Gemma Carbó està implicada en els programes d’arts i d’educació a Catalunya, però té experiència en el món de la cooperació internacional. És doctora en Ciències de l’Educació i va dirigir la càtedra UNESCO de Polítiques Culturals i Cooperació de la Universitat de Girona, on també ha estat docent i coordinadora del Màster Interuniversitari en Gestió Cultural UdG-UOC. Actualment és la directora del Museu Terra a l’Espluga de Francolí, de la Fundació Carulla, des d’on impulsa els projectes de sostenibilitat i un debat sobre els reptes del món contemporani.
Considera que hi ha un lligam entre la recuperació del patrimoni i la democratització del país?
[...] El desenvolupament de la infraestructura de gestió cultural ha contribuït a implantar les polítiques democràtiques. La societat catalana ha pogut connectar de nou la cultura, les necessitats educatives i la política. Es va obrir el debat de si hi havia una diferència entre la cultura popular i la cultura de creació artística innovadora, que aleshores l’anomenàvem la «cultura d’excel·lència». Ens preguntàvem com les polítiques podrien equilibrar aquests dos camps, per un costat l’espai festiu, de patrimoni i de tradició, i per l’altre costat, la innovació, la creativitat i la reflexió al voltant de llenguatges artístics menys coneguts, però que eren claus per aportar noves mirades. La cerca d’un equilibri estava sempre present. Crec que Catalunya, ideològicament, estava posicionada en dos fronts. La urbanitat, que s’entenia com tot el que era la creació contemporània, i la ruralitat, que representava la cultura popular. I aquesta divisió ens ha fet molt de mal. Aquí ens vam equivocar molt com a país i diria que avui ho estem rectificant. [...]
L’àmbit educatiu té una importància especial en aquest eix educació-cultura-política?
Em vaig formar com a historiadora i en una ocasió em van proposar de fer de guia per a unes visites escolars a Sant Pere de Rodes. L’únic material que em van donar per poder-me preparar va ser la memòria de les excavacions. Em vaig haver d’organitzar com vaig poder per atendre trenta nens de vuit anys una tarda de tramuntana a Sant Pere de Rodes. Vaig intentar explicar-los coses sobre el món medieval, sobre els monestirs, sobre els castells. Em vaig adonar que la tasca era molt més complicada del que m’havia semblat d’entrada. Tot i així, estava convençuda que els podria transmetre coses importants en termes de creixement personal i d’aprenentatge si podia arribar a despertar en ells la passió que se sent quan s’estableix la connexió amb aquesta memòria, o amb aquest moment creatiu, o amb aquesta tradició concreta. Aquella tarda, em vaig preguntar per què tot això no estava més treballat.
Llavors vaig descobrir que existia tot un moviment de renovació pedagògica que bevia de l’època republicana. Es parlava de «l’escola fora de l’escola». Al costat de Joaquim Franch, ja esmentat, també cal destacar la feina de Roser Batllori, per exemple. Totes aquestes persones estaven treballant per desenvolupar les didàctiques de conèixer el patrimoni en un sentit molt ampli. El desenvolupament de les eines incloïa específicament també les sortides escolars com la que em va tocar fer sense cap model a seguir. Recordo d’aquells anys que hi havia una efervescència increïble. [...] En aquest context tampoc podem oblidar l’herència del discurs anarquista, la vella utopia que si som capaços d’emancipar les persones a través de la cultura i l’educació, la resta vindria sola. En aquests principis o hi creus o no hi creus. Però si hi creus, hi creus per tota la vida. [...]
Actualment dirigeix el Museu Terra a l’Espluga de Francolí, que es va convertir en un museu a partir de la donació de la casa pairal de la família Carulla. Aquest espai li deu haver servit per fer moltes reflexions.
