Malgrat que les novel·les gràfiques disponibles a les llibreries catalanes reflecteixen la realitat de la franja de Gaza a través de mirades diferents, hi ressona una perspectiva compartida.
"Vinyetes en el conflicte: Israel-Palestina"
Jaume Barrull
Amb l’objectiu d’atreure navegants del ciberespai molts mitjans digitals utilitzen els titulars de llistes amb cinc, deu, quinze o vint estratègies, desitjos, tendències, idees i secrets per fer-te la vida més fàcil i agradable. Alguns, aprofitant l’ofensiva d’Israel sobre Gaza arran dels atemptats de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, es van afanyar a publicar articles del tipus: «Deu còmics per entendre el conflicte a Palestina». Fent un repàs a la xarxa veiem que els títols que s’hi esmenten es repeteixen d’una llista a l’altra, com si tots els articles fossin succedanis del primer que es va penjar. Podria ser això o podria ser, també, que no hi hagués gaires més títols que els pocs que et recomanen. De fet, aquesta és la realitat: no n’hi ha per triar i remenar, no pots endevinar el tarannà del mitjà i la seua mirada sobre el conflicte en funció dels autors que promociona.
Les novel·les gràfiques que aborden el conflicte entre Israel i Palestina que podem comprar a les llibreries catalanes no són més d’una quinzena i la majoria són històriques, documentals o cròniques. La immensa majoria també són en castellà, ja que la indústria del còmic ha tendit històricament a obviar el mercat en la nostra llengua, una tendència que els darrers anys està començant a canviar. Álvaro Nofuentes, editor de la línia europea de Norma, considera que «és un tema complex, de vegades es diria que irresoluble, i que seria impossible començar a entendre sense un mínim de perspectiva històrica. El periodisme i la divulgació no deixa de ser una manera d’intentar donar una mica de llum sobre un conflicte del qual en sentim a parlar constantment als mitjans, però que no es pot comprendre sense conèixer certes dades històriques». A l’hora de contextualitzar i explicar la realitat, val a dir que Israel guanya la guerra i Palestina, el relat.
La mirada (fins ara?) hegemònica de la nostra societat respecte al que passa al Pròxim Orient continua obviant el fet religiós i posa el focus en el patiment quotidià del poble palestí sota les lleis, les armes i les excavadores dels israelians. El sionisme
mainstream considera que aquesta mirada és hereva de l’antisemitisme atàvic que es remunta als Reis Catòlics, però el cert és que beu més de la consciència anticolonial dels moviments d’esquerres, d’aquella tendència natural a denunciar les injustícies socials i a empatitzar amb els que en pateixen les conseqüències. I això es trasllada als còmics.
«També és cert que la falta d’una comunitat jueva forta a la nostra societat, bàsicament perquè la van expulsar fa cinc segles de la península, fa que no hi hagi una sensibilitat especial pel punt de vista del nacionalisme israelià i tot el que implica en termes de producció cultural, d’indústria i de mercat», explica Montserrat Terrones, ànima del segell Garbuix i amb una llarga trajectòria al sector editorial. «No soc conscient que al mercat internacional hi hagi títols que es puguin llegir com una defensa de les polítiques d’ocupació israeliana. Potser a França, on sí que hi ha una comunitat jueva important i influent, se’n poden trobar. A mi no me les han ofert mai i, si n’hi hagués, l’editor que optés per traduir-los al català o el castellà segur que hauria d’assumir que generarien polèmica; aquí un títol en aquesta línia no passaria inadvertit, i segurament rebria moltes crítiques. Com a editora no apostaria per un títol com aquest perquè tampoc m’hi sentiria còmoda ideològicament, no seria el tipus de llibre coherent amb el nostre perfil editorial». Garbuix ha traduït aquest 2024
Historia de Jerusalén, amb guió de l’historiador Vincent Lemire i dibuixos de Christopher Gaultier. L’obra fa evident que, mirat amb una perspectiva de 4.000 anys, el conflicte actual no deixa de ser un altre episodi tràgic en la llarga vida d’una ciutat eternament convulsa. No en va, Jerusalem és el bressol de les tres religions monoteistes més importants del món i tots els imperis que n’han tingut la possibilitat l’han conquerida, governada i perduda tot deixant per a la història una col·lecció de tragèdies inacabable. De tots els títols, aquest és un dels més recents i el que situa el present en un context històric de mirada més llarga. No és el més conegut, perquè aquest honor encara l’ostenta
Palestina, de Joe Sacco.
