REVISTA

L’Amèrica idealitzada: les havaneres, ball i cançó

Per bé que s’associen al món mariner, l’origen de les havaneres explica més de la realitat catalana (i peninsular) del segle XIX que de l’«exòtic» i llunyà ultramar que havien d’evocar

Manuel Rodríguez de Guzmán, 'Las habaneras' (1862). | © Museo Nacional del Prado.
per Genís Barnosell, 15 de juliol de 2024 a les 08:00 |
"L’Amèrica idealitzada: les havaneres, ball i cançó"
Genís Barnosell

L’havanera és avui un gènere musical cantat que s’associa sobretot a la taverna i a l’experiència marinera de les relacions amb la Cuba colonial del segle XIX. El llibre Les primeres havaneres a Catalunya ens revela, tanmateix, un procés prou més complex, i ho fa a través de la descoberta o il·luminació de moments clau d’aquest procés, alguns absolutament desconeguts per al públic en general i fins i tot, en certa mesura, per als especialistes del segle XIX. Per això hi ha capítols dedicats a l’alabès Sebastian Iradier, als arxius patrimonials catalans o a les guerres colonials del segle XIX, que constitueixen tots plegats un calidoscopi a través del qual viatgem per una història que és sens dubte musical, però també social i política. Tanmateix, si bé aquesta tècnica narrativa és eficaç per mantenir l’atenció del lector i per mostrar la diversitat de fonts que els autors i l’autora han treballat, també dificulta un xic seguir tota la coherència del relat i s’hagués agraït un capítol de conclusions que relligués els diversos fils de la història. En el capítol de l’edició, cal destacar el conjunt d’imatges que reprodueix el llibre, i que ha exigit un bon esforç editorial, encara que només algunes d’elles es comenten amb detall al llarg de l’obra.
Des d’una perspectiva analítica, la història comença a la dècada de 1840 entre les elits madrilenyes i provincials, quan en els seus salons es tocaven i ballaven «contradanzas habaneras» (a Barcelona, la primera referència és de 1850), amb el precedent de les elits cubanes de la dècada anterior, si bé aquesta qüestió dels precedents no s’aprofundeix. 
A finals de la dècada de 1850 es va produir un canvi fonamental. El nou gènere musical va continuar essent conreat per les elits però alhora es va difondre enormement arreu de la societat espanyola peninsular. L’havanera tenia elements romàntics, el tema fonamental era l’amor, correspost o rebutjat, i es veia com un gènere nou, urbà, modern i que aviat tindria també una forta projecció internacional. Són diversos els elements que es poden vincular a aquesta nova dinàmica (que el llibre analitza sobretot per al cas català i molt menys per al conjunt d’Espanya).
Per una banda, la figura de Sebastián Iradier que, sense haver viatjat mai a Cuba i havent fet una primera havanera el 1845, va difondre les cançons espanyoles a París a la dècada de 1860 (entre les quals hi havia una havanera) amb la idea del conreu de les cançons provincials com a mètode per assolir una música nacional espanyola. La seva havanera «La paloma» és considerada un exemple de les interrelacions entre la música d’autor, la difusió espanyola i internacional d’aquestes composicions (va ser inclosa a l’òpera Carmen), la seva popularització i el sorgiment de múltiples versions, i, al mateix temps, la possible influència popular en la seva elaboració. 
Per altra banda, el conreu de l’havanera en els salons de les elits va continuar i alhora es va difondre també en l’educació de la burgesia, que va oferir un mercat important per a professors de música, instruments i partitures i que va ser decisiu per ampliar la seva popularitat. A través dels músics de cec i la literatura de canya i cordill les havaneres van arribar a totes les classes socials. Però aleshores les havaneres no eren només un gènere cantat sinó també, i potser sobretot, un gènere ballable. Es van difondre com un ball en parella (un fet gairebé inèdit a l’època), lent, sensual i exòtic, en el qual home i dona s’acostaven, la dona podia posar el cap al pit de l’home i ell, agafar-la per la cintura. Els moralistes (incloses figures com el pare Claret) van criticar-ho amb fermesa, però els seus intents van ser inútils, de manera que el ball de les havaneres es va difondre fins a les classes subalternes.
Així, si la taverna va ser un dels espais d’aquestes composicions, no va ser l’únic ni molt menys, ni tampoc no va ser un cant ni un ball associat necessàriament als oficis mariners que tenien una vinculació directa amb Amèrica, sinó un fenomen absolutament transversal des d’un punt de vista social. Les colònies hi apareixien no pas a través de l’experiència marinera sinó com a símbol d’un passat gloriós i alhora com uns orígens exòtics d’un ball que permetia un apropament més sensual del que permetien les rígides normes vigents fins aleshores.
Com a símbol d’un passat gloriós i com a model de música nacional, les havaneres van tenir una difusió extraordinària en el context de la Guerra d’Àfrica de 1859-60, l’aventura d’O’Donnell que buscava de revifar la capacitat colonial espa­nyola. Amb la participació d’autors com Josep Anselm Clavé, van ajudar a difondre la propaganda nacionalista espanyola i es van vincular a la idea d’una Espanya bel·licista i colonial que es tornaria a activar amb les guerres de Cuba. L’obra mostra amb encert l’auge de les havaneres vinculat a la propaganda de la guer­ra i l’entusiasme popular que va despertar, però potser presenta una imatge excessivament unànime de la societat catalana en aquest conflicte. Coneixem prou de qüestions com el projecte patrici de Clavé i el seu disgust davant les formes de sociabilitat popular autònomes, de les circumstàncies concretes de la guer­ra com la censura i les dificultats de reclutament i les baixes, i de la racialització del nacionalisme espanyol de la segona meitat del segle XIX i la seva vinculació amb els projectes colonials, perquè hagués valgut la pena aprofundir en com es volia construir un consens i amb quins actors, i no només donar-lo per descomptat. I al mateix temps, per tant, preguntar-se a quins interessos servia la imatge d’unanimitat, en lloc de considerar-la un simple reflex de la realitat.
En tot cas, l’èxit de les havaneres va fer que poguessin prendre múltiples significats. El 1871 va aparèixer la primera havanera en català, fet que es correspon amb el procés que s’estava produint aleshores de difusió d’aquesta llengua més enllà de la poesia medievalitzant. I, alhora, aquesta havanera era un al·legat abolicionista que contrastava amb la unanimitat de la propaganda publicada fins aleshores. En canvi, el 1874, una altra havanera en català reprenia tots els tòpics de l’amor «havanero» per simbolitzar que amb els Borbons s’havia restablert l’ordre.
Les havaneres es van ballar fins a la dècada de 1920, i el 1939 un Josep Pla ja considerava que no eren sinó un rastre de la tradició popular. El llibre en recupera la història, o sigui, la diversitat de significats i una evolució gens lineal que, com tants altres aspectes de l’Espanya i la Catalunya del XIX, té en terres americanes una contribució fonamental però rarament innocent. 

Les primeres havaneres a Catalunya, d'Anna Costal, Joaquim Rabaseda i Joan Gay. Barcelona, Rafael Dalmau, Editor, 2023.



Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ

 
Participació