Desemmascarar Guimerà

 

Per si algú se n’havia oblidat, aquest 2024 és l’Any Guimerà: el 18 de juliol de 2024 farà cent anys que Àngel Guimerà i Jorge va morir, a l’edat de 79 anys. La celebració d’aquesta efemèride hauria d’oferir-nos una oportunitat per mirar de resoldre definitivament el «conflicte Guimerà»: la manca de consens en relació amb una lectura unitària sobre la dimensió de la seva persona, la seva obra i el lloc que ha d’ocupar la seva figura en el cànon de la nostra tradició cultural, política i literària. Com molt bé han apuntat alguns estudis sobre l’autor, la instrumentalització de la figura de l’autor per part dels sectors més conservadors del catalanisme burgès i la seva consegüent conversió en la «patum» que tots coneixem avui dia han posat moltes traves a la possibilitat d’acostar-nos a una lectura definitiva que ens permeti fixar la seva rellevància real com a dramaturg i poeta sense que s’activin alguns dels mecanismes de sospita habituals amb els quals fa més d’un segle que es percep la seva figura. Ricard Salvat, al seu assaig Algunes bases crítiques per a una possible reestructuració dramatúrgica de l’actual teatre de Guimerà (1974), ens parlava d’aquest procediment de construcció d’una imatge aparent de l’autor i el significava, teatralment, com la «màscara de Guimerà». Segons Salvat, és un rostre que el mateix autor va haver d’aprendre a calçar-se des dels nou anys quan va arribar al Vendrell, vingut de les illes Canàries, i que li va servir per amagar tots els inferns i obsessions que el dominaven (fill bord, marginat, mestís, d’orientació sexual ambigua…) per integrar-se en una societat que li era absolutament estranya, però que es va acabar fent seva. El «conflicte Guimerà» resideix, per tant, en la dificultat endèmica per poder-lo despullar d’aquesta disfressa (auto)imposada —l’«home símbol»—, de tal manera que ens permeti, una vegada per totes, fer una lectura consensuada de la seva obra i del seu llegat que faci justícia a les virtuts i als assoliments del seu corpus dramàtic. Necessitem, doncs, desemmascarar Guimerà.
Actualment, mal que ens pesi, per a la gran majoria de la societat catalana, Guimerà és només l’autor de Terra baixa —una obra de teatre que formava part de les lectures obligatòries de l’assignatura de Llengua Catalana i Literatura en l’etapa de batxillerat i que, per tant, qui més qui menys ha llegit o n’ha sentit a parlar en els darrers quaranta anys— i de Mar i cel —coneguda gràcies a l’èxit esclatant del musical de Dagoll Dagom. El desconeixement generalitzat respecte a la seva figura i la seva extensa producció literària té molt a veure amb la dificultat que encara tenim per poder establir i fixar una relació hermenèutica entre la seva dimensió humana i íntima (els inferns que la «màscara» s’ha encarregat d’enterrar) amb la seva dimensió social i pública de dramaturg, poeta, polític i símbol de la pàtria. Tot plegat ha afavorit que continuï circulant una visió simplificada i superficial de l’autor, odiat i canonitzat a parts iguals per una societat a la qual no se n’ha sabut (o no se n’ha pogut) explicar la significació real o la permanent actualitat de la seva obra, i que no ha permès contrarestar determinades posicions que encara el situen, avui dia, com un dramaturg de discutible talent i d’escassa vigència (anys llum del que significa Shakespeare per als anglesos, Molière per als francesos, o Lope de Vega per als espanyols). 
