Avançament de 'Proses', de Joan Vinyoli

Joan Vinyoli és conegut sobretot per la seva poesia postsimbolista, però el descobriment d'una vuitantena de textos en prosa inèdits al Fons Joan Vinyoli de l'Arxiu Comarcal de la Selva de caràcter narratiu, poètic o assagístic permet descobrir un altre aspecte de l'escriptura d'aquest rellevant autor de la literatura catalana. A través de la contextualització i l'anàlisi de la narrativa, l'estudiosa Georgina Torra obre una nova via de recerca de l'obra de Vinyoli. En aquest llibre nou descobrim un Vinyoli narrador que beu de Hölderlin i de Rilke, que estava atent a les noves veus del panorama literari català i que se sentia atret per l'existencialisme. Una vintena de textos parlen sobre l'amor i la poesia. 



Proses estarà a la venda a partir de dijous 12 de setembre i es presenta divendres 13 a les 19h a la Biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma de Farners.


A continuació, podeu llegir una de les proses inèdites del llibre, i la introducció, a cura de Georgina Torra. 

La ciutat vora el mar
Venia jo d’unes terres altes calcigades pel sol, sense cap arbre, totes blancor de calç i muntanyoses, i carenejava llarga estona per uns amples camins que vaig trobar en aquelles altures. Tot el paisatge s’assemblava a un altre que jo havia vist però que no recordava on era. Anava, doncs, per aquelles muntanyes i em sentia feliç d’haver trobat un camí que em portés a algun lloc, i després de passos i més passos, quan començava a pondre’s el sol, vaig trobar-me que el camí baixava, baixava, i de sobte, al lluny, com entre vels de boires daurades, apareixia el moviment majestuós de la mar. Aleshores vaig sentir que m’acostava a una ciutat càlida i que l’estació era com primavera. Vaig veure el mar blau, però només un tros, perquè d’una banda la muntanya el tapava. I ja de sobte vaig veure un carrer molt net i ple de sol tebi, com a l’abril a Mallorca, i vaig sentir que em trobava en una ciutat meravellosa i tranquil·la, on regnaven una pau i un silenci paradisíacs, on, però, el que commovia dolçament, el que tenia suspès el cor, era el moviment i la remor i el color blau del mar.



Introducció
Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 1914-1984) és un dels poetes catalans més significatius del segle xx. Deixeble de Carles Riba i traductor de Rainer Maria Rilke, viu el compromís amb la poesia de manera intensa i apassionada, i això es fa evident en la seva obra. El 1956, l’any en què surt al mercat El Callat —un dels llibres cabdals de l’autor—, escriu: «Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament.»
Quan el 2001 se’n publica l’Obra poètica completa, el filòleg Xavier Macià, que s’encarregava de l’edició del volum, decideix incloure-hi diversos textos esparsos de l’autor, entre els quals hi ha quatre relats: dos de publicats el 1931 a la revista de grup Juventus i dos més que havien aparegut els anys cinquanta en llibres col·lectius d’Edicions de la Rosa Vera. Actualment, sabem que la producció narrativa de Vinyoli fou força més extensa, i majoritàriament inèdita.
Entre els documents del poeta, custodiats per l’Arxiu Comarcal de la Selva, podem trobar-hi una cinquantena de narracions breus —d’entre dues-centes i tres mil cinc-centes paraules— escrites sobretot entre 1930 i 1960. Si bé no s’allunyen per complet de l’aventura poètica que Vinyoli posà al centre de la seva vida, sovint exploren altres vies de coneixement i representació de la realitat. En conseqüència, són de gran interès tant per a aquelles persones que encara no s’han endinsat en la poesia de l’autor com per a les que volen descobrir-ne una altra veu.


