Menys de cinc contradiccions no és una Biennal
Pocs esdeveniments mundials aglutinen tantes contradiccions per metre quadrat com la Biennal de Venècia, que aquest 2024 celebra la seva 60a edició tot programant, des de l’abril fins al 24 de novembre, una extensíssima selecció d’obres d’art i representacions nacionals en desenes d’espais, museus i palaus de la ciutat.
Contradiccions turístiques, perquè l’any que Venècia finalment ha implementat la taxa obligatòria per als visitants ocasionals, el polèmic peatge de 5 euros diaris per visitar uns canals que fa dècades que estan saturats, l’any que sembla que la ciutat diu prou, la Biennal ha tornat a tenir carta blanca —i catifa vermella— per al desembarcament massiu d’artistes, comissaris, col·leccionistes i celebritats. També contradiccions ecològiques, com ara proclamar que els pavellons d’aquesta vastíssima exposició d’art contemporani han aconseguit la certificació de neutralitat climàtica, amb una petjada de CO2 propera a zero, mentre que el públic més VIP del certamen ha tornat a desplaçar-se a la ciutat amb centenars de jets privats i els iots mastodòntics habituals. I finalment, és clar, qualsevol cita planetària d’aquestes característiques arrossega les habituals contradiccions artístiques i conceptuals, lligades sobretot a les obscenes quantitats de diners que mou el món de l’art. Contradiccions que han fet que la Biennal més socialment conscienciada dels últims anys, la Biennal més oberta, més crítica i més transgressora, continuï patrocinada per Swatch o American Express, i aculli exposicions pagades directament per Louis Vuitton, Prada o les luxoses sabates Tod’s.
La tradició mana que els responsables de la Biennale convidin un comissari internacional perquè programi l’exposició central, i aquest 2024 l’encarregat ha estat el brasiler Adriano Pedrosa, el director artístic del Museu de São Paulo. De fet, el seu nomenament va anar en paral·lel a la investidura de Giorgia Meloni, però els valors de l’un i els de l’altra no poden ser més oposats. Pedrosa és una figura perifèrica i transgressora, que garantia una Biennal oberta i cosmopolita, i ho ha complert amb escreix, enfrontant-se amb tots els grans temes de l’art contemporani actual. El títol de la seva Biennal, «Estrangers a tot arreu» («Foreigners everywhere»), per exemple, ho té tot: és un lema poètic, polèmic i una declaració d’intencions. Segons Pedrosa, aquesta serà una biennal dedicada «als estrangers, immigrants, expatriats, fills de la diàspora, exiliats i refugiats». És a dir, a tots aquells col·lectius que són al punt de mira del govern Meloni.
Tenim, per tant, una Biennal que celebra la multiculturalitat, però també una mostra per celebrar «l’estranyesa» —etimològicament tan propera a l’estrangeria— que, festeja allò queer, els artistes que ballen entre sexualitats i gèneres, el creador
outsider, i també tants i tants artistes populars i el seu art, que tan sovint ha estat titllat de primitiu o indígena per l’omnipotent crítica europea.
Si la Biennal del 2022 normalitzava la presència d’artistes dones a la mostra —que per primera vegada a la història arribaven a ocupar el 80% de l’espai—, enguany s’ha fet justícia històrica amb els creadors del sud global. A la pràctica, això ha permès entrar a la Biennale a desenes de noms que fins ara hi tenien les portes barrades, i la selecció de Pedrosa —aquesta Biennal dels sense veu— és una festa d’estímuls i sensibilitats. La internacional conservadora, és clar, l’ha titllat de
woke i de reduir les protestes a eslògans, però són els mateixos que l’edició passada rondinaven per tanta presència femenina.
Aquest 2024, a Giardini i Arsenale no hi ha lloc per als làsers, robots i l’embaf tecnològic d’edicions anteriors: ara hi regna la serenor, les obres meditatives i els treballs amb càrrega política. Com els teixits de les Arpilleras i de les Bordadoras de Isla Negra de Xile, tapissos comunitaris —i sovint anònims, per protegir les seves autores— que denunciaven l’opressió de les dones durant la dictadura de Pinochet.
