Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 1952), que sempre ha signat Joan B. Culla, és historiador i ha estat, fins a la seva jubilació, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador habitual dels mitjans de comunicació, tot fent justícia a les seves dues grans passions juvenils: la història i el periodisme. És fill d’una família treballadora del Poblenou, tot i que ell, precisa, va néixer al barri de Sant Andreu i vivia al Clot. Va estudiar Història Moderna i Contemporània a la Universitat de Barcelona, en una època summament polititzada: va començar la carrera la tardor del 1970, coincidint amb el procés de Burgos, i la va acabar el 1975, coincidint amb la mort de Franco. A la facultat es va interessar pels partits polítics —va començar una ingent col·lecció, que guarda a casa seva, de documentació política de tota mena— però mai no va militar enlloc, tot i que va ser, en algun moment, «company de viatge» del PSUC i va estar pròxim a la gent que van fundar L’Avenç. A la carrera, va optar decididament per la història contemporània i per una història política allunyada dels corrents economicistes llavors més de moda. Va dedicar la tesina a un partit dels anys trenta, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, fundat per Joan Lluhí, Antoni Xirau, Carles Martí Feced i Josep Tarradellas. A mig camí de la seva vocació d’historiador i de periodista, ha tingut l’oportunitat de tractar de prop dos dels presidents de la Generalitat, Josep Tarradellas i Jordi Pujol, amb qui ha compartit moltíssimes hores de conversa. La seva recerca s’ha orientat cap a l’estudi del catalanisme polític i, també, dels seus adversaris. Va dedicar la seva tesi a l’estudi del lerrouxisme [
El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), Curial, 1986] i ha dedicat sengles monografies a partits com Convergència Democràtica i Esquerra Republicana. Després de publicar la tesina,
El Catalanisme d’esquerra (1928-1936) (1977), va col·laborar en la
Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar (vol. VIII,
El franquisme i la transició democràtica (1939-1988), amb Borja de Riquer, 1989), va editar (amb Isidre Molas) un
Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle XX (2000), va coordinar el volum
El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000) (2001), va publicar una breu
Unió Democràtica de Catalunya: el llarg camí (1931-2001) (2002) i els llibres
Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina (2004),
La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008 (2009),
Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política (2013) i
El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible (2017). Tertulià a la ràdio i la televisió i col·laborador en diverses publicacions periòdiques, ha dirigit també programes de televisió sobre documentals històrics.
Comencem parlant dels seus orígens, que cal situar, crec, al Poblenou.
En un sentit literal, jo neixo al barri de Sant Andreu, a la Clínica Sant Jordi, que havia estat creada pel Dr. Dencàs [dirigent d’Estat Català], amb el seu sogre, el Dr. Cararach. Llavors, l’any 1952, la majoria de la gent encara solia néixer a casa, però la meva mare era en això moderna, de manera que, sense cap vincle amb aquell barri, vaig néixer a Sant Andreu.
Els primers vuit mesos de la meva vida vaig viure al Poblenou, a casa de la família de la mare, fins que van poder trobar un pis de lloguer —un gran problema, en aquella època—, un piset absolutament modest, com corresponia, al nucli antic de Sant Martí de Provençals. Una zona que quedava entre l’actual Gran Via —que llavors no estava oberta en aquell tram— i la Meridiana. Vivíem a dos minuts del que tothom en deia Ca la Vila, que era l’antic ajuntament de Sant Martí de Provençals, situat, llavors i ara, en una plaça anomenada de Valentí Almirall. Dos carrers més enllà hi havia el carrer de Narcís Monturiol. Sembla clar, doncs, que el que va fer la purga, l’any 1939, del nomenclàtor dels carrers de Barcelona, almenys en aquella zona, no sabia gaire res.
Això sí, el carrer on jo vaig viure vint-i-sis o vint-i-set anys de la meva vida, aquest no va passar el filtre, perquè es deia carrer de la Democràcia i el van rebatejar com a
calle del Movimiento Nacional. Que és rar, en el nomenclàtor franquista: a Catalunya no en vaig sentir mai cap altre. Vist en perspectiva, era una mica grotesc, perquè hi havia una desproporció manifesta entre la institució a la qual homenatjava —el partit únic del règim— i la realitat d’aquell carrer, que confrontava amb una zona industrial; de fet, en un extrem hi havia una fàbrica de gasoses i sifons que es deia La Perfección.
