Llegir Estellés

 

Vicent Andrés Estellés, probablement el poeta valencià més important d’ençà d’Ausiàs March, va néixer l’any 1924. Ell mateix se’n fa ressò al «Cant de Vicent», dintre del seu poemari Balanç de mar, en una peça que evoca la seva vinguda al món i que acaba de manera un xic abrupta, molt pròpia del seu estil: 

Tinc la nostàlgia 
d’aquella casa, 

del món aquell, 
què li hem de fer. 

No em preocupe: 
és l’únic luxe 

que em puc permetre, 
i a fer punyetes.

Enguany farà cent anys, per tant, del seu naixement. Som, doncs, en ple Any Estellés. Jo vaig descobrir el poeta de Burjassot gràcies a Ovidi Montllor. Al seu disc Crònica d’un temps, de l’any 1973, s’hi incloïen dos poemes, «El vi» i «Prediccions i conformitats». Només tenia disset anys. Embolcallats per la música psicodèlica dels músics (Xavier Batllés i Víctor Ammann) que aleshores acompanyaven el cantant alcoià la poesia d’Estellés encara prenia més relleu. Un any més tard va venir «Els amants» de l’àlbum A Alcoi, probablement la peça més coneguda d’aquest tàndem d’amics entranyables.

No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliments i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
(Llibre de meravelles)

De la gran amistat que els uní (al cantant alcoià i l’escriptor de Burjassot) en donen fe unes paraules de Carmina Andrés, la filla del poeta: «L’Ovidi venia a casa i es quedava a dormir al sofà i teníem una manta que ens havia tocat en la Fira de Juliol i allí, quan arribava l’hivern, ell es gitava i era la manta de l’Ovidi. L’Ovidi era un amic, un més de la família.» 
Tot plegat, doncs, aquests tres poemes, musicats ben d’hora per Montllor, ja insinuen alguns dels principals elements de la poesia d’Estellés. La passió per la vida quotidiana, la mort, el sexe.
Després, a força d’anys m’he amarat de la gran majoria de la seva poesia. La seva Obra completa, que ha estat reeditada, més recentment. I sobretot el «Coral romput», probablement la seva obra més reeixida. Només em queda acabar de posar al sarró el monumental Mural del País Valencià. Se li escau perfectament el qualificatiu de monumental. Sí, perquè està format per vint-i-set llibres, recollits en tres volums. Més de dues mil pàgines. Es publicà pòstumament el 1996. L’obra és un cant i un recorregut per la història, el paisatge, els pobles, la gent i la cultura del poble valencià. 
Estellés escriu a raig. En dona fe Jaume Pérez-Montaner, una de les persones que més s’ha escarrassat per difondre l’obra del poeta de Burjassot, i que millor la coneix. Tal com escriu al seu «Epíleg provisional» dins el desè volum de l’Obra completa (Tres i Quatre, 1990): «L’extensió gairebé fora mida de la seua aportació literària —que, a més de la poesia i la producció periodística, comprèn també el teatre i la prosa narrativa— és probablement una de les mostres més definitives i concloents de la seua desmesurada passió per la literatura». Té un estil molt personal, amarat, com hem apuntat més a dalt, de la vida quotidiana, tot i que hi destil·la una gran força poètica. 
Tanmateix, darrere d’uns mots planers, però ben triats, hi ha una tècnica força depurada. Sonets, decasíl·labs i molts alexandrins (versos de dotze síl·labes, amb una cesura al sisè vers). Aquesta darrera mètrica s’adiu molt amb la seva poesia, farcida d’un torrent ingent de mots, sovint sense aturador. Els alexandrins li proporcionen unitat i tempo. Vet aquí un exemple, els primers versos del «Coral romput».

