"Primer van deportar els noms dels pobles, dels rius i dels turons"
Carles Torner
Barcelona, 25 de maig del 2024
Estimada Emine Ziyatdinova,
Només entrar a l’exposició, quan vaig visitar Ucraïna la setmana passada, em va fulminar una fotografia teva: no podia deixar de mirar-la. No he parat de pensar-hi: per què? S’hi veu la passa d’una dona gran que s’enfila a un tamboret posat damunt d’una taula al jardí de casa. Per què fa tants equilibris? Per collir cireres. Seríem, doncs, al mes de maig si fóssim a Catalunya. Ara mateix, el nostre cirerer va ben carregat de fruita a punt per ser collida i cal afanyar-se si no volem que s’ho mengin tot els ocells: ahir vaig omplir un bol sencer de cireres. Però a Crimea maduren una mica més tard: cal esperar que arribi el juny.
Potser el que més m’atreia d’aquella imatge era que fos tan enigmàtica, inesperada. Enigmàtica perquè només deixa veure, púdica, un minúscul fragment de la realitat: la galleda de plàstic verda a punt per aplegar cireres, les sandàlies de goma roses deixades sobre la taula, el tamboret de fusta de potes tornejades posat al damunt i les mans d’una persona gran que busquen equilibrar-se amb la punta dels dits mentre els peus descalços fan una passa amunt molt lentament per hissar-se cap a les branques del cirerer, que no veiem. L’estampat dels amples pantalons —¿són fulles d’olivera, les que hi alternen dos tons de blau?— i el caftà blanc, llarg fins als peus i cordat amb un botó de fusta al puny: aquesta passa amunt és l’únic fragment al nostre abast de la figura que s’enfila per collir. No veiem sencera la dona, ni ens interpel·la la seva mirada, ni tampoc no veiem la casa amb el jardí, ni el poble on som ni tampoc, enllà, obrint el zoom, els contorns de la península de Crimea, ni el nou destí del poble tàtar sota l’ocupació russa. Tot és enigma, enigma a tot volum: per això la imatge m’havia cridat tan aviat com vaig entrar a la sala de la Casa de Cultura de Kíiv.
S’hi inaugurava l’exposició «Força invisible». M’hi va rebre la meva amiga Olha Mukha, que n’havia estat la curadora: «Hi ha hagut diversos desencadenants d’aquesta exposició», em va dir. «El primer va ser una conversa en un acte de la Comissió Internacional de Museus, quan un altre curador (un europeu de l’oest, d’on si no?) va deixar anar “Realment no entenc el vostre problema amb l’ocupació. Senzillament, podeu canviar les banderes i pagar els impostos a un altre país —us estalviaríeu tantes vides!” Poques vegades em quedo sense paraules, però aquest cop vaig quedar muda.»
L’exposició era doncs la resposta de l’Olha: calia mostrar les experiències de resistència activa no-violenta als territoris ocupats per Rússia. S’hi compartien les mil maneres imaginatives d’actuar contra l’ocupació: des de tàctiques de tota mena per avergonyir els càrrecs russos pels seus crims i fer-ne circular els noms i adreces fins a la no-cooperació en els processos polítics imposats. Des d’un senzill no deixar anar a escola els infants fins a organitzar classes clandestines. Des de posar en circulació bitllets de banc russos falsos i satírics fins al moviment del llaç groc: des d’abril del 2022, tot just iniciada la invasió total russa, els llaços d’un dels dos colors de la bandera ucraïnesa han estat una manera de fer visible la resistència.
Ho inauguràvem en el vuitantè aniversari de la deportació del poble tàtar de Crimea. L’ambaixador canadenc, que havia promogut l’exposició, es feia escoltar quan parlava: «Quan t’informes de la resposta agressiva russa, t’adones del coratge, la imaginació i la planificació acurada de molts d’aquests actes. Rússia dedica molts esforços a reprimir la clandestinitat ucraïnesa. Això és perquè la no-violència, tant com la guerra militar, és un mètode d’enfrontament. No és passiva. Amb Rússia que va collant més i més el seu control dels territoris ocupats, i invertint més i més diners en propaganda i vigilància, tots aquests actes de resistència no-violenta (els dibuixos satírics, els grafits, els diaris, les campanyes amb torxes… la llista és infinita) tenen un plus de significació. Com més els esclafa Rússia amb mà de ferro, més desafiants són tots aquests actes.» Vaig girar el cap per fer una mirada circular a les parets: estàvem envoltats de quadres i fotografies, de banderes i cartells, de vídeos i escultures, de dibuixos estridents fets amb bolígraf i d’apunts de diari. Al centre d’una explosió d’imatges significatives i de colors —produïdes al llarg dels deu anys de l’ocupació russa de Crimea i del Donbàs—, vaig entendre que els artistes i la gent havien obert uns territoris per a la imaginació d’on Rússia no els desallotjaria mai més.
Vaig deixar l’ambaixador per voltar l’exposició amb l’Olha. Ens vam aturar davant d’una foto de la família Aliyev a casa seva, a Crimea, sense el pare.