Malauradament, vivim en un país on els partits polítics han decidit donar l’esquena a la cultura pròpia i, més concretament, a la literatura catalana (de la qual només sem-bla que se n’hagi de parlar el 23 d’abril). És, si més no, simptomàtic veure com, fa unes setmanes, el Departament d’Educació, dirigit per Anna Simó (filòloga de formació), va decidir eliminar la literatura dels ensenyaments postobligatoris. A finals de maig, el Consell Interuniversitari de Catalunya, a través de l’Oficina d’Accés a la Universitat, coordinat amb el Departament d’Educació, va enviar als centres educatius on es cursa batxillerat una informació sobre les matèries de Llengua i Literatura (catalana i castellana), referents a les proves d’accés a la universitat a Catalunya. En aquesta comunicació, s’indica que a partir de 2025 desapareixeran les lectures obligatòries (de les quals Guimerà n’era un dels autors referents), per deixar pas a preguntes competencials d’educació literària centrades, principalment, en aspectes temàtics, de gènere literari, de recursos estilístics… Després de l’enrenou generat contra una mesura que va, altra vegada, en detriment de la cultura i del coneixement, la consellera va intentar sortir del pas, a través d’un fil de conversa d’una coneguda xarxa social, dient que la literatura no desapareixeria dels ensenyaments postobligatoris, ja que el Departament proporcionaria un llistat d’obres més extens que el del cànon anterior i que seria cada centre, exercint la seva llibertat de càtedra, qui decidís quins dos textos treballaria a l’aula. Més enllà de l’anècdota i de si podem estar o no d’acord amb un cànon —el de les lectures obligatòries de batxillerat— al qual li feia falta una certa renovació, tot plegat no és res més que un altre indicador de fins a quin punt la literatura catalana (dramàtica o no dramàtica), i per extensió el coneixement i la cultura, als polítics, els importa ben poc. 
En aquest marc de menysteniment generalitzat per la llengua i per la literatura catalana per part de les nostres institucions públiques i en un context de greus dificultats per a una llengua i una cultura en vies d’extinció com a conseqüència, entre molts altres factors, de les dinàmiques salvatges del capitalisme globalitzador, hem d’analitzar i fiscalitzar els actes de commemoració de l’Any Guimerà, promoguts pel Departament de Cultura. Perquè, per molt trist que sembli, aquest 18 de juliol passarà sense pena ni glòria, d’una manera ben diferent que quan fa cent anys i un dia, l’enterrament de Guimerà va provocar una espècie d’esclafit col·lectiu. Riuades de gent que volia acomiadar-se del seu gran poeta, del seu «home símbol», d’aquell qui un dia va ser representant del sentir de tot un país i que Josep Maria de Sagarra va descriure, en el seu article necrològic a La Publicitat, de la següent manera: «indiscutiblement la figura més respectada, més venerada de la ciutat. En tot acte públic on se commemorés, on se demanés alguna cosa, la presència de Guimerà endablava l’interés i l’emoció. El poble vibrava pel fi o les circumstàncies del moment i vibrava i s’emocionava per la presència d’En Guimerà.» 

ANY GUIMERÀ PAUPÈRRIM
El 18 de gener de 2024, es presentava l’Any Guimerà, en una roda de premsa al Palau Moja. La commemoració, impulsada pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes, i coorganitzada per l’Ajuntament del Vendrell, ha estat comissariada per Ramon Bacardit, doctor en Filologia Catalana especialitzat en el tea­tre català del segle XIX i, particularment, en la figura de Guimerà —no en va, el 2005 es va doctorar amb la tesi Tragèdia i drama en l’obra d’Àngel Guimerà (publicada el 2009 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat) i recentment ha publicat l’excel·lent estudi Primera lliçó sobre Àngel Guimerà (2023), a la col·lecció coeditada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida. En la presentació de l’efemèride, es van exposar els tres eixos centrals sobre els quals giren els actes de commemoració: en primer lloc, donar a conèixer l’amplitud de la seva obra dramàtica, més enllà de Mar i cel, Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar; en segon lloc, reivindicar el valor de la seva poesia; i, per últim, recordar la seva faceta de verbalitzador del catalanisme i el seu caràcter d’icona popular. Ara bé, malgrat les boníssimes inten­cions de l’Any Guimerà, un cop analitzades les acti­vitats previstes per a la «celebració», la sensació general és d’improvisació. El nivell de la majoria de les activitats programades, l’escassedat de propostes escèniques professionals, certes inconcrecions o incoherències i la manca de recursos amb què sembla que hagin comptat les persones que han hagut de dissenyar i articular aquesta commemoració (i que en cap cas són les responsables del seu èxit ni del seu fracàs en els termes plantejats en aquest article) fan pensar, per una banda, que la programació d’aquest centenari està governada pel dubte i la manca de convenciment per part de les institucions públiques que la promouen. Per l’altra, que hi ha una falta de compromís flagrant per part de l’escena teatral professional del país (tant pública com privada) que sembla haver descuidat que aquest 2024 era una data, si més no, per tenir anotada al calendari. La sensació és que s’han oblidat de Guimerà.
