trencaclosques, calia dur la boleta, igualment blava, primer a un dels camins i després al clotet.
El conte continua donant veu a la boleta d’acer que «deia que no estava feta per aquells camins tan estrets». Amb l’afirmació «La vida és més que un trencaclosques», Kafka defuig la identificació amb la boleta, el destí de la qual queda sotmès als moviments de mà del jugador. Cent anys després, constatem que el món de Kafka no ha caigut en cap forat i continua circulant pels passadissos, de vegades estrets, de la literatura universal.
Inés García López (Badalona, 1976) és doctora en Filologia Alemanya i llicenciada en Psicologia i Filologia per la Universitat de Barcelona. És professora de llengua i literatura alemanyes a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i també traductora de l’islandès al català. Forma part del Claustre de l’Escola Bloom, on imparteix seminaris sobre escriptura i psicoanàlisi.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