Les primeres proses
Si fem cas del que explica en les narracions, Vinyoli començà a escriure cap al 1927, quan tenia uns tretze anys, a Santa Coloma de Farners. Després d’una malifeta, va ser castigat sense sortir de la casa on estiuejava amb la seva família, Can Cuera. Avorrit, havent rumiat una bona estona com podia passar el temps, va decidir prendre paper i ploma i explicar «tot ço que enyorava […] i les impressions que rebia aquells dies, mirant el carrer.» («I comencí a escriure»).
En alguns dels textos que escriu als anys trenta, mogut probablement per la lectura d’un fragment d’Els quaderns de Malte Laurids Brigge, de Rainer Maria Rilke, que va trobar a la revista D’Ací d’Allà, es proposa identificar i fixar moments crucials de la seva vida, com la mort del seu pare, que va tenir lloc un parell de mesos abans que ell fes els cinc anys; la mudança de la família a Sant Joan Despí, en una petita torre a la vora del tren; o la nit de Reis en què —diu— la infantesa el deixà. En altres narracions ens ofereix una visió fugaç de la Barcelona i la Santa Coloma de Farners de l’època —els dos escenaris en què es desenvolupa la seva noiesa—, sovint introduint-hi personatges de ficció i fent-los interactuar amb d’altres que s’inspiren en amics i coneguts. 
La varietat formal i temàtica que caracteritza els primers textos de Vinyoli reflecteix la multiplicitat de lectures i de gèneres pels quals se sent atret en aquests anys de tempteig i de recerca d’una veu pròpia. Mentre, per exemple, el relat «Un viatge a muntanya» podria ser tranquil·lament el primer capítol d’una novel·la rural, a «L’home que fou esperit» la influència de les rondalles populars conflueix amb la lectura de La meravellosa història de Peter Schlemihl d’Adelbert von Chamisso, del Faust de Goethe i de relats de terror. És un cas curiós, també, el del protagonista de «Petichien», que tot i ser identificable amb el murri de la novel·la picaresca s’empelta a més del protagonista de Josafat, de Prudenci Bertrana, i és inserit en l’ambient de Santa Coloma de Farners. La diversitat de gèneres es fa més evident en el tractament de l’amor, idealitzat i utilitzat com a recurs literari a «La muda», confrontat amb la traïció a «Sagetes i espases», pres com a excusa per retratar l’aire d’un ball a «Vals de Chopin» i central en l’anàlisi psicològica que es fa del protagonista a «Màrius».
Contribueix de manera decisiva en la seva formació com a escriptor l’ambient d’intercanvi literari i cultural que es crea entre 1931 i 1933 al voltant de la revista Juventus —liderada per Josep Maria Boix i Selva i formada per Ignasi Agustí, Josep Maria Font i Rius, Tomàs Lamarca, Martí de Riquer i Joan Vinyoli—, que Martí de Riquer descriu de la manera següent:

Era un treball conjunt. Ens reuníem cada tarda i parlàvem de tota mena de coses. Un dia arribava l’Ignasi Agustí, que havia descobert Rilke; l’altre dia arribava en Boix i Selva, que havia descobert García Lorca; un altre dia teníem notícia que s’havia publicat un llibre importantíssim. És a dir, abans que transcendís fins i tot a la premsa, nosaltres teníem tanta curiositat i tan diversa…, i un entusiasme enorme per la poesia, i sobretot per la poesia d’en Riba. Les Estances, es pot dir que entre tots ens les sabíem totes de memòria. 
Era un ambient literari… Més que literari, un ambient juvenil estudiós.