Al capdavall, la celebració del centenari de la mort del pare de la dramatúrgia catalana s’hauria d’estar produint, sobretot, als escenaris. Lamentablement, si repassem, en el dossier de premsa, les activitats previstes de la commemoració, ens adonem que, de tea­tre, ben poqueta cosa: l’espectacle principal de l’Any Guimerà és una obra produïda per la Federació d’Ateneus de Catalunya, Apunta Teatre i El Maldà i titulada He mort el pop, escrita per Lluís-Anton Baulenas i dirigida per Marc Vilavella, amb la direcció musical de Marc Sambola —equip artístic que ja va col·laborar en la versió musical de La filla del mar, estrenada al Teatre Condal, el 2021, rebuda positivament per part de públic i crítica. L’espectacle és una paròdia amable, amb tocs de musical, que, partint dels personatges principals de Mar i cel, Terra baixa i Maria Rosa, busca fer «una deconstrucció de cadascun dels textos amb un tractament de comèdia que pretén apropar al públic actual la prolífica trajectòria de Guimerà des d’un altre punt de vista», s’entén que més contemporani. Malgrat que la intenció del muntatge és excel·lent, la forma amb què s’hi acosta és excessivament frívola i banal, repetint els tics i els tòpics sobre la seva obra, sense ser capaç de lligar les escenes còmiques originals que genera el text de Baulenas amb l’obra del dramaturg amb la qual dialoga. A més a més, va en la direcció completament oposada d’un dels principals objectius de la commemoració: anar més enllà de les quatre peces més conegudes i representades de Guimerà. El muntatge, que compta amb una quarantena de funcions organitzades per la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya, és la gran aposta teatral de l’Any Guimerà. A banda, dins de la (sap greu dir-ho, però és així) paupèrrima programació de l’Any Guimerà, s’hi pot trobar el desplegament d’un catàleg d’espectacles —que qualsevol ajuntament pot contractar— configurat per obres de petit format realitzades per companyies de teatre amateur (visites teatralitzades, versions simplificades o molt lliures de les seves obres, recitals de poesia…) i que té la voluntat d’acostar l’obra i la figura de Guimerà als àmbits més locals del país. Tot i que el propòsit d’aquest catàleg és més que lloable, es fa evident que aquest seguit d’activitats no poden contrarestar la manca de propostes escèniques i teatrals per part del teatre professional. 
En aquest sentit, el Teatre Nacional de Catalunya no s’ha pronunciat sobre la seva implicació en els actes de la commemoració fins el 29 de maig, dia de la roda de premsa en què s’ha comunicat la programació de la temporada 2024-2025 i on s’ha anun­ciat, finalment, que Jordi Prat i Coll dirigirà un muntatge de L’aranya (1906) —un dels textos més lluïts de la darrera etapa de Guimerà. Es podrà veure a la Sala Gran a partir del 30 de gener del 2025 i, per tant, fora de l’any del centenari, dos mesos després que es doni per clausurat amb un acte dirigit per Xavier Albertí, que se celebrarà en el mateix espai el 26 de novembre. Aquestes són les dues úniques activitats escèniques del TNC per a l’Any Guimerà. Res més. La sensació, per molt que ens dolgui, és que la direcció del Teatre Nacional de Catalunya també s’ha oblidat de Guimerà. Però no són els únics: ni el Teatre Lliure, ni el Festival Grec no s’han dignat a programar cap muntatge teatral a partir d’algun text del dramaturg. Si bé és cert que el Festival Grec ha programat un recital de poesia produït per la Compañía Nacional de Teatro Clásico, dirigida per Lluís Homar, que es podrà veure el 15 i 16 de juliol al Teatre Grec de Montjuïc, inscrit dins dels actes del centenari, es tracta més aviat d’un muntatge pensat per a un públic de Madrid, on Guimerà ha de compartir protagonisme (o l’han hagut de ficar amb calçador) amb Bécquer, Zorrilla, Espron­ceda i altres poetes romàntics espanyols. El despropòsit es fa més evident quan veiem que, en el programa del centenari, s’hi incorporen les darreres funcions de la versió musical de Mar i cel de Dagoll Dagom, aprofitant l’avinentesa que aquest 2024 coincideix amb el comiat dels escenaris de la companyia catalana amb el seu muntatge més cèlebre —espectacle que, tot i la gran quantitat d’encerts, ha acabat per relegar a l’oblit una excel·lent tragèdia romàntica en vers (que algú hauria de tenir l’atreviment de dur als escenaris)—, i que ha deixat en evidència que no és Dagoll Dagom qui s’ha sumat al centenari, sinó que el centenari s’ha sumat a Dagoll Dagom. 