—El pare és Muslim Aliyev —em va dir l’Olha— que està empresonat des del 2016. Era el cap de la comunitat musulmana al seu poble. L’acusen de terrorisme: pura repressió per motius religiosos.
—M’expliques un altre dels desencadenants que t’han fet muntar l’exposició?
—Veig que t’he deixat intrigat… Fa anys jo col·laborava amb el Museu de la Memòria dels Règims Totalitaris de Lviv. Em vaig encarregar de la història oral dels infants que van ser traumatitzats per les deportacions de Stalin. Vaig recollir el relat de l’Stepan Prytula, un ancià que si fa no fa em va dir: «Quan la guerra esclatà, jo seia a la branca d’un cirerer, un bell cirerer… o potser era una perera.» I ara fa uns mesos, en un asil de Varsòvia, un nen ucraïnès refugiat de Kherson em va confessar, com si fos el més íntim dels secrets: «Saps què, Olha? Quan va esclatar la guerra, jo estava jugant a fet i amagar, m’havia enfilat a un cirerer i m’estava assegut en una branca, amb els peus penjant.» Em va posar la pell de gallina: la història havia fet un cercle de cent anys. Avui, els infants ucraïnesos que comparteixen històries de la guerra fan servir les mateixes paraules que llavors.
L’endemà no em podia treure del cap les teves fotografies, benvolguda Emine. Vaig descobrir en un vídeo que vas néixer a l’Uzbekistan, on Stalin va deportar un quart de milió de tàtars de Crimea. Quan tenies només tres anyets es va dissoldre la Unió Soviètica i vau poder tornar a la vostra terra. Davant d’un mapa de Crimea molt ampliat, tu resseguies amb el dit cada paraula: «Aquest mapa té els noms dels pobles tal com eren el 1944, fa només 80 anys. Fet i fet, jo vaig tornar a Crimea el 1991 i llavors no feia encara 50 anys de la deportació. Tanmateix, tots aquests topònims tàtars són per a mi estrangers. Soc una tàtara de Crimea, de nena vaig créixer al nord de la península i ho ignoro tot, d’aquests topònims tàtars... Han estat simplement esborrats, com el nostre passat cultural. He fet recerca sobre el poble de la meva família, he trobat documents als arxius, per exemple sobre les execucions dels nazis i els moviments de partisans... Fins l’any 1943, els registres encara incloïen topònims tàtars, que sonen com una llengua turquesa.»
T’imagino als arxius, inclinada damunt dels papers, constatant que en referir-se al lloc on s’ocultava un grup de partisans s’hi esmentava clarament el topònim tàtar del poble o el d’un turó o el del bosc on s’amagaven. I de sobte veig que obres uns ulls com taronges: el març de 1944 tot canvià. A partir d’aquell moment no apareix als documents cap topònim tàtar, cap ni un! Març de 1944: dos mesos abans que fos deportada la població tàtara de Crimea, sencera, el règim ja havia esborrat cadascun dels topònims tàtars als documents i els havien substituït per noms eslaus. El primer que van deportar va ser el nom dels pobles, dels rius i dels turons. Llavors em mires de fit a fit a la pantalla: «Si ho comparo amb el moment actual, Carles, hi veig similituds. Al primer poble on va anar a parar la meva família en tornar a Crimea hi viu encara avui un 30% de població tàtara. Sense anar més lluny, el cap de la granja col·lectiva quan hi vam arribar era un tàtar. El meu pare mateix hi va dirigir un ambulatori, un hospitalet... Doncs l’ajuntament ha fet un nou web i quan el recorro de punta a punta, des de primers del segle XX fins al present, no hi ha ni un sol nom o cognom de persona al poble que sigui tàtar. Cap ni un. En tot el web nou de trinca de l’ajuntament, cap. ¿No et sembla interessant que tant la Unió Soviètica com la Federació Russa tinguin la mateixa política històrica d’esborrar tot allò que no volen veure?»
En sentir-te parlar de com el rastre dels teus —ara que tots sou a l’exili— havia estat esborrat, els ulls de la memòria em van fer tornar ràpidament al moment en què el dia abans s’havien quedat astorats davant la fotografia titulada «Kâtibe Ziyatdinova cull cireres al jardí, a Serebryanka, el juny de 2014». T’ho vaig preguntar directament:
—Per què vas fer aquesta fotografia?
—És la meva mare. Era dentista. No és cap caftà sinó la seva bata de metgessa, i a sota hi duu els pantalons amples amb l’estampat tan elegant que tant t’agraden. Quan estaven molt usades, ella aprofitava les bates de metgessa per feinejar al jardí. Vaig fer aquesta foto perquè és per a mi una metàfora visual de la incertesa i la inestabilitat. La meva mare solia posar la taula sota el cirerer i un tamboret damunt la taula per enfilar-s’hi i collir cireres. És una construcció força inestable, oi?
Després de l’ocupació russa de Crimea, al temps de les cireres, la resistència civil era això: capturar la imatge de la mare per preservar-la, vestida com el que és —una metgessa i una mare de família tàtara—, enfilant-se per collir cireres damunt d’un món molt inestable. Qui tingui ulls, que ho vegi. Jo t’agraeixo des del fons del cor, estimada Emine, aquesta imatge tan radical, tan clara.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.