Una amable, una trista, una petita pàtria, 
entre dues clarors, de comerços antics, 
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta, 
de nobles campanades i grans llits de canonge, 
d’una certa grogor de pianos usats, 
mentrestant la humitat amera l’empedrat 
—hi ha fulles de lletuga espargides per terra—

Hi ha, d’altra banda, el diàleg amb els clàssics. Virgili, Horaci, Catul. Però la seva no és una actitud reverencial o arqueològica. Els mira de fit a fit, amb els seus propis ulls. Un dels millors exemples són les Horacianes. O una frase de Corinna (us diu alguna cosa, aquest nom?), en respondre Nemorós, a l’«Ègloga VIII», d’El primer llibre de les èglogues:

CORINNA
Nemorós, Nemorós! (No m’esgarres les bragues, que m’han costat vint duros...)
Nemorós...

Finalment, hi ha Ausiàs March. Citacions, aquí i allà, com ara a la primera part del «Coral romput». «Si com l’infant que sap pel carrer seu / prou bé anar...». Títols de poemaris que evoquen el poeta de Gandia. Donzell amarg, L’engan conech, Colguen les gents amb alegria festes o A mi acorda un dictat. O aquest vers d’Hamburg, una de les seves obres de maduresa. «Jo soc aquest que es diu Vicent Andrés» rememorant els famosos decasíl·labs marquians: «A temps he cor d’acer, de carn e fust/ Io són aquest que em dic Ausiàs March!».

Vida i obra, un tot indestriable
Ja ho hem apuntat. Estellés neix a Burjassot, quan era encara un poble de llauradors. Un poble de l’Horta de València, on els camps i la natura impregnaven la seva vida. Hi viu durant força anys, abans d’instal·lar-se a València, per la seva professió de periodista. Però Burjassot sempre hi és present, a la seva obra.

I el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Llíria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la sèquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets
quasi blava amb la lluna, i el silenci, i el tren...
(«Coral romput»)

Durant un temps Estellés fa de forner, l’ofici del seu pare. I també d’orfebre, mecanògraf i ordenança. Però més endavant marxa a Madrid a estudiar periodisme. Allà rebrà les influències de Pablo Neruda (molt present a la seva obra), de Vicente Aleixandre, de Garcilaso. S’iniciarà en l’art poètic, amb el castellà, però aviat raurà a la seva llengua, per força. Com podria expressar la immensa força que porta a dintre, si no fos en valencià?
Entra a treballar al periòdic Las Provincias (quan encara no era el cau d’antivalencianisme en què es convertí més endavant) i, com hem dit, es trasllada a viure a la capital. Al carrer Misser Mascó, 17, com evocarà en més d’un poema. El 1958 esdevingué redactor en cap del diari, càrrec que va mantenir fins al 1978, quan el van fer fora, de males maneres. Ja s’havia desvetllat l’anomenada Batalla de València i ell era una de les figures importants dels defensors de la unitat lingüística entre el valencià i el català, al costat, sobretot, del seu amic Joan Fuster. 
A València també es casarà amb Isabel Llorente, la seva dona, ben present a tota la seva obra.

Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten el canyars
i pels carrers diversos de València 
passen amants que es besen a la boca, 
amb molt d’amor presos per la cintura, 
atarantats d’una olor de gesmils. 
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic el teu nom i seguesc el camí
(Cant temporal)

Vingueren després els fills. Però millor deixar això per a més endavant.
Hi ha dos pobles valencians que també juguen un paper important en la vida d’Estellés. El Perelló i Benimodo. Al Perelló la família del poeta hi tenia una segona residència, un apartament vora la platja. El poblet es troba entre la banda sud de l’Albufera i Sueca. Ara molt urbanitzat, anys enrere tenia l’encant de ser vora el mar. Es convertí en un refugi, en els anys més aspres de la Batalla de València. Quan l’acomiadaren del diari, aleshores portaveu del blaverisme, també els feren fora de la casa de Misser Mascó, desset, propietat del periòdic. I anaren a viure al Perelló, de forma provisional. Allà començà a escriure el Mural del País Valencià. «Seia a la taula de la casa del Perelló, davant del mar, i no sabia per endavant el que anava a sortir. Agafava les quartilles; si sortia el llibre de Morella, doncs escrivia això. La meua muller, Isabel, hi ha tingut molta participació.»
Més endavant s’instal·laren, de forma més definitiva, a Benimodo, un poble de la Ribera Alta, a la ribera del Xúquer, prop d’Alcúdia. El conegueren gairebé per casualitat, però els agradà molt aquesta localitat, envoltada de tarongers, on gairebé tothom parlava valencià. I compraren una casa, al centre del poble. De la tranquil·litat que s’hi destil·lava n’és testimoni un poema que porta el nom del nou poble d’adopció:

Dacsars desperts tota la nit.
Tota la nit queia, lentíssim,
el ruixim.
Tarongerars sota la lluna.
La nit extensa resplendia,
aigua nua.
(Mural del País Valencià)

Independentment d’aquests trasbalsos, la dècada dels anys setanta fou molt fructífera, per al poeta. Concedim-li altre cop la veu a Pérez-Montaner. «L’any 1971 donà a conèixer dues de les obres poètiques més importants en tota la seva bibliografia: El llibre de meravelles i La clau qui obre tots els panys», que inclou, apunto jo, el «Coral romput», escrit molt abans, «un any després, Primera audició i L’inventari Clement i, ja el 1972, L’ofici de demà. Aquest mateix any començà l’edició de les seues poesies completes, amb el primer volum, Recomane tenebres, que es va publicar amb l’acompanyament d’una magnífica introducció de Joan Fuster. L’any 1978 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.»
De la importància per a Fuster de l’obra d’Estellés en són un bon testimoni aquestes paraules: «Feia temps que no produíem un gran poeta. Dic produíem, i pense ara —familiarment— en nosaltres, els valencians, i en els valencians que parlem com ens pertoca parlar. Sí: en feia molt de temps.» I més endavant apunta: «A nivell valencià, això fa retrocedir els noms insignes: els del XV, March, Roig, Corella. Després d’aquesta gent conspícua vam esdevenir muts.» Fins que aparegué Estellés.
El poeta no tingué bona salut. Problemes a les cames. De circulació. Ho explicava en una conversa amb Josep Maria Espinàs, l’any 1987, quan Estellés ja tenia seixanta-
tres anys. Va morir sis anys després. Tot i evocar esdeveniments relativament dramàtics, com el fet d’estar a punt de perdre una cama, ho fa sense gens de dramatisme, fins i tot amb un cert punt d’humor negre. 

Jo volia que me la tallessin, la cama. I el metge va estar a punt de fer-ho. Però finalment em va punxar en el dit gros del peu i va veure que hi arribava la sang. Hi va desistir. I en tornar a l’habitació, hi van venir unes mongetes, que van mirar per sota el llençol i cridaren: «La tiene entera, la tiene entera. Milagro, milagro».

Estellés apunta que potser es referien al membre viril, ves a saber... Humor negre, com hem dit. 
Malgrat tot, ell seguia escrivint i escrivint. Ja ho hem indicat, més a dalt. A raig.

La mort de la seua xiqueta
Tornem a això dels fills. La seva primera filla va morir als tres mesos, a inicis del 1956. Un trauma d’aquesta mena costa de pair.Estellés escriví, tot seguit, un poemari, dedicat a la seva filla. El redactà en castellà, sense saber molt bé el perquè. Es tracta de Primera soledad, que no s’edità fins molt més tard.

Vinieron los ángeles 
y se la llevaron
volando con ellos. 
Eso ya lo sé. 
Pero estaba allí, 
pero estaba muerta 
tendida en la cama. 
Dejaron su cuerpo. 
La brusca señal. 
Estaba tranquila, 
casi sonriendo.
Pero estaba muerta.

La mort de la «seua xiqueta» traspassa tota la seva obra d’aquesta època primerenca. És especialment manifesta, de forma explícita o més amagada, al «Coral romput», que escriu cap a l’any 1957. Si a això li afegim la presència a aquest poemari d’altres esdeveniments luctuosos de caràcter autobiogràfic, s’arrodoneix la importància que la vella dama té, en aquest gran poema.