Per si no n’hi hagués prou, la Filmoteca de la Ge­neralitat de Catalunya només ha projectat, en dues úniques sessions, dues obres de Guimerà adaptades al cinema: Maria Rosa de Cecil B. DeMille (1916), i La hija del mar d’Antoni Momplet (1953), de més de la vintena d’adaptacions cinematogràfiques sobre la seva obra. Cal tenir present que el període de la projecció internacional del dra­maturg —quan se li fan més adaptacions fílmiques— coincideix plenament amb el del cinema mut i que bona part de tot aquest material audiovisual, del qual podria haver disposat la Filmoteca, ha desaparegut com a conseqüència de la inflamabilitat del cel·luloide i de la manca de sentit de conservació del cinema de l’època (del qual es creu que només se n’ha conservat un 10%). Però hi ha prou material audiovisual d’adaptacions de l’obra de Guimerà per fer-ne una retrospectiva més extensa: es troben a faltar activitats de caràcter més reflexiu, divulgatiu i de recerca sobre la relació fonamental i més que prolífica de Guimerà amb el cinema. A tot plegat cal sumar-li la manca d’iniciativa per part del Gran Teatre del Liceu, que no ha programat cap de les diverses adapta­cions a l’òpera d’algunes obres de Guimerà. Per últim, en l’àmbit exhibitiu, hi ha «Volta al món de Guimerà», una petita mostra del Museu de les Arts Escèniques (MAE), centrada en la projecció internacional de Gui­merà (que es podrà veure al vestíbul de l’Institut del Teatre fins al 20 de setembre), les dimensions físiques i pressupostàries de la qual només fan que constatar la necessitat d’una seu fixa per al MAE. Al mateix temps, eviden­cien la manca de voluntat, per part de les institucions públiques i culturals del nostre país, per mirar d’apropar la figura de l’escriptor a la societat catalana actual a través d’una exposició que, en la línia de les narratives exhibitòries del CCCB o del Palau Robert, podria ajudar a fixar una visió contemporània, actualitzada i vigent de la figura de l’home, el dramaturg, el poeta, el polític i el símbol. 
En altres àmbits, com en el televisiu, Televisió de Catalunya no ha volgut fer cap documental al voltant de Guimerà (l’últim que tenim és una producció de 1994 de la Generalitat de Catalunya), de la mateixa manera que tampoc no ha produït cap pel·lícula ni telefilm que adapti alguna de les seves obres més icòniques o que parteixi del material més desconegut i oblidat de la prolífica trajectòria del dramaturg català i que el centenari pretén reivindicar. En aquesta mateixa línia, no hi ha hagut cap editorial catalana que hagi mostrat interès per aprofitar l’avinentesa de l’efemèride per fer una edició actualitzada de l’obra completa del dramaturg (avui dia només tenim l’edició de les Obres Completes de la desapareguda Editorial Selecta, de 1978) que ajudaria a revitalitzar l’interès per molts dels textos menys coneguts —als quals, ara com ara, costa tenir-hi accés. També seria una ocasió perfecta per fer-ne una revisió crítica des de la nostra contemporaneïtat per tal de mantenir viu i vigent el seu llegat dramatúrgic. Un cop arribats fins aquí, la sensació després d’aquest memorial de greuges (dels quals ens n’hem de fer responsables tots plegats) és que, malgrat que li podríem haver fet una festa d’aniversari meravellosament merescuda al nostre estimat Àngel Guimerà, molt malauradament, sembla més aviat que estiguem tornant a celebrar, cent anys després, el seu funeral. 

QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A L’ERA
Un cop arribats al cap del carrer, cal fer una breu revisió històrica sobre quina ha estat la consideració que ha rebut la figura de Guimerà després de la seva mort per mirar de comprendre bona part del recel amb què, encara avui dia, se’l mira i que pot ser una de les raons que expliquin aquesta trista commemoració. Com molt bé han assenyalat diversos especialistes en la seva figura, a partir de 1924 la doble condició de Guimerà (mite de la pàtria i dramaturg creador del teatre català) es converteix en una de sola: l’«home símbol». Aquesta nova condició de «patum» provoca que el seu tea­tre es vagi fossilitzant ràpidament, fet que condicionarà sense remei la perspectiva des de la qual s’abordarà la seva obra i que en qüestionarà, de manera periòdica, la vigència i el vigor artístic. Després del temps de silenci dels primers anys de la dictadura, no serà fins a la represa de les representacions teatrals en català, el 1946, quan hi haurà una primera oportunitat d’una possible recuperació de la vessant «culta» del teatre de Guimerà en els circuits professionals. Ara bé, embalsamat i instrumentalitzat pels sectors més conservadors de la societat catalana, tocat de mort per unes representacions arqueològiques dels seus textos durant els anys quaranta i cinquanta, no serà possible una revitalització de la seva obra: ni l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual ni el teatre independent no sentiran cap mena d’interès per representar-lo. 
No serà fins al 1971, gairebé cinquanta anys després de la seva mort, quan tenim el primer intent tímid de restitució del dramaturg a través del llibre de Xavier Fàbregas, publicat per Edicions 62, Àngel Guimerà o les dimensions d’un mite. Acompanyat del muntatge de La filla del mar, estrenada al Teatre Poliorama el mateix any —en una adaptació del mateix Fàbregas, produïda per la Companyia Teatro Nacional Ángel Guimerà i dirigida per Ricard Salvat— són les primeres mostres significatives d’una temptativa de «treure-li la pols» al mestre (amb un antecedent de 1963: el primer muntatge «contemporani» de Maria Rosa, estrenat al Teatre Grec de Montjuïc, dirigit per Esteve Polls i protagonitzat per Núria Espert, l’èxit del qual en propiciarà una excel·lent adaptació cinematogràfica dirigida per Armando Moreno i interpretada per la mateixa Espert i Francisco Rabal, l’any 1965). Amb tot, la voluntat hi és, però l’intent es duu a terme en unes condicions poc favorables: la societat teatral catalana dels anys setanta viu amb un complex d’inferioritat en relació amb la mateixa tradició dramàtica i una desconsideració generalitzada cap al teatre de text. En aquest sentit, el recurs principal que es fa servir durant el període dels anys setanta en els diversos muntatges que intenten recuperar la vigència de Guimerà (com el de Terra baixa, del Teatre de l’Escorpí, de 1975, dirigit per Josep Montanyès i Fabià Puigserver, o el del mateix Salvat de 1976, al Teatre Romea, amb adaptació de Josep Maria Benet i Jornet) és el de l’adaptació 
versió. L’objectiu: fer-li una rentada de cara als seus textos, eliminant-ne tot allò que es considera accessori o antic a la vegada que se’n fa una lectura —el teatre com a arma política— des d’una vessant excessivament social i ideològica dels textos (obviant-ne, per tant, tota la complexitat temàtica amb relació als conflictes d’identitat, desig i se­xualitat). A més, aquesta reescriptura dels textos es fa des d’una certa desconsideració de les seves habilitats com a dramaturg, reordenant i manipulant l’entramat dramatúrgic de Guimerà en funció d’unes prer­rogatives estètiques i polítiques. 
Amb aquest afany de recuperar-lo, com hem dit, l’any 1974 (aprofitant el cinquantè aniversari de la seva mort), es duu a terme per primera vegada una reflexió àmplia, profunda, col·lectiva i pública (en diaris, revistes, programes de ràdio i televisió) sobre la vigència i actualitat de Guimerà. De tot plegat, el resultat més significatiu és la publicació de la Nadala de la Fundació Carulla-Font, Àngel Guimerà 1845-1924. En el cinquantè aniversari de la seva mort, en què mitjançant diversos articles del mateix Salvat o Fàbregas, s’intenta reflexionar sobre la seva significació històrica, a la vegada que es planteja un debat profund, des d’una perspectiva dramatúrgica i escènica, sobre les possibilitats d’actualitzar la seva obra dramàtica. El títol de l’assaig de Ricard Salvat, Algunes bases crítiques per a una possible reestructuració dramatúrgica de l’actual teatre de Guimerà, és indicador de la mentalitat teatral de l’època a Catalunya, dominada pel brechtisme —que a la primera meitat dels setanta encara és vigent al nostre país— i per la manca de confiança en el teatre de text, fet que provoca que tota la reflexió de Salvat estigui, en bona part, condicionada per una certa malfiança de les possibilitats dramatúrgiques i literàries de Guimerà. En aquest sentit, sota l’influx de la seva visió política del teatre, Salvat valora positivament algunes de les obres de l’autor en funció de si les seves temàtiques li poden servir com a plataformes per als seus plantejaments d’escenificació, com també en qüestiona, tímidament, les capacitats dramatúrgiques. Malgrat que l’estudi reivindica la necessitat de recuperar els clàssics perquè «són els nostres clàssics» i s’atreveix a fer una anàlisi força exhaustiva sobre la rellevància dels inferns personals de l’autor en la seva escriptura, la sensació és que Salvat no hi acaba de creure del tot. Les propostes de reestructuració dramatúrgica a l’estil de l’eslovac Peter Karvas i la manifesta necessitat que proclama de «revisar de soca-rel les tasques creacionals de Guimerà» ho confirmen. La manca de convenciment generalitzat i la impossibilitat per arribar a un consens sobre la significació i la vigència del dramaturg del Vendrell fan que l’intent de «treure-li la pols» dels anys setanta fracassi.