La conversió a la vida interior
A principis dels anys quaranta, a partir de Rilke, Vinyoli s’interessa per l’obra de J. P. Jacobsen, del qual tradueix tres relats el 1941. Llegeix també J. W. Goethe, G. K. Chesterton, James Joyce o Fiódor Dostoievski i comença a sentir-se atret per l’obra d’alguns filòsofs i escriptors existencialistes. D’altra banda, la coneixença d’Isabel Abelló —germana de la poeta Montserrat Abelló— causarà en ell un impacte sense precedents que també es farà notar en la seva narrativa.
Abelló, que estudiava Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i que es relacionava amb els amics universitaris del poeta, havia estat educada a Anglaterra durant part de la seva infància, de manera que dominava la llengua i la literatura angleses. La seva mirada damunt les coses i les seves preferències literàries contrastaven amb les de la resta del grup, que bevia sobretot del romanticisme alemany. Ella defensava Shakespeare enfront de Rilke, i animà Vinyoli a deixar enrere l’artificiositat de les seves primeres obres per endinsar-se en les profunditats de l’existència. Ell, disposat a replantejar-se el sentit de la poesia, dirà que Abelló l’ha convertit a la vida interior i escriurà el que considerarà el seu primer vers líric: «I must do something of my poverty».
En bona part dels relats que Vinyoli escriu durant els anys quaranta hi abunda l’aparició de personatges protagonistes que, en un moment concret de la història, es descobreixen insignificants i vulnerables en un món que els és hostil i que senten que ja no coneixen. En aquest context, l’amor és una força capaç d’ensorrar i de salvar les persones. La visió de la realitat que traslladen, a vegades amb components onírics o distorsionadors, és propera a la que evoca l’obra de Franz Kafka.
A «Lo que penetra la lluvia» y «El vestíbulo y sus moradores», escrites íntegrament en castellà, part de la inseguretat que es desperta en el protagonista es deu a l’omnipresència espectral d’una dona: Abelone —l’homonímia amb un dels personatges d’Els quaderns de Malte Laurids Brigge no és casual.
«Un diàleg en l’obscuritat», «Cor feble» i «Els inguaribles» pretenen evocar des de la ficció el xoc i l’enriquiment que suposa per a una persona —Gabriel o Basili— enamorar-se d’una ànima més elevada, inabastable —Helen(a), Glòria o Sílvia—: «Hi ha un camí, penso, per a penetrar en la realitat; potser l’únic: sortir d’un mateix per l’amor.», diu Gabriel.
Si bé sabem que el germen dels relats és la coneixença d’Isabel Abelló, Vinyoli construeix la relació entre Helen i Gabriel inspirant-se també en el vincle de Basil Hallward i Dorian Gray (El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde) o de Dante i Beatriu (La divina comèdia, de Dante Alighieri), i no s’oblida de fer referència al mite de Faust, a través del qual avança als lectors el desig frustrat de coneixement i d’experiència del protagonista. Tot i procurar desdibuixar-ne el component auto­biogràfic, sembla que alguns amics van intuir-lo, i que això el feu decidir-se a abandonar un text que poc abans havia ensenyat a Carles Riba: 

Em va fer una mica d’angúnia llegir-los el conte [«Cor feble»] als Verrié perquè va semblar-me com si poguessin endevinar-hi personatges reals: em va semblar que l’A[nna] M[aria Ainaud] quedava després com una mica perplexa, i no precisament perquè el conte no li agradés totalment, sinó per alguna altra cosa… Bé, no ho sé exactament… Això fa que hagi tancat el conte en un calaix i que s’hi quedarà per sempre perquè he tingut por que a través d’ell no pogués la gent permetre’s la satisfacció de conèixer sentiments meus d’altres temps amb massa intimitat. (Carta de Vinyoli a Teresa Sastre, 1944)

A banda d’aquests primers relats de tendència existencialista, durant aquesta època Vinyoli escriu algunes proses poètiques (com ara «Benasque», «Vespre de tardor a alta muntanya» i «La ciutat vora el mar») que permeten intuir el vincle que s’estableix entre ell i el paisatge. La serralada de les Guilleries que trobàvem a «Aquarel·la» o a «La sorpresa de Penjacans» dona pas al massís del Montseny o als Pirineus, i hi apareix, ja de més a prop, el mar dels estiueigs a Begur.