Vaig ser el primer nét i el iaio se me’n duia
al braç a la Societat dels Colombaires
i em posava damunt de la taula: «El meu nét».
Jo tenia aleshores uns mesos. Pel matí
ell em venia a veure quan tornava del forn.
Un dematí el mataren a la boca del forn;
estava treballant. Tota la casa estava
plena de crits i gents, de calor —era el mes
de juliol—, de plors, d’esgarranys amb les ungles.

Però aquesta presència, força usual, de la mort en l’obra del poeta de Burjassot no el porta a la melangia o la desesperança. Contràriament, els seus versos són sovint un cant a la vida.
Tornem-hi, al «Coral romput».

Des de la meua bruta i trista petitesa,
vull donar-te les gràcies, Senyor, per aquests noms,
per la vida, pels homes, pels dols i les desgràcies,
per l’esperança, per les coses que no es poden
anomenar, pel grill que hi ha sota la pedra,
per tot allò que hi ha dessota una paraula
—pares, carrer, Itàlia, mort, diumenge, llum, Déu...
Ho escric. Et deixe escrit el meu agraïment
en un paper ratllat, ara que és ben de nit,
ara que dormen tots. Ho deixe ací, en silenci.

El sexe
El sexe, amb Estellés, recorre tots els possibles viaranys. Sense deixar-se’n cap. En alguns casos, les ments benpensants el titllarien directament de pornogràfic. Bé, i què? A fer punyetes, que diria el poeta.
Una bona manera d’introduir-se a la seva obra és una entrevista que Montserrat Roig li va fer per al programa «Personatges» de la Segona, el 1977. Fa anys, d’això... Ara tots dos interlocutors ja són morts. La periodista i escriptora ens deixà el 1991. I el poeta, com hem dit, dos anys després. L’entrevista mostra ben clarament l’alegria de viure, l’interès per la vida que tenien, tant l’un com l’altre. En un moment determinat, la Roig, amb una mirada de complicitat, li demana si li pot llegir aquell poema, que Estellés qualifica gairebé com a «indecent»:

M’he masturbat avui mirant el cos 
des del meu llit d’una jove a la platja: 
he retornat a la meva infantesa 
d’albercoquers i de dacsars furtius. 
He estat feliç, immensament feliç. 
He rescatat la meua adolescència 
amb brusca mà mentre mirava el cos, 
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra, 
compacte i bru, d’adelerada gràcia.
(Les acaballes de Catul)

Montserrat Roig fou una pionera del feminisme català, i el poema sembla que li feia gràcia. A hores d’ara, i segons com, hom el denunciaria, potser, per políticament incorrecte...
Tot plegat, com hem dit, la gamma temàtica d’Estellés, quant a l’erotisme, és molt àmplia. I sovint, molt explícita. Ell mateix en feia broma:

Direu de mi: retòric, propens a la mollesa,
atent a les efusions eròtiques,
parlareu de mi menyspreant el meu brillant llatí.
Direu: no ha aportat res,
com no siguen certes amenitats del catre…
(Exili d’Ovidi)

Vet aquí, doncs, alguns exemples.
Masturbacions femenines.

Una germana és al llit; dessota
el cobertor, en silenci es masturba
en entrar l’altra, més esvelta, que,
alta, es despulla, es queda nua, i

es fica a l’altre llit: els entra llum,
blava, lunar, de la terrassa; callen,
closos els ulls, amb son fingit; i busquen,
amb hàbils mans, els engonals cremants:

han après molt, i les dues masteguen
el cobertor, per ofegar els crits,
però segueixen, i es masturben molt.