L’actitud queer és a tot arreu, com en el mosaic romà de l’artista libanès Omar Mismar que retrata dos homes besant-se, un petó que al Líban et pot portar a la presó per «contradir les lleis de la natura». Però l’obra que potser ha impactat més, per la seva senzillesa, és l’escultura d’una noia amb penis que presideix un dels patis de la mostra. Al pedestal només hi ha inscrit «Woman». A la cartel·la, descobrim que és la reproducció 3D del cos de l’artista, la nord-americana Puppies Puppies, que ha reblat el clau amb el títol de l’obra: «Una escultura per a dones trans · Una escultura per a les dones no binàries · Una escultura per a persones de dos esperits · Soc una dona. No m’importa el que pensis · (La transfòbia és a tot arreu i tothom és susceptible de representar-la en qualsevol moment) (Desaprèn la transfòbia que se’t gesta a dins)».
«Estrangers a tot arreu» també és la Biennal de la descolonització. En parla la «Pinacoteca migrante» de l’artista peruana Sandra Gamarra, la primera immigrant convidada a representar Espanya, que ha transformat el pavelló ibèric en una mena de Museu del Prado anticolonial, amb peces que rellegeixen els diversos gèneres de la pintura clàssica —paisatgisme, retrats— per descobrir-nos que les grans obres mestres, aparentment neutres, sempre han anat carregades d’una agenda política al darrere que volia imposar els valors colonials i de l’estat nació. La contranarrativa de Gamarra va en la línia d’algun dels descobriments d’aquest any, com dues sèries pictòriques excepcionals que busquen capgirar el relat històric tal com ens l’han explicat sempre: els quadres de l’artista aborigen australiana Marlene Gilson, una sèrie d’estampes que il·lustren la conquesta d’Austràlia no des del punt de vista dels «alliberadors» anglesos, sinó des dels canvis socials i les violències que van provocar en la població autòctona. «Amb cada pinzellada», explica l’artista, «contribueixo a tornar a col·locar la història dels meus al mapa del món». I en la mateixa línia són les pintures de l’autodidacta mexicana Aydeé Rodríguez López, quadres que busquen omplir un buit als llibres d’història, que encara avui no expliquen com caldria l’esclavisme a Mèxic.
Una de les sales que més admiració ha provocat aquest any és la que acull les projeccions de l’artista franco-marroquina Bouchra Khalili, de qui el MACBA va acollir l’exposició «Entre cercles i constel·lacions» el 2023. La seva proposta per a la Biennale és tan senzilla com colpidora: vuit pantalles on sentir les veus de vuit refugiats mentre expliquen els seus periples migratoris al Mediterrani. No els veiem la cara, només la mà, que dibuixa al damunt d’un plànol el tortuós trajecte que van haver de seguir. Tret d’aquestes, hi ha ben poques pantalles, a l’exposició d’aquest any, i la majoria es concentren en l’immens zoòtrop que forma «l’arxiu de la desobediència», un marejant atles amb vídeos que documenten les mil formes que ha pres l’activisme polític al llarg de les dècades.
Un arxiu d’activisme mundial que podria engruixir-se encara més amb vídeos de les protestes que han envoltat aquesta Biennal, perquè com sempre, la geopolítica ha tornat a impactar a Venècia. Les setmanes prèvies al desembarcament biennalista, el col·lectiu Art Not Genocide Alliance ja va empaperar la ciutat de cartells clamant «No volem mort a Venècia: No al pavelló genocida». Parafrasejaven Thomas Mann per reclamar l’expulsió d’Israel per les «atrocitats» comeses a Gaza. Les manifestacions, algunes dins el recinte, no han tingut efecte: Israel no ha estat expulsada, però l’artista i la comissària del seu pavelló —ho vam veure a les portades de mig món— van decidir finalment que no l’obririen al públic fins que no arribés l’alto el foc i el retorn dels ostatges.
Aquesta és una altra de les paradoxes de la Biennal de Venècia, que un espai per a la reflexió que s’articula cada dos anys visqui sotmès a la dictadura de l’última hora informativa. Tant és que a Ucraïna la lluita segueixi activa, que hi persisteixin els bombardejos i les morts continuïn creixent. Tant li fa que Rússia continuï expulsada de l’exposició —aquest any han cedit el pavelló a Bolívia—, i tant és que al Palazzo Contarini Polignac, 22 artistes ucraïnesos i d’arreu signin una de les exposicions col·lectives més emocionants de l’any. L’hora d’Ucraïna va ser fa dos anys, i aquest any el focus ha canviat, perquè la Biennal devora i consumeix acceleradament fins i tot els conflictes mundials. L’enèsima contradicció.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