El segon gran intent de reivindicació i recuperació de l’obra del dramaturg a escena es produeix al voltant de 1995 (en què es commemora el cent-cinquantè aniversari de Guimerà) i, a diferència del primer, és tot un èxit. L’impuls de l’anomenat «retorn del text» implica de retruc una nova consideració sobre la tradició dramàtica i es comença a consolidar i a imposar a l’escena catalana i europea. A la vegada, apareix una consideració crítica renovada que, a diferència de l’anterior, deixa de menystenir les capacitats dramatúrgiques de l’autor per, precisament, defensar-ne el valor literari. Aquests fets permeten que Guimerà reaparegui a escena amb més força i vigor que mai, d’ençà de la seva mort. El principal impulsor de tot plegat és Josep Maria Benet i Jornet qui, l’any 1974, comença a reivindicar-ne la mestria amb un article publicat al Correo Catalán —que servirà, més endavant, per poder estirar un fil per abordar l’obra de Guimerà des del respecte, l’admiració i la necessitat d’establir-hi un diàleg des de la nostra contemporaneïtat—, titulat «Guimerà sin naftalina». En aquest article, Benet i Jornet, a més de fer un al·legat a favor de la vigència dels textos del dramaturg o de la seva saviesa en la construcció dels diàlegs, hi detecta, per primera vegada, un dispositiu simbòlic recurrent que permet fer-ne una lectura nova que enllaça amb la necessitat de desemmascarar-lo i que vincula l’home i els seus inferns personals amb els dels personatges de les seves obres. Per primera vegada, algú assenyala de manera rotunda la presència d’un erotisme latent en les obres de Guimerà, una sexualitat indirecta, soterrada, sadomasoquista i contradictòria, que inunda tota la seva producció dramàtica i que té, com a element recurrent, l’ús de símbols fàl·lics que es fan servir per penetrar l’altre, com la fitora que Àgata clava a Pere Màrtir a La filla del mar. Des d’aquesta mirada renovada i respectuosa (ben diferent de la del període anterior), es comença a treballar per restituir definitivament l’autor, respectant-ne els personatges i situacions, deixant intacta l’estructura original de les seves obres, o preservant-ne la llengua. 