L’una jeu nua; l’altra no; s’envegen; 
hi ha un moviment als cobertors: les mans
acaricien engonals i pits.
(Pedres de foc)

Trios.

fondo plaer, fondos béns, fondes coses! 
t’hem dut al llit, sinistres, amb rialles, 
on hem jagut tots tres, amb gran content,
precipitats en grapats i carícies,
en goigs mortals que immortals ens semblaven…
ens has deixat, darrerament, al llit,  
abandonats i sense consistència,  
i amb pas lleuger has davallat molt digna.  
davant l’espill, amb les puntes dels dits,  
t’has despertat els pits i l’engonal.  
amb els teus crits no hem pogut pegar ull.
(Les acaballes de Catul) 

No és no!

«Ara no», dius, com obeint uns déus,
I et mire els ulls, absorts, que miren lluny,
i on va creixent el pànic d’un dicteri,
i a poc a poc molt dolçament em mires,
com vacilant…

«ara no» has dit, i jo obeesc i calle,
i et mire el cos, al llit, extens i nu.
Passe una mà dolçament per la pell.
Creix, al voltant, el silenci i callem.
Inútilment arribe al engonal.
Tu escoltes déus, veus remotes, arcaiques.
Agenollat, respecte el teu silenci
i amb gest distret, però mai no distret,
et prenc un peu, l’acaricie, calle.
«Ara no»
(L’Amant)

La veu d’un poble
Aquest poema és, probablement, un dels més coneguts d’Estellés. Forma part del Mural del País Valencià, reconegut per allò de ser «poesia cívica».

Assumiràs la veu d’un poble,
i seràs la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
I patiràs sempre entre la pols,
Et seguirà una polseguera.

Però tota la poesia d’Estellés n’és, de cívica. No cal dir-ho explícitament. Els seus records d’infantesa, les ganes de viure, les dues mil pàgines d’evocacions de la terra que el va veure néixer, la recuperació per a la poesia dels racons més humils, vinculats a les seves vivències. En dona constància en un altre dels seus poemes, el «Llibre d’exilis», dins La clau que obri tots els panys (Edicions 62, 2012).

Reportar, anar fent l’inventari, escarbant
entre tot l’enderroc, entre les tristes coses,
l’edifici abatut; tossint, entre la pols;
persistint tenaçment —un setrill, una taula,
una nansa d’un pitxer, o bé el tros d’un espill—,
agafant cada cosa tot i prenent-ne nota; 

Lluny, però, de qualsevol mena de «populisme». Ho apunta altre cop ben clar Joan Fuster, en la introducció que hem esmentat abans. «Tampoc no es tracta d’un poble mitificat, com és de costum en determinades explosions d’oratòria poètica. M’estime més de dir: la gent. No és una noció sociològicament correcta, la gent; però té l’avantatge de no enganyar ningú. Comporta la referència a un flux de massa humana, barrejat, contradictori, espès. No en surt una manifestació unànime. Ben al contrari, la gent, en la mesura que l’acceptem com a gent queda lluny de qualsevol unanimitat. I l’efervescència de les seues friccions, de l’amistat flotant, de les concupiscències recíproques, dels odis matemàtics, de la disgregada vicissitud dels culs i de les butxaques, és la força de la poesia de l’Estellés. En el fons, és una poesia balzaciana, si se’m tolera la fórmula. És una poesia que podria haver estat novel·la: novel·la de Balzac.»
En fi, aprofiteu l’any Estellés per llegir-lo. No cal que us empasseu les dues mil pàgines del Mural del País Valencià, o que us amareu plenament de la seva Obra completa. Simplement podeu endinsar-vos en Una tendresa oculta, una àmplia antologia publicada recentment (Tres i Quatre, 2024), en la biografia que n’ha escrit el músic i escriptor Pau Alabajos (Sembra, 2024), o recrear-vos en la magnífica versió poeticomusical del «Coral romput» que Ovidi Montllor i Toti Soler van publicar el 1979.
Tanmateix, volem cloure aquestes ratlles amb un poema molt especial, una espècie d’epitafi, publicat en El gran foc dels garbons. Marcat, això sí, per la ironia.

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.


Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.