Més enllà de la ficció

«El 2020, després de fer setanta anys, Martin Amis (Oxford, 1949) va publicar Inside story, apa­regut fa poc en català, i que és un dels millors llibres que he llegit en els últims temps. Tot i que l’autor el qualifica en més d’una ocasió de “no­­­vel·la”, trobo que és una combinació molt equilibrada de records i assajos, si bé hi trobem intrigues, aturades, crescendos i revelacions propis de la ficció.
He de reconèixer que un dels sentiments predominants mentre l’he llegit ha estat l’enveja. Certament, Amis no es pot pas queixar. La seva llengua materna és l’anglès, que té una tradició ininterrompuda, un prestigi indiscutible i uns canals de difusió planetaris. Fill de l’escriptor Kingsley Amis, va créixer en una casa amb una biblioteca ben nodrida, des de petit va conèixer escriptors com Philip Larkin, va estudiar a Oxford, va ser jove al Londres dels anys setanta i ha tingut escriptors brillants com a amics. Tant la mare com la madrastra li han proporcionat afecte, però també lectures de qualitat. Actualment està casat amb Isabel Fonseca, que no només és novel·lista sinó que, segons la revista Vogue (ho revela ell mateix en el llibre) està considerada la trenta-sisena dona més atractiva del món. En fi: no hi ha dubte que Martin Amis ha tingut bones cartes, però tampoc hi ha dubte que les ha jugat bé. A les seves novel·les, qualitat i vendes fan un bon equip. No tothom sap transformar les seves experiències en un llibre tan rodó com Des de dins.
El novel·lista Kingsley Amis i el poeta Philip Larkin tenien la mateixa edat i eren amics. En canvi la seva actitud davant la vida en general, i davant les dones en particular, era oposada. Com diu Martin Amis, Larkin tenia l’atractiu de la inseguretat, i Kingsley el de la seguretat. Un era un retret professional, i l’altre un seductor en sèrie. L’autor de Des de dins, que els va conèixer tots dos i els ha llegit amb exhaustivitat, excel·leix a l’hora de desgranar-ne anècdotes i frases significatives, però no per fer safareig, sinó per mirar d’entendre el funcionament sentimental del món.




Hitchens i Bellow
El millor amic de Martin Amis era un escriptor de la mateixa edat, Cristopher Hitchens, trotskista de classe alta, assot de la dreta, conversador brillant i autor d’assajos com God is Not Great i The Trial of Henry Kissinger. Amb Saul Bellow, un dels novel·listes més influents del segle XX, Martin Amis hi va mantenir una relació a mig camí entre el deixeble i l’amic. Aquests quatre autors i el mateix Amis són els protagonistes de bona part del llibre. Les relacions que ells i les seves obres entaulen li permeten mostrar una perícia compositiva remarcable, ja que rescata escenes amb minuciositat, salta àgilment en el temps, prodiga citacions (extretes de poemes i novel·les, però també de cartes, diaris i records personals) i escampa notes a peu de pàgina que sovint podrien ser arti­cles o alguna cosa millor. En aquest re­molí rememoratiu i creatiu, Amis s’adreça al lector, reflexiona sobre la literatura i la història, i prodiga consells útils a l’hora d’escriure. També parla de les dones del seu pare, de les que ha tingut ell mateix i dels fills, tot plegat amb un sentit del ritme, de la interrupció i de la dilació que m’han mantingut enganxat al llibre durant totes les estones que he pogut. Ara bé, el llibre no seria el mateix sense la presència de Phoebe Phelps.
Phoebe és una executiva uns anys més gran que Martin a qui ell va abor­­dar pel carrer en un moment de debilitat, i amb qui manté una relació que durarà anys, marcada pel caràcter d’ella, que podríem qualificar si més no de recargolat. De mica en mica Martin va descobrint els replecs més ocults de la família i el passat d’ella, tot de traumes que contribueixen a explicar la seva toxicitat i el seu tarannà venjatiu, perfectament novel·lesc. Real o no, Phoebe sembla tenir un paper cabdal en els anys de formació de l’autor, i contribueix a donar més relleu a altres personatges i al llibre en conjunt.
Phoebe també es pot entendre com un contrapunt negatiu de les figures més estimades per l’autor, que són Christopher Hitchens i Saul Be­llow. Per Amis, tots dos són mestres tant a l’hora de viure com a l’hora d’escriure. A mesura que avança, el lector s’adona que una gran part del llibre està dedicada a rememorar la vida d’aquests dos amics, i també la mort, i específicament la lenta davallada que la va precedir i que va ser prou diferent en els dos casos. Du­rant els últims anys de vida, el fins aleshores lúcid Saul Bellow va patir la malaltia d’Alzheimer, i Amis va assistir astorat a una decadència in­tel·lectual imparable. En el cas de Hitchens, la malaltia va ser un càncer d’esòfag, de manera que la decadència va ser física. Amis els acompanya, parla amb els familiars, els rellegeix i aconsegueix unes pàgines alhora dramàtiques i reflexives, personals i literàries. Des de dins és un llibre sobre l’amistat i sobre la mort, o més ben dit és un homenatge i un adeu a dos amics que moren de mica en mica davant de l’autor.

