«Radio silence»

Cal pronunciar aquesta expressió, «radio silence», a la francesa, ja que era un terme consolidat en aquell argot internacional que està caient cada cop més en desús. «Radio seelonce», ho transcrivien en anglès perquè els mariners de tots els mars poguessin més o menys pronunciar-ho, a l’estil d’aquell «mayday, mayday» (m’aidez, m’aidez) d’un nàufrag.
En una entrevista de 2005, Adam Zagajewski explicava amb el terme «radio silence» la seva estratègia per afrontar els períodes en els quals li resultava impossible d’escriure poesia. Aleshores passava cada any un semestre als Estats Units i cada cop que retornava de nou a París —només va tornar a Polònia al final de la seva vida— la ploma no rajava. El poeta considerava que aquest fet era una benedicció. El silenci interior el protegia davant la possibilitat d’escriure indiscriminadament i de dissoldre’s en versos banals. Les llargues setmanes, o mesos, de silenci eren un temps per fer altres coses, un temps d’espera. Aquests moments també li resultaven dolorosos, però alhora sabia que són imprescindibles per a qualsevol persona creativa.
«Radio silence» és una bella metàfora per a la necessitat d’establir vies d’accés a tot allò que habitualment no som capaços de percebre. És cert que aquest terme té un ús militar, o, més ben dit, tenia, perquè amb els mitjans tecnològics actuals es detecten els vaixells encara que naveguin sense emetre cap senyal. Potser és menys coneguda l’altra funció: per al tràfic marítim estan establerts uns períodes de silenci en intervals fixats. Dins de la comunicació incessant, que ocupa totes les freqüències de la ràdio, els crits d’auxili, sense aquesta absència d’interferències programada, no tindrien cap possibilitat de fer-se sentir.
Intenteu comprar una manta de llana i descobrireu, amb astorament, que aquest article versàtil ha desaparegut silenciosament dels prestatges. Potser a causa del canvi climàtic, sostindrà algú, encara que els teixits tècnics són cada cop més sofisticats. Costa de trobar també una caixa d’espelmes senzilles, d’aquelles que calia guardar a mà amb una capseta de llumins per si de cas. Ja no passa gaire sovint que ens quedem a les fosques. En cas de necessitat, sempre tenim la llanterna del mòbil, un aparell que es pot considerar ben bé un òrgan extern.
Tampoc no fem servir el paper de diari per netejar vidres o per escampar-lo pel terra acabat de fregar. Totes aquestes imatges són part d’uns records col·lectius que transmeten pau i pertinença. El paper de diari avui tanmateix encara es comercialitza, per exemple, en forma de paperines que només imiten la pàgina d’un diari, per servir castanyes, o patates fregides. Les mantes tèrmiques, les trobem plegades a les terrasses per poder seure fora quan fa fred i les espelmes xinxeta, que no il·luminen, són llegides com el signe d’un lloc acollidor. Ens venen a un preu elevat coses que abans eren útils i ara són un simple decorat. I les comprem perquè voldríem poder conservar un món de calidesa i també la sensació de ser part d’una societat cohesionada. L’abraçada d’una manta, la llum d’una espelma que de sobte reunia la família al voltant d’una taula, o el diari comprat a la cantonada adverteixen que si no volem viure de records nostàlgics comprats a preus desorbitats, llavors cal que ens impliquem en la construcció d’una societat en la que ens agradaria viure, ens cal «precipitar el moment» a la manera de Walter Benjamin. I hem d’aprendre a suportar els intervals de silenci per recobrar la inspiració, per donar-nos temps per descobrir noves vies encara no traçades.


Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.