Editat als Estats Units el 1993, i publicat al nostre mercat per Planeta en diverses reimpressions des del 2002,
Palestina és el primer dels diferents reportatges que el periodista nord-americà va fer sobre la situació dels refugiats palestins. Anys més tard va publicar
Notas a pie de Gaza (2009) aquest editat per Reservoir Books. Amb l’estil barroc i detallista que el caracteritza, Sacco va endinsar-se als territoris ocupats als anys noranta per plasmar, a través de les seues vinyetes, un dia a dia empobrit, opressiu i humiliant. La seua mirada, obertament progressista i humanista, és molt crítica amb Israel i les seues cròniques, directes i punyents, retraten el dia a dia d’un país sense estructures d’estat que viu en la misèria d’un bloqueig brutal. Recentment Sacco ha publicat un article al
The Comic Journal en què acaba batejant, no amb una certa ironia, l’actual ofensiva israeliana a Gaza amb el nom de
Genocidal Self-defense, que es podria traduir com a «autodefensa genocida».
Sacco no desperta simpaties entre els sionistes, d’això en fa una petita broma el quebequès Guy Delesly a les seues extenses, personals, iròniques i peculiars
Crónicas de Jerusalén (2011) publicades per Astiberri. Tanmateix, David Herando, director editorial de Planeta Comic, afirma que «la nostra tasca no és editar basant-nos en una possible lectura política; aquesta l’han de fer precisament els lectors a partir del treball periodístic i documental que explica els esdeveniments tal i com els ha viscut l’autor; han de treure les seves pròpies conclusions i debatre sobre l’obra i els fets».
És possible que algú llegeixi els seus còmics i no senti cap simpatia pels palestins que viuen en territoris ocupats de la mateixa manera que algú pot no immutar-se quan veu imatges en blanc i negre dels jueus assenyalats, humiliats, perseguits i assassinats pels nazis. Pot passar, sí, però quan la UNRWA (l’Agència de les Nacions Unides per a la població refugiada de Palestina al Pròxim Orient) encarrega el còmic
Halima, derribando muros (2021) a Susanna Martín i l’ONG Acció contra la Fam fa el mateix amb José Pablo García per editar
Vidas ocupadas (2016) és perquè consideren que la resposta social majoritària davant la tragèdia serà solidària. La nostra tendència natural, quan el conflicte ens és llunyà —i aquest no és un detall menor— és empatitzar amb aquell que està sotmès a una tirania asfixiant. Un sentiment, el de la víctima, que massa sovint es converteix en precursor de la violència anomenada autodefensa. Tots els còmics que s’endinsen en els carrerons dels camps de refugiats acaben topant inevitablement amb la propaganda dels màrtirs que han donat la vida, i han matat, per la llibertat de Palestina. Els autors no defugen el tema, seria absurd fer-ho quan és una peça indestriable del paisatge bèl·lic de Gaza o Cisjordània; senzillament situen la violència en un context de tensió i agressió permanent que ajuda el lector a situar-se millor. Tampoc no la justifiquen —només faltaria— tan sols fan evident que la violència ha estat el llenguatge dominant en la relació entre uns i altres els darrers cent anys i el dialecte del terrorisme no ha sigut exclusiu dels palestins. Ambdues comunitats l’han utilitzat i justificat amb més o menys crueltat i intensitat.
Aquest és l’eix vertebral de dues obres molt dispars.
El atentado (Alianza editorial, 2015) és l’adaptació que Löic Dauvillier i Glen Chapron fan de la novel·la homònima de l’escriptor franco-algerià Yasmina Khadra, que s’emmarca en els anys noranta. En aquest cas el protagonista és un palestí nacionalitzat israelià que és cirurgià i descobreix que la seua dona s’ha immolat en una cafeteria al centre de Tel Aviv. En el procés per comprendre què ha passat, Amin Jaafari s’ha d’enfrontar a una realitat que havia ignorat: la lluita suïcida d’alguns palestins contra l’enemic total que ell mateix havia abraçat en un intent de mirar endavant.
L’altra és
Banda Stern, de Luca Enoch i Claudio Stassi i publicada per Norma el 2013, que repassa un dels episodis més sagnants sobre els quals es va construir l’actual estat israelià. Quan Palestina encara era un protectorat britànic, i en un context de revoltes àrabs contra l’arribada massiva de jueus provinents d’arreu del món, es va crear el moviment d’autodefensa Haganà, que amb els anys esdevindria els fonaments de l’exèrcit israelià. D’aquesta organització en va sortir l’Irgun, que era més dura; i d’aquesta encara se’n van escindir un grapat de radicals de dretes sota el nom de Legi. Coneguda com a
Banda Stern pel nom del seu fundador, la Legi es va caracteritzar per ser una organització sionista ultraviolenta. Les seues accions més sanguinàries, curosament documentades i detallades al còmic, recorden amargament els pogroms antisemites esdevinguts arreu d’Europa al llarg dels segles i els mateixos atemptats del 7 d’octubre de l’any passat de Hamàs contra els Quibuts israelians. Els líders de la banda, lluny de caure en l’ostracisme, es van acabar integrant a la cúpula militar de l’estat israelià provinent de la Haganà.
