«I si l’home espanyol no fos prou home per fer un imperi?»
Genís Barnosell
Potser haureu llegit alguna vegada el manifest del general Primo de Rivera, quan va fer el seu cop d’estat, i que va ser publicat pel diari
ABC el 14/09/1923. Al costat dels visques al rei i a Espanya, de la consideració que qualsevol que no fos estrictament conservador alterava l’ordre per definició, i de les crides a la salvació de la pàtria —elements, tots, que esdevindrien tòpics dels sectors conservadors i reaccionaris espanyols del segle XX—, afegia també una frase més sorprenent, per menys coneguda: «Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos.»
Qui vulgui saber d’on ve aquesta frase, i entendre que no tenia res de circumstancial ni d’anecdòtica, ha de llegir el recent llibre de Gemma Torres sobre «la virilitat d’Espanya a l’Àfrica». No és que la temàtica fos nova del tot, i menys en la historiografia de l’imperi britànic, que sempre sol anar unes quantes passes per davant de totes les altres. En el cas espanyol teníem els treballs pioners de Maria Dolors Garcia Ramon i Mary Nash, i els de Nerea Aresti, Mauricio Zabalgoitia, Darina Martykánová i altres, però és clar que el gènere ha atret molta menys investigació que l’altre subjecte del títol: la nació. En aquest context, el treball de Gemma Torres aporta una explicació àmplia i convincent sobre com i per què les visions de l’imperialisme al Marroc van ser fonamentals en la constitució del pensament reaccionari a Espanya a inicis del segle XX i com en aquesta equació entre nació i colònia el gènere, i especialment la masculinitat, n’era un element indestriable.
Torres identifica tres grans models en la relació entre nació, colònia i gènere, sempre en el doble context de les dificultats colonials i fracassos del 98 que posaren en qüestió no només l’estatus d’Espanya com a potència sinó fins i tot com a país civilitzat, i en el del canvi de la moralitat del tombant de segle, amb l’auge d’una dona «moderna» que qüestionava l’organització social i els rols de gènere tradicionals.
El primer, colonialista però també liberal, regeneracionista i pacífic, va arrencar a finals del segle XIX i es va reafirmar als anys vint davant del pes creixent del model militarista. Era una perspectiva que veia el Marroc com un imperi dèbil i decadent sobre el qual Espanya havia d’exercir la seva missió civilitzadora. La virilitat marroquina era criticada per les seves suposades deficiències (indolència, mandra, el marit com a tirà dominat pel sensualisme), que s'entenien també com a imatge i causa de les deficiències del conjunt de la societat marroquina, ja que tota la seva organització social era considerada determinada per les característiques de la sexualitat masculina, amb la conclusió final que es tractava d’una societat incapaç d’aprofitar les riqueses del seu propi territori. Davant d’aquesta situació, l’home espanyol i la nació espanyola haurien d’imposar la veritable civilització.
La presència espanyola a la zona, tanmateix, es trobaria amb creixents dificultats i les derrotes del Barranco del Lobo (1909) i d’Annual (1921) arribarien a fer dubtar de la seva viabilitat. Davant d’aquests fets, emergiria un segon model, militarista i reaccionari, que atribuïa tots els mals de la pàtria —inclosa la crisi militar a l’Àfrica— a la incapacitat dels polítics i a l’emergència d’ideologies o morals dissolvents, com el moviment obrer, el catalanisme i la dona moderna o l’homosexualitat. Davant de totes aquestes crisis el que calia era la reafirmació del «veritable» home espanyol, el soldat, catòlic i patriòtic, amb una dona abnegada, capaços tots dos dels sacrificis més grans. Gènere i nació apareixien, així, estretament vinculats, i igualment hi apareixia el colonialisme, perquè un dels escenaris fonamentals en què s’havia d’afirmar el veritable home espanyol era en la guerra contra el rifeny bàrbar i sanguinari i mancat de qualitats morals. La missió espanyola a l’Àfrica ja no era només civilitzadora, sinó també imperial.
Davant dels dos models colonials, va prendre força un tercer model, aquest anticolonial, a través d’autors de la CNT, la UGT o Estat Català, que presentaven en narracions del conflicte l’antítesi del soldat heroic: contra el culte al cos, la realitat de les penúries per la manca de menjar o les malalties; contra l’entusiasme per la lluita, la voluntat de sobreviure; contra el coratge, la resignació o l’enyor per la família que s’ha deixat enrere; contra la mort per la pàtria, la mort inútil o els patiments dels ferits; contra la guerra que fa homes de veritat, la guerra que deshumanitza. Tot plegat amb elements propositius, amb valors alternatius com el treball, la cultura o la capacitat de rebel·lió davant de les injustícies.
En definitiva, ni la masculinitat i la feminitat ni la nació són conceptes fixos ni ahistòrics, sinó que són contingents i canviants, i Torres mostra amb encert com home, nació i imperi es constituïen mútuament en el context de l’aventura colonial espanyola al Marroc. Desgraciadament, una de les identitats creades en aquest context, la que encarnarien Primo de Rivera i després Franco, es faria hegemònica a l’Espanya del segle XX amb els dos cops d’estat de 1923 i 1936.
Dues qüestions, només, que crec que es podrien millorar en el llibre. La primera, de contingut, és el tractament del tema de la raça. L’autora el presenta amb agudesa a l’inici del llibre, quan planteja que un dels aspectes de la crisi espanyola a l’època és la temença de la decadència de les «races» llatines i especialment de l’espanyola davant la puixança de les «races» germàniques i anglosaxones. Però al llarg del llibre no es tracta de manera sistemàtica com sí que es fa amb el tema de la nació, i només apareix escadusserament en alguna cita que, tanmateix, deixa entreveure que era una qüestió prou important, especialment en el pensament reaccionari, com el Queipo de Llano que el 1924 confiava, per aconseguir el que ell entenia per redreçar Espanya, en el fet que «conservamos inmaculada la fe en nuestra raza». Aprofundir en aquesta qüestió de segur que acabaria d’il·luminar la dinàmica de les identitats que tan bé analitza Torres per al cas del gènere i de la nació.
I la segona, d’estil. Potser per la novetat del tema del llibre, Torres sembla que se senti obligada a recordar repetidament qüestions ja tractades, i d’aquí l’ús freqüent d’expressions com ara
com hem explicat o
com hem esmentat. És un recurs discursiu innecessari que a estones fa la lectura més feixuga i que desmereix una mica un llibre d'altra banda excel·lent.
Gemma Torres,
La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc, Editorial Afers, Catarroja - Barcelona, 2020
Podeu trobar aquest text i la resta de continguts al número 509 (juny 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que podeu subscriure-us a la revista en aquest
enllaç.