Sota la influència d’aquesta nova perspectiva, l’«operació Guimerà» dels anys noranta tindrà diverses fases, amb l’antecedent de l’adaptació que el mateix Benet i Jornet farà de Maria Rosa per al muntatge de John Strassberg de 1983 al Teatre Romea i que adobarà el terreny per a uns muntatges posteriors (com el muntatge canònic que Fabià Puigserver dirigirà el 1990 de Terra baixa) que entroncaran amb aquesta línia deixondidora i respectuosa. Hem de recordar, en primer lloc, que la situació política és molt més favorable: reinstaurades les institucions polítiques catalanes després de la mort del dictador, la creació del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (prototeatre nacional dels vuitanta i de la primera meitat dels noranta), sota l’impuls de Domènec Reixach, té com un dels eixos centrals de la seva gestió artística la vindicació i la recuperació dels clàssics catalans. En segon terme, cal sumar-hi l’actualitzada reflexió crítica que hem esmentat abans i que permet que, durant els anys noranta, l’obra de Guimerà visqui un reconeixement que en legitimarà la transcendència artística, en la primera vegada, després de la seva mort, que se’l respectarà com a dramaturg i se’n vindicarà, de manera explícita, la mestria des de la més estricta contemporaneïtat. En aquest sentit, és significatiu recordar que el 1989, Benet i Jornet escriu Desig, text inaugural de la nova dramatúrgia catalana (estrenat el 1991, al Teatre Romea del CDGC, dirigit per Sergi Belbel) en què homenatja l’ús doblement simbòlic de l’objecte fàl·lic en Guimerà, que ell mateix havia detectat en l’article de 1974. Aquest gest intencionat de Benet i Jornet pretén no només reivindicar-lo, sinó que lliga, de manera inevitable i per sempre més, el llegat de la nostra tradició dramàtica amb la dramatúrgia contemporània. Perquè no podem entendre Desig sense llegir Maria Rosa, de la mateixa manera que no podem entendre Fi de partida sense llegir El rei Lear de Shakespeare. Comptat i debatut, no hi pot haver dramatúrgia catalana contemporània sense Guimerà. És en aquest nou hàbitat de coexistència teatral entre les propostes més innovadores de la nova dramatúrgia catalana (Belbel, Cunillé…), acompanyats per l’escenificació d’autors «recuperats» (Benet i Jornet, Sirera…), i la reivindicació dels clàssics (com en el magnífic muntatge de 1992 de L’hostal de la Glòria, de Sagarra, dirigit per Montanyès al CDGC), que Guimerà tornarà a treure el cap. Durant la darrera dècada del segle passat se succeeixen muntatges de diverses obres del dramaturg que dignifiquen i envigoreixen uns textos que, per primera vegada des de la seva mort, ens són contemporanis. Els muntatges de La filla del mar de 1992, dirigida per Sergi Belbel, o de La festa del blat de 1995, dirigida per Joan Castells i amb adaptació de Carles Batlle, al Teatre Romea, tots dos sota l’empara del CDGC instal·lat al Romea, o la Maria Rosa de 1997, al Teatre Joventut de l’Hospitalet, dirigida per Rosa Novell, permeten parlar d’una exitosa «operació Guimerà» (a la qual cal sumar l’èxit espaterrant de la versió musical de Dagoll Dagom de Mar i cel de 1988). En totes aquestes escenificacions hi impera el realisme escenogràfic a la vegada que la interpretació és abordada des d’un naturalisme que l’allunya del cànon arcaïtzant del Manelic d’Enric Borràs, i que fixa un nou cànon interpretatiu, més versemblant i actual, gràcies a les excel·lents personificacions de, per citar-ne les més significatives, Lluís Homar-Manelic, Emma Vilarassau-Marta, Pere Arquillué-Pere Màrtir, Anna Güell-Àgata, Laura Conejero-Mariona o Marta Calvó-Caterina, que desempolseguen la imatge fossilitzada dels seus personatges. L’operació tindrà continuïtat durant la primera dècada del segle XXI, quan els mateixos impulsors (Benet i Jornet, Reixach, Belbel…), amb l’equip artístic del Teatre Nacional de Catalunya, articulin des de la seva programació una producció continuada i sostinguda d’obres de Guimerà, que en mantindrà la vigència escènica: Terra baixa (Ferran Madico, 2000), La filla del mar (Josep Maria Mestres, 2002), Maria Rosa (Ángel Alonso, 2004), Mar i cel (Dagoll Dagom, 2004) i En Pólvora (Sergi Belbel, 2006). Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que l’«operació Guimerà» culmina amb èxit la necessitat de restituir l’autor, i és, amb diferència, el moment històric de més consens crític i de vigència escènica de la seva obra que ve acompanyat no només d’un reconeixement per part del públic, sinó també, i sobretot, d’una nova mirada d’afecte i d’estima per part de les noves generacions de dramaturgs i dramaturgues que, seguint les petjades de Benet i Jornet, se sentiran en deute amb el llegat de Guimerà.