Aquesta atmosfera asfixiant dels anys quaranta, quan la convivència entre àrabs i jueus s’estava escalfant, és la que també retraten Boz Yakin i Nick Bertozz a Jerusalén, un retrato familiar, que va traduir
La Cúpula; i Alfonso Zapico a
Cafè Budapest en aquest cas publicat per Astiberri el 2008. Vista amb el pas dels anys com un esbós de
La Balada del Norte (2015), ambientada a la seua Astúries natal durant la revolta minera del 1934, Cafè Budapest evoca, no sense un punt d’innocència edulcorada combinada amb una estructura impecable i uns girs de guió ben travats, com una societat multicultural es pot tensionar i esquinçar, fins a arrossegar les amistats a enfrontaments indesitjables.
La violència és en el germen de la societat israeliana i fa tantes dècades que viuen en tensió que l’han normalitzada d’una manera que sobta als ulls dels autors forans. El quebequès Delesly ho mostra a les seues cròniques, alhora que s’adona com de ràpid t’hi pots acostumar. Gent que fa la compra amb un fusell d’assalt a l’espatlla, avions de guerra que solquen el cel i que saps que van i venen de bombardejar un camp de refugiats i el mur, l’imponent mur que s’alça omnipresent dividint les vides de la gent sense que s’hi pugui fer res més que lamentar-se i adaptar-s’hi. És una mica el que també li passa a la nord-americana de família jueva Sarah Glidden, autora del còmic documental
Una judía americana perdida en Israel (Norma, 2011), en el qual narra la seua experiència al viatge per «Dret de naixement», que l’Estat d’Israel paga a qualsevol jueu del món que ho demani. L’objectiu més ambiciós és que sentin una connexió especial una vegada hagin conegut la terra promesa i decideixin emigrar-hi. Si això no passa, que com a mínim es converteixin en ambaixadors informals d’Israel i propagandistes de la seua causa. A la primera vinyeta explica que és molt crítica amb la política d’Israel i fa broma amb la possibilitat de tornar-se una sionista conversa. El de Glidden és dels pocs còmics documentals editats al nostre país que no s’endinsa en els camps de refugiats palestins i que observa tot el conflicte des del punt de vista dels israelians, que sempre passa pel sedàs dels autors. Per una banda va desmuntant bona part de les mentides i mitges veritats històriques que els guies de la visita oficial intenten fer passar per veritats històriques; per una altra descobreix que la societat israeliana és plena de matisos, de contradiccions, d’aspiracions legítimes i de pors basades en experiències traumàtiques que cal respectar. Al final continua sent crítica amb l’estat, però té més interrogants respecte els ciutadans.
Delesly i Glidden es fixen en les tensions que han de suportar els que no comparteixen el tarannà conservador, racista i bel·licista dels sectors més durs del nacionalisme sionista. El seu drama no és comparable al dels palestins que viuen la ocupació, però és comprensible des del punt de vista d’un occidental. En una societat profundament militaritzada i que viu en un estat d’alerta constant, trobar-hi i escoltar veus dissidents és una alenada d’esperança. La més coneguda en el terreny de les vinyetes és la de Rutu Modan, que sobretot ha cultivat la ficció als títols publicat per Astiberri
Metralla (2008) i
Jamilty y otras narraciones (2015), i a
Túnels (2022) aquesta darrera editada per Finestres en català. Tres obres magnífiques en què Modan desplega una mirada molt afinada i crítica respecte la societat israeliana. En una entrevista per a la revista
JotDown abans de donar a conèixer aquesta darrera obra, Modan explicava que «el periodisme m’agrada llegir-lo, però no fer-lo. La ficció és la meva eina. jo el que vull és explicar una història que parli de la vida, de la gent, de les coses que veig. Expressar la meva idea sobre el món o sobre la família però no vull crear opinió. Aquest és un altre problema que tinc, cada cop que surto fora sento que la gent està esperant les meves opinions, que els expliqui la situació entre Israel i Palestina. Esperen que em posicioni. És veritat que estic en contra del Govern d’Israel i vull una solució al conflicte, però no m’agrada haver de cridar-ho. La gent que llegeix els meus llibres entén la meva opinió, simplement no m’agrada expressar-la d’aquesta manera».
Canviarà l’actual invasió i genocidi a Gaza la mirada dels còmics que vindran? No ho sabem, però hem aconseguit fer un article sobre vinyetes i jueus sense parlar de
Maus (2007). O no.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
