“L’estela de Caspar David Friedrich: Art per a una nova era”
Elisabet Riera. Escriptora i editora.
Un home. Un home sol. Un home sol amb un vestit de vellut verd molsós —levita i pantaló— i un bastó fi, de caminant o de senyor. Recolza el peu esquerre sobre una roca, tot ell dret sobre una superfície rocosa, un cingle, un penya-segat. No li veiem el rostre, ens dona l’esquena. Contempla un immens paisatge cobert de núvols, de grisor blavosa, de fons infinit. Segurament aquesta breu descripció és suficient perquè el lector hi reconegui un pintor i una obra que ha esdevingut icònica:
El caminant sobre el mar de boira (1818), de Caspar David Friedrich (1774-1840). Però per què va ser tan nova en el seu moment? I per què és tan pertinent avui?
Les tres grans exposicions correlatives que commemoren enguany a Alemanya el naixement de Friedrich (Hamburg, Berlín, Dresden) han obert a l’Hamburger Kunsthalle amb una magnífica selecció de 250 olis i dibuixos del pintor alemany, que a més, com a colofó, es posen en relació amb obres d’artistes contemporanis que de forma més o menys evident en parteixen i les traslladen a l’actualitat. La mostra s’ha titulat «Art per a una nova era»: la que va encetar Friedrich i la que estem vivint ara.
La primera mirada moderna: el ciutadà que contempla
Els personatges solitaris que veiem a moltes de les pintures de Friedrich, no només a
El caminant sobre el mar de boira, sinó per exemple a
Paisatge de muntanya amb arc de sant Martí (1809-10) o a
Monjo vora el mar (1808-10), per citar-ne dues de les més espectaculars, marquen un canvi de paradigma en la relació entre humanitat i natura. Pel més obvi: una figura humana petita i solitària enfront d’un paisatge immens, reduït a la seva essència. Però també, i per primer cop, en la representació d’un home que no va a la natura per caçar o treballar, sinó per contemplar-la. Els protagonistes de Friedrich, vestits sovint com urbanites de l’època que van a l’exterior, són el que se’n diu
Rückenfiguren —figures que ens donen l’esquena—, per reforçar aquesta importància de la contemplació: són persones que miren, tal com nosaltres, espectadors, els mirem a ells i, a través d’ells, al paisatge que contemplen. Els quadres de Friedrich ens conviden a reflexionar sobre la relació entre humanitat i natura però també sobre el mateix fet de mirar, que sempre és construcció. Una mirada «civilitzada», doncs, sobre la natura salvatge, de la qual en som part i al mateix temps testimoni, i també —com demostra la crisi climàtica actual— responsables.
La «nova era» que van inaugurar en pintura els quadres de Friedrich —com en filosofia ho van fer els «filòsofs de la naturalesa» alemanys com Schelling i Schlegel, i en literatura poetes com Schiller i Novalis, citant els seus compatriotes— situa el subjecte individual, tan important per als romàntics, al centre, però al mateix temps l’enfronta amb la immensitat, la solitud, la buidor i el més enllà. Els mars de boira de fora i de dins. Perquè l’ésser humà és un animal que contempla, reflexiona i, per sobre de tot, sent: és part de l’ànima vivent del món.
Color, llum, estat d’ànim
El romàntic, per a qui les emocions prevalen sobre la raó, va a la natura a ser-hi. És a dir, a sentir-la, a experimentar-la en cos i ànima. A submergir-se en la seva atmosfera. El paisatge representa allò que l’artista duu a dins, de la mateixa manera que la natura el reflecteix, el conté i el transforma. Microcosmos i macrocosmos es troben en constant diàleg. El mestratge de Friedrich en aquest aspecte és extraordinari: la nuesa essencial d’allò que ens mostra (per exemple, a
El mar de gel), l’eficàcia de les seves composicions —inaudita fins a aquell moment—, l’ús del color i sobretot d’una llum que ens traspassa i que ens fa vibrar, aconsegueix transmetre’ns l’antic «temor reverencial» de què parlaven els clàssics i que l’ésser humà ha sentit sempre enfront de la natura i dels déus. Allò que mai no es pot copsar del tot, el que queda fora de qualsevol quadre. O allò d’indescriptible que es percep a l’aire quan ens passegem per les sales de color blau àrtic, cendrós i marí d’on pengen els quadres de Friedrich, a l’Hamburger Kunsthalle. Són del mateix color que el cel de la ciutat i del mar del Nord a què s’aboca. Allò que és a dins és a fora; allò que és a fora és a dins.
A les seves
Observacions sobre la visualització d’una col·lecció de pintures, escrites cap al 1830, Friedrich va introduir un nou terme: «Stimmung», que en anglès es tradueix per «mood» i que equivaldria a «estat d’ànim». Aquest concepte seria central en les seves obres, com a les dels seus companys de moviment. Al mateix text, afirmava que és «un gran mèrit, potser el més gran de què és capaç un artista, quan toca l’esperit i desperta pensaments, sentiments i emocions en l’espectador, encara que no siguin els seus». L’important és commoure. Tal com la natura, en les seves diverses manifestacions, ens commou a nosaltres. O potser hauríem de dir «ens commovia».