GUIMERÀ OBLIDAT
Malgrat els esforços que acabem de repassar, durant la segona dècada del segle XXI sembla que s’hagi produït un moviment a la inversa i del reconeixement i la memòria hem passat a l’oblit i a l’oprobi: com si s’hagués assumit que, un cop el «conflicte Guimerà» ja estava, aparentment, resolt, no calia tornar-hi mai més. És significatiu que, del 2006 al 2016, el Teatre Nacional de Catalunya no produeixi ni un sol muntatge de Guimerà i que, quan hi torni (dins del marc de l’Epicentre Guimerà, impulsat per Xavier Albertí quan n’era el director), es faci a través d’un muntatge de Maria Rosa (una de les obres de Guimerà més representades i que s’havia pogut veure dotze anys abans a la Sala Gran del TNC) dirigit per Carlota Subirós, que s’apropa al text de Guimerà des d’una perspectiva contemporània, però respectuosa amb l’original. Més enllà de l’intent poc aconseguit per la mateixa Subirós de dur a escena Sol, solet (1905), a la Sala Petita del TNC en la temporada 2018, en un muntatge que depurava des d’un prisma excessivament postdramàtic el text original, no serà fins el 2022 que no tornarem a veure cap obra de l’autor al Teatre Nacional de Catalunya, quan Carme Portaceli i Pablo Ley decideixin cancel·lar Terra baixa des d’una manca de convicció en l’obra de Guimerà (ja en vam parlar bastament en aquesta revista). Malgrat comptats intents reeixits d’actualització respectuosa (l’excel·lent muntatge de Lluís Homar i Pau Miró, que depurava Terra baixa en un monòleg brillant estrenat el 2014, o, fins i tot, El llop d’Àngel Llàcer, en mans d’una companyia amateur), sembla que, en els darrers vint anys, hem tornat enrere i que les diverses temptatives de «treure-li la pols» a Guimerà no han servit de res, ja que, d’alguna manera, se’l continua mirant des del desconeixement i la malfiança, causes de l’oblit generalitzat amb el qual estem vivint aquest amarg centenari.
Abans d’acabar, caldria fer una reflexió profunda sobre el poc atreviment d’anar més enllà de Terra baixa per part de la professió teatral de Catalunya (actitud certament comprensible si tenim present bona part del que s’ha intentat exposar en aquest article). Des d’una perspectiva estrictament matemàtica, si es comptabilitzen les produccions que s’han dut a terme sobre l’obra de Guimerà en els darrers cinquanta anys (des de 1974) en el marc del teatre professional (obviant el d’aficionats i amateurs), el resultat és força revelador: un total de deu muntatges de Terra baixa, quatre de Maria Rosa, tres de La filla del mar (el darrer, musical), dos de Mar i cel (un musical, amb tres reposicions, un de text), un de La festa del blat, un d’En Pólvora i un de Sol, solet. Per tant, durant aquests últims cinquanta anys, tan sols set únics textos de tota l’extensa producció teatral de Guimerà (quaranta-dos textos, entre drames, tragèdies, comèdies en un acte, rondalles, monòlegs…) han pujat als escenaris catalans, dels quals els «quatre clàssics» ocupen més del 85% del total. Des d’aquesta perspectiva, és evident que alguna cosa no hem fet bé i que, si el «conflicte Guimerà» persisteix és perquè, en bona part, hem ignorat sistemàticament la seva globalitat i complexitat, ens hem quedat amb una imatge parcial i incompleta de la seva figura (sense poder-la desemmascarar) pensant que, amb Terra baixa i Mar i cel de tant en tant, ja n’hi havia prou. Tot plegat ens ha conduït a l’oprobi, la ignorància i la manca de memòria des del qual s’ha celebrat aquest Any Guimerà i que, molt amargament, hem mirat de relatar en un article que estaria bé que d’aquí a vint-i-un anys, quan se celebri el seu bicentenari, no haguéssim de tornar a rellegir. 




Martí Gallén Muñoz, nascut a Barcelona el 1985. Graduat en Cinematografia (ESCAC). Alumne de cursos de dramatúrgia de la Sala Beckett. Dramaturg ocasional (Últim dia a la terra i Els desgraciats), traductor accidental (Això ja ho he viscut, de J.B. Priestley), membre del Laboratori Peripècies a la Beckett (IF-FI). Professor de batxillerat audiovisual i escènic. Camps d’interès: els desviaments, transferències i transformacions que es produeixen entre els dispositius audiovisual i escènic durant el segle XX i XXI (TFG: L’obra dramàtica a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, UB); la problemàtica relació de la literatura dramàtica amb el fet escènic des de finals del XIX fins a dia d’avui. Soci del Barça en la intimitat.