«Life-writing»
Des de dins és també un repàs de les obsessions d’Amis, que en part coincideixen amb les etapes clau de la història contemporània: els genocidis perpetrats per Hitler i Stalin, la creació i la supervivència de l’estat d’Israel, l’atemptat de les Torres Besso­nes. Tots aquests fets estan vinculats a ex­pe­­­­riències personals de l’autor, de manera que en el llibre passa de la política a l’autobiografia, de la geo­estratègia als viatges familiars, de les obres als autors. Així, coincideix en una festa amb Robert Conquest, autor del monumental The Great Terror: Stalin’s Purge of the Thirties; vi­sita Jerusalem amb un Saul Bellow eloqüent; rep notícies de Phoebe 
—des­­­prés d’anys de no saber-ne res— justament l’endemà de l’atemptat del World Trade Center. Ja és curiós que al principi del llibre confessi que enveja Nabokov, «un escriptor a qui li passaven coses de debò».
Martin Amis mostra una curiositat enciclopèdica i una memòria prodigiosa, si bé sospitem que el que no recorda ho inventa, i fa santament. Els seus interessos i obsessions —la di­ferència pot ser subtil— abasten Shakespeare i Reagan, Hannah Arendt i Donald Trump, D.H. Lawrence i Herman Melville, Graham Greene i Iris Murdoch, T. S. Eliot i Genguis Kan. I, això no obstant, en cap moment s’hi refereix amb llocs comuns, sinó que els aborda de manera personal i lúcida, defugint tant el viquipedisme com la boutade. 
Segons Amis, Philip Larkin és autor d’una obra en què la vida és absent. Per contra, ell ha procurat practicar el life-writing, inserir-hi vida, és a dir Eros i Tànatos. L’operació no és fàcil perquè, com diu ell mateix, «la vida és amorfa, no assenyala res ni s’agrupa entorn de res, no té cohesió.» I, amb tot, Des de dins és alhora una gran peça literària, i també metaliterària. No només dedica pàgines me­morables al subjuntiu, a la importància del paràgraf i a la repetició de síl·labes en la prosa, sinó que rep el lector com si el convidés a casa («Benvingut! Passa, sisplau.»). Com l’autor, el lector es resisteix a abandonar el llibre, i celebra tots els trucs (postludi, afegitó, addenda, postdata, postpost­data) que li permeten quedar-s’hi unes pàgines més. Finalment, però, el llibre s’acaba. Al cap d’unes setmanes, el lector constata que Hitchens i Phoebe —l’amic de debò i el personatge literari— se li instal·len amb la mateixa força en la memòria. Heus aquí el life-writing. 

Martin AMIS, Des de dins. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Barcelona: Anagrama. 598 p. 24,90 €