Dos segles després que Friedrich pintés
El caminant sobre el mar de boira, en aquesta «nova era» en què les glaceres es fonen i els boscos s’assequen, s’incendien i es moren, podem dir veritablement que encara ens commou la natura? Queda alguna cosa en nosaltres d’aquell antic «temor reverencial» i de l’ànima del món de la qual els romàntics es xopaven fins al moll de l’os?
Interpretacions contemporànies
La segona part de l’exposició de l’Hamburger Kunsthalle reuneix obres de 21 artistes contemporanis que d’alguna forma han seguit les petjades de Friedrich. Molts d’ells han recontextualitzat les obres del pintor alemany, situant imatges de persones actuals dins els paisatges de Friedrich, siguin els pintats per ell o els referents reals. Però, significativament, aquests personatges ja no es dediquen només a contemplar la natura, sinó que la destrueixen. Julian Charrière, a la seva sèrie fotogràfica
The Blue Fossil Entropic Stories III (2013), mostra un paisatge àrtic amb un gran iceberg sobre el qual hi ha la figura diminuta d’un home que, armat amb un bufador, es dedica a fondre el gel a consciència. Swaantje Güntzel, a la sèrie
Arctic Yoghurt (2021), ens mostra una dona d’esquena, a la manera d’una Rückenfiguren friedrichiana, també davant un gèlid paisatge àrtic, que llança un envàs de iogurt a les aigües on el gel es fon.
Altres reinterpretacions dels quadres de Friedrich substitueixen els seus caminants solitaris per fotografies d’ells mateixos (redundància més o menys elaborada d’un jo sobre el jo), com Hiroyuki Masuyama o Elina Brotherus, que a la seva
Der Wanderer 2 (2004) es representa fotografiada d’esquena com el caminant, però vestida amb vestit llarg i vambes, i una postura més relaxada que la de l’heroic mascle de l’original, reivindicant una mirada femenina i feminista sobre el món. Kehinde Wiley, a
The Prelude (Ibrahima Ndiaye and El Hadji Malick Gueye) (2021), substitueix les figures que Friedrich situa a Penya-segats blancs a Rügen per dos homes de color, denunciant així el viatge migratori al qual es veuen forçats i reclamant, amb tot dret, el lloc que fins ara la història de l’art els ha negat en les representacions occidentals hegemòniques.
L’artista islandès Olafur Eliasson, per la seva banda, a
Colour experiment nº 86 ha volgut endinsar-se en la relació entre color i estat d’ànim optant per identificar, analitzar i condensar en un cercle cromàtic tota la gamma de colors que Friedrich usa al seu
Mar de gel.
Per a una veritable nova era
Les obres contemporànies exposades sens dubte ens retraten com a societat. Ens fan pensar, i fins i tot alguna ens pot provocar una petita emoció, encara que sigui la de rebuig, cap a la imatge que tenim al davant o cap a la humanitat que representen. Ho fan apel·lant a l’espectador com a ciutadà crític i conscient, que sens dubte —quin dubte hi ha que tots els que veiem aquesta exposició ho farem?— condemnarà la relació actual entre humanitat i natura, el patriarcat o les discriminacions racials i de qualsevol mena. Però arriben de veritat a «tocar l’esperit» com proposava Friedrich? Podem dir que ens commouen i ens traspassen? I és possible, sense aquest moviment intern, cap canvi profund i real, una veritable transformació? Jo diria que no, i que és precisament aquesta mancança el que és propi del nostre temps, el que el delata i el que ens ha portat a la relació totalment objectual amb la natura.
El Romanticisme, en totes les seves manifestacions, va suposar en el seu moment una revolució perquè proposava un canvi de paradigma en la forma de veure i sentir el món. Un veritable canvi de paradigma en el món actual hauria de passar per força per mirar la natura des d’uns altres ulls: no els de les òbvies raons polítiques i ètiques, no des dels arguments purament racionals, i ni tan sols emocionals, sinó des dels ulls de l’ànima que ha estat negada a la nostra societat, i que està absent de les obres que se suposen continuadores de Friedrich. Aquesta ànima que s’ha perdut pel camí és el que cal recuperar: l’invisible, l’intangible, l’imprescindible i essencial, el que ens connecta amb un sentit sagrat arcaic de la natura i de l’existència. La llum irreproduïble dels olis de Friedrich entre les parets d’un blau rigorós i profund, que tant ens submergeix en un mar de gel com ens eleva a un cel lunar. És només d’aquí d’on pot venir un canvi d’era radical que ens salvi com a societat i com a espècie.
Quins foren avui els veritables hereus i hereves de Friedrich, quins els seus companys de viatge, qui està disposada a caminar sobre mars de núvols i de boira és una pregunta i una invitació que deixo oberta, per si algú la vol entomar.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