Els anys cinquanta
A finals dels quaranta i a principis dels cinquanta Vinyoli combina majoritàriament la lectura d’autors obertament existencialistes amb la d’escriptors que hi coincideixen. Perquè ens en fem una idea, aquests anys té a les mans obres de William Faulkner, Ernest Hemingway, Pär Lagerkvist, Miguel de Unamuno, Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Gabriel Marcel, Karl Jaspers o Martin Heidegger, entre altres.
L’interès de Vinyoli per Camus —al qual devem, per exemple, el poema «Record de Camus», d’Encara les paraules (1973)— devia ser prou conegut entre els seus amics, perquè el 1956 Salvador Espriu li escriu

Camus és un gran escriptor, però sobretot (en realitat no en tinc por) que no et trontolli: no val la pena. En el fons, ni ell ni Valéry són bona gent, i en canvi tu sí. No pas-sis, doncs, envers ells, de l’etapa ascètica de la curiositat intel·lectual. 

Durant aquests anys, l’obtenció del premi Óssa Menor de poesia (1951) pel llibre Les hores retrobades, la participació en els actes d’homenatge a Carles Riba, la inclusió com a jurat en un parell de concursos literaris o la col·laboració en activitats diverses l’integren en el panorama literari català i li permeten entrar en contacte amb autors com Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, Blai Bonet, Maria Aurèlia Capmany, Joan Perucho o Jordi Sarsanedas.
En aquest context, i coincidint amb un moment en què el conte com a gènere literari travessa un període especialment brillant, Vinyoli sent la necessitat d’escriure en prosa —així ho diu a Carles Riba. En resultaran cinc relats que són fruit d’una condensació extrema —propers, en aquest sentit, al procés de depuració poètica que seguia l’autor. Després de servir-se dels mecanismes de la novel·la psicològica en algunes de les narracions dels anys quaranta, incorporarà les tècniques objectivistes de la novel·la existencialista en la construcció de la seva nova obra en prosa: el narrador protagonista serà substituït per un narrador que no participa dels fets i en algunes narracions recorrerà a la ironia com a recurs distanciador de la realitat.
En els diversos relats s’hi pressenten, de manera més o menys evident, els estralls de la guerra i la violència, i els personatges que hi apareixen es troben profundament sols i desemparats, en una situació de replantejament vital que en la majoria dels casos els condueix a prendre consciència de la naturalesa desoladora de la realitat.
A «Història a vol d’ocell», el protagonista abandona progressivament la voluntat de decidir i el domini que té sobre ell mateix fins a ser assimilat pel narrador a «l’ínfima condició de cosa qualsevol». «El foraster», el títol del qual és una picada d’ullet evident a L’étranger de Camus, evoca el continu errar d’un personatge tan fos en la nit que no té nom. «El secret», dedicat a Maria Aurèlia Capmany, és, juntament amb «Una tarda», l’únic relat narrat des del punt de vista d’una dona: en aquest cas, una senyora benestant que fingeix seguretat però que viu corsecada per la por i la culpa, exiliada d’ella mateixa i en ella mateixa. «Una tarda» tracta el desvetllament i l’abandonament de la infància per part d’una noia que té un desengany amorós. «L’home que va assassinar la primavera», dedicat a Joan Perucho, juga amb el contrast entre la visió de la realitat d’un vigilant nocturn amb nom d’insecte i desvinculat del món, un grup d’obrers en vaga i una noia orada i lúcida al mateix temps que espera la personificació de la primavera.
Paral·lelament, Vinyoli participa en un parell de volums d’Edicions de la Rosa Vera, una editorial de bibliòfil creada per Jaume Pla i finançada per Víctor M. d’Imbert amb l’objectiu de promocionar la producció i l’interès pel gravat entre els artistes catalans. «Un diàleg» —publicat a Dotze paisatges urbans de Barcelona (1955)— fa joc amb un gravat de Rafael Benet titulat Muntaner-Travessera, i «Pel camí dels mesos» —pròleg d’Els mesos de l’any (1956)— comparteix espai amb una il·lustració de Jaume Pla. Vinyoli utilitza aquest parell d’encàrrecs com a pretext per parlar de la creació poètica en una línia propera a El Callat (1956). Hi llegim:

Per perífrasi, com per meandres de riu, prosa i vers ajudant-me cap al secret, m’endinsaré pel camí dels mesos. He pres un viarany estret i tortuós que porta sempre cap a llunyanies. Tant, que de vegades hom hi descobreix aurores de futur o vespres de passat. («Pel camí dels mesos»)

Aquest parell de proses poètiques estan lligades l’una amb l’altra per l’aparició de dos personatges, un poeta i un pintor, a través dels quals Vinyoli exposa algunes de les seves idees sobre poètica i sobre les similituds entre les arts.


L’abandonament (o no) de la prosa
A partir de 1956, la publicació del poemari El Callat eclipsa qualsevol ambició que Vinyoli pogués tenir com a narrador. Si bé aquest llibre no seria tan ben acollit per la crítica com ell hauria volgut, li obre les portes a un projecte poètic ambiciós que converteix en el centre de la seva vida. En pocs anys, construiria i reconstruiria els antecedents dels llibres Realitats (1963), Llibre d’amic (1977), Cants d’Abelone (1983) o El griu (1978); aventurar-se en aquests moments a bastir-se també com a prosista, tenint en compte el rigor i la inseguretat que el caracteritzaven, devia semblar-li massa agosarat.
No és ben bé cert, tot i això, que abandoni completament la prosa. Hem de tenir en compte que inicialment El Trobat —antecedent directe del Llibre d’amic— alterna vers i prosa, i que els «Poemes en prosa» d’El griu no neixen del no-res. Deixant de banda, és clar, l’afany amb què escriu postals, pràcticament com si cultivés un altre gènere literari. Vinyoli, però, no vol ser narrador: vol ser poeta, com Riba o com Rilke, tendir al dellà de les coses i dir d’una manera personal i estranya el que sent obscurament molta gent que no sap o no té possibilitats de dir-ho. La prosa li interessa només quan compleix aquestes mateixes premisses.
Durant els anys setanta sembla que Vinyoli reordena exhaustivament els seus papers i els classifica en noves carpetes —bona part de les narracions queden reunides en la carpeta «Proses». En aquest procés, revisa material antic que no va arribar a prosperar: recupera i reescriu alguns poemes inèdits, en descarta d’altres, reprèn projectes —com el Llibre d’amic— i se sorprèn que textos escrits vint o trenta anys abans continuïn semblant-li vàlids. Això és el que passa amb la narració «Els inguaribles», de la qual el setembre de 1975 diu a Montserrat Ainaud, una amiga:
 
Cinc dies després, ja la té corregida i preparada per comentar-la amb Ainaud, en el criteri de la qual confiava plenament. Un parell de mesos abans també havia llegit a uns amics la prosa poètica «Dies al bosc», que sortia d’una reescriptura d’«El camí dels mesos», i que lligava amb el poema «Dies al camp» —llavors inèdit, publicat el 1976 a Vent d’aram. Aquesta complementarietat entre prosa i vers ha de ser per força el que porta Vinyoli als «Poemes en prosa» d’El griu, bona part dels quals parteixen de fragments de narracions dels anys quaranta —«Cor feble» i «Un diàleg en l’obscuritat». 
Paral·lelament, en aquesta època l’interès pel surrealisme i pel món oníric el porta a escriure diverses narracions i proses poètiques que parteixen de somnis o de successions de pensaments. Algunes passen a formar part també dels «Poemes en prosa». D’altres, seguint la mateixa sort que «Els inguaribles», no arriben a veure la llum, probablement perquè l’extensió fa que sigui difícil incloure-les enlloc o publicar-les de manera independent. Tal com fa amb altres projectes, Vinyoli les endreça a l’armari, esperant que arribi el moment de treure-les-en. La mort, però, el visita abans.

[...]

Georgina Torra i Guixeras