Ara bé, la vida de barri, si se’n pot dir així, i les històries i les tradicions de barri meves sempre van ser les dels meus pares, que procedien tots dos del Poblenou. La festa major a la qual anàvem, al setembre, era la del Poblenou. El meu pare estava vinculadíssim, des de nen, al Club Esportiu Júpiter, el club de futbol històric del Poblenou. En altres èpoques, menys intensament, va ser directiu del Centre Moral i Cultural, una institució catòlica, que encara existeix, al carrer Pujades. I de jove també havia estat directiu del Casino L’Aliança, a la Rambla del Poblenou.
La família de la meva mare va continuar vivint al Poblenou —la del pare s’havia traslladat l’any 1935 a l’Eixample—, i com que hi havia una relació molt estreta, la paradoxa era que tot i que pràcticament no hi vaig viure mai, en canvi era el meu paisatge sentimental. Quan els meus pares i els meus cosins del Poblenou es van comprar —ells una mica més tard— dues casetes d’estiueig a Parets del Vallès, als vespres d’estiu ens hi reuníem tots, i allà totes les històries que jo sentia explicar eren del Poblenou: de les velles fàbriques, dels passatges, de la guerra. Sense ser-ne nadiu ni resident, és un món del qual sentia a parlar constantment…
Aquests són alguns dels destacats de l'entrevista:
«El carrer on vivia de petit es deia de la Democràcia, però va ser rebatejat com a carrer del Movimiento Nacional. Era una mica grotesc, perquè hi havia una desproporció manifesta entre la institució a la qual s’homenatjava i la realitat d’aquell carrer, que era al límit d’una zona industrial.»
«El perfil social de la meva família és absolutament obrer. El meu pare va entrar a treballar, com a meritori, als tretze anys a can Oliva Artés, i la meva mare, acabats de fer els catorze, a la Hispano Olivetti, que és on es van conèixer després de la guerra.»
«La Nova Cançó, en els ambients on em movia, vam tardar temps a descobrir-la. No formàvem part de cap ambient catalanista organitzat. Va ser més tard que el meu pare, un home sempre inquiet, es va fer soci de l’Orfeó i va començar a portar algun Serra d’Or a casa.»
«Al col·legi de frares, la gent anava amb corbata. A mi m’agradava dur-ne i, quan vaig començar la universitat el 1970, vaig seguir anant amb corbata. Vaig trigar a adonar-me que ningú més no en duia. Més ben dit: a part de mi, només duien corbata els socials, la policia secreta.»
«Jo podria haver fet meva aquella broma del Groucho Marx, que no formaria part d’un club on admetessin gent com jo. Sóc un tipus molt individualista, molt llop solitari, molt franctirador. I no hauria acceptat formar part d’un col·lectiu, de la mena que fos, on em diguessin què havia de pensar i d’opinar.»
«Quan vaig decidir fer la tesina, vaig entrar en contacte amb en Jesús Rodés i un grup de gent de l’Autonòma que estudiaven els partits polítics durant la Segona República. Vaig tenir sort, i vam identificar com a tema el grup de L’Opinió, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.»
«Vaig anar a veure en Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau l’1 de setembre del 1975. Vaig passar tot un dia amb el president, com a únic convidat, i només va rebre dues trucades de telèfon. La idea que allò era com Lourdes, que hi havia una romeria de gent que l’anava a veure, llavors no era veritat.»
«En Tarradellas era un polític molt pragmàtic, amb molt poca ideologia al darrere. És algú que no té un cos de doctrina elaborat, però que té una personalitat i un temperament que li permeten reunir-se amb els del Comitè de Milícies Antifeixistes, que el primer que fan és exhibir la pistola.»
«Tres dies abans de l’esclat de la bomba, jo havia anat a veure en Pujol al despatx del passeig de Gràcia. El vaig trobar irreconeixible, desorientat, estrany. Quan es produeix la confessió, el 25 de juliol del 2014, escric un parell d’articles als diaris on mostro la meva perplexitat, el meu estupor, la meva decepció.»
«Pel que fa a l’afer de la confessió d’en Pujol, jo no tinc encara cap resposta. He intentat que ell m’ho contestés, però no me n’he sortit. Ara, que ell hi té una responsabilitat, el que se’n diu culpa in vigilando, em sembla indiscutible. I ell mateix n’és conscient, d’això.»
Si vols llegir l'entrevista sencera clica al següent
enllaç.