Quan em van proposar de treballar-hi encara es deia Museu de la Vida Rural. Em va semblar que era un lloc des d’on podia assajar moltes coses. [...] El 2008, la fundació va donar per acabada la reflexió estratègica sobre quin havia de ser el seu suport a la cultura i a quin tipus de cultura es volia donar el suport. A partir d’aquest moment, al museu vam començar a treballar amb la idea de crear l’exemple d’un projecte cultural transformador. D’entrada, va pensar en aquesta transformació des d’un enfocament pedagògic. Volíem fer reflexionar sobre com el món rural es relaciona amb les transformacions contemporànies. N’hi ha prou de pensar en els objectius de l’Agenda 2030 de la Unió Europea per veure la importància que han adquirit les qüestions com l’acció climàtica, l’eficiència energètica i les energies renovables, la «contaminació zero», la biodiversitat i l’economia circular. Al món rural, l’impacte de les transformacions socials provocades per la globalització es percep clarament. El museu ens va proposar d’educar per a la sostenibilitat. No fa gaires anys es va constatar que la major part de la població mundial viu a les ciutats. Aquesta dada va provocar un punt d’inflexió a escala global. Quedava clar que només teníem dos escenaris. Acabar vivint tots en una megalòpolis o bé plantejar-nos quina relació volem tenir amb l’espai rural. La ruralitat en definitiva significa la connexió amb la terra i amb la natura i té nivells diferents. Hi ha una primera connexió evident que és la de l’agricultura i el treball de la terra. Però després hi ha la qüestió de la gestió rural i dels espais naturals. Volem realment que la natura només serveixi per anar-hi a passar un cap de setmana? Volem transformar les zones rurals en un escenari de vacances? Fer que les campanes no sonin i que els porcs no facin pudor i convertir la natura en un escenari de l’oci? O volem que algú gestioni aquests espais amb sensatesa? Hi ha temes molt complexos a resoldre, la gestió de l’aigua o bé la prevenció dels incendis forestals. En general, a Europa ens costa entendre la importància del món rural perquè la nostra desconnexió de la natura és molt alta. [...]
Sempre pensem que la globalització ha transformat les ciutats. Al món rural, com ha estat aquest impacte?
S’ha produït una arribada massiva d’immigració que cal gestionar allà on es tanquen escoles perquè no s’arriba als deu nens. No hi ha transport públic de qualitat, no hi arriba la xarxa d’internet, l’atenció mèdica també pot ser molt lluny. En aquest sentit, la gestió dels territoris rurals s’assembla a la de les barriades de les grans ciutats. Des de l’Agenda Rural hem vist que hem de trobar maneres per poder desenvolupar en aquests llocs unes polítiques realment transversals. Als pobles, no ens podem permetre el luxe de tenir un regidor per a cadascun dels temes ni tampoc no podem tenir un equipament separat per a cadascuna de les qüestions bàsiques. Intentem recuperar els postulats del socialisme utòpic que ja havia plantejat com hauria de ser una societat en la qual els drets bàsics estarien garantits al mateix nivell. Per això la cultura és tan important, tant com l’habitatge, la salut, l’aigua. A través de la cultura es poden construir els relats que permetin conviure identitats diverses. Què volem ser? Si només tenim el relat dels pobles com a història viscuda, ens estem perdent tota una altra sèrie d’aportacions. Cal obrir-se, generar una riquesa infinita a través de la hibridació. [...]
Ha treballat molts anys també en col·laboració internacional. Què ha après dels països del Sud Global?
[...] L’Amèrica Llatina, especialment, em va ensenyar moltes lliçons. Vaig participar en un laboratori conjunt entre la Universitat de Girona i la Universitat de Cartagena de Colòmbia. Treballàvem a partir de la idea que una persona pot ser molt pobre en termes econòmics i molt rica en termes culturals. Vam arribar a la conclusió que qualsevol inversió s’havia de plantejar a partir de les necessitats reals de les persones. I també vam subratllar que no només cal pensar en allò que s’ha de resoldre, sinó que cal tenir en compte les oportunitats que es creen si una persona pot funcionar plenament i pot aportar al conjunt de la societat la seva experiència. Sense ser ingenus, conscients de la problemàtica que representa la pobresa, vam voler establir un diàleg de tu a tu amb els afectats. A través d’aquesta col·laboració vam poder comprovar que sovint no es tracta d’un problema de diners i de recursos, sinó de la gestió d’aquests. Existeix la mala gestió política, que inclou la corrupció, perquè determinats sectors del poder paralitzen les possibilitats que els fons arribin allà on han d’arribar. Si els responsables polítics creguessin realment en la gent, en l’educació i en la cultura, les possibilitats serien molt diferents. La desconfiança envers la ciutadania per part de l’administració atura molts projectes. Cal un canvi de mirada, no només s’ha de disposar de recursos necessaris, sinó que cal creure’s els projectes. El canvi de paradigma ha de posar la vida al centre d’atenció. Si ens proposem de crear condicions per preservar la possibilitat de seguir sent en aquest món, llavors la cultura pot convertir-se en una eina de cohesió social.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
.jpg)
